Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

Carme Rivera

Publicat a Facebook per Carme Rivera, mestra de música del David, el 25-maig-2016

"Hoy 25 de mayo les hablaré de este niño. Me he permitido "robarle" esta foto a su papá, Natxo Rovira, con quien desde hace muchos años nos une el amor de DAVID. David fue un niño curioso, sobre todo curioso, tenía una mirada pispireta, llena de vida y alegría. Cuando llegaba a la escuela de música muchas veces lo pillaba leyendo algún libro... le gustaba mucho leer. Tenía una sonrisa abierta, aunque cuando estaba en contemplación era una escena -curiosamente- llena de movimiento y colores. David era muy buen músico, y además disfrutaba haciendo música, tanto así, que fue el más pequeño en ir al extranjero con la orquesta de guitarras. Era muy sociable, encontraba conversación para todo sin importar la edad de la otra persona, también tenía mucha imaginación; supongo que era fruto de tanto y tanto que leía y preguntaba. Junto con Natxo i Anna Alsina cuando hablamos de David, les dije que era un niño excepcional que me robó el corazón. Recuerdo sus bracitos y sus manos tan expresivas siempre moviéndolas... recuerdo su faz y quiero pensar en esa carita que tanta felicidad nos daba hasta que la memoria me alcance. Muchos alumnos y alumnas han dejado huella en mí... ya les hablaré algún día de ellos, pero hoy, especialmente hoy 25 de mayo, tocaba hablar del niño que regresó a casa, allá, con las estrellas"


25-maig-2007 UCI HSJD


Adéu, Fill. 
Aquest és el darrer petó 
Algú ens prepara per fer un darrer petó ? 
L’últim sospir, el darrer instant
L’esperança ja fa dies que es va esvair
 Donaràs vida a altres nens; però això ara m’és igual
 En un minut et separaran de mi; de nosaltres 
Sóc del tot conscient ? 
Sí. Sé que aquest petó és el darrer. El darrer.
 I del cor trencat encara surten forces per fer-te’l
 I tot seguit, ja s’esmicola del tot, fins convertir-se en pols.
 Ara fujo, no puc més de màquines i tubs
 Estic exhaust pel dolor 
Una estranya sensació d’alleujament deixarà cicatriu 
Els meus ulls cremen, el cor plora
 Sigues valent, fill; allà on vas, hi vas sol
 No podré donar-te la mà per protegir-te 
Hi ha pena més gran?
 Et trobaré a faltar. Et trobaré tant a faltar
 Adéu, fill, adéu. Com podré seguir demà?
 Però tingues ceretsa que L’Amor no se m’acaba:
 I comptaré els dies,
  Els dies fins tornar-te a retrobar 
La teva delicada galta encara és calenta, el tacte, dolç
 Adéu fill, aquest és el darrer petó que et podré fer.

Fiblades


Avui he sentit la notícia que el Departament de Salut donarà instruccions perquè als menjadors escolars no s’obligui als nens a acabar-se el menjar. Llavors em ve al cap el suplici què suposava pel David cada dinar al cole, ell que menjava tan poquet, malgrat les nostres periòdiques notes perquè fessin el punyetero favor de posar-li poca quantitat. I se’m trenca el cor. Diumenge tenia mal de cap i llavors vaig recordar que el David, tan petit, ja patia migranyes i se les passava solet, al llit i a les fosques, resignat i sense queixar-se. I se’m trenca el cor novament. Avui, a cal perruquer, un nen al meu costat ha demanat que li fessin una cresta i la seva mare li ha negat "l'estrambòtic" desig. De seguida m'he recordat d'aquell dia en què vaig enganyar deliberadament al David i amb la complicitat de la perruquera li vam tallar la seva preuada melena mentre ell jugava confiat a la gameboy. Poc després, a casa, plorava davant del mirall. Recordar els seus moments de patiment ara em trenca el cor. Són fiblades de pur dolor.

Com em deia ahir l’Anni, no som de pedra i la vida segueix, amb alts i baixos. I tenim clar que així serà per sempre. A vegades i de sobte, prenc consciència nítida i crua "que el David va morir". Així, amb totes les lletres, sense eufemismes. Què no hi és. Què fa molt de temps que no el veig. Què tan sols m’he acostumat a la seva absència. Què la seva mort encara crema. Què no és tan sols una imatge en una foto i què estava ple de vida. Ple de vida. I omplia la meva. Què de cop i de manera brutal, un dia ja va deixar d’estar.

Vaig llegir fa poc una frase d’autor desconegut que faig meva: les llàgrimes no venen quan enyores algú sinó quan no vols enyorar-lo. Han passat quasi nou anys, i aquestes fiblades de dolor, cruels i traïdores, encara m'acompanyen. He passat per totes les maleïdes fases dol i ja me les he acabat, m’he pogut refer, faig una vida normal i he pogut recuperar l’estabilitat, tinc un present plàcid i a voltes feliç, estimo i m’estimen. I crec en la espiritualitat, en la transcendència de l’ànima, en que el David és i era un àngel, en que hi ha un ordre superior que tot ho controla, i que algun dia se’m permetrà entendre-ho tot, i bla, bla, bla...

 Però és una MERDA

Anna: 18 anys


Felicitats Anna, pels teus 18 anys. Data tope simbòlica i per tant avui les emocions intenses, molt intenses. Però per sobre de totes, la millor és la de comprovar com creixes feliç i assaborint la vida al límit. Tu em vas fer recuperar la immensa joia de ser PARE. En fi, encara que ja siguis legalment major d’edat, per mi segueixes sent la meva Nena (i de vegades ja et va bé, eh?) 
T’estimo princesa. Enjoy your day!!

Escrit de l'Anna pel David

,
Avui és un d'aquells dies on puc notar-te més a prop de mi que mai, i tu agraeixo ja que d'aquesta manera m’ajudes a que tot se'm faci més fàcil. Sento que mai has deixat de fer-me de germà gran, i el fet de que m'hagi sentit tant cuidada per tu ha sigut, diria, el que m'ha salvat des del primer dia. No sabria ben bé com explicar-ho, son petites connexions on simplement sé que estaves al meu costat, d’una forma inexplicable. 

