November 1, 2019

4519 dies






Avui que és el dia de Tots Sants (o de Halloween, festa què ens agradava tant d’escenificar i jugar amb els nens), estic sol i m’entra la nostàlgia i m’he posat a pensar que (només) un dia a l’any ens permetem col·lectivament dedicar una mirada a la mort, ja sigui de forma més lúdica o més solemne, quasi atàvica. Ara em fascina la tradició mexicana del Dia de los Muertos, aquesta mena d’homenatge tribal als nostres morts, diria que amb pena o respecte, però segur que no amb por, i aquesta esperançadora creença de què mentre els recordem, aquests romandran entre nosaltres. Quan torni a casa vull fer un altar pels meus morts (que no me n’oblidi) al mes pur estil de la peli Coco, tan bonica, tan tendra, tan necessària.

Amb aquesta mania que tinc de comptar-ho tot, fa poc vaig creuar la (absurdament) temuda data dels 4519 dies: tants dies des de la mort del David, com tants dies què va viure. I és que jo segueixo  acumulant dies, ara ja més abans i també més després dels que ell en va viure; ara, la seva existència terrenal s’ha convertit en una mena d’interval dins la meva, un interval que es va fent cada vegada més petit, però que per mi és la referència temporal de tot.

Ell, en canvi, quedarà per sempre amb aquella dolça edat de 12 anys. No em turmento quasi mai imaginant com li hauria anat, com seria ara mateix, mes enllà que quan l’atzar em creua fugaçment amb un company de la seva quinta i inevitablement veig l’adult que ell no ha pogut ser, i ploro tot allò que (crec) s’ha perdut. Cap nen no mereix de pensar en ell en condicional, en un futur inexistent.

I així van passant els dies i vaig acumulant anys. Per sort, ara transitant per la meva vida refeta, sense absurdes insatisfaccions, procurant anar mantenint el preuat equilibri, valorant cada moment que tinc, no de boquilla, sinó que ja és una cosa com incrustada en el meu pensament i en la meva ànima. I pregant i suplicant, això sí, perquè sigui l’Anna qui algun dia m’enterri ella a mi. 

Com deia l’Eva Piquer, quan parla de “la refotuda culpa del supervivent”, el preu d’estar viu i de complir anys, i de sentir, d’abraçar, de recordar, de córrer i cantar, de somriure i de compartir, és haver d’enyorar als que ja han mort.

September 1, 2019

Moments


Durant les vacances a peu de platja, m’agrada fer una capbussada al mar només llevar-me. Del llit a l'aigua. A aquelles hores matineres el mediterrani sovint està en calma i em resulta estimulant i de vegades, també li trobo el seu punt místic. 

L'any 2005, a Cambrils estant, el David tenia 10 anyets i va voler acompanyar-me, per primer cop, a aquell bany a trenc d’alba. I recordo amb intensitat aquell dia, per aquell el profund sentiment de paternitat. I de comunió amb la vida. El David va tornar entusiasmat i va dir-me que sempre voldria venir amb mi en el futur. 

No va poder ser. El futur que ens quedava, no ho sabíem llavors, era massa escàs. 

Aquest matí, en una platja d’aigua cristal•lina, un indret tocat per la vareta màgica dels Deus, m'he llençat a l'aigua i m'he recordat del meu fill. Quan més bella es mostra la vida, sovint és quan retorna el dolor. Potser per tot allò que imagino que ell s'ha perdut. O el que jo m’he perdut d’ell. Va ser massa poc temps... 

July 2, 2018

Adiós, Papá



Papá, de tantas y tantas cosas que podría recordar y relatar de ti, y más allá de tu admirable capacidad para superar las adversidades, me quedaré con el recuerdo de tu inaudita generosidad.
Y de tu bondad.
Eras un buen hombre. Siempre dando, siempre ofreciendo, siempre ayudando. Siempre intentando mitigar, como buenamente podías o sabías, el dolor ajeno. Toda tu vida nos protegiste y nos cuidaste, a mamá, a tus hijos y a tus nietos. Como el gran patriarca de la familia.

Yo estoy convencido que ayer David acudió, alegre, a tu encuentro, a decirte que todo está bien, que ya estáis juntos de nuevo;  y que ahora, seguramente, te está enseñando como son y como funcionan las cosas por ahí.  Así me gusta imaginaros. 

Te quiero, papá. 
Barcelona 13 de juny del 2018

June 7, 2018

Retorn a Keukenhof



A l'agost del 1999 vaig descobrir Keukenhof. És un parc prop de Lisse, a Holanda, un parc que cada any es transforma en una immensa catifa multicolor de tulipes. Aquell dia el parc estava tancat, perquè només obre de finals de març a maig, coincidint, és clar, amb la floració d'aquestes flors tan elegants. Tanmateix, vam poder passejar per les extenses plantacions de flors que hi ha per la zona i que ofereixen un espectacle visual que captiva. El David tenia quatre anys i encara recordo amb infinita tendresa que la seva preocupació era "replantar" totes les flors que trobava tallades pel terra.

Des de llavors, era un viatge pendent i ineludible en la meva llista de desigs. Per fi he pogut anar-hi. I en família, amb el Gonzalo i l'Anna. Tots tres hem gaudit junts d'uns dies de descans en un país que m'encanta. 

Recomano molt la visita a aquest parc de Keukenhof. Aquest any, no, perquè ja és tancat, però cada primavera torna a obrir portes. Per mi ha estat un retorn terapèutic. I m'he sentit com màgicament acompanyat.


