Homenatge a Joan Margarit

Joan Margarit deia que el consol de l’art és quan un desconegut, en llegir el teu poema, es diu ‘aquest sóc jo’. I aquesta poesia fa que quan et sents desesperat, de sobte et trobes amb un mirall i et reconeixes i sents que ja no estàs tan desemparat com et pensaves, i tens algú amb qui plorar junts. 

Durant els anys més foscos, quan necessitava consol, el trobava en la poesia de Martí i Pol. Però quan el dolor estrenyia, Joan Margarit li posava paraules. Ell va perdre la seva filla Joana, i la seva poesia, més crua, em tocava l’ànima.

Avui què ha mort, voldria retre-li el meu petit homenatge, per agrair-li aquestes estones que em va permetre plorar junts i alleujar-me.

L’ESPERA (del llibre Joana, 2002)

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar. 
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat. 

 

 

 

el tresoret que guardo dins meu

...i així, hem fet del 25 de maig un dia d’agraïment a la vida, per haver conegut al David, per haver pogut estimar-lo, per haver rebut el seu amor, per tot el que ha significat caminar 12 anys junts. Al jardí on reposen les seves cendres, sense solemnitat, celebrant alegres el present què hem construït, mirant el futur amb il·lusió, me n’adono que el 25 de maig s’ha transformat en un símbol que ens recorda el tresoret que tenim sempre guardat dins nostre...

Esperança en temps de por i incertesa

“L’única diferència entre l’esperança i la por 

és la història que t’expliques sobre allò que creus que va a succeir” 

Acabo de llegir en un llibre de H. Jackson Brown: “Us convido a encendre la vostra espelma al costat de la meva. Si les posem totes juntes, il·luminarem el nostre camí i mostrarem la direcció als que venen darrera”. M’ha agradat aquesta idea de què tots podem sumar. I això m’ha animat a escriure per aportar la meva particular visió d’esperança,  sobretot ara que observo com la incertesa es va transformant en por, potser perquè el sentit de futur que necessitem les persones per viure s’està enfonsant.

En psiquiatria hi un terme que es coneix com creixement post traumàtic, què es refereix a persones que després de viure crisis o tragèdies, no s’han quedat encallades i han pogut remuntar. En aquest procés de lluita contra el dolor i la por, han descobert qualitats que no sabien que tenien, qualitats lligades a la tolerància, a la resistència i a l’adaptació. I que quan arriba una nova crisi, el record d’allò que es va superar, ajuda: “ho vaig poder fer abans, ara també podré”. No puc sentir-me més identificat.

Llavors, quan començo a sentir temor per aquests presagis tan negres que alguns s’entesten a repetir, agafo perspectiva i recordo que jo ja vaig viure la devastació total de la meva vida. D’un dia per l’altre, vaig viure la cruel certesa que mai tornaria a veure créixer el meu fill. Amb absoluta desolació, vaig constatar que no hi havia cap remei, cap vacuna, cap preu que jo pogués pagar per recuperar-lo. No hi havia consol possible. 

Crec que el dolor no em va fer més fort ni més resistent. Però en el procés de recuperació sí que vaig descobrir-me capacitats desconegudes. I amb el temps, no sols vaig poder ser capaç d’anar recuperant la normalitat, sinó també de trobar noves il·lusions per seguir endavant. Em vaig adaptar.

Desconec quines seran les conseqüències d’aquesta crisi, inèdita, ni com canviarà les nostres vides. Sento moltes profecies distòpiques i negres previsions de que s’acosten temps difícils. Ningú ho sap del cert. Però crec fermament que tenim les capacitats per adaptar-nos. Tristament, hi ha molta gent que ha quedat pel camí. I si l’economia cau, els més vulnerables, com sempre, patiran, i comptaran amb la meva compassió. Però no serà la primera vegada, ni molt menys la pitjor, en què la humanitat ha hagut i ha sabut ressorgir del desastre i seguir endavant. Hi tinc plena confiança.

Mentrestant, la meva recomanació és eludir la toxicitat. A mi m’està funcionant. Procuro informar-me lo just i sempre de fonts que considero rigoroses, i evito les xarxes socials obertes, on abunda la brutícia. Estic recuperant projectes i tasques eternament posposades, parlant amb els sers estimats, mantenint el contacte amb els amics i entretenint-me amb lectures amables o velles pel·lícules que em relaxen. Es com una oportunitat per fer un reset.