Una petita part de mi s’omple de tu involuntàriament cada cop que miro el cel, i una barreja d’emocions se’m remouen per tot el cos. M’agrada plorar per tu, perquè penso que cada llàgrima és una paraula que no sé dir-te o una abraçada que puc donar-te.

Et recordo com un somni, un somni molt llarg que va durar nou anys i que em va crear a mi i a la persona que sóc ara.  M’ajuda pensar que ens unia un vincle que nomes tenies amb mi, per això m’ho guardo i ho faig nostre. 

Et trobo increïblement a faltar, de manera dolorosa i a vegades em torturo perquè mai aconseguiré expressar-te tot el que sento. Per això en dies com avui, ni mes ni menys que el teu aniversari et faig arribar com sigui, des de el meu sincer més profund que t’estimo. T’estimo d’una manera que està per sobre de tot el que la gent acostuma estimar. 

No m’oblidis allà on siguis, si us plau. Jo aquí, et protegeixo dins meu perquè no desapareguis mai. 
Feliços 21,

21 anys




Avui el David FA 21 anys. No vull parlar de dolor, al contrari, vull celebrar la seva vida i il·lustrar la rellevància que va tenir per mi el seu pas de 12 anys preciosos. Voldria mostrar pinzellades de com era i transcendir aquesta mena de por a que els records es quedin aïllats només a la meva memòria. Així que per commemorar aquesta data i celebrar-la com es mereix, explicaré una primera anècdota que m’encanta, amb el desig d’anar repetint en el futur.

Aquesta anècdota em trasllada al record d’una d’aquelles agradables tardes de dissabte en família. Estàvem tots al menjador de l’apartament d’Alp, cadascun fent les seves coses. El David en una escena habitual, assegut a la seva tauleta mida patufet, eternament entretingut amb les seves manualitats, semblava del tot absent del món exterior. A la TV, imatges d’un Campionat d’Atletisme, jo n’era molt aficionat i encara que ningú n’estava del tot atent, el llarg concurs de Salt de Llargada servia de remor de fons mentre anaven arribant altres finals. Passada una bona estona, el David va parlar. Sense aixecar la visat del paper, només va dir: “pobres, aquests nois. Tota l’estona volen saltar a l’altra banda i sempre cauen a la sorra”.

Ja se’m torna a dibuixar un somriure a la cara. Felicitats, bonic.




"No puc dormir"




Hay noches en las que me cuesta conciliar el sueño.

No puedo estar en mi cama, me levanto y mientras escribo estas líneas, resuena en mi mente la voz nítida y dulce, muy dulce, de David: "no puc dormiiiiir". A veces le costaba dormir, y de entre la oscuridad y el silencio de la noche, surgía esa vocecita tan tierna y tan añorada. Y yo siempre le sugería: "pensa en coses maques". Y funcionaba.

Ahora, sin embargo, cuando me encuentro yo solo frente a mis pensamientos, me resulta muy difícil aplicarme el cuento y apenas puedo concentrarme en cosas bonitas. Mi mente, más vulnerable, me transporta inflexible a mis recuerdos, que aunque bellos, a esas horas duelen.

Esta noche, en la cama, mi retorcida mente me ha llevado a mi jardín, aquel jardín que ya dejó de formar parte de mi vida. Y reviviendo sus espacios, mis cuidados con esmero y algunas escenas concretas, de repente, recuerdo con un escalofrío que ahí reposa la urna con las cenizas de David. Y me estremezco con un dolor intenso, casi físico. A veces me pregunto conmocionado como pude sobrellevar todo aquello.

Y me he desvelado.

El perdó


Fa poc vaig trobar-me la Carme de casualitat al carrer. Només veure-la, clar, em van assaltar records molt dolorosos i , instintivament, vaig saludar forçadament i vaig seguir el meu camí. Tot seguit, assegut en silenci al carrer, em vaig preguntar el perquè de la meva brusquedat.

Des de llavors he estat donant-hi voltes, llegint i demanant consell sobre el perdó.

Tinc clara la teoria: perdonar proporciona calma a la ment, la consciència i el cor. Però em pregunto: això és tan fàcil?

Primer de tot: començo per perdonar-me a mi mateix; perdonar no és oblidar, ja que oblidar és un procés involuntari, mentre que recordar n’és un d’automàtic i respon a estímuls que es poden trobar a qualsevol lloc. Això no ho puc escollir. I és que qualsevol estímul relacionat amb les mestres de l’escola de Música, el taxista, la companyia d’assegurances, el Secretari de l’Ajuntament, Hongria i Budapest o l’advocat, em porta inevitablement a aquells records. I el problema està en què si van acompanyats de ràbia, la ferida s’obre i fa mal, perquè també em fan recordar el dany i el patiment que suposa sentir-lo novament.

La qüestió per deixar de sentir aquesta ràbia no passa per fer un ferm acte de decisió voluntària ja que quan més vols deixar de pensar en un cosa més s’incrementa la freqüència d’aquest pensament. En realitat, és poder deixar de sentir desig de venjança i justícia com a desfogament emocional. Crec que el que es tracta de veritat és, com em va dir la psicòloga, de plantejar-me el perquè ho visc com si l’altre m’hagués pres alguna cosa, i sobretot en comprometre’m, pel meu propi interès, amb el pensament de desitjar el millor cap a l’altra persona.

Difícil, oi? Doncs sí, no m’enganyo, és molt difícil; i requereix temps. I me’l dono. Però de moment, detectar el problema i verbalitzar-lo, m’ajuda a continuar intentant-ho.

I així, començo proclamant (per fi) que la Carme sempre va estar a l’alçada, potser la única diria jo, des del primer moment quan ens va donar la noticia a davant de la porta de la UCI a l’Hospital de Budapest, acompanyant-nos i no amagant-se mai. Puc posar-me al seu lloc i imaginar el seu calvari, també. I ha estat sempre valenta.

