Tendres records...

De vegades em permeto abandonar-me als records...

Et recordo més petit, David.
Cada nit llegíem un conte i en acabat, jo tancava el llum,
mentre, badallant, em deies “papi, no te’n vagis”.

I jo sempre jeia una estona, feliç, al teu costat,
a les fosques, la nit plàcida ens abraçava,
jo t’acaronava els cabells i la teva dolça cara.

I en aquell silenci, sentia cada nit el que era la plenitud absoluta,
estar al teu costat, sentir-te tan a prop,
el teu alè, la teva escalfor,
la teva tranquil•la seguretat.

I a poc a poc anaves adormint-te,
dolçament serè, em deixaves per unes hores,
però jo tenia la càlida certesa que l’endemà tornaries.

Preguntant-me sovint per què havia estat tan afortunat,
em llevava sense fer soroll,
suplicant a Déu que no et separés mai de mi
i pregant, d’amagat, que fossis beneït per sempre.

Un petó enmig del teu primer somni,
cada nit, tendrament, t’abrigallava amb els llençols.
Bona nit, David, fill meu, fins demà...

Realitat

Ja s’ha acabat el mes de maig i amb ell, aquestes dates que tot ho han remogut, que tot ho han arrasat, que m’han deixat esgotat emocionalment. Ja som al juny i això continua, comença el tercer any... Però, el tercer any, de què?

Tinc la sensació que poc a poc s’han anat acabant aquells dies en què plorar amb amargura o sentir un dolor molt punyent formava part de la normalitat quotidiana. Semblaria que encaixa amb tot el que he llegit de les fases del dol, però jo no vull identificar-me amb elles, perquè el meu dol és intransferible, i a més, no vull guarir-me de res, perquè no sé ben bé què pot significar això. I en lloc de voler tancar etapes, he passat i passo molt temps buscant respostes, respostes al que sembla no tenir cap sentit, respostes a com podré passar el que em resta de vida, a com podré omplir aquesta absència que sovint omple de buit el més profund del meu ser. I l'única certesa que tinc és que res no tornarà a ser com abans, RES.

Tot i així, poc a poc vaig acceptant, amb més humilitat i també certa esperança, que potser sí que puc omplir aquest buit. Que potser el David és més a prop del que em penso i em va convidant a compartir temps i espai d’una altra manera. Però llavors m'adono que el meu principal enemic sóc jo mateix. Primer, perquè la meva ment s’encarrega de manera quasi permanent d'obsequiar-me amb records, alguns dels darrers dies d’aquell mes de maig, els quals em fan sentir un terrible dolor, i altres, infinits d’altres, que em porten a dies tendres, segurs i feliços, i que llavors m’omplen d’enyorança. Però no només això. Quan intueixo que l’existència humana pot transcendir la finitud que sempre ens han fet creure, la meva ment m’ofereix una dosi inacabable de dubtes i em fa creure que la realitat només és aquella que puc percebre amb els sentits. I malgrat les nombroses evidències que el David m’ha regalat per dir-me subtilment que segueix molt a prop, aquesta ment tan terrenal també té una habilitat especial per amagar-les en algun racó.

Però intento aturar-me i recordar. Faig inventari i comprovo amb certa excitació que aquestes proves han estat nombroses, evidents, càlides. Les he anat escrivint per no oblidar-les, però si de veritat vull, no em cal rellegir-les. Si faig un esforç, puc recordar amb precisió visites en somnis i sobretot, sincronicitats aclaparadores i balsàmiques. I per què no em puc convèncer definitivament que podem transcendir a la mort? Pensar-hi proporciona un assossec molt reconfortant en comparació amb la desesperació de creure que tot acaba i no queda res.

I vull deixar constància que cada cop crec més fermament que el que percebem com a realitat segurament no té res a veure amb la Realitat. I que com a sers humans terrenals, tenim una arrogància sorprenent quan pensem que els nostres limitats sentits i el nostre escàs coneixement pot explicar tota l’existència de l’Univers des d’un punt de vista material. Jo no sé concebre un món sense temps ni espai, la qual cosa no vol dir que no pugui ser. I és que tampoc concebo que hagi un principi i un final. Alguna vegada m’han dit que potser hem estat escollits per començar a viure d’una altra manera, a entendre que formem part d’una realitat molt més gran i meravellosa de la que sempre hem cregut conèixer. Fins ara sempre m’havia enrabiat amb aquest suggeriment, però poc a poc, vaig pensant... i per què no ?

I llavors sempre ve al David a la meva ment. I somriu.

25 de maig. Segon any.

"Are you really here or am I dreaming
I can’t tell dreams from truth
for it’s been so long since I have seen you
I can hardly remember your face anymore

When I get really lonely
and the distance causes only silence
I think of you smiling
with pride in your eyes a lover that sighs"

21 de maig (2)

Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís hi ha la Carme. A mesura que ens hi anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

A partir d’aquí els records ja són confusos, com flaixos de consciència enmig d’una mena d'anestèsia natural per esmorteir l’atroç desesperació. Alguna part de mi s’entesta a recordar amb precisió aquells moments, aquells dies. Però una altra part, potser més sàvia, m’impedeix reviure tot allò.

Suplico que em diguin que està bé, vull saber què ha passat, ...està mort?; no ens diuen res més, no ens poden dir la veritat. Preguntes desesperades, crits, plors, no aconsegueixo recordar l’instant precís, la seqüència d’aquells moments d’angoixa infinita. Em recordo recolzat contra la paret, em recordo donant cops, plorant a terra.. o potser no? I què més? No ho recordo. La Carme, entre llàgrimes, no diu res, no ens diu què passa.
Quant de temps va passar? No ho recordo...

Ens permeten passar a la UVI. Ens fan posar unes velles bates de color verd.
Allà hi ha el David.
Sembla adormit. Però té el cap embenat i apòsits amb sang al nas. I tubs.
Una metgessa ens mira en silenci.
“Will he die?” -li pregunto, entre llàgrimes.
“Probably”- em respon. Només un fil de veu.
“Very probably?- pregunto, fluixet...
I assenteix amb el cap. La mirada trista, l’expressió compassiva. Què passava pel meu cap en aquell moment? no aconsegueixo recordar-ho...

De fet, ja no recordo res més amb un mínim de coherència cronològica. Recordo el meu dolor de veure l’Anni hores i hores seguides asseguda al costat del David, mirant-lo, agafant-li la mà, acaronant-lo, parlant amb ell, o en silenci. Recordo la Carme demanant-me perdó. Recordo els crits o els silencis a l’altra banda del telèfon quan, tremolant, trucava a la gent més estimada per donar les terribles notícies. Recordo molts, molts petits detalls que sovint, molt sovint m’assalten i em torturen, i que suposo que quedaran per sempre en algun racó de la meva ment o del meu cor, amagats, fins que es morin amb mi.
I recordo també la tendresa amb què tothom va tractar al David i ens va tractar a nosaltres. També això. Molta tendresa.

Avui fa dos anys érem a Budapest. M’ha costat molt escriure això. El meu cap està sovint allà, però avui.... no sé, de vegades penso que és millor oblidar i distreure’s. Però, al mateix temps, tinc la necessitat quasi desesperant d’explicar tot allò, com si parlant-ne trobés, per fi, la manera de sentir menys dolor, de tancar la ferida.

2ª Cursa del David

Web Cursa del David

Malgrat la terrible sensació de constatar el motiu pel qual es va mobilitzar i reunir tanta gent al voltant d'una cursa en memòria del David, un cop elaborades les emocions, amb els dies ens queda l'íntima satisfacció de comprovar quanta gent ens estima o simplement se solidaritza amb nosaltres, i que el que jo necessitava desesperadament des del primer dia, que era mantenir ben viu el record del David, s'ha consolidat com una realitat meravellosa; agredolça, però meravellosa.

Gràcies a tots els amics i familiars, els participants, els col·laboradors, els voluntaris, les institucions, els patrocinadors i a tots els presents que van voler regalar-nos la seva presència. Per tots ells aquest petit record d'un dia inoblidable. I vull agrair especialment tota l'entrega del tota la gent del meu club, CoRReDoRs.CaT, un grup d'una qualitat humana, que sobretot en moments com aquests, m'emociona.
http://www.corredors.cat/index.php?topic=3551.0

Em permeto transcriure una carta dedicada el David per una mestra de la seva Escola, i que em va tocar profundament el cor.

"Estimat David:
El diumenge passat, en despertar-me vaig sortir al balcó. En aquell moment passava la policia motoritzada que obria pas a la cursa que porta el teu nom.
Encara no hi havia ningú al carrer, l’ambient estava molt tranquil, quan de sobte van començar a aparèixer els primers corredors. Anaven passant d’un en un, en silenci. Tot seguit va passar un grupet més nombrós i després una bona colla, però el silenci no es trencava. Només se sentien les passes i les respiracions acompanyades d’un esforç decidit i valent que tot ho fa possible.
Després de comptar-ne 300, entremig dels corredors vaig veure el teu pare i al cap d’una estona, una altra vegada perquè ja estava fent la segona volta.
Com ja saps, li agrada molt córrer i va tenir aquesta magnífica idea per tal que no t’oblidem mai. Penso que ho ha aconseguit. Mentre observava la cursa des del meu balcó, tota l’estona et vaig sentir molt a prop, tu estaves en la ment de tots i també en la meva.
Va ser com una pregària molt especial per a tu i per a la teva família. Un homenatge i un record preciós.
Em va impressionar molt, quina cursa més bonica!

Gràcies David, per l’amor que ens fas sentir a tots.

Montse Prats"

Avui és 17 de maig. Fa dos anys, avui va ser el darrer dia que vaig veure al David amb vida conscient. Aquell dia quan des de l'autocar, i amb una mirada que no oblidaré mai, em va enviar un SMS que deia: "adew"

Vídeo de les animadores de la Cursa del David, les 'Cool Dancers'.

Coreogarfia original de l'Anna.

MAIG

“El proper mes de maig serà el teu gran mes, David”. Quantes vegades vam repetir això al començament del 2007. I és que en aquell mes coincidien la realització de tants somnis del David que fins i tot vam témer per la impossibilitat de conciliar totes les dates. Però, de manera sorprenent, tot anava encaixant per tal que pogués gaudir de tot.

Primer, unes colònies a Port Aventura. Per fi una visita, amb els amics en lloc dels pares, a un dels seus estimats parcs temàtics, on poder multiplicar les sensacions de diversió i autoestima, on poder fer gala de tot el seu coratge. Després, l’assistència al GP de Formula 1 a Montmeló, fruit d’un rampell de bogeria meva quan molts mesos abans havia comprat dues entrades caríssimes perquè pogués viure en directe una de les seves incipients passions d’adolescent. Pocs dies després, l’esperat viatge a Hongria amb els companys, tots més grans que ell, de l’Escola de Música. Un viatge molt desitjat per ell, amb un grup on se sentia especialment còmode, del qual estava orgullós de formar part i en el qual nosaltres, com a pares, teníem moltes esperances. Per fi, podria viatjar amb avió, un íntim desig fins llavors frustrat per la covardia del seu pare. I finalment, la gran culminació el 25 de maig: la Nit Màgica. Una festa que se celebra a Sant Quirze cada dos anys per acomiadar els nens de l’educació primària. Una festa que ell havia viscut sempre intensament com a espectador i que esperava des de feia temps amb passió.

Hem pensat sovint en aquelles paraules, que vam repetir a casa una vegada i una altra, com amb una mena de fixació per valorar la meravellosa vida que tenia el David . I, efectivament, aquell mes de Maig va ser el seu mes. Perquè a part de complir quasi tots aquells somnis, també es va trobar amb la mort.

Té un component premonitori tan frapant que de vegades em consterna. Però ara, potser més sovint, em consola. No pot ser tanta casualitat.

Curiosament, no va arribar a viure la Nit Màgica. Va morir el mateix dia en què s’havia de celebrar. Dos anys abans, jo havia encapçalat des de l’AMPA la iniciativa de tornar a realitzar una nit màgica espectacular, perquè el meu nen en pogués gaudir-la com sempre havia desitjat. I ves per on, va morir aquell dia. Justament.

Per descomptat, la festa es va ajornar uns dies. I em sembla que no porto massa bé que finalment se celebrés uns dies després. De fet, hi ha fets, silencis i actituds que no porto gaire bé i encara em costen de perdonar, la qual cosa només em perjudica a mi, ho tinc clar. Però bé, potser en parlo algun altre dia. Diuen d’aquest espai del David que és tan bonic, que només hi ha amor i bons sentiments, que millor deixar-ho així, de moment.

El cas és que el mes de Maig ja torna a ser aquí. I el temo.

Avui he vist els primers nespres de la temporada...

Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis

Viens, écoute, les mots qui vibrent
Sur les murs du mois de mai
Ils nous disent la certitude
Que tout peut changer un jour

Sant Quirze, avui, 3 de maig del 2009

Qui ensenya a qui...

“La gratitud obre la porta a compartir, a reconèixer, a celebrar el valor d’allò viscut i la presència de l’altre” (Àlex Rovira)

Ja fa un temps, en Miquel Mora ens va intentar explicar, amb una metàfora, un pensament que em va quedar molt present. Ens recordava aquell dia en què vam deixar els nostres nens a les portes de l’escola, enmig dels seus plors, sabent que era el millor per a ells, el lloc on començava la seva etapa de formació per a la vida. I ara, han estat ells els qui ens han deixat, també enmig dels nostres plors, per iniciar-nos a un veritable procés d’aprenentatge, també sobre la vida.

Doncs bé, fa pocs dies, mentre intentava dormir, em va venir de sobte un record a la ment, i vaig reviure amb precisió alguns moments en què jo intentava inculcar al David el valor de la de gratitud davant la pèrdua. Una de les nostres aficions favorites era anar als parcs temàtics. Recordo que, de més petit, el David sempre trobava alguna excusa per sortir enfadat després de tot un dia de diversió en un d’aquests parcs. En realitat, només era la ràbia i la frustració per no voler acceptar que allò ja s’havia acabat. Jo li recordava, amb poca traça i certa indignació, que en lloc d’ira o laments, podia mostrar alegria i gratitud pel que havia tingut oportunitat de viure. I amb el temps, així ho va entendre i ho va incorporar. No aconsegueixo recordar més que riures per part seva en les darreres estades que vam compartir en aquests parcs.

I veig clar que ara sóc jo qui m’he d’aplicar aquesta lliçó que tan fàcilment transmetia al meu nen. Que fàcil és donar lliçons als altres. En lloc de plorar i amargar-me pel que ja no puc tornar a viure, pel que ha passat i he perdut, podria més aviat somriure i estar més agraït per la immensa fortuna que he tingut de poder conèixer els meus fills i poder conviure aquests anys amb ells.

Aquest pensament m’ha produït una càlida sensació de confort interior, i m’està ajudant, per fi, a acceptar que els moments viscuts amb tant de goig ja han passat i a recordar-los amb serenitat i sobretot, amb agraïment. En això estic.

