Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

quietud, tristesa



I en mig de l’absoluta quietud sempre arriba aquell moment que se m’acaben les forces i deixo de posar resistència. Sento com la pena avança i a poc a poc els ulls comencen a cremar i alguna llàgrima s'escapa i rodola, a vall, alleujant una mica la seva pressió. El David se'm fa present, i l'estimo i l'enyoro. I els records tornen i s’amunteguen, sense ordre, nítids i esvaïts alhora. Recordo, quasi sento, els seus últims dies entre nosaltres, i m'envaeix l’absurda pena de no haver escurat cada segon amb ell; i recordo esgarrifat l’endemà del funeral, quan ja tots els focus que mantenien la ficció que allò no estava passant s'havien apagat i ens vam trobar desolats a casa; aquella primera i llarga tarda en que el David ja no arribaria a casa d'Escola; el primer sopar amb la seva cadira, buida per sempre més; i l'Anna, el cor se'm torna a trencar en mil trossets pensant en l'Anna, en la seva dolça infància perduda. I llavors em dono la volta i m'arrauleixo com un nadó, i ploro en silenci. Ja no puc dissimular i deixo anar tota la pena, què forma i formarà part sempre de mi i què, per sort, ara només ressorgeix en aquests petits moments.
I així cada dilluns. Les sessions de ioga em resulten, malgrat tot, sanadores físicament i emocional. Un podria creure que no caldria reviure això cada setmana. Però s'ha convertit en un moment íntim que em permet sentir que la vida més enllà del dol, no és una farsa. Al contrari, em fa valorar encara més tot el que he pogut reconstruir.

10 anys




David: Avui que just fa 10 anys que vas morir, no penso turmentar-me pel fet que la data estigui marcada en vermell al calendari. Més aviat, voldria aprofitar la rellevància d’aquest dia per explicar-te coses que he anat incorporant en aquests 10 anys sense tu. Jo diria que ja he viscut prou moments de dolor i també prou moments alegres com per poder dir que començo a tenir clar de què va tot això.

Hi ha coses que abans em semblaven molt importants i ja no m’ho semblen. Ni l’èxit, ni el reconeixement, ni tampoc els diners (més enllà dels suficients que em permetin una vida digna i còmoda) em resulten motivadors ni em generen frustracions. Tampoc no tinc una mirada comprensiva o covard sobre tot allò que no m’agrada, i per això no m’importa proclamar que ja no suporto als cínics, als malparits, ni als que escampen maledicència. I molts menys a aquells que mai no en tenen prou i acumulen i acumulen a costa dels altres. No vull a prop aquells que es queixen per futileses o dels que es lamenten eternament sense intentar fer alguna cosa per canviar l’actitud o les circumstàncies.

Vull procurar que la por, quan apareix, no em freni gaire, i que la insatisfacció segueixi sent una desconeguda. No vull exagerar els problemes quotidians de la vida i busco recursos per afrontar-los en justa mesura. Establir preferències i no exigències, ni per mi ni pels que m’envolten. Vull tenir sota control a la ira i sobretot ja no descarregar-la mai en els altres, per no arruïnar els meus dies ni els seus. No vull ser condescendent, ni estar de tornada de tot, i seguir deixant-me sorprendre. I acceptar totes les diferents emocions, que no sempre un ha de sentir-se alegre i sol·lícit, que hi ha dies clars i dies foscos, i que forma part de la vida. I desitjar tenir prou forces per encaixar els moments difícils que puguin venir així com prou consciència per valorar els bons. He aconseguit fer les paus amb el passat i no obsessionar-me gaire amb el futur. No vull passar indiferent davant del dolor dels altres. I tampoc perdre l’esperança, ni deixar-me vèncer per l’escepticisme o la indolència i tenir coratge i esperit crític davant la injustícia.