Aquest escrit tan difícil i tan llargament posposat és un pas més en el procés de la meva recuperació




Si, es pot tornar a ser Feliç :)

Aaaahhhh ♥♥♥, comomola anar de vacances amb l'Anna. 10 dies de Papitis a tope a l'acollidora Grècia, i mediterraneant a les (encara) intactes illes de Skiahos i Skopelos. Vegetació exuberant, perfums intensos a pi i herbes aromàtiques, aigües cristal•lines i platges fascinants.,Aqui es van rodar els exteriors de la peli 'Mamma Mia'. Ai, ja m'estic enyorant... hem rigut, ens hem ultra-relaxat, i no ens hem oblidat també de fer una mica el cafre (comme d'habitude). I és que m'encanta mimar a la meva filla smile emoticon
I l'Anna ha anat fent aquest videoclip, 'live' i sense editar, 'Dancig Quuen,... young and sweet,... she's  only seventeen..."....aixxxx....
video

Publicat a Facebook el 22 de setembre del 2015

optimisme


Potser és aquest ambient de vacances que fa que aquella tristesa que em deixa grogui a estones em visiti amb més freqüència, fins i tot en somnis. Són dies on les rutines es relaxen, i sense elles, un està més exposat a certes emocions. Són dies en què l’oci es viu més intensament, en què els petits canvis en la quotidianitat il·lusionen; i llavors els records més indelebles (recomano visionar la pel·lícula ‘InsideOut’ de Pixar, brillant il·lustració d’aquest tema) de moments bonics viscuts amorosament s’activen com flaixos i s’envolten amb una aurèola de màgia. I amb ells la punyent nostàlgia.

Però en lloc que quedar-me atrapat en aquests records i restar atordit en la tristor i la pena, en surto ràpidament perquè segueixo abordant el present amb Optimisme. Tal com jo entenc l’optimisme, clar: el meu optimisme no es tracta de fer veure que “aquí no passa res”, perquè passa i de vegades poden ser situacions terribles. És més aviat una mena d’actitud de lluitar sense descans per sortir d’una situació dura o complicada, és no quedar-se paralitzat i mantenir l’esperança que tard o d’hora podem començar de nou. Per mi, l’optimisme no té gaire valor quan la vida et somriu i tot és confortable. És en les situacions adverses quan és realment valuós.

I em miro enrere a mi mateix, als anys de dol més dur i profund. I prenc consciència de la pregunta: “com li puc dir a uns pares ‘orfes’ que siguin optimistes?”. Amb el sentit amb què la coneixem, està clar que no hi ha manera. Fins i tot pot ser feridor. Però penseu en aquest enfoc de perseverança, de no defallir i de confiança. Jo em sento afortunat d’haver pogut incorporar aquesta actitud de sincer optimisme davant la vida. Sé que si tornés la tragèdia, tornaria a caure i el meu optimisme s’evaporaria i seria impossible a curt termini. Però jo ara em refereixo a un enfoc del dia a dia, a no deixar-se res pel camí degut al pes del passat, a no deixar-me envair per una mena de fatalitat inevitable del destí davant cada petit problema i a mantenir il·lusions i gratituds cada dia. Això, dono fe, es pot aconseguir i és el meu missatge d’esperança que avui vull transmetre a molts pares orfes, i als qui estiguin vivint altres tragèdies. Hi ha llum, hi ha possibilitat de tornar a viure, hi ha molts camins i existeix una altra forma molt més bonica de conviure amb la pèrdua.

Mentrestant, soc testimoni i a voltes partícip, del radiant present de l’Anna, que va feliçment exprimint la vida amb un entusiasme i una energia inesgotables. 









25 de maig - 8 anys


Avui llanço la meva àncora al sorral dels estels, 
la veig fendir l’enllà del cel 
que, com un vell oracle, espurneja el teu nom

Lluís Llach

Avui sento més amor que no pas tristesa... 
I em sento en pau

Una carícia per la Matinada del 21 de Maig


Als primers temps després de la mort del David , els seus senyals van ser freqüents

Ara ja només arriben en moments rellevants

Avui m’ha arribat això, la fusió perfecta, delicada i subtil del David i el seu adorat Petit Príncep.

El millor regal possible que hauria pogut tenir avui.

Ja saps que ja no em calen senyals de la teva energia eterna. Encara que en moments com aquest, representen una carícia emocional i em fan somriure.

Matinada del 20 al 21 de maig

Avui he tornat al riu Carol



Avui he tornat al riu Carol.

Fa tres mesos que he recuperat l’apartament de La Cerdanya, durant 10 anys el nostre refugi per gaudir de l’oci familiar, des de que va néixer l’Anna fins que va morir el David, un lloc replè de records lligats als moments més dolços d’un fragment de vida intens.

Ahir, en aquest indret tan emblemàtic, vaig somniar amb el David. Vaig somniar que apareixia viu i que em deia: “sí, soc jo, he tornat; de fet no me n’he anat mai”. En el somni, els quatre ens foníem en una abraçada i per uns instants vaig sentir un esclat d’insuperable felicitat. Va ser tan real. Vaig despertar de sobte i una bufetada de realitat em va colpejar amb duresa. Tot i així, i passat el shock inicial, vaig tornar a dormir resignat, però tranquil.

I és que per fi ara puc tornar a estar aquí a Alp, immers en el meu nou present, processant amb tendresa l’allau de records que se succeeixen, inacabables, sense sentir dolor. Al contrari, aquest nou present és plàcid, serè i plaent. I enmig d’aquell esglai de matinada, quan la irrealitat i la realitat es barregen difuses, vaig decidir quedar-me amb la visita del David per dir-me: “De fet, mai no he marxat”.

I fa temps que volia escriure al blog en clau de positivitat. Perquè tinc la sensació que només acudeixo al blog quan arriben els inevitables i periòdics moments de tristesa, aquells en que se’m fa difícil trobar consol, aquells en què el passat o l’enyor es fan, aparentment, invencibles. Aquests moments ja són cada vegada més escassos i espaiats en el temps., i el meu present més actual discorre entre moments de benestar i de tant en tant, de plenitud. I aquest és el missatge que ja fa temps volia transmetre, un missatge d’esperança sobretot per aquells pares orfes que arriben al blog i cerquen (i de vegades troben) consol en la identificació d’emocions i pensaments complicats d’entendre i processar. Hi ha esperança, sí, esperança de poder reconstruir la vida quan aquesta sembla feta miques per sempre i impossible de poder, i de vegades ni tan sols de voler, recuperar-la.


