Benestar

Mentre escolto serè la banda sonora de ‘Los chicos del Coro’ que em recorda tant al David, que va flipar amb aquesta peli, penso que llegint el blog, un pot pensar que la meva vida és una continua successió de tristesa, potser perquè només escric quan m’envaeix l’enyorança o el dolor. I no és així. Revisant el meu dol, que semblava etern per sempre més, comprovo que al principi escrivia molt sovint i ara els meus moments amb el blog són cada cop més espaiats en el temps.

I per això avui he decidit canviar el registre. I proclamar que la major part del temps em sento en pau, amb força benestar interior, que he escollit aferrar-me a la vida, que procuro gaudir dels bons moments que em porta, que són molts, que m’enriqueixo amb les relacions humanes, que valoro amb sorprenent consciència molts dels moments presents i que l’Anna és ara la prioritat més gran d’aquest present.

Perquè l’Anna ha patit en silenci les seves pèrdues i el meu procés. I ho ha fet sense una sola queixa, sense una sola llàgrima davant meu, intentant sempre fer equilibris per mantenir alt l’estat d’ànim, i oferint sempre alegria. Eclipsada durant un temps pel record del seu germà, almenys aparentment, un dia li vaig explicar que havia somiat que ella també es moria i de manera automàtica em va preguntar ‘ i en el somni també em feies un blog?’. Tela.

En fi, que ara em tornen les llàgrimes, però no de tristesa, potser d’emoció. Perquè la meva nena és una joia, una joia que està aquí i que brilla, esplendorosa, que sempre intenta fer-me la vida agradable. Ella i el David ocupen el mateix espai en el meu cor. I ara el que més desitjo és poder seguir oferint-li tot el meu amor i dedicació, com sempre he fet.