21 de maig (3)

...aquella senzilla i silenciosa habitació de Budapest a la que anomenaven UVI, aquell tracte humà, proper i càlid de les persones que atenien al David, aquells mitjans tan pobres. Records molts presents, altres confusos, molts buits a la ment, potser per pura supervivència. Tantes hores convivint amb la desesperació i el dolor, i tanmateix, semblen un sospir en el temps. El David va ser l’únic pacient durant aquells quatre dies de maig, i tinc la sensació que el món es devia aturar, perquè no va passar res més en aquella estança. Només els darrers dies de vida artificial del David, en silenci, sols. Aquella solitud... L’Anni sempre al seu costat. I ell sempre immòbil, les remotes esperances ja esvaïdes. Recordo amb desgrat la visita d’un mossèn per donar-li l’extremunció, jo no vaig voler ser-hi present. I recordo quan l’Anni em va convèncer per permetre marxar al David, perquè amb els nostres precs i els nostres plors no el deixàvem abandonar un cos que ja no podia fer-li servei.

Al quart dia van trucar del RACC per preguntar-nos perquè no tornàvem. Els vaig dir que estàvem atrapats perquè ens havien dit que d’allà al David no el podíem traure. De seguida em van dir que enviaven un avió medicalitzat i que s'endurien al David independentment de les normes d’aquell hospital hongarès. Per la nostra sorpresa, ningú va oposar-s’hi. Tot va ser ben estrany, semblava que ningú sabia com gestionar aquell accident, ni les autoritats del país, ni els buròcrates de l’ambaixada, tots desbordats per un esdveniment tan inexplicable, tan excepcional, i que just ens havia tocat a nosaltres.

L’Anni i jo vam sortir en un primer avió, per tal de ser-hi a Barcelona quan ell arribés. Els sogres en un segon avió, per assegurar-se’n que el deixaven marxar. I el meu nen, ell que sempre havia desitjat volar, en un avió del RACC. Recordo l’escala a l’aeroport de Milà, recordo la infinita tristesa tot i l’alleujament per poder tornar, buscant un regal per la nostra Anneta, com per pretendre mitigar la notícia que li havíem de donar.

I finalment l’arribada a Sant Joan de Déu, ja de nit, alguns familiars esperant-nos per oferir tendres i emocionades abraçades. I per fi el David va arribar a casa, en una llitera envoltada per sanitaris que corrien. No entenc el perquè d’aquelles presses. Aquella UVI era una altra cosa. Una UVI del primer món, ultratecnificada, freda, aterridora, plena d’altres nens.
I, esgotat, vaig quedar profundament dormit. L’endemà, 25 de maig, ens esperava l’espantosa decisió.