Avui he tornat al Riu Carol, el meu indret preferit a la terra. El riu baixa exageradament alegre, havent recollit l’abundant aigua del desgel. Hi ha un bonic camí nou, un camí que serpenteja al costat d’un exuberant bosc de ribera, envoltat de prats que ara llueixen un verd viu, guarnits amb milers de flors. El nostre riu, aquell on vam passar tants i tants moments dolços i feliços, gaudint del paisatge de cada estació, passejant, remullant-nos, gandulejant, en bici, fent picnics, recollint fulles de colors, sorprenent-nos amb la fauna que apareixia fugaç, fins i tot descendint les aigües amb una bassa de plàstic, entre rialles i esquitxades, fins que l'esquifida embarcació va punxar i una serp d’aigua va travessar espantada entre les cames. Sí, avui he tornat i he recordat tot això. Afortunadament soc un nou Natxo, refet des dels trossets més diminuts, acompanyat agradablement per la meva parella; i amb el meu gos, qui corria content, extasiat en aquell entorn privilegiat; i no he sentit dolor, al contrari, ha estat un dia magnífic.





Remogut per la tragèdia als Alps



Avui ha caigut un avió als Alps, un avió en una ruta familiar i coneguda, un avió que ha sortit de Barcelona i que no ha pogut arribar a Dusseldorf

Els pensaments s'amunteguen i m'acompanya incansable la tristesa

Penso en la fragilitat del present, i encara que és una lliçó indeleblement tatuada en la meva ànima, el procés de recuperar-me per la vida m'ho fa oblidar sovint

Penso en aquella reflexió del Joan quan defensava com és de legítim plorar més quant més propera és la pèrdua, on el dolor es propaga en una mena de cercles concèntrics que no ens fa més inhumans quan la desgràcia és llunyana o ni més egoistes quan és propera

Penso en el Rogelio, de qui havia sentit sovint a parlar a través dels meus pares i a través de la seva dona, l'estimada Lali, i a qui vaig conèixer fugaçment en un concert del Messíes. I que avui era passatger d'aquest avió.

Penso en que encara em corprenen les paradoxes de la vida, tantes vegades que m'he dit "si llavors hagués sabut...". I en tot el que ha de venir i ara no sabem...

Penso en l'Anna i de sobte, torna el desig de control, l'instint de sobreprotecció, la ànsies per tenir-la a prop

Penso amb inquietud en què no vull tornar a etapes passades quan la por em frenava el viure

I no puc deixar de pensar en aquelles 16 criatures que han mort aterrides en un viatge d'estudis, tantes vides truncades en un moment tan dolç i ple de vitalitat, i en els seus pobre pares, amb els que ara m'uneix la connexió amb un dolor profund i conegut.

I el cor se m'encongeix fins a fer mal. On collons trobes consol?

I penso aterrit que podria haver estat l'Anna, i quan m'esgarrifa pensar que podria passar-nos a nosaltres, penso un cru "però si ja m'ha tocat". Pensament que amarga i alhora, calma

I pensaments foscos. "Sort que el David no va morir així, enmig de crits de terror"

I penso en el David i en Budapest i en tots aquells instants d'espant, i encara no entenc com l'Anni i jo vam poder sobreviure'ls...

i alguna llàgrima que va sortint per alliberar les emocions, que avui s'acumulen i em resulten difícils de processar.

Surto a a córrer, mantinc una trobada amb amics, torno a les meves rutines, a veure si així puc desfer-me d'aquests pensaments, d'aquesta tristesa...


Felicitats, Anneta

Felicitats, Anneta. Ets un regal de filla, t’estimo i t’admiro. Sí, admiro el coratge amb que has sabut afrontar les dures cartes que t’ha repartit la vida i anar-te construint com una personeta carinyosa, lúcida, i comprensiva, sense repenjar-te mai en la queixa ni el victimisme, aportant harmonia i fortalesa als teus papis, assumint un rol impropi de la teva edat. Estàs tenint una adolescència delicada, agradable, radiant. I admiro els valors que percebo en tu, què encara que no sé si són innats o fruit del que t’hem transmès l’Anni i jo, igualment en fan flipar veient-te créixer mostrant aquesta maduresa de consciència , més enllà de la natural i fins i tot saludable frivolitat pròpia de la teva edat, i amb la què tot adolescent intenta formar la seva identitat. I ho volia dir públicament. Dono les gràcies cada dia per tenir-te amb mi i vull que sàpigues que em fas molt feliç. 17 anys!! Déu meu !!, em deixes dir-te encara “la meva nena?”


20 anys


Avui el David fa 20 anys. Potser hauria de dir 'faria 20 anys', però no m'agrada fer-ho. Avui fa 20 anys que va néixer i que em va aportar felicitat i plenitud. Em resulta impossible imaginar-ho ja amb 20 anys, un adult. En la retina, en la memòria, en el cor, queda la imatge congelada d'un nen. 
Avui és un dia de sensacions agredolces. No sento dolor, sí enyorança. No em torturo pensant que faria, ni com seria, ni molt menys què s'ha perdut. Però si em corprèn prendre consciència de quant de temps fa que no el veig ni el puc sentir físicament.
En tot cas, avui és un dia de pura celebració. I submergit en el present, en aquesta nova vida que he pogut reconstruir i que em permet viure serè i a voltes, feliç, faig vida normal i treballo, i canto, i corro i ESTIMO, i em sento viu. I com cada dia des de fa 20 anys, tampoc en aquest no deixo de pensar en ell. Amb l'Anni hem compartit fotos de l'any que va néixer i ha estat molt més que entranyable, ha estat una alenada d'amor infinit.
Felicitats, David. T'estimo com el primer dia.
Sant Quirze, 9 de Gener del 2015