Ahir va fer dos anys de la foto que encapçala aquest blog i que el David ens va regalar poc abans de morir. No puc negar que encara hi ha un punt de dolor quan recordo aquell dia, però avui em sento bé, profundament agraït al David per haver estat amb mi 12 meravellosos anys; i a les meves Annes i a tota la gent que ens estima i envolta per la seva presència en el dia d’avui.

“Com deia Epicur ‘La gratitud és també l’alegria de la memòria o l’amor a allò que va ser’. Amb gratitud no hi ha espai per a la nostàlgia. El passat té sentit, fins i tot davant la pèrdua d’allò tan valuós que la mort sempre s’acaba duent. Per això, la gratitud culmina tot procés de dol o, millor, és l’element alquímic essencial que ens ajuda a tirar endavant per superar la pèrdua”. (Àlex Rovira)

"Superar" la mort d'un fill

Procuro habitualment ser positiu en aquest espai del David. Procuro no queixar-me ni fer-me la víctima. Però avui necessito dir que tot és una merda. I tinc clar que ploro per mi, no pel David. Perquè vull creure que ell està bé, sigui on sigui, que està molt millor que nosaltres. Perquè vull creure que som alguna cosa més que matèria. Em repeteixo que és impossible que la nostra essència, ànima o consciència sigui només el resultat d’uns processos bioquímics. I per això prego al David que em perdoni si de tant en tant em deixo portar per la meva humanitat de ment limitada i em desfogo, enmig de la tristesa, la ràbia, el ressentiment.

No sé per què, però torno a enyorar-lo molt, de manera colpidora i insuportable a vegades, i a preguntar-me per què ens ha hagut de passar això. L’habitació sempre esperant un nen que ja no tornarà, la cadira a taula sempre buida, la seva roba que no es mou de l’armari, les tardes quan no arriba a casa, planificar qualsevol projecte de vida sense ell, els seus gustos i aficions arraconats, els records de moments i sensacions tan presents. Tot era perfecte, tot era per sempre. Tinc la sensació que cada minut del dia tinc al pensament que ens ha deixat per sempre; i a voltes, és massa dur. I sí, és clar que decideixo seguir vivint i vaig trobant motius per fer-ho amb il•lusió i per entretenir-me, píndoles d’evasió que van perfecte per mantenir un cert benestar diari i per rebre i donar amor i amistat als qui m'envolten. Però, de tant en tant, és que no me’n sé avenir. El David era tan maco que hi ha dies en els quals no suporto la seva absència, ni la seva mort aparentment injusta i massa prematura. Com pot ser que s’hagi mort el meu nen? Enyoro tant els moments viscuts. Sóc conscient que aquell nen ja no seria ara el que jo recordo, i que el passat sempre és passat. De vegades això em consola. I també em consola comprovar que, tot i que la vida és bonica, també és dolor i patiment i que almenys ell se l’ha estalviat. Però només de vegades. I torno i torno a la meva infinita enyorança. I ràbia. I tristesa. Segueixo vivint amb dignitat, procuro aprendre a abandonar aquests sentiments que només formen part de la part més fosca del nostre ego, del nostre jo mental, aquell que diuen que ens ancora al passat per mantenir el seu control sobre la nostra consciència. Però avui, només avui, necessitava per una vegada expressar tots aquests sentiments que també formen part del dia a dia.

I penso: què vol dir superar la mort d’un fill? Potser no ens adonem de la cruesa de les paraules. Superar la mort d’un fill significa recuperar una vida plena i satisfactòria? No ens enganyem, això porta implícitament a pensar de manera subconscient que deixem enrere el nostre fill, que és com abandonar-lo. I jo no vull afrontar aquest dilema pervers. Ningú no vol superar la mort d’un fill. En tot cas, puc admetre que la paraula 'superar' no vol dir assolir una meta, guanyar una carrera a la vida. Vol dir acceptar el buit. Simplement això. I crec que és aquesta acceptació la que permet assolir benestar. I aquesta tarda m'adono que això, ja és molt.

En fi, avui és divendres a la tarda, i estic trist un altre cop. Perdoneu si avui no puc transmetre bones vibracions.

El temps asserena...

Des de fa uns mesos, baixo cada dimarts a la nit a Barcelona per cantar amb el Cor Carlit. El primer dia vaig sentir un escruixidor calfred de dolor. Allà plantat, esperant el semàfor verd per creuar una gran avinguda, els pocs cotxes a aquelles hores circulant a força velocitat, els taxis, la llum artificial de l’entorn urbà, hostil, podia sentir l’espant d’aquella nit a Budapest, ...només un segon, una trompada brutal, el meu nen... per què el meu nen? Un rètol a l’asfalt, desgastat ja per falta de manteniment, em recordava que un de cada tres morts en accident és vianant, i em va glaçar la sang.

Fa poc ens han canviat el local d’assaig. Ironies de la vida, ara em toca anar cada dimarts al Conservatori Municipal de Música. Davant la porta, desenes d’adolescents acaben ja a aquelles hores de la nit els seus estudis i amb l’instrument a l’esquena, xerren al carrer o enfilen ja cap a casa. Imatges que em perforen el cor, pels records tan presents, i pels somnis del David, potser trencats, qui ho sap...

Tot i així, cada dimarts hi torno. I cada dimarts m’enfronto a les grans avingudes mig adormides, i a estudiants de música que, de manera insistent, em traslladen als meus records. I noto que cada vegada fa menys mal. Poc a poc m’adono que a força de passar una vegada i una altra pels mateixos records, aquests es van incorporant i sí, fan menys mal. Suposo que d’això es tracta quan diuen allò que he sentit tant que cal elaborar el dolor i deixar-se travessar per ell per poder gaudir del seu contrari.

Per descomptat que cada dia, sempre, arriben i arriben nous records i que hi ha alguns aspectes no resolts al quals encara no goso enfrontar-me i que són allà amagats. Tot arribarà. Però sí, començo a experimentar que el temps asserena; potser no cura, però si que tempera les emocions. I el que ahir era dolor, avui potser és un somriure interior (expressió de la Fanny, que vaig trobar tan encertada).

I aprens a conviure amb l’absència, i amb els records. I està bé que sigui així. Em proporciona més pau per viure cada dia, per sortir més reforçat quan de tant en tant tornen les llàgrimes, per seguir aprenent a ser més generós i humil, i fins i tot, per gaudir d’aquesta nova vida que ens ha tocat viure, i que depenent de la meva elecció, també pot ser gratificant i satisfactòria.

Molts dies miro les fotos del David, i recordo. I somric interiorment. Sí, crec que el temps asserena…

Eluana: haver de decidir

Aquests dies he assistit consternat al debat sobre el cas de l’Eluana Englaro. Per tot el que ha remogut dins meu i perquè no puc deixar de pensar en la seva família i en ella mateixa. No puc entendre el debat maniqueu entre els defensors de la llibertat absoluta de l’individu i aquells que volen imposar la seva moral sobre el sagrament de la vida. Em repugna especialment la utilització política obscena que n'ha fet el govern d’en Berlusconi per vendre el seu producte ideològic, sempre maniobrant sense escrúpols per mantenir les seves quotes de poder. I també el paper del Vaticà (no s'ha de confondre amb una majoria de catòlics), tan interessat en imposar a tots la seva moral i en influir com a grup de pressió per canviar les lleis civils.

Em commou sentir profundament el patiment dels pares de l’Eluana, el seu dolor pel coma irreversible i posterior mort de la seva filla, i havent d’aguantar, a sobre, calúmnies i insults provinents de certs mitjans de comunicació, alguns vinculats al propi Vaticà, fins al punt d’haver de portar escorta policial. És abominable.

Ningú és immune a haver de passar per l’horror d’haver de decidir sobre la vida d’un fill, d'un ser estimat. I jo crec que aquest debat s’hauria d’afrontar amb molt respecte i comptar amb les vivències de qui ho ha passat. Crec que caldria una llei diàfana i sense marge a l’ambigüitat, per poder acompanyar i fer de guia a les persones que han de fer front a aquest dilema, tenint en compte les situacions de dramatisme i d’absoluta vulnerabilitat en què es troben. Situacions en què alguns ens hem trobat.

Com vaig llegir en un brillant article de Pilar Rahola, hi ha molt amor en les dues decisions: cal molt amor per deixar marxar el ser estimat, i també en cal molt per retenir-lo aquí amb vida, encara que aquesta sigui artificial. Per tant no valen els judicis de tercers. Només sensibilitat i informació.

I llegeixo commogut que a Espanya una llei del 2002 permet als tutors legals d’una persona en situació de coma irreversible decidir sobre si es manté la vida artificial. A Hongria ens van dir que no podíem decidir, que la desconnexió no estava permesa. A Espanya ens van dir que no podíem decidir, que la desconnexió era obligada i imminent. Vist amb la perspectiva del temps em sembla un espant aquest tracte. I em sorgeixen dubtes terribles. I tinc la sensació que hi va haver una absoluta manca de sensibilitat i que la ferida causada encara fa molt mal. Vam ser manipulats per poder aprofitar els òrgans? No hauria pogut tenir una mica més de temps per pensar-m’ho? No el podia haver acompanyat en els darrers instants? Patia el David?

I sort, sort que no hi va haver pressió mediàtica o externa.

Descansa en pau, per fi, Eluana.

Seguir fent anys

Feia dies que tenia una mica abandonat el blog, aquest espai que m’ha servit de refugi, on he ubicat la meva nova vivència amb el David. Confesso que això m’està provocant un cert neguit. Però potser necessitava una mica de silenci, tot i que encara tinc moltes coses per dir. Algú a qui m’agrada escoltar em va suggerir que he de confiar més en la meva intel•ligència inconscient, aquella que s’està encarregant de dosificar el dolor que puc anar assumint. I potser ara m'adono més que he de permetre allunyar-me de la dependència dels estímuls exteriors (tot i que són igualment vàlids en si mateixos i que els necessito com mai) i mirar el dol des d'una perspectiva més interna; i això és dolorós, per això ho faig poc a poc.

Potser per això han estat dies de sentiments més durs. Fa més de 20 mesos que el David va morir, però aquest fet continua sent el centre absolut dels meus pensaments i de les meves emocions. Aquí a casa, i sobretot dins del meu cor, la ferida és ben oberta, tot i l’elaboració del dol, de les vivències i els records. I tinc la sensació que al nostre entorn es té el legítim interès a començar a mirar endavant, a considerar que ja ha passat prou temps per començar a pensar que ja n’hi ha prou de tant dolor. Potser no, potser només és la meva percepció motivada per aquest silenci meu voluntari. O potser per alguns detalls aïllats que m’han fet mal.

Però avui és l’aniversari de l’Anneta i curiosament aquests darrers dies han sorgit novament veus que ens donen alè, que no s’obliden de nosaltres, que ens conviden a seguir vivint aquesta nova vida que tenim. I m’han obligat a tenir ben present que són molts els que han decidit acompanyar-nos, compartint tant les noves alegries que van arribant com la tristesa que inevitablement sovint continua per aquí. I sobretot, per mantenir viu per SEMPRE el record del David.

Avui l’Anna fa 11 anys. I estic bé. Avui és un dia alegre, i és emocionant veure com creix feliç, i SEGUEIX FENT ANYS. És meravellós veure com els nens viuen tan alineats amb el present, com per a ells la vida és un discórrer excitant i joiós dels dies, i fins i tot quan l’adversitat els toca de prop, sembla que, en la seva fragilitat, encara es concentrin més en el moment present. Crec que l’Anna ho està vivint així. Ha madurat molt, per força, però està més dolça i lúcida que mai i no ha perdut aquesta habilitat infantil per viure cada dia amb alegria, buscant sempre el perfecte equilibri.

Avui m’ha explicat molt contenta que el David li ha enviat un senyal directe i claríssim. És fantàstic.

Moltes felicitats filleta. Ets meravellosa. T’estimo i és un privilegi tenir-te tan a prop.

Anni

Miro aquesta foto sovint. Cada dia, de fet. I m’envaeix una profunda tristesa. Fa temps que necessitava escriure de l’Anni, però em costa fer-ho sense tremolar. Estic convençut que el sentiment de dolor per la pèrdua d’un fill és completament intransferible i que ningú que no ho hagi passat pot imaginar el que suposa. I per això mateix, jo no puc saber què se sent quan una nena de només vuit anys perd la seva mare sense cap explicació, sense ni tan sols poder-se'n acomiadar. Què pot sentir una nena petita quan un dia i de sobte, la seva mare, la persona més important de la seva vida en aquell moment, ja no és a casa i ningú és capaç d’explicar-li on ha anat. Ni tan sols la pot ubicar al cel.

Diuen de l’Anna Maria, la mare de l’Anni, que abans de caure malalta, era una dona creativa i una artista brillant, que feia sentir-se estimats als qui l’envoltaven, especialment els nens, als quals escoltava amb interès i a qui dedicava bona part de la seva imaginació i temps. Que sempre feia abraçades i petons i que lluïa un etern somriure.

Segurament aquesta és la millor herència que l’Anni va rebre de la seva mare i d’aquí ve la sorprenent complicitat que l’Anni tenia amb el David. No deixava de sorprendre’m la seva relació, carregada de confiança mútua. L’Anni sempre compartia amb interès sincer la inacabable creativitat del David, i escoltava amb infinita paciència la també infinita xerrameca que només deixava anar a casa, al caliu de la tendra atenció de la seva mare; històries plenes de dolça fantasia, així com els seus primers i innocents neguits existencials, als quals només l’Anni sabia donar una serena resposta.

Em pregunto què més pot patir una persona. Perdre en una mateixa vida les persones amb qui estableixes els llaços més determinants per a una certa estabilitat emocional: la teva mare quan ets petita, i el teu fill, quan és petit.

Malgrat tot, l’Anni ha sabut desenvolupar mecanismes per fer front a la vida amb optimisme i necessita, com l’aire que respira, repartir contínuament amor, alegria i confiança, passant dels judicis ignorants de qui creu saber i no sap res de res. És com un imant que proporciona inesgotable energia, i jo no sé què hauria estat de l’Anna i de mi sense ella.

I crec que és sàvia, molt sàvia. Sota una aparença un pèl caòtica, pròpia de qui ha estat mancada de referents clars a la infantesa, i que li ha proporcionat alguns disgustos de qui no ho sap o no ho vol percebre amb una certa sensibilitat, s’amaga una font contínua de pensaments positius i de sentiments purs, d’aquells que són els realment essencials a la vida. Jo no deixo d’aprendre d’ella i de trobar la força per sobreviure.

I crec també que només jo puc realment percebre l’immens dolor que pateix l’Anni, pel dol per un fill, i pel dol que no li van permetre elaborar per la seva mare; un dolor que em trenca el cor. Tot i que sempre s’esforça, per l’Anna i per mi, a mantenir alt l’estat d’ànim, de tant en tant, dins la intimitat de casa, no el pot dissimular.

T’estimo molt, Anni. T’estimo com ets.

Dates assenyalades

Ha acabat ja el Nadal, i amb ell, aquella temença al dolor que precedeix les dates assenyalades. Una mica absurd, crec, perquè de seguida que acaben unes, sempre trobem motius per témer les següents que s’acosten.

