21 de maig. No sento res. Avui em sento buit. Em costa trobar emoció en la poesia. Tampoc no tinc menester de relatar petits detalls incrustats a la memòria a fi de guarir-la. Ni esma per fer drames, ni proclames, ni reflexions. Es colen imatges i records d’aquell dia, sí, però tinc habilitat per defugir-ne ràpid. Amb patiment, vaig poder mudar el dolor en creació, primer la del blog, després la d’una nova vida. I quan aquest patiment s’ha esvaït, ha deixat al seu lloc el buit. Un buidat que avui no sabia com encaixar, més enllà de la confusió i el desassossecc; fins que algú, un cop més, m’ha ajudat a constatar el seu perquè.
Porto anys de camí de dol tot aspirant a aquest retorn a una certa normalitat, la normalitat de poder recordar sense desmoronar-me. Avui prenc consciència de la meva fita. Però igualment vull que discretament vagi acabant el dia. Ja arribarà el temps d’abraçar-me altre cop als records amb calidesa.
Bon dia David!!
ResponEliminaAvui més que cap dia de l'any estas dins del meu cor i dels meus pensaments.
Fa mal recordar el dia que vas marxar, però a la vegada sóc feliç de pensar que sempre hi seràs.
Avui t'escric un poema de Miquel Martí i Pol va dedicar al seu estimat Antonio Machado.
Un petó ben gran i una forta i càlida abraçada per tots 4!!
Montse
COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO
No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.
Bon dia Natxo, fa temps que crec que s'ha de recordar al teu fill, i passa que em surt ara la lletra d'una cançó d'Alan Parsons, Blue Sky, que sembla que no té ni cap ni peus, però la reflexió porta més enllà, ets sincer, sents i raones bé, "run" o també "jump", sóna potser extrany, tots volen el millor per tu... enric
ResponEliminaSom en aquests dies de maig
ResponEliminaon la ginesta és ben groga,
els nespres estan al seu punt,
gaudim del vermell de les roselles
i de les negres nits de cel tant pur…
En una tendra primavera
de mil formes, de molts colors,
recordo en David
al veure aquell “núvol blanc”
en aquests dies tant vius de maig.
Xènia
Avui fa sis anys que en David va deixar-nos, tinc gravat el seu somriure mentre pujava a l'autocar davant l'escola de música, els seus pares i jo comentàvem si calia que es tallès els cabells, rossos i llargs , ell va mirar-nos, va somriure i aixecà la mà per dir-nos adéu.El camí que hem fet tots durant aquests anys ha estat marcat per la seva absència, sempre present en el nostre cor i pensament, un dels petits àngels que guien el nostre camí
ResponEliminaEstimat Natxo
ResponElimina,encara que no doni senyals de vida, cada dia, i dic cada dia penso en tu i en David.
Un peto molt gran.
Montse C.
Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ja fa sis anys, sempre roman en el record amb aquest somriure tan bonic...
ResponEliminaNatxo,
ResponEliminaUn petó i una abraçada,
A. i Eva
Sis anys sense ell... Tota la nostra vida comptant quan fa d'aquest maleít dia.
ResponEliminaDesitjo que la pau retorni als vostres cors per viure amb aquesta nostra normalitat, tan diferent a la vegada dels altres pares.
jolin, quina foto més bonica. Sempre feies que estiguessin aixi de contents? un petó, guapo
ResponElimina