Regal de Juan José Fernández, il·lustrador i amic

Bon Nadal, fills


Ara que s’acosta la Nit de Nadal, es van encenent els llums i les espelmes, i em resulta impossible evitar els records de Nadals màgics amb el David i l’Anna. Tot i el puntet d’amargor que aporta la nostàlgia, aquest Nadal sento agradable pau i vaig recuperant il.lusions, amb l’Anna, amb el Gonzalo, amb l’Anni i en família. Avui l’Anni i jo hem intercanviat fotos dels nens d’aquells nadals i ho hem fet amb tendresa. “Què monos”• ha estat el comentari, amb alegria i amb aquella calidesa que dóna haver viscut. En fi, aquest any tampoc no vull faltar a la cita de desitjar un bon nadal públicament al David, a qui enyoro profundament, i qui m’ha ensenyat a viure amb més consciència. I a l’Anna, que està aquí i està preciosa en tots els sentits i senzillament, em fa sentir bé cada dia. Bon Nadal, fills. Us estimo amb tota l’ànima.

Soc un gran pare


Coincidint amb l’ambient nadalenc, triomfa a la xarxa aquest espot d’IKEA que fa diana en la fibra sensible i furga en la mediocritat d’aquells que afirmen sense rubor “quanta raó”  i què cinc minuts després, estic convençut, ja s’hauran oblidat del missatge, absorbits de nou en els (sovint) delirants conflictes quotidians. No m’hi sento identificat, i conec molts altres pares i mares del meu entorn a qui tampoc reconec en aquesta imatge i que crec són també uns pares fabulosos.


Avui em vull regalar aquest article a mi, perquè aquest anunci m’ha remogut ferides . I perquè estem en unes dates que van burxant els sentiments més fràgils.

He mirat aquest anunci amb un cert rebuig, però més enllà de la manipulació evident , al final em proporciona una relaxant pau perquè puc concloure rotund que jo vaig ser un senyor Pare. Cap excés material mai no va substituir la meva dedicació cap els meus fills. Ni de la seva mare, tampoc. Fèiem un equip formidable repartint tasques i complementant presències per cuidar i alhora gaudir dels nens. Els meus fills van ser la prioritat número 1 i no vaig escatimar temps ni esforços,. M’agrada recordar, a pesar de la gota de tristesa que es dissol amb els records, com planejava cada tarda o cada dia lliure per passar el màxim de temps amb ells, així com la meva passió per  oferir-los constants estímuls.  Parant esment en la planificació de menús i escollint els ingredients més saludables; fent dibuixos amb fruita o verdura per fer-les atractives; acompanyant-los a classes de natació i ajudant-los al vestidor o fins i tot nedar amb ells; mirant-los mentre feien els deures; llegint un conte a la nit i acompanyar-los mentre arribava la son; organitzar excursions i viatges plens d’activitats lúdiques i estimulants; i senzillament, passar llargues i relaxades tardes a Sant Quirze i Alp, fent manualitats, jugant a jocs de taula en família, o compartint una peli infantil.

Moltes vegades em pregunto amb amargura de què va servir cuidar-lo tant.. Tanta cura, tanta dedicació per fer-lo créixer saludable , tanta atenció i vigilància, i va i en un instant fatídic, tot s’acaba. És un conflicte absurd, però que també forma fosca part del procés, a vegades destructiu, a vegades sanador, del dol. Però de seguida dono gràcies a Déu d’haver estat tan bon pare, ja que ara em fe estar en pau amb el passat i amb els records de la meva paternitat.

I ara, després d’aquells dos primers anys de dol en què tant em va costar acceptar i reconstruir aquesta paternitat, constato amb orgull i plaer que segueixo sent un bon pare. L’Anna centra el meu dia a dia quan estic amb ella. I m’omple i gratifica seguir cuidant-la. Ara adaptant-me a la diferent etapa vital de la seva adolescència, però sempre procurant fer-me present i sòlid com a referent.


"El Veredicte"


Encara estic grogui amb la peli que vam veure ahir. Un cinta belga que es diu ‘El Veredicte’. Una crítica contundent però alhora continguda del sistema judicial a Europa. Per exposar-la, la trama gira entorn a la petita història d’un home a qui la vida se li ensorra quan perd la seva dona i la seva filla de 7 anys, sobtadament.

Costa de descriure l’allau de sensacions davant d’aquest impecable i delicat relat de sentiments què els feia traspuar més enllà de la pantalla i que em va mantenir hipnotitzat a la butaca i batallant per controlar les emocions, tot i tancar els ulls a l’escena de l’atropellament de la filla, què per motius obvis vaig preferir evitar. Però el sofriment d’aquell home, magistralment filmat en uns pocs petits detalls, em resultava dolorosament conegut. Quan arriba a casa després del funeral amb aquell silenci atroç, el plànol de la taula parada i buida, el del raspall de dents que ja no es farà servir més; l’escena quan comença a recollir joguines en una capsa de plàstic, amb el cor trencat i dividit entre haver d’escollir pel dolor de la presència d’aquells objectes ara ja orfes o el dolor d‘amagar-los amb la simbòlica càrrega d’amagar també al ser estimat; vaig pensar en l’Anni, ella va tenir el coratge d’enfrontar-se a aquesta tasca de “recollir” els objectes del David. 

I finalment, quan en la seva solitud, al llit, plora i sanglota per alliberar l’insuportable sofrença...

Em va impactar la seva resposta quan una persona que l’estima li torna a preguntar, amb afecte, “com es troba”. I ell descriu de manera concisa el que vaig sentir els primers anys. I respon amb un missatge similar a aquest: “me’n vaig a dormir amb dolor i em llevo amb dolor, voldria dissimular que per dins tot està mutilat; alguns s’allunyen de mi com si el meu dolor fos contagiós i d’altres, en canvi, agafen valor per apropar-se a mi amb afecte però no saben què dir...i no els hi retrec, perquè jo tampoc no sé què dir”. Així de frustrant i així d’opressor. I revelador.