I ara em conformo amb poca cosa per sentir-me bé. Encara que en realitat potser no és tan poc. M’agrada la tendresa i la companyia de la meva parella. I veure que l’Anna està per aquí, que va fent la seva vida i alhora està a prop meu; i que somriu sovint. Em relaxa saber que els pares, ja en l’ocàs, simplement han tingut un bon dia. I que hi ha bons amics amb qui passar agradables estones. M’agrada sortir a córrer i valorar que encara tinc el privilegi de tenir salut. I passejar pel bosc, i que la bellesa de flors i arbres no deixi d’admirar-me sempre. No vull que em falti una cançó que em faci emocionar o un vers que em mogui per dins. O una olor que em transporti a un moment entranyable. Vull seguir trobant-te a faltar, David, i ser conscient que un només pot enyorar perquè va tenir la sort de conèixer i estimar. Vull tenir sempre els teus dolços records. Sí, vull que tot aquest amor que sento pels meus, i que no se m’acaba, em segueixi omplint els dies de sentit.

Ferides que van cicatritzant


Basada en una historia real. En 1998 Maria Altmann, una mujer judía que huyó de Viena durante la II Guerra Mundial, regresa sesenta años después para reclamar las propiedades que los nazis confiscaron a su familia, entre las que se encuentra el célebre 'Retrato de Adele Bloch-Bauer I', de Gustav Klimt . Un joven abogado la ayudará en su litigio con el gobierno austriaco. Al mismo tiempo, Maria deberá enfrentarse a los terribles recuerdos de su pasado. 


Aquesta és la sinopsi de la pel•lícula que acabo de veure (de nom 'La Dama de Oro')  i què, com de vegades em passa amb algunes històries, ha remogut els meus records i alguna ferida no del tot ben tancada. Veient aquella dona lluitant (i a voltes, abandonant) als tribunals malgrat el dolor, la idea del “tu et vas rendir” m'aclaparava la ment: perquè jo em vaig rendir justament el dia abans del judici contra la companyia asseguradora. Per por? Per incapacitat de suportar-ho? Per tot una mica, suposo. Em vaig conformar preveient que cap veredicte m’aportaria res de positiu ni cap benestar. 

I al final de la pel•lícula (i del meu petit turment) he trobat la clau per cicatritzar, potser definitivament, aquella ferida. Una més. Perquè la Sra.Altmann va guanyar finalment el judici. I després del breu instant d’eufòria inicial, es retira a una saleta i amb el cor trencat, diu: “Mi error fue creer que (ganar este juicio) lo arreglaría todo y me haría sentir mejor. Me equivoqué. Porqué los dejé (a mis padres) y dejé allí mi corazón”. Avui he vist que no em vaig equivocar, i que tot aquell desig d’una “pretesa justícia” era, en realitat, insignificant, absurd i prescindible. Finalment, vaig acceptar que em podia abandonar a la meva tristesa sense cercar falsos consols en el ressentiment o la venjança

I enmig d’aquell profund dolor, la Sra. Altmann rememora en un flashback aquell moment en que es va acomiadar dels seus pares, sabent tots que no es tornarien a veure. I la última cosa que li diu la seva mare, abans d’acomiadar-se per sempre més, és: “llévanos en tu corazón y aprende a ser feliz” 

 Doncs això; justament he fet això, David. 

Entrevista a Islàndia


 
Avui que l'Anna fa 19 anys, vaig a recuperar l'entrevista que em van fer al programa Islàndia de RAC1 el passat 15 de desembre. 
I la recupero per dedicar-li. Aquesta entrevista va sorgir arran d'una dedicatòria que li volia fer. I ara li dedico la dedicatòria. 
Perquè? perquè afrontar aquesta entrevista m'ha reportat recompenses importants.

Només en diré dos:

Una és que ELLA va ser la protagonista. I després de tot el què a l'Anna li ha tocat viure, jo necessitava fer-li un reconeixement tan potent com aquest. L'absència del David va eclipsar el meu enfoc durant molt de temps i ella va saber aguantar, respectar, esperar i anar teixint els seus propis recursos.