I fem balanç d’aquest Nadal, i decidim que hem estat prou bé. No ha estat un Nadal alegre, és evident, però sí que hem trobat molta pau, la qual cosa ara és el més s’acosta al que coneixem, de manera abstracta, com felicitat. Sí, molta pau, molta serenor, fent pinya i aportant-nos tots tres molta tendresa i benestar.

I la clau ha estat reinventar el Nadal. Cada cop tinc més clar que pretendre recuperar el passat, el mateix que fèiem, és el més dolorós i l’enyorança punyent sempre guanya la batalla. En canvi, acceptar que tenim una vida nova i actuar en conseqüència ens ajuda a trobar aquesta pau tan desitjada. En aquest sentit, ha estat vital que l’Anna petita s’avingués a tots aquests canvis. Ho ha fet amb dolçor i crec que va entenent que és el millor per a tots, fins i tot per a ella. Ha hagut de renunciar al que estava acostumada, però a canvi, ha guanyat veure els seus pares tranquils i feliços a casa, i això es transmet, es capta i es viu a l’ambient. I què més pot desitjar una nena?

Els dies més assenyalats vam marxar fora, a refugiar-nos a un petit poble costaner de França prop de Sète. Mai no havíem marxat per Nadal i vam estar molt bé, mimant l’Anna, que estava radiant, i mimant-nos nosaltres. La resta de dies, també vam saber trobar els espais i les activitats més adients per mantenir les emocions atemperades i el cor reconfortat.

Això sí, també ha ajudat l'acceptació per part de la família. I encara més, les nombroses mostres d'afecte i suport que hem rebut al nostre petit i solitari refugi i que ens mantenien connectats amb tot allò i tots aquells que estimem. A tots, el nostre més profund i sentit agraïment.

Només la nit de Reis ens vam sentir molt fotuts. I és que aquesta nit és difícil de reinventar i de sortir-se del guió. L’Anna es mereixia la il•lusió de sempre així com el nostre esforç per donar-li. I així va ser, malgrat tot.

I més dates assenyalades. AVUI ÉS L’ANIVERSARI DEL DAVID, AVUI FA 14 ANYS QUE VA NÉIXER. VA SER UN DIA GRAN, UN DIA DE FELICITAT, UN IMMENS REGAL PER SEMPRE MÉS. FELICITATS, DAVID.

S'acaba el 2008: SER FORT

S’acaba el 2008, tot un any natural, el primer, sense el David per aquí. Sempre és moment de fer balanç i de revisar, encara que no tinguis gaire esma, tot el que ha suposat aquest any a la teva vida. I he tingut la necessitat de recuperar el petit muntatge que vaig fer ara tot just fa un any, per acomiadar aquell 2007 que marcarà per sempre la meva vida. Perquè encara em diu moltes coses. Perquè ha cobrat un nou sentit.

Aquell missatge duia per nom Ser Fort. I he pensat sovint en ell durant aquest any. El que només semblen unes frases boniques han tingut un fort ressò dins meu en molts moments. Ens diuen que som molts forts i crec que ningú no és conscient de la seva capacitat d’aguantar el dolor fins que la vida no el posa a prova.

I sí, en molts moments hem hagut de ser forts.

Sempre que he intentat mostrar-me alegre malgrat estar trencat per dins.

Sempre que he dissimulat quan algú m’ha ferit sense saber-ho i sense mala intenció.

Sempre que em torturaven els pensaments sobre les persones implicades en l’accident i només el perdó semblava alleujar-me.

Sempre que he hagut d’aguantar els moments de dolor de l’Anni, sense fugir fet pols.

Sempre que he hagut de consolar-me pensant que no retrobaré el David fins que jo em mori.

Sempre que he estat disposat a escoltar algú que també patia per la mort d’un fill sense afegir res de la meva pròpia angoixa.

Sempre que he preferit callar quan desitjava cridar la meva terrible enyorança.

Sempre que he fet veure davant de l’Anna que continua tenint un pare feliç i que s’il•lusiona per la seva alegria.

Tantes vegades estimant el David en silenci…

Sí. No són només frases fetes. Cal ser fort per tirar endavant. I de tot cor crec que és gràcies a l’Anna, a l’Anni, i també al David, que quasi sempre trobo energies per fer-ho, per encarar un nou any amb esperança. Cada cop estimant més.

Us desitjo a tots que tingueu molta pau interior, aquest 2009 que comença i sempre...

Nit de Nadal

Avui és la nit de Nadal. Escric des d’un poblet perdut del sud de França. Hem marxat tots tres (tots quatre, de fet) buscant refugi, intentant defugir les sensacions del Nadal. Aquí, els petits carrers estan deserts, però hem trobat obert un racó encantador per sopar. Estem aquí per evitar el dolor, i una de les millors maneres és mimar molt a l’Anna. Enmig d’aquesta solitud tan intensa i avui tan preuada, l’Anna està feliç, veient-nos somriure. I nosaltres també estem bé.

Estem a l’habitació de l’Hotel i l’Anna està jugant entusiasmada amb el seu regal de Nadal, una vídeoconsola Wii. Les sensacions són colpidorament agredolces. El David hauria flipat amb aquesta joguina. Ens repetim que està present, que està amb nosaltres, però jo el trobo molt a faltar.

Per alguns, simplement hem fugit. Per d’altres, som molt valents. Tot depèn de la perspectiva. Durant tot el dia hem rebut molts missatges i ens hem sentit molt estimats. Tanmateix, agraïm la comprensió dels més propers que han entès la nostra decisió de marxar.

Bon Nadal David, rei meu…

Pensaments i sentiments negatius

Ahir vaig anar a veure el Messies participatiu al Liceu. A l’escenari un cor i una orquestra de gent molt jove. Entre el públic cinc-cents cantaires cantant alhora. Enmig d’aquella música meravellosa i de tanta gent jove i amb talent, no podia evitar de pensar amb amargura en el David i en el seu futur que s’estava currant dins el món de la música, truncat.

Avui he estat a la FNAC per comprar una cosa per l’Anna. El paradís de l’oci multimèdia. Jo no deixava de mirar desenes de joves cercant novetats entre llibres, videojocs, pel·lícules, software, música i les darreres tecnologies informàtiques, d’imatge i so. Ara li tocava a ell, estava fascinat per tot aquest món… és que no em puc creure que no hagi arribat a poder disfrutar de tot això, com tots els altres joves.

Aquests dies està nevant com mai. Les pistes d’esquí van plenes de neu i de gent jove sense obligacions i plena de vida. Tampoc no em trec del cap com li agradava esquiar i que d’aquí poc ja podria fer-ho amb els seus amics, gaudint del seu esport favorit amb totes les habilitats que ja havia adquirit.

Malgrat tota la feina feta per part meva per incoprorar i assimilar que està bé, que no pateix, que tot això només forma part del meu imaginari, perquè no puc saber com li hauria anat la vida aquí, aquests petits detalls em fan sentir com és de desolador veure tot el que s’ha perdut.

Divendres vam rebre la notificació, freda i formal, per part de les autoritats hongareses de la resolució definitiva. Avui m’he atrevit a llegir-ho. Com ja sabíem, declaren al David culpable de l’accident. Té collons. Ja ens van advertir des de l’ambaixada espanyola que allà els taxistes estan molt protegits i amb pressumptes contactes corruptes amb la policia.

En fi, somnis trencats, la vida d’un nen truncada, amb tota la joventut pel davant. Joder, quina puta merda…

S'acosta Nadal

S’acosta Nadal. El segon. Procurem bloquejar les sensacions del calendari, però alguna cosa dins nostre comença a tremolar. El que abans era joia i alegria, avui és desgana, amargura i fins i tot por a més dolor.

Aquests primers dies de desembre, coincidint amb el pont de la Puríssima, ja vivíem el Nadal amb molta intensitat. El dia 6 ja sonaven nadales a casa, trèiem caixes plenes de llums i guarniments, i entre els quatre, muntàvem l’arbre, el pessebre i decoràvem la casa de dalt a baix. I després sempre recuperàvem alguna pel•lícula de Nadal, d’aquelles que havien quedat ben guardades durant un any, d’aquelles que transmeten tota la màgia del Nadal. Entusiasme infantil, per part de tots quatre, viscut amb immensa innocència. I érem tan privilegiats....

Què n’ha quedat de tot allò? L’Anna petita intenta recuperar una mica d’aquella màgia, però, amb respecte i tendresa, procura contenir-se en les seves demandes. L’Anni ha fet l’esforç i encara ha trobat il•lusió per compartir avui amb ella una petita part d’aquest ritual, i jo també hi he posat una mica de la meva part. L’Anna estava feliç. Mentrestant, jo trobo especial benestar decorant el blog del David. És una nova manera que he trobat de celebrar-ho amb ell. M’hi sento bé en el meu propi recolliment.

S’acosta Nadal. Encara no sabem què farem els dies grans. Hem de conciliar el nostre desig de fugir amb la legítima il•lusió de l’Anna. I poc a poc es van obrint portes, i és qüestió de deixar-se portar. Sentim l’escalfor de qui ens estima, el seu suport i la seva comprensió. Estic convençut que finalment trobarem la manera de gaudir de la felicitat de l’Anna i de sentir a prop al David. I de poder oferir el nostre amor i la nostra gratitud.

Bon Nadal a tothom. Bon Nadal, Anni, Anna i David

.

La gran paradoxa

Darrerament tinc la sensació que la vida és digna de viure. D’alguna manera, he après aestimar amb una nova intensitat moltes persones que m’envolten, així com estimar les coses que faig. M’és molt difícil descriure aquesta sensació, però aquesta nova manera d’estimar m’omple cada racó de l'ànima i fa que molts dels moments presents siguin dignes de viure. Sovint, i sobretot després d’una gran adversitat, ens preguntem pel sentit existencial de la vida, què fem aquí i per què té sentit viure. I he llegit també sovint que l’objectiu final és l’amor. I no acabava d’entendre què volia dir això, potser amb un punt de resistència i de ràbia, perquè jo vaig estimar i estimo molt els meus fills, i ara resulta que un d’ells ha marxat i m'ha deixat desolació, dolor i poques ganes de viure. Però ara crec entendre profundament l’essència d’aquest sentit de la vida. La capacitat de donar-se i estimar moltes persones i la capacitat d’estimar allò que fas. AMOR i CREATIVITAT. Per mi això és el sentit de la vida i el que la fa digna de viure. L’Alex Rovira ho defineix molt millor que jo: “l’amor a un ser estimat, o fins i tot a una tasca a realitzar -amor i creativitat, en definitiva- són els pilars sobre els quals es construeix l’esperança i el sentit de la vida; són unes bellíssimes respostes al -per què viure?-”

I, almenys en el meu cas, és el patiment extrem el que m’ha impulsat a mirar dins meu i a aprendre i a créixer. El que m’ha permès creuar portes fins ara prohibides per mi mateix. El que m’ha fet descobrir l'immens potencial de la nostra capacitat d'aprendre, estimar i actuar. A saber apreciar que en les relacions humanes és millor la qualitat que la quantitat. A tenir el coratge d'intentar complir els meus somnis. I a redescobrir el plaer i la gratificació que proporciona adquirir compromisos, intentar ajudar els altres i donar-se una mica més a la pròpia comunitat. I paradoxalment, aquesta sensació de plenitud personal conviu encara amb el dolor persistent per la pèrdua física pel David; però li ha donat un altre sentit, em permet estar orgullós de poder tirar endavant com li vaig prometre, em permet seguir vivint amb dignitat i fins i tot crec que transcendeix el meu propi interior i es trasllada a molts dels que m’envolten, multiplicant els efectes de benestar i creixement.

Ahir vaig gaudir del plaer de compartir el dia amb altres pares que també han perdut fills. Un grup de persones que malgrat la devastació, han optat per no abandonar-se a la ràbia, el victimisme, el dolor, l’apatia, la resignació, el cinisme, sentiments legítims que jo també he sentit i segurament tornaré a sentir de tant en tant, però que han preferit transformar-los en sentiments generosos que els permetin construir una vida amb sentit per a ells mateixos i per als altres. Com deia Viktor Frankl “l'última de les llibertats humanes, la llibertat essencial, aquella que ningú ens pot traure, és la d’escollir la nostra actitud siguin quines siguin les circumstàncies que ens envolten, per difícils o doloroses que siguin".

Aquesta nova vida, aquesta nova sensació de plenitud, costa molt de reconèixer, primer per un mateix, i després públicament, quan un ha perdut un fill. Condicionants personals i culturals fan que no gosem afrontar aquesta percepció, que d’altra banda, va creixent lentament dia a dia dins meu. Però m’emociono de pensar, ara i aquí, a l’habitació del David, envoltat de tots els seus somnis, que és el millor que puc fer per ell i és el regal més valuós que m’han fet a la vida. I me l'ha fet el meu David. T'estimo, fill.

Divendres a la tarda...

Avui és tarda de divendres. Les tardes de divendres acostumo a sentir-me especialment trist. Veig adolescents pel carrer, molts d’ells coneguts del David, que comencen a gaudir ralaxadament del temps lliure. Els veig gaudint de la vida i no puc evitar pensar en allò que s’ha perdut el David, en allò què estaria fent en aquest precís moment. Ara es fa fosc de seguida i tot convida a recollir-se. Veig als pares i mares amb els seus petits que es retiren sense pressa cap a casa. La setmana laboral acaba lànguidament i és temps de compartir l’espai amb els que més estimes.

Recordo tant els nostres divendres, quan els quatre gaudiem intensament de la percepció de tenir tot el cap de setmana per endavant. Tot estava controlat, tot era perfecte; dins de la seguretat de casa, el David i l’Anna es posaven a jugar, sempre ben entretinguts, sempre tranquils. Desprès preparavem un sopar atractiu, de divendres, d’aquells que agaraden als nens. Fins i tot darrerament al David li agradava fer ell mateix el sopar per tots. I desprès, una sessió de cine familiar. O marxàvem cap a La Cerdanya, sempre junts els quatre, sense necessitar res més al món.

Ostres, com trobo a faltar aquells dies, com enyoro al David, darrera la finestra de l’altell jugant amb la Play, o jugant a cartes amb la seva mare i la seva germana, o fent els deures assenyadament. O al seient de darrera del cotxe, sovint el mirava pel retrovisor i em queia la baba de felicitat, veient-lo traient la llengua mentre jugava amb la gameboy o mirant una peli de dibuixos amb la boca oberta. Tan tranquils, tan segurs, tan afortunats. Tot semblava per sempre…

Avui he estat revisant articles antics del blog mentre em dedicava a fer còpies dels missatges desats. Revisant, sense adonar-me’n el meu propi procés de dol. Poc temps, però un llarg camí. I de cop m’he sentit molt sol. I he enyorat tant al David. És desolador.

Una amiga m’ha fet un xat molt tendre. I m’he emocionat. I m’he posat a plorar…

Un Nou Horitzó

Sempre recordaré aquella tarda del 6 de juliol del 2000, quan desprès de sortir content d’un examen de la UOC a Bellaterra, vaig escoltar a la ràdio que un grup de nens d’entre 13 i 16 anys havien mort en un greu accident d’autobús prop de Sòria. Recordo que anava conduint i plorant, tot pensant en aquelles famílies i en aquells nens que havien marxat de colònies.