I em va impactar el seu coratge per desafiar un sistema quan li mostra la seva cara més cruel. I em vaig remoure inquiet a la cadira recordant la temeritat impune del taxista, l’abandó de l’ambaixada, l’obstrucció còmplice de les autoritats hongareses, les manipulacions ímpudíques del Secretari Municipal -Sr.Josep González- per escapolir l’eventual responsabilitat de l’Ajuntament, les declaracions ambigües d’alguns testimonis, la indolència dels advocats, l’indecent conducta de l’asseguradora Catalana Occidente. Ahir, mentre estava a la butaca del cine, bullia torturant-me pensant que no vaig lluitar prou per fer posar vermells als qui permeten aquests abusos carregats d’insensibilitat, sobretot perquè no els toca ells de prop. Encara que avui torno a la meva habitual serenitat i he tornat a col:locar a lloc aquests pensaments auto-destructius. Estic convençut que vaig fer bé. Què EM vaig fer bé. Perquè com mostra la peli en l’escena final, el seu desafiament no li reporta consol. Jo ho vaig poder intuir a temps, i llavors vaig descansar.


Avenços: vacances amb calma


Des de la mort del David, l’estiu ha resultat complicat de passar. L’absència de les rutines i la desaparició per uns dies dels entorns habituals m’han fet sentir desprotegit i vulnerable, i amb debilitat per afrontar les emocions lligades als records, a la pèrdua, a la soledat i a la desesperança. Però ara que va acabant aquest estiu del 2014 percebo que, per fi, aquest any l’he viscut més alegre, tranquil, il·lusionat i més relaxat. Faig balanç i comprovo amb confort d'esperit que he pogut tornar a gaudir dels moments de relax i també d’aquells més intensos, quan aquests darrers anys anaven acompanyats d'aquell puntet d'amargor i conflicte interior. I lo millor és que ho accepto amb alegria i sense cap absurda i improductiva culpa. 

Mentre vaig estar de vacances amb l’Anna, regalant-nos una setmana idíl·lica en un resort al Cap de Creus (un altre paratge privilegiat a la terra d’aquells que conviden a viure), vaig poder contemplar la seva felicitat absoluta sense tenyir de tristesa cada instant per causa dels records. Això és tota una conquesta per mi; i constatar-ho, ja no em genera cap conflicte, al contrari, multiplica la sensació de pau. Posteriorment, quan va acabar la meva quinzena de custòdia de l’Anna,  la difícil gestió de les emocions vinculades a la separació ha estat aquest any ràpidament elaborada i m’ha permès, en la càlida companyia de la meva parella, de seguir adelitant-me d’aquests dies de vacances i descans. I també amb l'Anni hem recuperat petites estones d'harmonia i benestar.

Sóc conscient de que segurament queden moltes crisis per davant i no sóc tan cretí per creure que res del que ara he conclòs és cap meta assolida definitivament. Però ara és ara, i em sento bé d’haver pogut  novament viure amb relativa calma emocional un estiu, d’haver pogut gaudir plenament de molts instants i d’haver assistit al pletòric estiu adolescent de la meva filla Anna, sense que els records dels estius anteriors i que ja són Passat ni l’inevitable evocació d’allò què aparentment s’ha perdut el David, em restessin ni una engruna de plaer i satisfacció com a pare, ni tampoc per mi mateix. De vegades sento convençut que un angelet vetlla per nosaltres.



absència


La soledat d'aquest capvespre em porta a recordar
i a enyorar-te,
records que m’ofeguen l’ànima
el teu tacte, el teu riure
la teva intensitat per viure
el teu plàcid estar
la bondat del teu Ser
la teva ànsia per aprendre
i la teva imaginació adorable

Records que temia quedessin atrapats
avui em trenquen el cor
aquesta melangia que turmenta

El  millor que puc dir,
és que m’he acostumat a la teva absència.
Que malgrat que ja he caminat lluny
al meu cor sempre hi ha la teva presència.
Però, a voltes, hi ha tantes coses
que et troben a faltar...





17 de maig

Cançó dedicada al DAVID

Avui fa 7 anys que et vaig veure conscient per darrer cop

Potser algun dia "tornaré a casa" i ens retrobarem, no sé com.
Mentrestant, segueixes amb mi.

Avui vaig a cantar en companyia de bons amics
També em sentiré feliç al costat de la meva parella i la meva filla
Avui com sempre, escullo viure
Ara.

Torno a casa, torno a casa
Digues a tothom que torno a casa
Deixa que la pluja
s'endugui tot el dolor d'ahir
Sé que el meu Regne m'espera
i que han perdonat tots els meus errors
Torno a casa, torno a casa
Digues a tothom que torno a casa

Dia del PARE

"Corprès de bon matí en obrir el Google i veure el doodle d'avui. Dedicat al Dia del Pare. M'ha traslladat a vius records...de ja fa uns anys...sí senyor, vaig ser un gran pare amb dos fills fabulosos. Bonic"
19-Març 2014

Fa poc es va celebrar el Dia del Pare. Francament, no ho tenia present, però en obrir Google de bon matí, el doodle del dia em va deixar grogui: la il·lustració era un pur reflex entranyable del meu estil de paternitat i em va traslladar a l’instant a desenes d’imatges i sensacions atresorades al meu record. Vaig quedar uns instants captivat mirant aquell dibuix, profundament identificat en mi mateix en companyia del David i l’Anna, escoltant els seus riures, percebent la seva il·lusió, assaborint el seu entusiasme. Sí, quants i quants dies d’aventures, algunes fregant la imprudència, sempre intrèpids i actius. Em queda l'alleujadora satisfacció d’haver escurat al màxim el temps, de no haver-me deixat mai vèncer per la mandra, d’oferir-los inacabables estímuls i diversions. Era fàcil, perquè jo en gaudia tant com ells i amb ells. Allò que ha quedat més indeleble en el meu disc dur són els esgarips de plaer dels nens i la brillantor als seus ulls. Què bé que ens ho vam passar i quants moments de pura Felicitat

En fi, aquests episodis em comporten una dualitat ja prou coneguda: la consternació inicial va deixant pas, poc a poc, a una plaent sensació de pau  per haver viscut en plenitud la tendra infància del David i l’Anna.