I la segona és una frase que ella va dir públicament per la ràdio i què va cicatritzar, de cop, una ferida. Quan l'Albert Om, per acabar l'entrevista, li va preguntar "Alguna cosa que li vulguis dir al teu pare?", ella va respondre, espontània, dolça, genuïna:

"Que l'estimo, que flipo com ha pogut arribar a ser un Papi tan guai amb tot el que ha arrossegat, i agrair-li que sempre hagi tingut un lloc guardat per mi, que malgrat tot seguia intacte i m'ha cuidat; i que el nostre vincle m'encanta...i que l'estimo molt"

Ara ho estic escoltant altre cop i em recorre un calfred de pura emoció.

Felicitats, Princesa  


"Pitjor?"



“Ha habido una avalancha. El hotel no está, ha desaparecido. Solo estamos dos aquí fuera, llama a los socorristas, llama a todos” 

Una esllavissada de neu i roques s’ha desplomat sobre un hotel de muntanya a la regió italiana dels Abruços. Dins hi havia 30 persones què han quedat sepultades per la mola de neu, terra i arbres sencers. La majoria estaven al hall ja amb les maletes fetes esperant que el llevaneus apartés la neu de la carretera, perquè arran dels terratrèmols que havien sacsejat la zona unes hores abans, tenien por i volien tornar a casa. Una mort espantosa i insòlita fruit de la natura furiosa. 

Francament, no hi veig massa consternació col•lectiva. Una desgràcia més en mig de tantes. Aquesta, al cor de la segura Europa. També entenc que tampoc no podem estar en permanent estat de commoció.

Perquè se m’ha activat el desig d’escriure? Un d’aquests dos supervivents és un home que s’ha salvat perquè va sortir un moment al pàrquing a buscar una cosa al seu cotxe. En aquell moment s’ha produït l’allau, l'aterridor terrabastall, i de cop, ja no hi havia res. Dins de l’hotel estava la seva dona i els seus dos fills, de 6 i 8 anys. Algú pot posar-se en la pell d'aquest home? Hi penso i de tant esglaiador, resulta insuportable, malgrat el què ja he viscut.

Durant aquests anys, algunes persones m’han fet la següent reflexió en veu alta: “el què t’ha passat és lo pitjor que li pot passar a algú”, en un intent (crec) de consolar-me. I jo no sé què dir. No ho sé. Suposo que les pèrdues no són quantificables ni comparables; i segur, això segur, que la pitjor és la que pateix un mateix. Però de vegades, com avui, dono gràcies per no haver viscut la mort del meu fill d’una manera com aquesta, per exemple, davant teu. Aquesta reflexió ja la va fer la Directora Manuela Antonucci en el documental “In memoriam” sobre el dol, documental que va néixer de l’experiència  amb la mort sobtada que va viure ella mateixa arran del terratrèmol del 2009 a l’Aquila, justament la capital del Abruços. Curiosa volta de la vida. 

En fi, pensaments llòbregues per moments corprenedors que em remouen. Escriure, treure, acostuma a ajudar-me a seguir guarint-me.

22 anys



Una anècdota que recordo amb tendresa va ser aquell fred matí d’hivern en què vaig portar al David a fer una extracció de sang, per una cirurgia què li havien de fer. Tenia només 6 anyets i ens vam llevar tan d’hora que el vaig traslladar en pijama i manta del llit al cotxe, amb la sorpresa, en arribats a l’Hospital, que a l’hora de vestir-lo...ens havíem oblidat les sabates!!! En mitjons, va entrar als meus braços a la consulta. En el moment de l’extracció de sang, què li van fer dues amables i carinyoses infermeres mentre l’anaven entretenint, i en la qual es va comportar com un valent, mirava en silenci la xeringa i només va obrir la boca per manifestar la seva gran preocupació:

 - “però aquesta sang....me la tornaran?”- 

Aquests records ja no me’ls treu ni la mort; i ja no em provoquen dolor ni tristesa. Al contrari, ara són agradables i càlids i formen part indeleble de la teva existència en la meva consciència. 