Pocs dies desprès de l’accident, un cop acabats els actes oficials, la Montse Mas, Cap de serveis socials de l’Ajuntament de Ripollet va tenir molt clar que era precisament a partir d’aquell moment quan calia ajudar als pares d’aquells nens morts a l’accident. Poc a poc, amb dedicació i tenacitat, va aconseguir el suport de l’Ajuntament i va crear un Servei d’atenció i suport per aquelles persones que voluntàriament desitgessin ajuda. Poc temps desprès, d’aquell grup va sorgir l’Associació Un Nou Horitzó, amb la finalitat d’acompanyar en el procés de dol a famílies que hagin perdut un fill dins del nucli familiar.

Doncs bé, coses de la vida, vuit anys desprès alguns d’aquells pares s’han convertit en part de la nostra vida. Nous amics que es van posar en contacte amb nosaltres a través del blog del David i ens han ofert molt més que suport i acompanyament. Ens han ofert tendresa en el tracte, serenitat davant del dolor, i la seva personal saviesa per intentar entendre el que representa la mort d’un fill. Per l’Anni i per mi és un autèntic plaer compartir tardes amb la Montse, que va perdre el Marc per un problema cardíac; amb la Rosi i la Vicenta, que van perdre al Sergi i al David en l’accident de Sòria; amb l’Emi i el Cesc, què van perdre l’Oriol ofegat al mar; i amb la Fanny i el Manel, que van perdre el Marc, atropellat prop de casa seva. Són tertúlies entranyables i plenes de sentiments, de coratge, de reflexions i d’aquells vincles tan autèntics que fas amb gent que aposta decididament per allò que és essencial a la vida.

Un Nou Horitzó ens han ajudat a fundar una delegació d’aquesta Associació a Sant Quirze. Juntament amb la Paki, mare de l'Asier, i amb el suport explícit del nostre Ajuntament, a qui estem molt agraïts, pretenem crear un espai per acollir a altres pares que puguin passar (o ja hagin passat) per aquesta dura experiència, per compartir emocions i per ajudar-nos mútuament. Nosaltres vam buscar i vam acceptar les ajudes que van anar sorgint i ara tenim la necessitat d’ampliar aquesta xarxa de recursos en el nostre entorn més immediat. És un pas més.

Una ànima pura

Avui tinc moltes ganes de parlar d’alguns records concrets del David i de dir ben fort que el trobo molt a faltar. Malgrat que, una mica a la força, he après a incorporar molt intensament el Carpe Diem (viure el moment), cada dia, inevitablement, es colen records a la meva ment, al meu cor. Petites detalls que veig, que llegeixo, que oloro, que sento, em traslladen directa i de vegades de manera inconscient a un moment concret. A un moment viscut amb ell. I em costa dir-ho, però encara em fan mal. Perquè fa tant de temps que no el veig ni el sento.

I és que era un nen increïble, tot ell. Crec que alguna vegada ja havia comentat quan ens va dir, poc abans de morir: “vosaltres sou uns pares molt bons, perquè mai no em castigueu”. Ostres, és que no donava quasi cap motiu. Recordo com moltes vegades era ell qui ens donava lliçons a nosaltres. Una vegada, l’Anni i jo estàvem despotricant de l’actitud d’una persona propera, i el David, que estava present, fent els deures en silenci, ens va interrompre i ens va corregir: “perquè dieu això? 'menganita' ÉS molt bona...”. Vam quedar glaçats i avergonyits, i només vam poder donar-li la raó i agrair-li que tingués tan bons sentiments. I també recordo una altra vegada quan, en el meu irrefrenable afany d’oferir-li tot el que jo pogués donar-li, material i immaterial, li vaig oferir de compar-li la nova video-consola de moda, la Wii. Em va respondre: “No, no cal. Ja en tinc una, la PS2”. Almenys recordo aquest episodi dues vegades més i no podia més que donar-li les gràcies, elogiar-lo, callar, i retirar-me orgullós i avergonyit un cop més.

Potser el post d’avui és molt personal, però necessitava desesperadament explicar aquestes coses. Lògicament, era un nen, i com a tal també reaccionava de vegades amb irritabilitat, egoisme o inseguretat, però en general era un nen molt equilibrat, humil i reflexiu; amb molta ànsia per aprendre, molt poc queixica, molt vitalista, imaginatiu i alegre; i molt solidari. Era un nen a qui no calia posar-li gaire límits. Crec que era tan extraordinari, que el fet que marxés tan d’hora, molt abans del que presumptament estava previst, em fa pensar molt... em fa pensar que era una ànima pura. I a mi em consola.

Bé, ja paro perquè hi ha coses de les què encara no se’n pot parlar gaire. Però fa dies que necessitava dir tot això d’ell, de lo bestial que era i de com l’enyoro. Cada dia. I de vegades, alguns dies, aquesta enyorança és molt esquinçadora.

Trasplantaments

Desprès d’uns dies de profunda tristesa i angoixa, de fortes emocions d’enyorança i desesperació, ara toca uns dies bons, aquells en que recupero les forces, i em permeto estar bé, fins i tot alegre. Potser són les noves il·lusions del dia a dia, o simplement forma part del procés. Porto uns dies en que puc pensar en el David sense sentir dolor i en els que li agraeixo a Ell l’energia que incomprensiblement tinc per seguir mirant la vida amb una certa generositat.

I em sento prou fort per explicar les meves sensacions sobre un tema que encara tinc pendent de resoldre. I que encara fa mal. Vaig llegir fa poc en un diari que “1321 persones esperen un òrgan per sobreviure” i afegeix el titular que “200 malalts a l’any es queden sense trasplantament pel rebuig familiar, la qual cosa pot comportar la pèrdua de vides”. Quasi tot el que he llegit sobre aquest tema està enfocat des d’aquest punt de vista. I jo em pregunto perquè mai no es mira cap a l’altra banda, perquè no s’intenta comprendre o donar veu als familiars del donant, per permetre’ls també verbalitzar els seus sentiments i tenir així un cert assossec.

El 25 de maig del 2007, el David va arribar a Barcelona en un avió medicalitzat; segons em van dir, en estat de mort cerebral. El primer contacte que recordo amb el metge de la UVI de l’Hospital Sant Joan de Déu, va ser en un despatx, on davant d’altres persones se’ns va dir que no hi havia cap possibilitat, que el David vivia artificialment i que havíem de decidir si estàvem disposats a donar els òrgans. Davant la meva commoció i reticència absoluta a signar la desconnexió del David i la necessitat de pensar-ho uns dies, se’m va dir que no tenia l’opció de decidir, i que em qualsevol cas, el David seria desconnectat abans de 24 hores. Així. Amb tota la cruesa que ho explico.

Vaig fugir d’aquella sala, de l’Hospital, sense atendre uns crits que em demanaven que m’aturés. No sé quant de temps vaig estar fora al carrer, completament desbordat per totes les emocions possibles. Recordo, això sí, una espatlla amiga que se’m va acostar una estona. Quan finalment vaig tornar, m’esperava un psicòleg. Em va tancar en un altre despatx i em va preguntar “si estimava la meva dona” i em va dir textualment que “l’estava fent patir encara més amb la meva actitud".

Poc desprès, i fruit d’aquest xantatge emocional, finalment vaig signar. No sé si algú pot imaginar-se el que significa per un pare agafar un bolígraf i estampar la signatura en un document així...

Desprès, unes paraules de consol i de reconeixement, com quan se li diu a un nen que ha estat molt valent. I finalment un cop a l’esquena, amb una certa tendresa. I ja està.

Vaig entrar a la UVI i li vaig donar el darrer petó al meu fill. El darrer petó. El darrer adéu. I el vaig deixar allà sol. I no vaig ser present en el moment que el seu petit cos va deixar de viure, ni sé res de com li van extreure els òrgans, ni sé res de res, i em queda una desolació bestial per no haver estat present amb ell fins l’últim minut...

Ja ha passat un temps. No dubto que aquell equip d’especialistes van actuar amb la fredor i contundència que requeria el moment. Confesso amb tota la sinceritat del món que encara no sé si em reconforta massa pensar en com el David va permetre sobreviure altres nens (i et demano, David, una mica de paciència, sisplau; ja arribarà aquest moment). M’hauria agradat un altre tracte, m’hauria agradat tenir més informació sobre que li farien al David, m’hauria agradat tenir més temps. I m’hauria agradat saber qui van ser els receptors.

En certa manera, sento que ja només som una estadística. Llegeixo: “l’any 2007 van haver 238 donants cadàvers a Catalunya”. El David és un d’aquests 238. 238 famílies que hem hagut de passar per aquesta prova de la vida. I jo puc donar fe que és dur, que és molt dur. Potser tant, o potser més, o potser menys, que estar a la llista d’espera d’un òrgan.

L’Anni acaba de llegir un llibre sobre una dona trasplantada de cor. I de la seva experiència vital, de com ha pogut comprovar que part de l’essència del donant s’ha incorporat a la seva vida. Bé, és bonic de pensar-ho. I consola una mica.

El temps

Quantes vegades he sentit, amb bona intenció, “el temps ho cura tot”, “dóna’t temps” o “el dol són uns dos anys ” (o tres, o cinc, que per això tant humà i materialista de quantificar-ho tot, n’hi ha per tots els gustos)

El cas és que la setmana vinent farà 500 dies des de que el David va ser atropellat, per mi el pitjor dia d’aquesta vida. 500 dies. A alguns els pot semblar molt, per d’altres no és res. De vegades tinc la sensació, quasi la intuïció, de que el temps no existeix, encara que les nostres ments humanes no siguin capaces d’entendre-ho.

Hem passat un segon estiu sencer sense Ell. Molts dies desitjant que passessin les vacances, amb aquella absurda sensació de que arribat el final, la tristesa, el dolor o qualsevol emoció del moment es mitigaria. Molt bé, doncs ja ha passat, i ha arribat la tardor, la tornada a l’escola, a l’escola de música i el dia a dia. I amb ells, enyorem al David. I com que amb la tardor els dies evoquen melangia, enyorem al David. I ja hi tornem a ser: penso, un altre cop absurdament que, quan passi la tardor, potser desapareixerà l’enyorança. Però arribarà Halloween, i Nadal, i el seu aniversari, i la temporada d’esquí, i carnestoltes, i la primavera. I el mes de maig. I les vacances. En fi, això és una angoixa sense fi, perquè és cada dia, cada minut que l’enyoro i que he d’aprendre a conviure amb això. Però ho procuro fer. I tant que sí, David.

L’altre dia anava entrenant i vaig veure un nen de cinquè. El vaig veure caminant amb un amic, tots sols pel poble. I vaig pensar, com faig habitualment, que molts pares són més permissius i tranquils que nosaltres. Jo no deixava alegrement al David, quan tenia aquesta edat, anar sol pel poble; i si ho feia, jo patia un munt i l’anava vigilant d’amagat.
Però llavors hi vaig caure. Aquell nen, ja no fa cinquè. Fa primer d’ESO. En aquests 500 dies, lògicament ha crescut, i ara té més edat que la que tenia el David. És clar que ja va sol pel poble!!. I me'n vaig adonar, amb el cor glaçat, que pel David el temps s’ha aturat. Sempre tindrà 12 anys i 4 mesos. Els demés nens van creixent; i el van avançant. Deu n’hi do!, per uns moments el cor se’m queda encongit. ÉS UNA SENSACIÓ MASSA FORTA.

“El temps NO cura res, però ajuda”. Aquesta frase que em va dir el Miquel, crec que és molt més sàvia. I estigus tranquil, fill, jo segueixo endavant procurant somriure i estimar, aprenent, feliç d’haver-te conegut, i esperant, seré, el dia que ens retrobem. Perquè el temps no existeix.

els darrers instants...

Hem tingut noves informacions sobre l’atropellament del David; un altre cop els records punyents i l’equilibri alterat i nova crisi de dolor bèstia. Un cop superada, em debato entre els sentiments més destructius i altres que em proporcionen més pau, perquè en definitiva, cap venjança ni sensació de justícia em tornarà al David, estic convençut que no m’aportarà res de consol i segurament només multiplicarà el dolor i la soledat. De moment prefereixo optar pel perdó, per l’acceptació de que les coses van passar perquè havien de passar, i per deixar que cadascú trobi el camí per reconciliar-se amb la seva consciència respecte de les seves eventuals responsabilitats i actituds posteriors.

Però de tant en tant la meva ment torna a aquella nit, a aquell taxista, a aquelles presses, a aquella inconsciència, a aquelles circumstàncies, a aquell segon... i fa mal, fa molt mal. I he de tornar a recobrar la serenor, una vegada i una més.

Amb tot, vull quedar-me amb un comentari que va aparèixer fa poc al blog, i que ha quedat amagat, soterrat molt avall. I que per nosaltres va suposar una emoció difícil d’explicar amb paraules. Són les darreres vivències del David, explicades amb tendresa pel seu amic de Budapest, per l’Albert, que estava al seu costat fins al darrer segon. I les vull compartir amb tothom. Primer em van deixar el cor encongit, però desprès m’omple de felicitat haver sabut com va ser de feliç el David a Budapest i també l’amor que va deixar Ell en altres persones. Molts detalls em fan pensar, sentir, intuir, que era el final, que tot quedava resolt, que no quedava res pendent:

“Hola a tothom. Jo sóc l'Albert Villabona, violinista de l'orquestra de l'Escola de Música de Sant Quirze i, no ho agrairé mai prou, amic del David durant aquells dies a Hongria. No he pogut evitar commoure’m en veure i llegir aquest preciós blog i de voler-vos escriure unes ratlles tot donant-vos les meves més fortes i afectuoses condolences, i d'explicar-vos com de bé s'ho va passar el David en el vaixell sobre el Danubi, tot contemplant l'encisadora i lluminosa Budapest, que, a més, em va dir que era una ciutat que li agradava molt. Quan vàrem pujar al vaixell, el David anava al meu costat, dient-me que acabava de rebre un missatge anunciant la victòria del Barça en un partit molt important cosa que, recordo, ens va alegrar profundament als dos. Un cop a dalt, vam demanar, és cert, unes Fantes, vam seure en una taula a la coberta i senzillament vam xerrar una estona. El David em va ensenyar a fer una mena de truc inflant una canyeta de plàstic i, a continuació, em va proposar de jugar un partit al futbolí. Ens va costar quatre-cents forints (2euros) i autèntics esforços fer que la màquina funcionés, però al final, vam poder jugar molt alegrement, i el David em va apallissar per 6-1, i una de les pilotes, degut a un cop massa fort, va anar a parar al Danubi. En fi. Doncs be espero que aquestes ratlles us facin alegrar una mica d'imaginar-vos l'alegre que va estar el David aquells dies que vaig poder tenir la immensíssima sort de compartir amb ell”

Recordo quan et vaig ensenyar el truc de la canyeta... com reies, David. Osti, quin riure més xulo que teníes...
En fi. David, fill, que t’estimo molt. I t’enyoro. I avui m’he sentit molt buit i molt sol.