Aquest Dia del Pare va concloure amb un preciós regal de l’Anna. Mentre avança en una assossegada i encantadora adolescència, poc a poc vaig notant que l’Anna va alliberant records que per algun motiu (que intueixo)  mantenia tancats en privat, i que jo temia perduts. I em va obsequiar amb motiu del ‘Dia del Pare’ amb un present de gratitud, un escrit espontani, del que vull transcriure un fragment que em va tocar, directament, la meva ànima:

“i encara recordo aquells dies, on sent els tres un diumenge al matí, tu venies amb els ulls brillants al veure la careta que se'm posava al estar completament concentrada en la sèrie. Talment em semblava que jo fos allà amb en Pingu, dins la tele. Tu em desconnectaves
d'aquell món, sentint-te culpable per un moment, per dur-me només a mi una tassa de llet i cereals.  El David, a l'altre sofà, ja cridava per atreure la teva atenció. Serien els ‘celitos’ que va passar aquells anys. I ja eres corrent a la cuina preparant la segona tassa. Va ser llavors quan em vaig fixar que duia els mitjons perfectament posats , que la manta que em cobria no deixava a la vista ni una part del cos, que el dia que estava per venir estava tan perfectament planificat, que podia permetre'm el privilegi de sentir-me protegida i sense cap preocupació. Aquell moment, curiosament, no va ser tan sols el primer que recordo de la meva infància, sinó el moment d'adonar-me del gran pare que tenia. I jo, la princesa de la casa, que vivia dins els meus contes, no pensava mai com m'ho faria, quan en tingués 16, en començar a agrair-te tots aquests anys. Feliç dia del pare



CARTA DE L'ANNA


"9 de gener. Sembla increïble com passen els anys. Avui ja fa 19 anys que vas arribar, i encara recordo com em deies que de gran em tornaria una "adolescent antipàtica" a casa com tu aquells últims anys. No solies parlar gaire del futur, encara amb 12 anys et quedava imaginació per mi, al crear superherois, jocs o el que fos. En canvi jo tenia molta pressa, pressa de ser com tu, de ser la gran del cole, poder-me fer messenger, tenir mòbil... i ara ja t'he passat. Encara em segueixo sentint la petita que imita cada passa que dones. Intento imaginar-te tot gran, donant-me consells, amb la teva habitació revolucionada la qual no em deixaries entrar, allunyant-me el màxim possible dels teus amics o amigues... Sempre ensenyant-me a créixer, cosa que mai has deixat de fer. També m'agrada recordar-te amb 12 anyets com el millor perquè potser ara, avui, t'odiaria molt! Coses de germans... és el que té. Erets un nen molt especial, sempre un pas per davant de tothom, amb els teus silencis llargs que em posaven dels nervis, les teves preguntes o petites frases que deies en el moment just que marcaven tant, les teves innovacions creatives, etc. Trobo pocs els anys que hem passat, m'agradaria haver tingut uns quants més. Tota la vida recordaré que en un somni em vas dir que havies de marxar perquè no podies quedar-te. Des de que vas arribar al món un 9 de gener del 1995, has canviat la vida de moltes persones. En 12 anys has deixat una llum que no veiem però sí sentim. M'agrada dedicar-te estonetes encara que siguin amb llàgrimes o amb somriures. I com ha de ser, el 9 de gener sempre serà el dia del David. I encara que aquest any no hi hagi una festa al "chikipark" o al cine, celebro aquest dia, sentint-me més a prop que mai de tu. T'estimo i et segueixo recordant, per molt difícil que se'm faci seguir el compte de anys que faries. Així que canviem papers; em recordaràs tu a mi? Felicitats allà on siguis"

  -Anneta
(publicat en Facebook 9.gener 2013)

Regal d'Aniversari


Avui el David fa 19 anys. És un d’aquells dies una “mica” diferents de la resta. Per sort, aquest dia ja no em fa por mentre s’acosta, ni tampoc no em tortura mentre el visc. Al contrari, avui és un dia transitat amb un aroma d’alegria latent, alegria que emana de la profunda gratitud per la vida viscuda.

Ja he rebut uns quants missatges espontanis de record, tots ells rebuts amb entendrit agraïment. N’hi ha un de particular que ha estat un gran regal d’aniversari i al que vull fer esment: n’és un del seu gran amic Dani. 

En Dani va ser l’inseparable company d’aventures del David en els darrers mesos de la seva vida entre nosaltres. Durant el temps de dol i reconstrucció, sovint em va afectar pensar com els amics del David van desaparèixer de la nostra vida. Fruit del meu procés, ho he anat entenent i acceptant amb comprensió i delicadesa, ja que eren massa nens per elaborar adequadament aquell fet traumàtic. Em consta que alguns el recorden, per certs detalls que vaig coneixent, meravellosos i alguns corprenedors, però entenc que havien de tancar temporalment aquell episodi per seguir creixent saludablement i esperar que el temps ajudés a obtenir els recursos necessaris per, eventualment, afrontar-ho amb més normalitat o enteniment. 

Per això avui el missatge del Dani ha estat un immens regal d’aniversari. La seva sòbria sensibilitat i la senzilla bellesa del missatge, m’han fet comprovar que aquell nen de 12 anys que tenia a la memòria és ara un home de 18 anys, consternat a l’inici però sentint seguidament una grata satisfacció per veure com ha crescut i per constatar com recorda el seu amic David. Vull destacar aquest fragment: “...i em dóna una força impressionant, com la que ens donava ell amb només mirar-nos. Vull donar-te les gràcies, Natxo, pel fet d’haver conegut al teu meravellós fill”. 

 Doncs això, avui és un bon dia. Felicitats David !!

Nadal 2013

 

Bon Nadal, David

T'enyoro, fill

El Blog


Fa temps que la meva relació amb el blog m’estava conflictuant. Passat aquell temps de profunda foscor en què em va ajudar literalment a sobreviure, en què em va permetre ubicar al David en algun lloc quan més perdut jo em sentia sense ell, des de fa temps m’he debatut si em convenia tancar aquest espai de memòria, atès que no en tenia la cura que m’exigeixo, o bé atendre el meu desig que romangués obert com a espai d’acolliment, de bitàcora i d’homenatge.
 