Feliç aniversari David, fill, avui és una data molt bonica.

Carme Rivera

Publicat a Facebook per Carme Rivera, mestra de música del David, el 25-maig-2016

"Hoy 25 de mayo les hablaré de este niño. Me he permitido "robarle" esta foto a su papá, Natxo Rovira, con quien desde hace muchos años nos une el amor de DAVID. David fue un niño curioso, sobre todo curioso, tenía una mirada pispireta, llena de vida y alegría. Cuando llegaba a la escuela de música muchas veces lo pillaba leyendo algún libro... le gustaba mucho leer. Tenía una sonrisa abierta, aunque cuando estaba en contemplación era una escena -curiosamente- llena de movimiento y colores. David era muy buen músico, y además disfrutaba haciendo música, tanto así, que fue el más pequeño en ir al extranjero con la orquesta de guitarras. Era muy sociable, encontraba conversación para todo sin importar la edad de la otra persona, también tenía mucha imaginación; supongo que era fruto de tanto y tanto que leía y preguntaba. Junto con Natxo i Anna Alsina cuando hablamos de David, les dije que era un niño excepcional que me robó el corazón. Recuerdo sus bracitos y sus manos tan expresivas siempre moviéndolas... recuerdo su faz y quiero pensar en esa carita que tanta felicidad nos daba hasta que la memoria me alcance. Muchos alumnos y alumnas han dejado huella en mí... ya les hablaré algún día de ellos, pero hoy, especialmente hoy 25 de mayo, tocaba hablar del niño que regresó a casa, allá, con las estrellas"


25-maig-2007 UCI HSJD


Adéu, Fill. 
Aquest és el darrer petó 
Algú ens prepara per fer un darrer petó ? 
L’últim sospir, el darrer instant
L’esperança ja fa dies que es va esvair
 Donaràs vida a altres nens; però això ara m’és igual
 En un minut et separaran de mi; de nosaltres 
Sóc del tot conscient ? 
Sí. Sé que aquest petó és el darrer. El darrer.
 I del cor trencat encara surten forces per fer-te’l
 I tot seguit, ja s’esmicola del tot, fins convertir-se en pols.
 Ara fujo, no puc més de màquines i tubs
 Estic exhaust pel dolor 
Una estranya sensació d’alleujament deixarà cicatriu 
Els meus ulls cremen, el cor plora
 Sigues valent, fill; allà on vas, hi vas sol
 No podré donar-te la mà per protegir-te 
Hi ha pena més gran?
 Et trobaré a faltar. Et trobaré tant a faltar
 Adéu, fill, adéu. Com podré seguir demà?
 Però tingues ceretsa que L’Amor no se m’acaba:
 I comptaré els dies,
  Els dies fins tornar-te a retrobar 
La teva delicada galta encara és calenta, el tacte, dolç
 Adéu fill, aquest és el darrer petó que et podré fer.

Fiblades


Avui he sentit la notícia que el Departament de Salut donarà instruccions perquè als menjadors escolars no s’obligui als nens a acabar-se el menjar. Llavors em ve al cap el suplici què suposava pel David cada dinar al cole, ell que menjava tan poquet, malgrat les nostres periòdiques notes perquè fessin el punyetero favor de posar-li poca quantitat. I se’m trenca el cor. Diumenge tenia mal de cap i llavors vaig recordar que el David, tan petit, ja patia migranyes i se les passava solet, al llit i a les fosques, resignat i sense queixar-se. I se’m trenca el cor novament. Avui, a cal perruquer, un nen al meu costat ha demanat que li fessin una cresta i la seva mare li ha negat "l'estrambòtic" desig. De seguida m'he recordat d'aquell dia en què vaig enganyar deliberadament al David i amb la complicitat de la perruquera li vam tallar la seva preuada melena mentre ell jugava confiat a la gameboy. Poc després, a casa, plorava davant del mirall. Recordar els seus moments de patiment ara em trenca el cor. Són fiblades de pur dolor.