Les lliçons de les vacances

Les vacances ja van arribant al final, amb aquell familiar aire de nostàlgia que sents quan s’acaba una etapa. Sentiments ara multiplicats, no pel final d’unes vacances poc desitjades, sinó més aviat per aquesta sensació terrible d’una etapa que ja s’ha acabat per sempre, fet que definitivament hem d’anar acceptant.

Perquè aquestes vacances han tingut molt d’aprenentatge. Crec que aquest segon estiu sense el David, en certa manera, ha estat pitjor que el primer, potser perquè llavors encara estàvem sotmesos als efectes traumatitzants del cop. Aquest any, la seva absència física “per sempre” s’ha fet més evident, més crua, i en alguns moments ha estat molt dur. Especialment, quan hem intentat recuperar els llocs i activitats habituals d’anteriors estius.

Vam fer una de les nostres habituals escapades a França, on com un imant, vam acabar tornant a llocs ja visitats de la Provença, amb els seus perfumats camps de lavanda i les sempre atractives i inacabables possibilitats lúdiques per nens. I desprès ens vam obligar a tornar a La Cerdanya, amb la càrrega emocional que per nosaltres té aquella meravellosa terra, on el David va passar bona part de les vacances durant tots i cadascun dels anys de la seva vida. En les llargues hores d’oci que et permeten les vacances, els records pels moments viscuts i les fantasies pels moments imaginats i que no podran mai ser, han estat, de vegades, com una tortura.

Però al mateix temps, vam descobrir que podíem trobar molta pau i molts moments d’harmonia i benestar quan vam anar a Menorca (fotos) per gaudir d’unes vacances molt diferents a les què no estàvem acostumats.

I tot això ens ha servit per aprendre. No hi ha hagut errors, potser hem sortit reforçats. Pretendre reviure un altre cop el passat només provoca dolor. Hem d’acceptar que tenim una vida nova, no la que voldríem, però sí la que és. Podem entestar-nos a intentar recuperar el que és irrecuperable o podem adaptar-nos i buscar aquelles noves activitats i espais en els que trobem cert benestar. En qualsevol cas, el David sempre ens acompanya, tot i que crec intuir com haurà de ser la nova manera de conviure amb ell.

Aprofito aquestes línies per agrair profundament totes les mostres d’estimació i afecte que hem rebut per part de tantes persones estimades, per haver rebut multitud d’invitacions per anar a passar uns dies a llocs ben diversos, per la comprensió de tothom quan les hem declinat, i per les constants paraules de record que hem anat rebent.

Això ens ha permès no sentir-nos sols en cap moment. Gràcies per fer-nos sentir tan estimats.

Unes altres vacances...

M’he permès llegir les paraules que vaig escriure ara fa un any, referent a les vacances. I em sorprenc de comprovar que pràcticament res ha canviat, quant als sentiments que tinc. Poca cosa més puc afegir, francament, però cal acomiadar uns dies el bloc, el qual també tanca per vacances.

Comencen les segones vacances des de que el David se’n va anar. Fins ahir, hi pensava poc en elles, res més enllà de la més absoluta indiferència. Ha desaparegut completament aquella desbordant expectativa de compartir tots els segons amb els nens i amb l’Anni, de gaudir d’un viatge ple d’aventures, de cercar les més espectaculars activitats pels nens, de compartir lànguides i segures tardes a La Cerdanya.

Però ha estat un mes de juliol especialment dur, on el xipolleig dels nens a la piscina del costat, les constants i casuals trobades pel poble amb altres adolescents coneguts els quals segueixen creixent i fruint de l’estiu, o els plans d’altres pares per posar als nens a casals i colònies o per passar les vacances amb els seus fills, són, per ser sincer, punxadetes al cor, una rere l’altre, com si aquest fos un buirac. I és que tot em recorda a Ell.

Però ara agraeixo que hagin arribat les vacances. Estic cansat; no del ritme de vida ni de la feina en si mateixa (això ja fa temps que van deixar de ser prioritats per mi a la vida), sinó del desgast emocional afegit, crec. Ara em ve de gust dedicar-me a descansar, a llegir i escriure; a escoltar, xerrar i compartir; i sobretot a aprendre un altre cop a participar de la il•lusió de l’Anna. Tothom, des de fora, ho veu molt clar, això. I és molt difícil. Però sé que li dec...

En fi, marxem uns dies a Menorca, en companyia dels nous i estimats amics de Ca n’Eva. I desprès tornarem, un any més, a La Cerdanya. Tornarem tres, i no els quatre. I es tracta de refer moltes coses, molts records, tot aprenent a portar al David d’una altra manera...

El riu Carol

No teniu un racó favorit? nosaltres el teníem, ...el tenim, de fet. És un tram del Riu carol, al seu pas pel municipi de La Tour de Carol a la Cerdanya francessa. Hi hem anat allà desenes de vegades des de l'any 1998, quan el vam descobrir. És un lloc idíl.lic, un riu ample i poc profund, d'aigües cristal.lines que baixen sempre alegres i fredes; ple d'una exuberant flora i fauna i enmig d'un entorn privilegiat i molt cuidat. Allà anàvem molt sovint, a qualsevol estació de l'any, però sobretot a l'estiu, i on tots quatre gaudíem especialment de la vida.

Aquest darrer any també hem tornat divereses vegades, perquè alguna cosa ens atrau cap aquell lloc, però sempre en companyia d'amics o família per poder fer front als potents records. Recordo especialment la darrera vegda que vaig anar amb el David, l'estiu del 2006, i ens vam decidir a descendre un bon tram del riu amb una canoa de plàstic, tot rient sempre que ensopegàvem amb una roca, fins que vam trobar una colobra d'aigua i vam sortir corrent, enmig de rialles per l'ensurt. Quins temps més feliços...

Paga la pena???

actualitzat a 16.juliol: Gràcies a tots els que m'heu donat les vostres opinions i consells, tant aquí al blog com molts altres que ho heu fet de manera privada.

Gràcies perquè sé que és un tema difícil. Ara, em sento molt més serè per pensar-m'ho.

"Qué es la verdad? Pregunta difícil, pero la he resuelto en lo que a mí concierne diciendo que ES lo que dice tu voz interior" Mahatma Gandhi
_________________________________________________
Dilluns passat vam tenir notícies del procés administratiu obert a Hongria per delimitar les responsabilitats de l’accident del David. Doncs bé, en contra del que jo pensava, tot esperant amb infinita paciència, que era que s’estava fent un informe pericial per investigar l’eventual responsabilitat del conductor, atès tant al sentit comú com a les declaracions dels testimonis presencials, durant tot aquest temps s’ha estat instruint la causa CONTRA el David, i l’informe conclou que Ell va ser el responsable de la infracció de les normes de circulació i per tant, únic responsable. Tenint en compte que el “responsable” és mort, la causa s’arxiva.

Quan em vaig assabentar d’això, el trasbals emocional va ser demolidor. Poc a poc, i al llarg de la setmana m’he anat refent amb l’ajuda de l’Anni, sobretot, i d’altres persones. Encara, però, em queda una angoixa bestial.

Què se suposa què he de fer ara? Embarcar-me en una lluita per reobrir el cas i que es delimiti la responsabilitat penal del conductor? A un país tan llunyà, tan diferent i encara hereu dels recents vicis d’un sistema totalitari? Amb tot el que pot suposar de cost emocional? Paga la pena passar per tot aquest dolor? Em donaria més pau i serenitat saber que el conductor ha pagat pel que va fer? O ho deixo córrer tot, tal com em demana el cor, encara que quedi tot impune?

Si algú s’atreveix a donar-me una mica de llum...

Déu meu, és increïble...

moments de profunda desesperació

Tinc una llarga llista de posts que vull escriure. Sobre vivències doloroses que cal elaborar, sobre records del David, sobre reflexions que em faig, sobre esperança.
Però avui només vull i només puc parlar de com em sento. Potser així podré deixar de plorar i trobar alguna il·lusió a la què aferrar-me. Estic tan buit que fins i tot he pensat de tancar aquest bloc. Però llavors, que em queda?
Avui, un petit contratemps, i tot l’equilibri s’ha anat a la merda. On està tot allò què vaig proclamar el dia 11 ? No havia escollit viure ?
En fi, sé positivament que això passarà ; però és un d’aquells moments on no sé on fugir, on no sé cap a on vaig. És la desesperació total.

(...)

Uns sentiments alliberats, un oportú xat d’un amic, rellegir un parell d’escrits plens de tendresa que he rebut avui; retocar unes fotos del David i l’Anna. Sembla que ja tot va millor...

Premonició??

Avui voldria compartir el que per nosaltres és un tresor imponent. Com ja vaig dir al post del passat 11 d'abril, vam estar remenant els arxius del PC del David, i, molt colpits, vam trobar-ne alguns de formidables, la majoria ja coneguts.

Però també vam trobar aquest, amb data 19 d'abril del 2007, un mes just abans de l'accident i un mes desprès de l'accident d'un altre nen de St. Quirze, l'Àlex.

Doncs bé, aquell dia el David va crear aquest powerpoint, amb el senzill nom d'"Història". En aquesta història el protagonista (creiem que Ell) és un astronauta en problemes.

A part de la sorprenent habilitat i creativitat per dissenyar els dibuixos amb l'ordinador, sisplau, fixeu-vos en la història sencera. Potser ho haureu de mirar més d'una vegada per apreciar tots els increïbles i fascinants detalls.

Això ho va pensar i crear un nen commocionat per la mort d'un veí a qui no coneixia directament i que ell mateix se n'havia d'anar també un mes desprès.

Que cadascú tregui les seves conclusions. Jo les tinc molt clares, meridianament clares...

Per tu, David

Mentre sóc testimoni de la histèria col•lectiva d’aquests dies per l’encariment del cost de la nostra còmoda i insostenible vida, incapaços de renunciar a res, a costa de qui sigui; i mentre escolto a diari la conversa d’alguns companys de l’oficina, instal•lats en la queixa permanent, en l'implacable judici i condemna als demés, i en l’ànsia per accedir al darrer parany del voraç consum en el que encara perceben absurdament l’accés immediat a la felicitat, no puc deixar de pensar en els pares i mares que han quedat orfes d’algun fill, amb els què hem conviscut aquest cap de setmana, i amb tants d’altres que he conegut. I al•lucino amb els contrastos, com podem arribar a viure en la més absoluta superficialitat, o com podem aprofundir en tot el millor que hi ha dins nostre.

Ja ha passat un any des de la mort física del meu fill. Ha passat un any, i en algun moment he pensat “i ara què?”. Els dies es succeeixen, tornen a aparèixer els mateixos dies al calendari, i segueixo sense poder gaudir de les sensacions físiques que em proporcionava el David, acaronar els seus llargs cabells quan es deixava, mirar embadalit el seu somriure davant d’una nova pel•lícula, sentir els seu riure mentre explicàvem acudits dolents, o patir quan es refugiava en el seu món davant d’una petita adversitat.

Però..., com diu en Lluís Llach, “senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers”. Tard o d’hora, a tots ens arriba el dolor, la malaltia, la pèrdua. I llavors hem de decidir. I jo decideixo que no penso abandonar-me al dolor, no sóc cap víctima. Res serà mai més igual, és veritat, sempre m’acompanyarà la melangia per la separació física d’una de les personetes que més estimo. Però al mateix temps, com va dir algú, no permetré que el meu fill sigui el meu botxí. Ell no s’ho mereix; patiré en silenci, dignament, però tot el que ens ha deixat, tot el que ha sembrat, tot el que encara ens ensenya, m’ha de servir per aprendre, per intentar ser millor persona, per donar-me més i incondicionalment, per fer més feliços als altres. Miro dins el meu cor, i agraeixo els dotze anys que ha volgut compartir amb mi. I penso seguir endavant el que me quedi de vida, seguir vivint amb coratge, amb serenitat, amb generositat; i amb alegria, tal com procuren fer sempre l’Anna i l’Anni, sempre que poden, sempre intentant regalar-me el millor que tenen. És el millor homenatge que li faré al David.

Per tu, David, fill meu.

“Així, només, et deixo que tu em deixis. Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre; i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.”

Homenatge al David

Ja som a 1 de juny. Ja ha passat el mes de maig. De debó que, tal com havíen anat altres dades assenyalades, com ara el Nadal o l'aniversari del David, no pensava que aquests dies serien tan dificils. De tota manera, avui no tinc massa ganes de parlar d'això.

El que sí que volia deixar constància és de l'homenatge que vam fer al David. Amb motiu del primer aniversari de la seva mort física, no vam voler fer cap cerimònia tradicional. L'Escola de Música ens va oferir la possibilitat d'organitzar un concert per commemorar aquestes dates, i ens va semblar una idea molt tendra, la millor manera de recordar-lo. Ajuntar a totes les persones que l'estimen, que ens estimen i que estimem, i fer servir la música com a fil conductor. I fer-ho plegats amb l'Escola de Música, amb tot el que això representa.

Vam decidir no dir res a ningú, i per part nostra, només vam posar un banner al bloc, per qui volguès fer-se'n resó. I la resposta rebuda ens va emocionar molt; veure tants amics i familiars reunits a La Patronal, el petit teatre del nostre poble, la majoria sense avisar, comprovar que tanta gent recorda i estima al David, i que ens fan costat i ens ofereixen tant d'amor.

Al concert, va actuar l'Anna amb el seu grup de vent, l'orquestra de guitarres on tocava el David i la BellaQuirzeBand, la coral on cantem l'Anni i jo. I un combo de l'Escola de Música com a enllaç entre les diferents actuacions. Tot un encert de la Carme. Tot sense gaires paraules, només música. I molt amor.

El moment més emotiu va ser quan vam cantar, per primera vegada, "El Somni". És una peça composada pel Jordi Valls, a qui, durant els dies que estàvem a Budapest, li va arribar a les seves mans el poema del David, i colpit, li va posar una música preciosa. Com va dir Luther King, davant l'adversitat es pot transformar el patiment en força creativa. Crec que el Jordi ha fet una obra pròpia d'un geni, i li estem profundament agraits per aquest regal. També a la Maite Foix, amb la seva privilegiada veu, per la seva qualitat i valentia per fer de solista, a l'Òscar per la seva paciència i per la brillant direcció, als músics del Combo pel seu esforç i a tots els cantaires del Cor, per la seva dedicació i per haver-hi posat tanta estimació en el projecte. I a la Nati pel disseny del programa.