Avui sento que vull reactivar tota la vida que atresora aquest espai. Perquè sento que encara tinc moltes coses a dir. I tot i que no he publicat gairebé res, no he deixat mai d’escriure perquè escriure m’allibera, em relaxa i m’aquieta ment i ànima.

També perquè l’Anni m’ha revelat, per la meva sorpresa, que encara hi entra de tant en tant per veure si he penjat algun escrit nou; i em va insinuar que el blog transmet una tristesa i depressió que no concorda amb allò què percep de mi quan em veu i m’escolta i riem. Certament, he acudit darrerament al blog quan algun esdeveniment o record m’han trencat, novament, el cor. I encara que em resulta saludable disposar d’aquest lloc pels puntuals moments de desolació ara que no tinc necessitat ni esma de compartir-los amb ningú en persona, també voldria transmetre que he avançat, que em sento en pau i connectat alegrement amb el present.

I perquè ahir l’Adriana, en la nostra sessió periòdica de teràpia des de fa 7 anys, em va fer veure que em resisteixo a acceptar que ja he fet el dol pel David, que quan li parlo de les meves sensacions actuals pot percebre que ja s’ha acabat el procés, aquell que va des de plorar-lo desconsoladament per la seva absència, a fora, fins a incorporar-lo càlidament i per sempre en el meu dia a dia; i que m’he de permetre, després de tant d’esforç, trepitjar fort on ara sóc i seguir endavant, sense culpa per aquella llàgrima que ja no surt perquè ja no cal. Ara toca el dol pel Natxo-de-dol.
     
La mort del David m’ha obligat d’una punyetera vegada a esforçar-me per aprendre de què va tot això, per aprendre a viure. No sóc tan pretensiós de pensar que he assolit ja cap meta, però tampoc tan immodest per negar que he fet una enorme evolució personal i que he après força a viure. I com deia l’Alex Rovira (i crec que ja ho havia esmentat al blog) “de toda adversidad se puede obtener el fruto de la sabiduria si uno pone su empeño en dar un sentido a lo vivido y decide seguir andando para compartir ese fruto con los que le rodean. I certament, compartir el que he anat conquerint a partir de la devastació més absoluta dóna un sentit a tant de dolor.

I de pas, seguir llustrant el record del David, com qui va a la tomba a donar llustre a la làpida, només que aquí puc exposar tot el meu amor per ell i mostrar com era de bonic i extraordinari.

Avui és la nit de Halloween, una de les preferides dels meus nens. I avui ja no sento aquell desig de fugir del món. Lluny queden aquelles vigílies de Tots Sants quan anàvem d’hora a dormir per intentar justament que tot passés ràpid amb el menor dolor possible, mentre l’Anna, pobreta meva, delatava amb la mirada la seva tristesa per no poder “morir-nos de por i de riure” com sempre fèiem. Ara ja podem gaudir-ne de nou.

HONGRIA


Ahir vaig assistir als mundials de Natació. La darrera final la nedava la catalana Mireia Belmonte, què va guanyar una medalla de bronze enmig de l'èxtasi i la cridòria del públic. Jo, però, tenia el cap cot sense poder alçar la mirada i veure el què estava passant: la medalla d'or va ser per una nedadora hongaresa.

 Fa sis anys i dos mesos que les paraules Hongria i Budapest em pertorben i em generen emocions angoixants. Sempre i indefectiblement. El cor em fa un bot i m'envaeix una amarga i silenciosa desolació; o ràbia, de vegades, si m'hi enganxo i m'aturo a pensar. Crec que ningú no podria imaginar la gran quantitat de vegades que aquestes paraules o els seus símbols estan presents en el dia a dia. I cada vegada que sorgeixen, amb traïdoria, encara em fan mal. Llocs que estan incrustats a la meva memòria, tatuats amb llàgrimes ardents, crits i sanglots. Hi ha d'altres paraules, com '2007', 'Escola de Música', 'atropellament', 'Opel Astra' o 'trasplantaments' què, poc a poc, vaig encaixant amb major neutralitat. Però les referències a Hongria i Budapest, no. Al principi em costava entendre com la gent les esmentava davant meu, però ja fa temps vaig acceptar que tothom té el seu solc particular en relació a com va viure la història del David, i entenc amb comprensió que és impossible que s'identifiquin amb les desenes de solcs que han quedat estriats dins meu. Sempre, absolutament sempre, tolero aquests esments en silenci, per respecte, per tal de no incomodar, per no fer sentir malament a ningú, perquè ningú no en té la culpa de no pensar-hi. Però, sisplau, si algú llegeix això li agrairé infinitament que procuri evitar-ho. Diria que és el primer cop que demano una cosa així.

Uns dies abans del 17 de maig del 2007, el David i jo vam estar mirant amb detall un mapa d'Europa. Jo li mostrava, orgullós, on es trobava Hongria i amb el dit resseguíem el llarg vol que li esperava. I ell, il·lusionat, mirava atentament amb els seus preciosos ulls grisos il·luminats, amb aquella curiositat tan encisadora que tenia per tot. Que cruels, de vegades, són els designis del destí.

Ahir, al final de la sessió de finals de natació, només quedava la cerimònia de lliurament de medalles. Em debatia inquiet entre aquest silenci tolerant i el desig de fugir. Assistir impassible a l'enaltiment dels símbols hongaresos, la seva bandera dalt del pavelló, els aplaudiments a la seva campiona, el respecte dempeus escoltant el seu himne, m'anava provocant una angoixa del tot insuportable. Jo era conscient que a la meva parella li feia gràcia veure aquella cerimònia per la presència de la Mireia Belmonte. Tanmateix, ahir vaig tenir el coratge o la covardia, no ho sé, de suplicar, tremolant, el meu desig, la meva necessitat de fotre el camp. I afortunadament, la resposta va ser ben comprensiva i tendra.

"No cuestiones la vida. Sólo vívela y aprovéchala al máximo hoy"
Regina Brett

25 de maig

"Las palabras nunca alcazan cuando lo que se quiere decir desborda el alma"
Julio Cortázar