Com em deia ahir l’Anni, no som de pedra i la vida segueix, amb alts i baixos. I tenim clar que així serà per sempre. A vegades i de sobte, prenc consciència nítida i crua "que el David va morir". Així, amb totes les lletres, sense eufemismes. Què no hi és. Què fa molt de temps que no el veig. Què tan sols m’he acostumat a la seva absència. Què la seva mort encara crema. Què no és tan sols una imatge en una foto i què estava ple de vida. Ple de vida. I omplia la meva. Què de cop i de manera brutal, un dia ja va deixar d’estar.

Vaig llegir fa poc una frase d’autor desconegut que faig meva: les llàgrimes no venen quan enyores algú sinó quan no vols enyorar-lo. Han passat quasi nou anys, i aquestes fiblades de dolor, cruels i traïdores, encara m'acompanyen. He passat per totes les maleïdes fases dol i ja me les he acabat, m’he pogut refer, faig una vida normal i he pogut recuperar l’estabilitat, tinc un present plàcid i a voltes feliç, estimo i m’estimen. I crec en la espiritualitat, en la transcendència de l’ànima, en que el David és i era un àngel, en que hi ha un ordre superior que tot ho controla, i que algun dia se’m permetrà entendre-ho tot, i bla, bla, bla...

 Però és una MERDA

Anna: 18 anys


Felicitats Anna, pels teus 18 anys. Data tope simbòlica i per tant avui les emocions intenses, molt intenses. Però per sobre de totes, la millor és la de comprovar com creixes feliç i assaborint la vida al límit. Tu em vas fer recuperar la immensa joia de ser PARE. En fi, encara que ja siguis legalment major d’edat, per mi segueixes sent la meva Nena (i de vegades ja et va bé, eh?) 
T’estimo princesa. Enjoy your day!!

Escrit de l'Anna pel David

,
Avui és un d'aquells dies on puc notar-te més a prop de mi que mai, i tu agraeixo ja que d'aquesta manera m’ajudes a que tot se'm faci més fàcil. Sento que mai has deixat de fer-me de germà gran, i el fet de que m'hagi sentit tant cuidada per tu ha sigut, diria, el que m'ha salvat des del primer dia. No sabria ben bé com explicar-ho, son petites connexions on simplement sé que estaves al meu costat, d’una forma inexplicable. 

Una petita part de mi s’omple de tu involuntàriament cada cop que miro el cel, i una barreja d’emocions se’m remouen per tot el cos. M’agrada plorar per tu, perquè penso que cada llàgrima és una paraula que no sé dir-te o una abraçada que puc donar-te.

Et recordo com un somni, un somni molt llarg que va durar nou anys i que em va crear a mi i a la persona que sóc ara.  M’ajuda pensar que ens unia un vincle que nomes tenies amb mi, per això m’ho guardo i ho faig nostre. 

Et trobo increïblement a faltar, de manera dolorosa i a vegades em torturo perquè mai aconseguiré expressar-te tot el que sento. Per això en dies com avui, ni mes ni menys que el teu aniversari et faig arribar com sigui, des de el meu sincer més profund que t’estimo. T’estimo d’una manera que està per sobre de tot el que la gent acostuma estimar. 

No m’oblidis allà on siguis, si us plau. Jo aquí, et protegeixo dins meu perquè no desapareguis mai. 
Feliços 21,

21 anys




Avui el David FA 21 anys. No vull parlar de dolor, al contrari, vull celebrar la seva vida i il·lustrar la rellevància que va tenir per mi el seu pas de 12 anys preciosos. Voldria mostrar pinzellades de com era i transcendir aquesta mena de por a que els records es quedin aïllats només a la meva memòria. Així que per commemorar aquesta data i celebrar-la com es mereix, explicaré una primera anècdota que m’encanta, amb el desig d’anar repetint en el futur.