Mentre escric això, sento a l'Anni a la cuina. Està cantant "El Somni"

25 DE MAIG

21 DE MAIG

Dins meu sento un soroll molt estrident. Potser passen només uns segons però a mi em sembla molt més temps. Els llums s’encenen. Començo a entendre que estava dormint i que el que sento és el telèfon. Mig adormit, sento a l’Anni respondre ràpid. Els primers monosíl·labs. De sobte, el to de veu es torna angoixant, em desperto de cop i començo a reaccionar. Alguna cosa no va bé. Repasso ràpidament la nostra situació familiar i me'n adono que el David està fora de casa, a Hongria, passant uns dies de colònies. Pregunto aterroritzat que passa. L’Anni intenta calmar-se i quan pot, em respon que el David ha tingut un accident però sembla que està be. No m’ho crec, corro al pis de baix a agafar l’altre telèfon. Sento l’altre costat de la línia a la Mercè, la seva professora, amb to serè, ens demana que estiguem tranquils perquè el David està bé. Li demano mig plorant que em digui la veritat i en to ferm em confirma que me l’està dient. Llavors ens deixa anar la primera sentència: “convindria que vinguéssiu”. Ens demana a mitjanit que anem a l’altra punta d’Europa.
Així comença el pitjor malson de la meva vida.
Pengem el telèfon. Són les 3:30 de la matinada. L’Anni es desploma sobre el llit. Jo no sé que fer, on anar, què pensar, estic completament desesperat. Truquem al meu sogre per explicar-li i demanar que faci les gestions per trobar-nos bitllets d’avió. Llavors, no sabria dir quan de temps va passar, truquen a la porta. Obro i veig clara la situació. Allà davant, amb cares molt series, estan dos companys de l’AMPA i l’Elisabet, alcaldessa de St.Quirze.
- Déu meu! Si esteu aquí és perquè el David està malament, potser s’ha mort.- els dic-
- No, Natxo, tranquil·litzat, el David està bé, només hem vingut per si necessiteu ajuda.
Ens permeten trucar a un dels nens que està allà perquè ens convencem de que tot marxa bé. Parlo amb l’Alba. Les seves respostes no són gens convincents. No sap, no està segura, evasives, monosíl·labs. La cosa no pinta bé. Truquem al RACC que en pocs minuts ja ens té organitzat el viatge, fem la maleta a corre-cuita, sort que hi ha gent a casa que ens ajuda a prendre petites decisions. Truco al Xavi, mig plorant. Li explico i ve a casa. Finalment arriba l’Avi Àlex i marxem cap a l’Aeroport. Afortunadament, l’Anna petita s’ha quedat a dormir a casa dels avis, i s’ho ha estalviat tot.
Jo, que tenia por a volar, de sobte em veig dins d’un avió, presa del pànic, però d’un pànic molt diferent. Apaguem els mòbils i ens desconnectem del món, tot i que ja coneixem que en aquells moments estan operant d’urgències al David d’un cop al cap. El vol fins a Viena són dues hores d’angoixa extrema, inhumana. Ningú no gosa dir res, només anem agafats i intentant no ploriquejar.
Finalment arribem a Viena. Baixem de l’avió, i ràpidament poso en marxa el mòbil. Les mans em tremolen mentre marco el número. Espero resposta enmig d’un pànic atroç. Contesta la Mercè, i em diu que el David ha sortit de quiròfan i que tot ha anat bé. Desprès de pregar i pregar que ens diguin la veritat, al final volem creure que és cert i ploro alleugerit. Tinc moltes ganes d’arribar a Budapest per dir-li al David que ja som amb ell, que estem al seu costat.
Desprès d’una eterna a escala a Viena, al final sortim cap a Budapest. Estem més tranquils, i fins i tot esmorzem a l’avió. Finalment hi arribem. Estem tan a prop que començo a angoixar-me un altre cop. La Mercè ens espera a l’aeroport i només busco a la seva expressió una pista de com van les coses. Està massa seria. Al trajecte en taxi fins a l’Hospital torna el silenci, es fa etern, et taxi no troba el lloc exacte.
Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís està la Carme. A mida que ens anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

Tenia moltes ganes de vomitar tot això. Avui, m’he passat tot el dia amb el cap a Budapest, amb el cap a aquell dia, a reviure-ho tot, amb tot el dolor. Ja està.

Avui és 17 de Maig

Avui és 17 de maig.

Fa dos anys, el 17 de maig del 2006, marxàvem cap a Disneyland. Recordo l’absoluta felicitat d’aquell 17 de maig, a l’Estació de França tots 4 junts. Aquell dia el Barça jugava la final de la Champions, i semblava que el món només estava per allò, però nosaltres quatre teníem el nostre propi i petit món, un món d’entusiasme infantil. Un cop al tren, el David em va demanar el mp3 per on jo estava sentint el partit del Barça. És curiós perquè tinc la sensació de que jo sempre vaig ser incapaç de dir ‘NO’ al David. Recordo estar a la llitera del tren, en silenci, amb tope nervis per no poder sentir el partit, què no anava bé, i l’alegria quan, en la foscor el David ens va cantar el gol de Belletti. Del 17 de maig al 20 de maig del 2006 vam passar uns dies inoblidables, absolutament inoblidables.

Un any desprès, el 17 de maig del 2007, el David va marxar cap a Hongria. Va ser l’últim dia de la meva vida que el vaig veure conscient, de fet, que el vaig veure amb vida. I el 20 de maig del 2007 va ser l’últim dia que Ell va viure, almenys en aquest món. A mitjanit (encara no tinc clara l’hora) el van atropellar.

Ahir estava molt enrabiat, amb molta ira, amb molt ressentiment. Vam anar a fer unes compres, escampant mal humor i energies negatives a la meva família, cosa que encara ho complica més a tots tres. Recordava que tot just feia un any, l’Anni i el David van anar junts i il.lusionats al Alcampo a comprar un rellotge nou i una funda pel mòbil pel viatge a Budapest. Encara conservem aquell tiquet de compra. Encara porto aquell rellotge.

Aquest matí, el dia s’ha aixecat trist i melangiós. L’Anni ha anat a treballar i jo ara estic més tranquil, estic bé, escrivint unes línies i mirant fotos d’aquell viatge a Disneyland. Em queden els meus records.

Avui és 17 de maig.

CURSA DAVID 2008

Dissabte, el dia abans de la Cursa, va ploure el que no havia plogut en molt de temps. Diumenge, però, es va aixecar un dia radiant, net, fresc, d’aquells que conviden a córrer, a gaudir de la vida. Just abans de la sortida, un imponent arc de Sant Martí semblava convidar-nos a fer-ho, un immens somriure d’algú que ens feia notar la seva presència.

Diumenge passat dia 11, vam celebrar el II Memorial David Rovira. Com es pot imaginar, va ser un dia molt emotiu i d’alguna manera també molt feliç per nosaltres. És molt reconfortant percebre l’esforç, la solidaritat i la compassió de tanta gent, tots units per donar-nos el seu escalf i per recordar el David. L’Anni estava molt inquieta els dies abans per tota la moguda que s’estava organitzant sota el nom del David, però un cop allà, l’ambient era tan intens i tan enriquidor que els seus neguits es van transformar en emoció i felicitat. I l’Anna petita, no diguem, fins i tot es va animar a córrer ella també.

Jo necessito això per sobreviure. Necssito escampar el record del David i que es mantingui ben viu i ben present. Vaig llençar la idea fa molt de temps, quasi una súplica, i tant l’Ajuntament de Sant Quirze com els meus amics de CoRReDoRS.CaT, la van recollir amb entusiasme i són ells qui han fet possible aquest somni. El meu agraïment més profund i sincer cap a ells, i cap a tots els voluntaris, patrocinadors (gràcies, Albert!!) i participants.

Per cert, la Cursa es va transmetre en directe per Ràdio Sant Quirze en un programa especial que dura 3 hores i que es va poder sentir tota la matinal per megafonia. Si algú vol sentir algun fragment, aquí el deixo. Paga la pena.

Fil sobre la Cursa a CoRReDoRS.CaT. Més 15000 visites i 800 comentaris !!

Un altre cop, Ca n'Eva

Aquest cap de setmana hem tornat a Ca n'Eva. Em fascina la sensació de benestar que hi trobem allà. Per la profunda estimació que sentim per la gent amb qui compartim espai, tot i que fa tan poc que ens coneixem. I per l’absoluta complicitat. Em comentava el Guillermo que ell afegiria dues sensacions més, respecte de l’escrit que vaig fer ara fa dos mesos. I hi estic totalment d’acord.

D’una banda, la satisfacció per l’aportació, moltes vegades inconscient, que un mateix fa al grup. Estem convençuts que a Ca n’Eva rebem molt; ens escolten, ens estimen, ens consolen, ens faciliten eines; tot això és ben cert. Però al mateix temps, també estàs contribuint al benestar i al consol dels altres, i com deia abans, de vegades ni te n’adones. De sobte, algú et dóna les gràcies per alguna cosa que vas dir en un determinat moment, o seu al teu costat per explicar-te alguna cosa de la què en té necessitat o simplement et somriu. Per part meva, l’enriquiment és aclaparador i constant. Intento retenir en la ment la gran quantitat de saviesa que escolto, en forma d’experiències i de reflexions dels altres.

I d’altra banda, el sorprenent efecte que causa en els nens. L’Anna només ha anat dues vegades. Mentre hem estat allà, la veiem radiant, feliç, assaborint cada minut que hi passa, interactuant amb nens i joves de totes les edats. I desprès, quan arribem a casa, arriba el moment de l’enyorança profunda i de la reflexió. Diumenge, quan vam tornar a casa, l’Anna va tenir una crisi de tristesa de la què no vull entrar en detalls, perquè són d’ella, però ens sentim molt alleugerits de que per fi, hagi verbalitzat sentiments tan profunds i hagi començat a expressar la confusió i el dolor acumulats, i ens hagi donat l’oportunitat de poder-ne parlar.

Algunes persones que ens estimen molt, ens van voler advertir amb bona intenció, que vigiléssim. Em fa gràcia aquesta visió que des de fora es pot arribar a tenir. Però només som un grup de pares que hem perdut algun fill i que ens reunim periòdicament (juntament amb els generosos i fonamentals voluntaris). És l’únic que ens uneix i ho és tot, al mateix temps. Qualsevol que ens veiés per la finestra veuria un enorme grup de gent que malgrat el dolor que ens uneix, és raonablement feliç.

GP de F1 de Montmeló (i 2)

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el GP de Fòrmula1 a Montmeló. Encara que no ha coincidit exactament en la mateixa data, sí que puc sentir dins meu, com fa ara un any que vaig compartir amb el David la nostra darrera activitat. Va ser l'últim cap de setmana que va estar aquí. Vam anar tots dos junts a veure les qualificacions de dissabte, i recordo amb una precisió absoluta tots els moments viscuts amb ell aquell matí, i com orgullós estava d’ell veient-lo gaudir de l’ambient. Li vaig comprar una samarreta preciosa que em sembla que només va tenir oportunitat de posar-se una vegada.

Tot i que ho he intentat evitar, avui no m’he pogut estar de mirar una estona per la tele la cursa, res, només uns minuts. El suficient per escoltar una referència al nombre d’espectadors de l’any passat, i el primer que m’ha vingut al cap, és que un d’ells, avui ja no hi és, almenys físicament.
No sé, dec haver après a bloquejar les emocions, perquè ara mateix tampoc no sento res més que enyorança i uns certa indiferència.
Aquells dies tot just acabava de començar aquest blog, amb una intranscendent i poc ambiciosa motivació; i l'escuet relat d'aquella activitat és l’únic post que vaig fer en vida del David (veieu a baix de tot). Qui m’hagués dit en què es convertiria per mi aquell recent estrenat blog. És curiosa la “coincidència” en el temps...

Sant Jordi

14:00 hores: Avui és Sant Jordi. Fa un dia radiant, i tot convida a viure un dia especial, dia del patró de Catalunya i dia dels enamorats. Dia de poemes i de flors. Què té aquest dia què, en condicions normals, ens fa sentir tan bé amb el nostre entorn?
Avui fa exactament un any, el David va guanyar el premi dels Jocs Florals de l’Escola. No va ser la primera vegada, tant ell com l’Anna havien tret premis altres vegades. Ves per on ens han sortit un fills poetes. L’any passat, el David va sortir a llegir el seu poema, “El Somni”, que molts ja coneixeu. Ho va fer amb una serenitat i una confiança que ens va sorprendre molt. Ara tenim clar que s’estava acomiadant de tots, amb aquell poema tan emblemàtic: “...ja és de dia, adéu, adéu; si no tornessis, ploraria...”
Jo avui no tinc ganes de celebrar aquesta diada. No estic pas molt trist, simplement se’m fa antipàtic aquest dia, haver-me de sumar a la festa quan no en tinc ganes...


19:00 hores: Al final m’han “aconsellat”, amb un xivatasso, que hi anés als Jocs Florals d’enguany. El record del David era ben potent per mi i ha estat dur d’aguantar l’ambient. I l’Anna ha tornat a guanyar; amb un poema de títol també al•legòric: “Alegria”. Tot un altre símbol d’allò que ella vol viure. Desprès ha insistit molt per veure’ns entusiasmats amb el seu premi, i preguntant-se perquè hem plorat quan li han donat el premi. Finalment hem acabat tots contents, acceptant les felicitacions i el suport i estimació de tants amics. L’Anna està radiant i feliç. Com ha de ser, el dia de Sant Jordi.

L'Anna s'ha anat de colònies

Avui l’Anna s’ha anat de colònies.

He anat a dir-li adéu. I he tornat a reviure, amb les emocions molt controlades, la figura d’un fill meu darrera del vidre fosc de l’autocar, molt difuminada, dient adéu.

Aquest matí l’Anna s’ha dutxat alegrement, ha esmorzat, ha agafat emocionada els seu equipatge, li hem fet el llit i li hem recollit l’habitació. Tot igual que aquell 17 de maig. Tan plena de vida. Aquell dia no pensava que aquestes accions tan quotidianes i que passen desapercebudes serien la darrera vegada que es farien. Potser sí que tenim una lleugera inquietud quan els nostres nens se'n van de colònies, però en el fons estem convençuts que simplement és un dia més, i que tota aquella vida és nostra per sempre.

Aquell 17 de maig jo estava a la feina i no havia d’anar a acomiadar al David. Però un cop allà, em vaig sentir inquiet i li vaig demanar permís a l’Albert per escapar-me una estona. Vaig tornar a Sant Quirze i vaig arribar a temps per fer-li un petó furtiu. I per poder dir-li adéu, encara que quasi no el veia, darrera dels vidres fumats de l’autocar. Pensava en el viatge en avió, però per res en l’estada a Budapest. I és que, per molt que ens preocupem pel futur, no tenim ni idea de com ni quan arribarà el nostre moment.

He revisat una conversa de mail que vaig fer amb un amic aquell dia 17 de maig del 2007. Literalment deia:
“En aquest moment el David deu estar ja a l'avió a punt de sortir cap a Hongria. Mare meva!!!, estic tope nerviós, no me'l trec del cap...Bé només tenia ganes de dir-ho a algú”;
“ostres, quina enveja!!! suposo que devia estar hiper emocionat....-em va respondre ell-“;
i jo vaig afegir: “Bé, ja saps com és... ahir era com un dia absolutament normal. I avui feia un posat com si la cosa no anés amb ell. Li he hagut de demanar sisplau si em deixava fer-li un petó. En fi... Però, sí, em consta que estava molt content.”

Diumenge, mentre parlàvem d’aquestes colònies l’Anna ens va deixar anar: “Jo vigilaré molt quan creui un carrer”. De vegades penso que l’Anna està molt al marge, però l’Anna ho té tot molt present. Avui s’ha volgut endur una foto del David a les colònies.


PS: avui m’han donat una alarmant mala notícia en relació a un petit del nostre poble. El meu cor està, més que mai, amb ell i la seva família. Avui és un dia difícil...

