Eluana: haver de decidir

Aquests dies he assistit consternat al debat sobre el cas de l’Eluana Englaro. Per tot el que ha remogut dins meu i perquè no puc deixar de pensar en la seva família i en ella mateixa. No puc entendre el debat maniqueu entre els defensors de la llibertat absoluta de l’individu i aquells que volen imposar la seva moral sobre el sagrament de la vida. Em repugna especialment la utilització política obscena que n'ha fet el govern d’en Berlusconi per vendre el seu producte ideològic, sempre maniobrant sense escrúpols per mantenir les seves quotes de poder. I també el paper del Vaticà (no s'ha de confondre amb una majoria de catòlics), tan interessat en imposar a tots la seva moral i en influir com a grup de pressió per canviar les lleis civils.

Em commou sentir profundament el patiment dels pares de l’Eluana, el seu dolor pel coma irreversible i posterior mort de la seva filla, i havent d’aguantar, a sobre, calúmnies i insults provinents de certs mitjans de comunicació, alguns vinculats al propi Vaticà, fins al punt d’haver de portar escorta policial. És abominable.

Ningú és immune a haver de passar per l’horror d’haver de decidir sobre la vida d’un fill, d'un ser estimat. I jo crec que aquest debat s’hauria d’afrontar amb molt respecte i comptar amb les vivències de qui ho ha passat. Crec que caldria una llei diàfana i sense marge a l’ambigüitat, per poder acompanyar i fer de guia a les persones que han de fer front a aquest dilema, tenint en compte les situacions de dramatisme i d’absoluta vulnerabilitat en què es troben. Situacions en què alguns ens hem trobat.

Com vaig llegir en un brillant article de Pilar Rahola, hi ha molt amor en les dues decisions: cal molt amor per deixar marxar el ser estimat, i també en cal molt per retenir-lo aquí amb vida, encara que aquesta sigui artificial. Per tant no valen els judicis de tercers. Només sensibilitat i informació.

I llegeixo commogut que a Espanya una llei del 2002 permet als tutors legals d’una persona en situació de coma irreversible decidir sobre si es manté la vida artificial. A Hongria ens van dir que no podíem decidir, que la desconnexió no estava permesa. A Espanya ens van dir que no podíem decidir, que la desconnexió era obligada i imminent. Vist amb la perspectiva del temps em sembla un espant aquest tracte. I em sorgeixen dubtes terribles. I tinc la sensació que hi va haver una absoluta manca de sensibilitat i que la ferida causada encara fa molt mal. Vam ser manipulats per poder aprofitar els òrgans? No hauria pogut tenir una mica més de temps per pensar-m’ho? No el podia haver acompanyat en els darrers instants? Patia el David?

I sort, sort que no hi va haver pressió mediàtica o externa.

Descansa en pau, per fi, Eluana.