Aquesta anècdota em trasllada al record d’una d’aquelles agradables tardes de dissabte en família. Estàvem tots al menjador de l’apartament d’Alp, cadascun fent les seves coses. El David en una escena habitual, assegut a la seva tauleta mida patufet, eternament entretingut amb les seves manualitats, semblava del tot absent del món exterior. A la TV, imatges d’un Campionat d’Atletisme, jo n’era molt aficionat i encara que ningú n’estava del tot atent, el llarg concurs de Salt de Llargada servia de remor de fons mentre anaven arribant altres finals. Passada una bona estona, el David va parlar. Sense aixecar la visat del paper, només va dir: “pobres, aquests nois. Tota l’estona volen saltar a l’altra banda i sempre cauen a la sorra”.

Ja se’m torna a dibuixar un somriure a la cara. Felicitats, bonic.




"No puc dormir"




Hay noches en las que me cuesta conciliar el sueño.

No puedo estar en mi cama, me levanto y mientras escribo estas líneas, resuena en mi mente la voz nítida y dulce, muy dulce, de David: "no puc dormiiiiir". A veces le costaba dormir, y de entre la oscuridad y el silencio de la noche, surgía esa vocecita tan tierna y tan añorada. Y yo siempre le sugería: "pensa en coses maques". Y funcionaba.

Ahora, sin embargo, cuando me encuentro yo solo frente a mis pensamientos, me resulta muy difícil aplicarme el cuento y apenas puedo concentrarme en cosas bonitas. Mi mente, más vulnerable, me transporta inflexible a mis recuerdos, que aunque bellos, a esas horas duelen.

Esta noche, en la cama, mi retorcida mente me ha llevado a mi jardín, aquel jardín que ya dejó de formar parte de mi vida. Y reviviendo sus espacios, mis cuidados con esmero y algunas escenas concretas, de repente, recuerdo con un escalofrío que ahí reposa la urna con las cenizas de David. Y me estremezco con un dolor intenso, casi físico. A veces me pregunto conmocionado como pude sobrellevar todo aquello.

Y me he desvelado.

El perdó


Fa poc vaig trobar-me la Carme de casualitat al carrer. Només veure-la, clar, em van assaltar records molt dolorosos i , instintivament, vaig saludar forçadament i vaig seguir el meu camí. Tot seguit, assegut en silenci al carrer, em vaig preguntar el perquè de la meva brusquedat.

Des de llavors he estat donant-hi voltes, llegint i demanant consell sobre el perdó.

Tinc clara la teoria: perdonar proporciona calma a la ment, la consciència i el cor. Però em pregunto: això és tan fàcil?

Primer de tot: començo per perdonar-me a mi mateix; perdonar no és oblidar, ja que oblidar és un procés involuntari, mentre que recordar n’és un d’automàtic i respon a estímuls que es poden trobar a qualsevol lloc. Això no ho puc escollir. I és que qualsevol estímul relacionat amb les mestres de l’escola de Música, el taxista, la companyia d’assegurances, el Secretari de l’Ajuntament, Hongria i Budapest o l’advocat, em porta inevitablement a aquells records. I el problema està en què si van acompanyats de ràbia, la ferida s’obre i fa mal, perquè també em fan recordar el dany i el patiment que suposa sentir-lo novament.

La qüestió per deixar de sentir aquesta ràbia no passa per fer un ferm acte de decisió voluntària ja que quan més vols deixar de pensar en un cosa més s’incrementa la freqüència d’aquest pensament. En realitat, és poder deixar de sentir desig de venjança i justícia com a desfogament emocional. Crec que el que es tracta de veritat és, com em va dir la psicòloga, de plantejar-me el perquè ho visc com si l’altre m’hagués pres alguna cosa, i sobretot en comprometre’m, pel meu propi interès, amb el pensament de desitjar el millor cap a l’altra persona.

Difícil, oi? Doncs sí, no m’enganyo, és molt difícil; i requereix temps. I me’l dono. Però de moment, detectar el problema i verbalitzar-lo, m’ajuda a continuar intentant-ho.