La desbordant imaginació del DAVID

Mentre remenàvem l’habitació del David l’altre dia, van sortir tot de manualitats, i vam recordar amb enyorança un dels trets més característics del David. Així com molts nens passen la seva infantesa jugant, creiem que el David la va passar majoritàriament CREANT. Tenia una imaginació desbordant i era feliç fent manualitats, puzzles, creant jocs de rol i ginkames, escrivint contes i còmics, dibuixant, i d’alguna manera, deixant plasmat gràficament tot allò que li agradava o imaginava. I inventant històries, històries de súper herois que fascinaven a d’altres nens, que el seguien en el joc com si fos un imant. Recordo que constantment anàvem acumulant noves i sorprenents manualitats, més o menys encertades, algunes seguint un model i altres sense, sempre per inicitaiva pròpia. I jo ja no sabia que fer-ne ni on guardar-les. Regularment feia neteja, i de vegades llençava coses que desprès reclamava perquè tenien algun significat per ell desconegut per mi. En fi, un no se n’adona del valor d’aquestes petites obres fins moments com els d’ara, però em perdono, perquè realment no podíem amuntegar tantes coses. I a més, ens han quedat un bon grapat.

I els darrers anys va descobrir l’ordinador com a font inesgotable per crear, i ja dominava i utilitzava sovint alguns programes senzills d’edició d’imatges i de so i de presentacions. Se sentia molt atret per qualsevol nou programa informàtic que li ensenyava i de seguida sabia adaptar les seves prestacions a qualsevol idea creadora. A part de ser un birguero a l’hora de preparar els treballs per classe, va arribar a fer salvapantalles, col•leccions de cromos per la seva germana, llibrets de passatemps sorprenents, partitures musicals, calendaris, presentacions de diapositives, manipulació d’imatges i fins i tot un petit vídeo d’animació amb figures de Lego. L’Anna el seguia sovint, fascinada, i aportant també la seva bona dosi d’imaginació.

Ahir em vaig decidir a remenar el seu PC, i amb molta serenitat he anat descobrint molts dels seus treballs, alguns ja coneguts, altres inèdits per mi. De fet, n’hem trobat un que no coneixíem i que ens ha deixat commocionats, potser més endavant el penjo en aquest espai.

No puc evitar el sentiment de que potser no li vaig dedicar més admiració per les seves obres i també la sensació de que alguna cosa ha quedat inacabada, ha quedat potser truncada. En fi, tot i que en els darrers temps la videoconsola també l’havia atrapat, recordo amb melangia com passava llargues hores en silenci, sense molestar, entretingut, creant...

L'habitació del David

Diumenge passat, l’Anni i jo ens vam aixecar amb molta pau i alegria. Vam anul·lar el que teníem previst de fer i per fi, ens vam decidir posar ordre a l’habitació del David. Des de que va marxar, l’habitació pràcticament seguia igual, tal com Ell la va deixar. L’Anni havia anat desant tot d’objectes que hem anat rebent aquests mesos, els seus objectes personals que duia a Budapest, feines inacabades de l’escola, noves fotografies, altres records que han anat apareixent i nous regals que ens han i li han fet. Vam passar vàries hores a l’habitació, posant ordre, a poc a poc, traient alguns objectes que no representaven res pel David, i mantenint i exposant adequadament tots aquells que tenien especial valor per a Ell o per nosaltres. Rememorant i assaborint els records, els potents records. Amb TOT el que vam tocar, veure o sentir, he de confessar que va ser un dia molt feliç, m’hi sentia tan bé a la seva habitació, amb l’Anni i amb les coses del David, em sentia molt a prop d’Ell. Ara hem adequat al seu escriptori i hem traslladat allà el nostre petit espai d’estudi des d’on ara escric aquestes línies, per tal de poder passar allà moltes hores, envoltat pels seus records (i per la seva presència). Quan vam acabar, l’Anna no va poder d’evitar d’entrar, es va quedar davant del llit, mirant tot el que hi havia exposat, va tocar o mirar en silenci algunes coses, i en acabat, va sortir contenta de l’habitació.

En fi, porto uns dies mirant una vegada i una altra la seva habitació i sento molta pau d’esperit.

PS: Per cert, aprofito per recomanar una peli molt bella, dura però tendre, i amb la que vaig sentir una identificació potent. Es diu "La habitación del Hijo"

La música del blog

Recentment diversos amics se m’han adreçat per si els hi puc fer arribar la música del blog. Crec que la música té un component humanístic que ens ajuda a connectar amb el nostre jo, que ens proporciona plenitud i pau interior i que té un efecte multiplicador sobre els sentiments i les emocions. Fins ara, he anat musicant el blog amb peces que jo trobo molt belles i que em fan simplement sentir, ja sigui felicitat o tristesa.

Aquest comentaris, però, m’han fet revisar algunes peces que em retornen records intensos. La primera és ‘Scarbourough Fair’ de Simon & Garfunkel. Aquesta música em situa directament un divendres de nit, sols per carreteres del Berguedà. Aquest cançó em provocava el dolç regust de la melangia; sí, dolça melangia, perquè em sentia tan feliç, escoltant aquestes notes màgiques i sentint tot l’amor infinit per la meva família, l’Anni al meu costat i el David i l’Anna darrera, tan protegits, tan tranquils, tan units a nosaltres, tan estimats. Enmig de la foscor i la solitud d’aquells boscos, tenia la sensació de que el món s’havia aturat i que aquella felicitat era per sempre més.

Una altra és la peça 'Vois sur ton chemin' de la pel·lícula ‘Les Chosrites’. Fa poc, l’Eugènia em va fer recordar d’una cosa que malauradament havia oblidat: el David estava preparant un concert amb els seus companys de cant coral i estaven assajant una cançó d’aquesta banda sonora. Quan vam veure aquesta pel·lícula vam creure convenient que el David, amb 10 anys, la veiés. Va quedar absolutament fascinat per la història d’aquells nens abandonats que trobaven en l’atenció d’un bon home i en la música compartida, la il·lusió per seguir vivint. Durant molts dies, aquella va ser la banda sonora de casa nostra i ens feia tanta il·lusió que el David pogués cantar aquesta cançó, cançó que finalment no vam poder escoltar-li. I és que com ens va dir la seva mestra, el David tenia la veu d’àngel.

Finalment, una cançó d’en Moustaki, cantant que literalment adorem. Quan el David era un bebè, l’Anni posava cada dia música d’un concert en directe d’en Moustaki i cantava feliç. El David l’escoltava en silenci, i desprès, en sentir els aplaudiments, sempre deia "bravo!". Així que aquell disc va passar a nomenar-se “el disc del bravo”. He escollit una de les cançons que m’agrada més, 'Le temps de vivre', la lletra de la qual ara ha cobrat un sentit molt diferent. Diu: “Podrem somiar la nostra vida; vine, sóc aquí, i només t’espero a tu; tot és possible, tot està permès; escolta les paraules que vibren, sobre els murs del mes de maig, ens diuen la certesa que tot pot canviar algun dia; ens agafarem el temps de viure i de ser lliures, amor meu...”

La Fundació Acompanya Ca n'Eva

(Actualitzo a 9 de Març:)
Fundació Acompanya–Ca n’Eva: Costa d’expressar amb paraules el que hem viscut en aquest espai. Provaré.

D’una banda, una càlida sensació de plenitud complerta, com crec que no havia sentit mai, o potser des de feia molt de temps. Una sensació d’absoluta harmonia amb l’entorn, de joia per poder estar i per poder sentir, d’una estimació cap a totes les persones que compartíem espai, la majoria desconegudes fins ara, que va molt més enllà dels gestos o les paraules, amb una sorprenent absència, per part meva, de prejudicis. Crec que és fàcil, i molt bonic també, estimar quan les coses van bé, estimar als que t’envolten, els fills, la parella, la família, els amics. Però avui crec haver sentit un cosa que no havia sentit mai. Un càlid vincle d’estimació amb perfectes desconeguts, una complicitat infinita. No calien gaires paraules, no hi havia cap necessitat d’explicar la teva història, tampoc els teus sentiments. Tothom ja ho sap, i això proporciona una immensa pau, una connexió que buscava desesperadament amb el meu entorn i que aquí he trobat sense cap esforç. Un espai format pels altres pares i nens afectats, cadascú amb la seva intransferible pèrdua, i pels voluntaris, gent sorprenent i generosa, que dediquen el seu temps lliure a treballar pels altres, donant incondicionalment i enriquint-se com a persones a canvi. No importava qui seia al teu costat, de seguida establies el vincle, encara que la conversa fos intranscendent. Les mirades i els somriures, profunds i transparents. Les carícies i les abraçades, sempre presents, franques i càlides. Hem après a sentir-nos reconfortats simplement escoltant, compartint el que cadascú necessitava explicar, a voltes un, a voltes un altre, sense afegir res, sense interrompre, sense jutjar, sense donar consells, implicant-nos completament amb la seva història. I també hem recollit molta saviesa. Persones que a partir d’un dolor profund, han adquirit una nova consciència, un canvi dels valors, i que dolçament ens volen transmetre la seva saviesa, i que nosaltres rebem amb agraïment.

I d’altra banda, un dolor intens, molt intens. Tinc la sensació que portàvem molt de temps enganyant les nostres emocions. Havia fet una mena de crosta sobre la ferida, anestesiant-la completament, que em procurava una força totalment falsa, un estat anímic relativament còmode. I a sobre, sentint-me culpable per no sentir més dolor. Aquí, hem furgat la ferida, ha sortit tot el dolor acumulat en mesos, de cop, a lo bèstia, arrasant amb tot. Tinc la sensació de que he “buidat el buit”, un buit que en realitat era com un forat negre, i que ara tinc la sensació de que ha quedat net i preparat per poder-lo omplir d’una nova manera d'estimar, d’una nova manera de recordar. Les restes de la batalla encara fan mal, però en molts moments he tingut aquest sentiment de plenitud absoluta. És possible que durant molt de temps convingui passar per aquest procés de manera periòdica. Ca n’Eva és un lloc on pots deixar fora la màscara, on pots sentir, on pots plorar, on no tens por de fer mal a ningú, on no tens por de ser jutjat, on no tens por que el teu dolor faci que els demés t’evitin. I on desprès de les llàgrimes, reps una abraçada plena d’un amor que no puc explicar. I acte seguit, pots gaudir d’una agradable conversa o pots riure de qualsevol comentari poca-solta. Un alliberament.

------------------------------------------------

(Escrit el 6 de març) Em sento obligat a explicar la petita història de la meva relació amb Fundació Acompanya-Ca n'Eva, perquè no paro de donar-hi voltes, per les "aparentment sorprenents casualitats".

L'any 2006, l'Anni em va dir que tenia un altre concert amb la BQB. Recordo que em va dir que era a l'església de St.Quirze, i que era per donar suport a una fundació de pares que havien perdut fills. Per aquells temps aquests temes em causaven autèntica paüra i ni tan sols vaig voler escoltar més. Evidentment, no hi vaig anar, i la meva ment i el meu cor, egoistament, van bloquejar aquest episodi.

Al març del 2007, l'Anni em va proposar d'anar-la a veure a un altre concert, aquesta vegada a Sant Antoni de Vilamajor. En la meva línia habitual, no vaig mostrar cap interès fins que no hi vam anar. Llavors vaig tornar a sentir per segon cop això de la Fundació Ca n'Eva. Vaig preguntar, neguitós, com era que hi havia tanta relació, i em va explicar que una membre de la Coral, amb profunda fe religiosa, hi estava vinculada, tot i no haver perdut cap fill. Enlloc de sentir admiració, els meus prejudicis van imposar-se sobre altres sentiments, i jo, que m'havia allunyat molt de qualsevol creença religiosa, vaig menystenir una mica aquesta motivació. Jo era com era, i la vida ja s'ha encarregat d’ensenyar-me unes quantes coses. El cas és que vam arribar al recinte on es fan les trobades, i un altre cop vaig sentir pànic, enlloc de sentir compassió. Recordo perfectament que vaig viure l'entrada a aquella casa com una cosa llunyana que no anava amb mi, "que els hi passa als altres" i de seguida vaig bloquejar la ment per no pensar en temes tan dolorosos. Aquella nit la recordava especialment perquè vaig conèixer a una persona que ara és important en la meva vida. Però no sabia que l'hauria de recordar per motius molt més importants i més durs.

Poc desprès se'ns va anar el David. Jo no sé si mai podré superar la seva marxa física, ni tan sols si ho vull superar. Estem intentant sobreviure i aprendre a conviure amb aquesta falta. Fa poc, i de sobte, apareix un altre cop el nom de Ca n'Eva: hi ha un nou concert a la vista. I al mateix temps, ens parlen d'aquesta Fundació al Grup de Dol de Sant Joan de Déu. I més encara, aquella companya de la coral, la Maite, adquireix una rellevància important en la nostra vida. De manera silenciosa ha estat al nostre costat, ens ha observat, ens ha ofert discretament aquesta ajuda, i ara, ens anima a conèixer al Miquel i ofereix tot el que té per aquesta trobada. Qui ho hagués dit fa un any, no? jo ho visc com unes "casualitats" massa casuals. Sembla com que algú ens ha estat preparant molt poc a poc, per oferir-nos ajuda, perquè sabia que la necessitaríem, i també perquè aprenguem i creixem com a persones.

En fi, no sé si sóc capaç d'explicar tot el que aquests esdeveniments representen per mi. Jo ho vull viure com una oportunitat que ens dóna el David, Déu o l'Univers, per entendre i acceptar el que ha passat.

Ja fa 9 mesos que el David se'n va anar. Hem rebut un suport emocionant de molta gent i ens hem sentit molt estimats. Ara, però, crec detectar que el nostre entorn està una mica cansat, que vol oblidar una mica i tirar endavant, i ho trobo legítim i natural, tothom ha fet un gran esforç. Per això, potser ara tenim la necessitat de mirar més enllà i d'apropar-nos a persones que també han passat per la pèrdua d'un fill, perquè així ens sentim en un mateix pla, no calen gaires explicacions. Aquest cap de setmana el passarem a la Fundació Ca n’Eva, no com a mers espectadors com vam fer l’any passat, sinó malauradament com a usuaris. Aquesta proposta de Ca n'Eva és ara mateix una nova esperança, ens ha donat noves forces per seguir endavant, un paset més, de moment. I això ja és molt. I estem orgullosos i feliços de que també estiguin la Maite i el Xavier. Gràcies per esperar i aparèixer en el moment més oportú.

Els darrers missatges del David

Cada cop que obro la carpeta de missatges del meu mòbil, em surt un del David. Només deia una paraula: “adew”

...ADEW...

Així es va acomiadar. He pensat moltes vegades en aquest missatge i en tot el que hi havia darrera d’una paraula. Estic convençut, no sé com, que de manera subconscient, s’estava acomiadant. Potser no per sempre, sí per molt de temps.