I així, començo proclamant (per fi) que la Carme sempre va estar a l’alçada, potser la única diria jo, des del primer moment quan ens va donar la noticia a davant de la porta de la UCI a l’Hospital de Budapest, acompanyant-nos i no amagant-se mai. Puc posar-me al seu lloc i imaginar el seu calvari, també. I ha estat sempre valenta.

Aquest escrit tan difícil i tan llargament posposat és un pas més en el procés de la meva recuperació




Si, es pot tornar a ser Feliç :)

Aaaahhhh ♥♥♥, comomola anar de vacances amb l'Anna. 10 dies de Papitis a tope a l'acollidora Grècia, i mediterraneant a les (encara) intactes illes de Skiahos i Skopelos. Vegetació exuberant, perfums intensos a pi i herbes aromàtiques, aigües cristal•lines i platges fascinants.,Aqui es van rodar els exteriors de la peli 'Mamma Mia'. Ai, ja m'estic enyorant... hem rigut, ens hem ultra-relaxat, i no ens hem oblidat també de fer una mica el cafre (comme d'habitude). I és que m'encanta mimar a la meva filla smile emoticon
I l'Anna ha anat fent aquest videoclip, 'live' i sense editar, 'Dancig Quuen,... young and sweet,... she's  only seventeen..."....aixxxx....

Publicat a Facebook el 22 de setembre del 2015

optimisme


Potser és aquest ambient de vacances que fa que aquella tristesa que em deixa grogui a estones em visiti amb més freqüència, fins i tot en somnis. Són dies on les rutines es relaxen, i sense elles, un està més exposat a certes emocions. Són dies en què l’oci es viu més intensament, en què els petits canvis en la quotidianitat il·lusionen; i llavors els records més indelebles (recomano visionar la pel·lícula ‘InsideOut’ de Pixar, brillant il·lustració d’aquest tema) de moments bonics viscuts amorosament s’activen com flaixos i s’envolten amb una aurèola de màgia. I amb ells la punyent nostàlgia.

Però en lloc que quedar-me atrapat en aquests records i restar atordit en la tristor i la pena, en surto ràpidament perquè segueixo abordant el present amb Optimisme. Tal com jo entenc l’optimisme, clar: el meu optimisme no es tracta de fer veure que “aquí no passa res”, perquè passa i de vegades poden ser situacions terribles. És més aviat una mena d’actitud de lluitar sense descans per sortir d’una situació dura o complicada, és no quedar-se paralitzat i mantenir l’esperança que tard o d’hora podem començar de nou. Per mi, l’optimisme no té gaire valor quan la vida et somriu i tot és confortable. És en les situacions adverses quan és realment valuós.

I em miro enrere a mi mateix, als anys de dol més dur i profund. I prenc consciència de la pregunta: “com li puc dir a uns pares ‘orfes’ que siguin optimistes?”. Amb el sentit amb què la coneixem, està clar que no hi ha manera. Fins i tot pot ser feridor. Però penseu en aquest enfoc de perseverança, de no defallir i de confiança. Jo em sento afortunat d’haver pogut incorporar aquesta actitud de sincer optimisme davant la vida. Sé que si tornés la tragèdia, tornaria a caure i el meu optimisme s’evaporaria i seria impossible a curt termini. Però jo ara em refereixo a un enfoc del dia a dia, a no deixar-se res pel camí degut al pes del passat, a no deixar-me envair per una mena de fatalitat inevitable del destí davant cada petit problema i a mantenir il·lusions i gratituds cada dia. Això, dono fe, es pot aconseguir i és el meu missatge d’esperança que avui vull transmetre a molts pares orfes, i als qui estiguin vivint altres tragèdies. Hi ha llum, hi ha possibilitat de tornar a viure, hi ha molts camins i existeix una altra forma molt més bonica de conviure amb la pèrdua.

Mentrestant, soc testimoni i a voltes partícip, del radiant present de l’Anna, que va feliçment exprimint la vida amb un entusiasme i una energia inesgotables. 









25 de maig - 8 anys


Avui llanço la meva àncora al sorral dels estels, 
la veig fendir l’enllà del cel 
que, com un vell oracle, espurneja el teu nom

Lluís Llach

Avui sento més amor que no pas tristesa... 
I em sento en pau

Una carícia per la Matinada del 21 de Maig


Als primers temps després de la mort del David , els seus senyals van ser freqüents

Ara ja només arriben en moments rellevants

Avui m’ha arribat això, la fusió perfecta, delicada i subtil del David i el seu adorat Petit Príncep.

El millor regal possible que hauria pogut tenir avui.

Ja saps que ja no em calen senyals de la teva energia eterna. Encara que en moments com aquest, representen una carícia emocional i em fan somriure.

Matinada del 20 al 21 de maig

Avui he tornat al riu Carol



Avui he tornat al riu Carol.

Fa tres mesos que he recuperat l’apartament de La Cerdanya, durant 10 anys el nostre refugi per gaudir de l’oci familiar, des de que va néixer l’Anna fins que va morir el David, un lloc replè de records lligats als moments més dolços d’un fragment de vida intens.

Ahir, en aquest indret tan emblemàtic, vaig somniar amb el David. Vaig somniar que apareixia viu i que em deia: “sí, soc jo, he tornat; de fet no me n’he anat mai”. En el somni, els quatre ens foníem en una abraçada i per uns instants vaig sentir un esclat d’insuperable felicitat. Va ser tan real. Vaig despertar de sobte i una bufetada de realitat em va colpejar amb duresa. Tot i així, i passat el shock inicial, vaig tornar a dormir resignat, però tranquil.

I és que per fi ara puc tornar a estar aquí a Alp, immers en el meu nou present, processant amb tendresa l’allau de records que se succeeixen, inacabables, sense sentir dolor. Al contrari, aquest nou present és plàcid, serè i plaent. I enmig d’aquell esglai de matinada, quan la irrealitat i la realitat es barregen difuses, vaig decidir quedar-me amb la visita del David per dir-me: “De fet, mai no he marxat”.

I fa temps que volia escriure al blog en clau de positivitat. Perquè tinc la sensació que només acudeixo al blog quan arriben els inevitables i periòdics moments de tristesa, aquells en que se’m fa difícil trobar consol, aquells en què el passat o l’enyor es fan, aparentment, invencibles. Aquests moments ja són cada vegada més escassos i espaiats en el temps., i el meu present més actual discorre entre moments de benestar i de tant en tant, de plenitud. I aquest és el missatge que ja fa temps volia transmetre, un missatge d’esperança sobretot per aquells pares orfes que arriben al blog i cerquen (i de vegades troben) consol en la identificació d’emocions i pensaments complicats d’entendre i processar. Hi ha esperança, sí, esperança de poder reconstruir la vida quan aquesta sembla feta miques per sempre i impossible de poder, i de vegades ni tan sols de voler, recuperar-la.


Avui he tornat al Riu Carol, el meu indret preferit a la terra. El riu baixa exageradament alegre, havent recollit l’abundant aigua del desgel. Hi ha un bonic camí nou, un camí que serpenteja al costat d’un exuberant bosc de ribera, envoltat de prats que ara llueixen un verd viu, guarnits amb milers de flors. El nostre riu, aquell on vam passar tants i tants moments dolços i feliços, gaudint del paisatge de cada estació, passejant, remullant-nos, gandulejant, en bici, fent picnics, recollint fulles de colors, sorprenent-nos amb la fauna que apareixia fugaç, fins i tot descendint les aigües amb una bassa de plàstic, entre rialles i esquitxades, fins que l'esquifida embarcació va punxar i una serp d’aigua va travessar espantada entre les cames. Sí, avui he tornat i he recordat tot això. Afortunadament soc un nou Natxo, refet des dels trossets més diminuts, acompanyat agradablement per la meva parella; i amb el meu gos, qui corria content, extasiat en aquell entorn privilegiat; i no he sentit dolor, al contrari, ha estat un dia magnífic.