Era el 17 de maig a les 9:10 hores i quan el vaig rebre encara vèiem l’autocar que sortia de l’Escola de Música camí de l’aeroport. En aquell punt va ser el darrer lloc on el vam veure conscient, de fet on el vam veure viu. Poc desprès, molt emocionat, li vaig enviar aquest missatge, a les 10:49 hores:

”Passa-t’ho molt bé. A web del festival surt el teu nom entre tots els altres 8000 músics. Sempre recordaràs aquest viatge, per tant disfruta de cada segon. T’estimo”

No puc evitar de pensar, quasi de sentir, que tot plegat tenia un caràcter premonitori i que, d’alguna manera, ell sabia que no tornaria, en el pla conscient segur que no, però en algun altre pla més profund del seu ser, segur que sí. Potser algun dia m’atreveixo a explicar la quantitat de petits detalls, de sorprenents casualitats, de persones, moments o actituds que des de mesos enrere ens estaven preparant per aquest moment.

Durant aquells dies, l’Anni i jo vam decidir no trucar-lo, donar-li ales perquè se sentís lliure i deixar que fos ell qui es posés en contacte amb nosaltres, si volia. Ell, tan independent com sempre, o ves a saber perquè, no va dir res en tres dies. Diumenge dia 20, pel matí, tots dos, molt enyorats, vam trencar el silenci promès sobre la nostra decisió i ens vam decidir a enviar-li un SMS: “com estàs?”. La seva resposta, escueta, va ser: “bé”.

A les 19:09, sense demanar permís a l’Anni li vaig tornar a enviar un altre missatge: “On sou? T’ho estàs passant bé? Si no pots respondre, no et preocupis, ja parlarem, A10”. Sí que va respondre: “Estem a Budapest i stem menjant. Mo passo B. DEW”. Aquest és el darrer missatge. Prop d’aquella mitjanit, va patir l’accident, i se’n va anar.

Ahir vaig tornar a reviure, de manera espontània, aquella setmana. Feia dies que no sentia un dolor tan intens però vaig tenir una valuosa ajuda. Poc a poc, de tant en tant, aquests sentiments bloquejats retornen, van sortint i vaig drenant molt lentament. Vaig plorar molt al David, i avui em sento molt més serè.

Encara conservo tots aquests missatges…

Avui l'Anna FA 10 ANYS !!!

Avui l'Anna fa 10 anys.

Durant aquests darrers mesos, m'he concentrat tant en sobreviure, intentant transformar els meus records i la meva relació amb el David, que tinc la sensació d'haver deixat l'Anna una mica a la seva, sensació que s'han atrevit a confirmar algunes persones que ens estimen. L'Anna ha sabut esperar amb paciència, i ha hagut d'elaborar el dol i el buit moltes vegades tota sola, o almenys sense tenir-me al seu costat en tot moment. De vegades el seu comportament a casa se'ns ha escapat de les mans, segurament era la seva manera de reclamar una mica més d'atenció.

Ja fa uns dies que estic reconduint la situació, redescobrint el plaer de mimar-la, de renunciar a part del meu temps per dedicar-li a ella, temps finalment molt ben guanyat, demostrant-li que ella, que està aquí, és tan especial, tan màgica i tan única com el que ha marxat allà.

Avui és un dia molt especial per nosaltres i volem transmetre-li la nostra felicitat. I l'Anna està molt feliç. FELICITATS, ANNA !!!! T'estimem molt, TOTHOM T'ESTIMA MOLT....

Aquest regal (gracias A, por tu sugerencia) li ha agradat molt:
anna.pps

La Mort

Cada quinze dies tornem a l'Hospital Sant Joan de Déu, al Grup de Dol, on compartim una estona amb tota aquests altres pares que també han perdut fills, tots en els darrers vuit mesos:

- La Maria Rosa, que va perdre la seva filla Rosa Mª amb 21 anys, a causa d'una fibrosi quística. Ja havia perdut un fill fa molts anys, amb només 10 mesos.
- La Rosa i el Vicente, que van perdre al seu fill Joan, de 16 anys per un aneurisma mentre jugava a la piscina de casa seva.
- Nosaltres, que vam perdre al David amb 12 anys, per un atropellament mentre gaudia feliç d'unes colònies musicals
- La Rosa Mari i el Santi, que van perdre la seva filla Anna, d'11 anys, desprès de molts anys patint una anèmia de Fanconi.
- El José i la Maria, que van perdre al seu fill Dani, amb 10 anys, a qui li va caure un mur d'una casa en runes on estava jugant.
- La Mariluz i el Jordi, que van perdre al seu fill Pablo, de 8 anys, víctima d'un càncer d'ossos.
- El José Carlos i la Montse, que van perdre al seu fill Carlos, de 8 anys, per un tumor maligne a la base del cerebel.
- I l'Ester i l'Antonio, que van perdre al seu fill Víctor, de 4 anys, per una malaltia que encara no està del tot clara, i que li va provocar una paràlisi fulminant de tot el cos.

Des d'aquestes pàgines els envio a tots un afectuós record. De vegades em sento bé compartint sentiments amb persones que estan com jo, no et sents tan sol. De vegades em sento fatal i desitjo fugir, pel profund dolor que flota en aquella sala i per les esfereïdores històries que s'escolten. De vegades m'assalten sentiments no gaire bondadosos i penso en certa gent queixica, frívola o insolidària que hauria de presenciar una d'aquelles sessions, encara que dubto molt que estiguin llegint aquestes línies.

En qualsevol cas penso molt en el David i en tot el que m'ha donat. Entre moltes altres coses, m'ha fet documentar, meditar i reflexionar sobre la mort. I m'ha fet descobrir tot un altre món, un canvi profund de consciència, una camí que ara començo, però que ofereix unes perspectives de creixement i pau que em donen molta serenitat. I que vull començar a compartir amb qui vulgui escoltar. Crec fermament que ja no li tinc cap por a la mort, potser sí, i molt, al patiment, però en el fons, pot haver res pitjor que el patiment que he sentit aquests mesos? Però por a la mort, definitivament no. I això és un alliberament increïble. Jo encara no he pogut connectar plenament amb el meu nivell espiritual, però tinc la certesa de que hi és, i de que algú s'està encarregant de mostrar-me el camí.

Us recomano molt un llibre d'en Brian Weiss que es diu "Muchas vidas, muchos maestros". Per mi ha estat una revelació, una font de coneixement i de serenitat per l'esperit. Crec que tothom l'hauria de llegir. Aquest n'és un paràgraf, quan el Dr.Weiss comença a prendre consciència de les ensenyances dels mestres espirituals: "Yo sentía más esperanza y alegría, encontraba en mi vida más sentido y satisfacción. Comprendí al fin que estaba perdiendo el miedo a la muerte. Ya no temía a mi propia muerte ni a la no existencia. Me daba menos miedo la posibilidad de perder a otros, aun sabiendo que desde luego los echaría de menos. ¡Qué poderoso es el miedo a la muerte! Llegamos a grandes extremos para evitarlo: crisis de madurez, aventuras amorosas con personas más jóvenes, cirugías estéticas, obsesiones por la gimnasia, acumulación de bienes materiales, etc. Nos preocupa horriblemente nuestra propia muerte; tanto que, a veces, olvidamos el verdadero propósito de la vida."

El Petit Príncep

Estimat Fill: Recordo quan cada nit et llegia un capítol d’un llibre. Mai no em perdonaves aquest moment. Recordo la teva felicitat mentre et ficaves ràpid al llit, la teva quietud, la teva mirada perduda, atent a totes i cadascuna de les paraules, captant tot el que jo llegia de vegades sense massa interès. Sempre havíem de pactar prèviament la durada de la lectura perquè mai no en tenies prou i demanaves “una mica més”. Alguns dies jo estava molt cansat i llegia ràpid per acabar ben de pressa, que ruc! Ara donaria la meva vida per una altra nit de lectura amb tu!

Un dia va caure a les teves mans un exemplar d’”El petit príncep”, i em vas demanar que te’l llegís. Em va semblar un llibre absurd. No entenia res o no ho volia entendre i cada nit et preguntava si de veritat volies que continués llegint allò. I sempre em deies que sí. Fins i tot quan el vam acabar em vas de demanar de començar-lo de nou i em vaig negar en rodó. Jo em preguntava que podies veure en aquell llibre. Que estúpid que sóc. Ara l’he rellegit i és pura bellesa, és una meravella d’història, un llibre que parla d’amor i d’amistat i del que realment importa a la vida. I tot explicat amb la senzilla saviesa dels nens que la majoria de gent perdem quan ens fem adults. "Només és veu bé amb el cor. El que és essencial és invisible als ulls."

Fa poc, va venir la Carme a casa. Ens va confessar que ella tampoc li agradava aquest llibre i tanmateix es va inspirar en ell per dedicar-te la narració del concert de Nadal. Vas ser tu qui li va dir? El cas és que vam pujar a la teva habitació i vaig descobrir que el planeta que havies fet i penjat del sostre, tenia tres volcans, com els del planeta del petit príncep. I em sap molt greu haver-ho descobert ara…

David, estic molt orgullós de que sabessis captar tota la bellesa que conté aquest llibre, i això em reafirma en la meva creença que ets un ser molt especial. T’estimo molt i et dono les gràcies per haver-me transmès tantes coses a treves d’aquest llibre.
“Perquè a mi no m’agrada que es llegeixi el meu llibre a la lleugera. Em poso tan trist explicant aquests records. Ja fa sis anys que el meu amic va marxar amb el seu be. Si ara intento descriure’l és per no oblidar-lo. És tan trist oblidar un amic. No tothom ha tingut un amic”. El Petit Príncep de Antoine de Saint-Exupéry

Per cert, pel teu aniversari et van regalar una versió d'el petit príncep en versió àudio, encara que això ja ho deus saber. Per mi és un emotiu simbolisme d'aquells moments que vam passar junts llegint-lo. "És el temps que has perdut amb la teva rosa, el que la fa tan important". David t'enyoro molt.

L'empremta del DAVID

Avui tinc la necessitat de fer un post molt especial. Normalment reservo aquest espai pels meus escrits i a més, volia procurar que fossin curts. Avui ni una cosa ni l'altra. Dilluns vam rebre un altre regal extraordinari. La Carme, mestra de solfeig i cant coral del David des de que va entrar a l'escola de música amb 6 anys, ens va regalar una carta que ella mateixa adreça al seu marit, l'Abel, que també ens va deixar el passat 3 de gener del 2007, amb només 28 anys. És un escrit que ha causat un fort impacte en els nostres cors, que evidencia la petjada que ha deixat el David, per la manera com la Carme, de manera discreta, ha anat coneixent-lo tan profundament i ha anat estimant-lo. Jo agraeixo molt sempre que em tornen a fer emocionar. Potser tornen les llàgrimes, però també torno a sentir. Vam anar de seguida a abraçar la Carme, i malgrat els seu profund dolor per la recent pèrdua del seu estimat Abel, ens va transmetre molt amor pel David, per nosaltres i també molta esperança. Vull dir que l'Abel era un jove brillant, professor de ioga, que va editar diversos discs. Aquest és l'escrit:

“Cariño mío:

Hoy es un día especial, hoy es cumple de nuestro querido David, a quien seguro conoces.

¿Verdad que es muy lindo?, ¿verdad que su sonrisa es inspiradora?, ¿verdad que enseguida que lo conoces ya lo quieres y provoca en ti una ternura infinita que hace sentir que nuestra alma irradia una luz especial? Ese es nuestro amado David.

Era como tú, le gustaba hacer todo cuanto hacía lo mejor que podía, siempre exigiéndose al máximo.

Era el mejor amigo de sus amigos; era travieso, pero muy inocente y noble; no había malicia ni en sus comentarios ni en sus actos; aunque era introvertido, le pasaba con la música lo mismo que a ti con el yoga, se sentía como pez en el agua y nos permitía gozar de su alegría al hacer música, no era egoísta, nos compartía su pasión por lo que hacía.

Tenía mucho cuidado con sus pertenencias, y su guitarra era como una ampliación de él mismo, yo no podría concebir una imagen de David sin su guitarra; así como tampoco sin su sonrisa en su hermosa faz (como la tuya)...

¿Verdad que es un niño muy inteligente? ¡Ya verás todas las preguntas que te hará y que además no descansará de insistir hasta que se las contestes y además quede convencido de la respuesta!

¿Lo has escuchado cantar? Tiene una voz preciosa, lleva la música en el alma y su voz es celestial, le quedará eternamente como la de un ángel porque, afortunadamente para vosotros, que ahora disfrutan de su compañía, siempre será un niño, y desgraciadamente para nosotros, los que estamos aquí en otra dimensión y otro renglón de la existencia ya no podremos escuchar cómo su voz se engruesa para hacerse hombre.

Pídele que toque su guitarra, se sabe muchas canciones; tal vez al principio le de un poco de vergüenza, pero tú eres tan cariñoso que seguro lo convencerás.

¿Has visto que cabello más hermoso? Si metes tus dedos por entre sus cabellos notarás la frescura de su niñez y si lo miras bien a los ojos, notarás que te reflejas en ellos por la nitidez de su buen corazón.

...¡Qué envidia te tengo amor mío porque está contigo una verdadera joya compartiendo la eternidad!...

Dale muchos abrazos; ya sé que a lo mejor al principio te es difícil hacerlo; tú aprendiste a demostrar más tus sentimientos, a dejar el miedo del rechazo a un lado; tal vez por su corta edad todavía le prevalezca ese temor, pero tú sabes muy bien como infundir confianza y seguridad. Él tiene estas dos virtudes, sólo que en ocasiones es tímido, pero ya verás lo bonito que se siente que David te abrace.

También te pido que juegues con él, le gusta mucho, es muy creativo y aunque, vuelvo a decirte que es muy exigente con él mismo, le gustan los retos y pasar muchos momentos jugando.

Mi amado Abel, David es otro ser extraordinario, y creo que es por eso que se fue tan pronto; a nosotros nos hubiera gustado tenerlo más tiempo aquí, así como a ti también, pero el obtener la respuesta a la pregunta de ¿por qué se han ido? no la tendremos hasta que tú y él mismo nos la respondan, entonces ese día, me parece que habremos ascendido un peldaño más.

Un beso

Tu esposa Carmen

p.d. Dale muchos besos y abrazos de su profe de música y cant coral, dile que le echo de menos, que vive en mi corazón, aunque seguro que es esto ya lo sabe porque se habrá dado cuenta que ahora es OMNIPRESENTE como tú”

FELICITATS, DAVID!!

AVUI FA 13 ANYS D’AQUESTA FOTO, UN DELS MILLORS DIA DE LA NOSTRA VIDA, UN DIA EN EL QUAL VA ARRIBAR EL DAVID PER REGALAR-NOS 12 ANYS, 4 MESOS i 11 DIES DE LA SEVA PRESÈNCIA i A MÉS, TOTA UNA ETERNITAT D’AMOR i DE GOIG PER HAVER-LO CONEGUT i PER SENTIR PER SEMPRE MÉS EL PLAER D’ESTIMAR-LO TANT. L’ENYOREM INFINITAMENT PERÒ AVUI ÉS UN DIA QUE SOM FELIÇOS PER AQUEST ANIVERARI. FELICITATS, DAVID!!!

Avui tothom que ho desitgi serà molt benvingut a casa si vol passar a recordar el David. Us podem oferir un entrepà i una abraçada.