March 16, 2018

Anni, Premi "Dona de l'Any" de St.Quirze




Un bonica notícia: l'Anni ha rebut el premi a la 'Dona de l'any 2018' de Sant Quirze amb motiu del Dia de la Dona del 8 de març. En un acte sobri i emotiu, va rebre aquest reconeixement públic i institucional. L'Alcaldessa Elisabeth Oliveras va explicar en el seu discurs el nou rumb d'aquest premi, els criteris del qual han canviat i ara es vol reconèixer a les dones per com són i no pel què han acreditat, dubte que va sorgir quan es van preguntar perquè justament s'imposava tanta exigència per premiar o distingir una dona. I perquè també es pot considerar que l'èxit pot ser l'actitud davant les circumstàncies i com es projecta positivament a l'entorn. I l'Anni representa d'allò més bé aquest paradigma.

En l'acte de recollida del guardó, l'Anni va fer un discurs autèntic, genuí, tal com és ella, i clar, així és difícil no tocar els cors de la gent de bona fe que hi havia a l'auditori. L'Anni representa com ningú a les persones que malgrat caure, es tornen a aixecar, s'eixuguen les llàgrimes, s'espolsen les ferides, i tornen a començar, sense queixar-se, i aportant esperança i harmonia als qui l'envolten, interessant-se sempre i sincerament pels altres. I em vaig sentir feliç de veure-la allà a l’escenari, rebent reconeixement públic per aquesta actitud, per la qual és activament coneguda en el seu entorn què, encara que petit i local, és el seu. I d'això es tracta, justament, crec jo. De donar més valor a la qualitat que a la quantitat, i de fer el que bonament puguis allà on pots incidir. Un premi què (crec) ha arribat per ajudar a guarir una mica aquests anys de dolor i confusió, per la pèrdua de la seva mare quan era una nena, en la lluita per superar un càncer i sobretot per la manera tan brutal com la vida li va arrencar un fill. En el seu discurs va poder expressar públicament, de manera natural, emocionant i serena, el seu amor per l'Anna, pel seu pare i també per la seva germana, tots tres amb unes trajectòries vitals dures, complicades. Finalment, la coral va cantar i va interpretar en honor seu 'El Somni', la cançó que va composar el Jordi Valls a partir d’un poema del David. I confesso que vaig agrair el detall de l'Anni, què en aquell moment va venir a escoltar la cançó al meu costat. Sí, ho vaig agrair, perquè el record del David és dels dos, i el consol el necessitem tots dos.

 

November 5, 2017

Temps de tristesa protectora



I en mig de l’absoluta quietud sempre arriba aquell moment que se m’acaben les forces i deixo de posar resistència. Sento com la pena avança i a poc a poc els ulls comencen a cremar i alguna llàgrima s'escapa i rodola, avall, alleujant una mica la pressió. El David se'm fa present, i l'estimo i l'enyoro. I els records tornen i s’amunteguen, sense ordre, nítids i esvaïts alhora. Recordo, quasi sento, els seus últims dies entre nosaltres, i m'envaeix l’absurda pena de no haver escurat cada segon amb ell; i recordo esgarrifat l’endemà del funeral, quan ja tots els focus què mantenien la ficció que allò no estava passant s'havien apagat i ens vam trobar desolats a casa; aquella primera i llarga tarda en què el David ja no arribaria a casa d'Escola; el primer sopar amb la seva cadira, buida per sempre més; i l'Anna, el cor se'm torna a trencar en mil trossets pensant en l'Anna, en la seva dolça infància perduda. I llavors em dono la volta i m'arrauleixo com un nadó, i ploro en silenci. Ja no puc dissimular i deixo anar tota la pena, què forma i formarà part sempre de mi i què ja ara només ressorgeix en aquests petits moments.
I així cada dilluns. Les sessions de ioga em resulten, malgrat tot, sanadores físicament i emocional. Un podria creure que no caldria reviure això cada setmana. Però s'ha convertit en un moment íntim que em permet sentir que la vida més enllà del dol, no és una farsa. Al contrari, em fa valorar encara més tot el que he pogut refer .

(el "Temps de tristesa protectora" és un vers del poema No era lluny ni difícil, de Joan Margarit, i que he descobert gràcies al Xaving Hood)

May 25, 2017

10 anys




David: Avui que just fa 10 anys que vas morir, no penso turmentar-me pel fet que la data estigui marcada en vermell al calendari. Més aviat, voldria aprofitar la rellevància d’aquest dia per explicar-te coses que he anat incorporant en aquests 10 anys sense tu. Jo diria que ja he viscut prou moments de dolor i també prou moments alegres com per poder dir que començo a tenir clar de què va tot això.

Hi ha coses que abans em semblaven molt importants i ja no m’ho semblen. Ni l’èxit, ni el reconeixement, ni tampoc els diners (més enllà dels suficients que em permetin una vida digna i còmoda) em resulten motivadors ni em generen frustracions. Tampoc no tinc una mirada comprensiva o covard sobre tot allò que no m’agrada, i per això no m’importa proclamar que ja no suporto als cínics, als malparits, ni als que escampen maledicència. I molts menys a aquells que mai no en tenen prou i acumulen i acumulen a costa dels altres. No vull a prop aquells que es queixen per futileses o dels que es lamenten eternament sense intentar fer alguna cosa per canviar l’actitud o les circumstàncies.

Vull procurar que la por, quan apareix, no em freni gaire, i que la insatisfacció segueixi sent una desconeguda. No vull exagerar els problemes quotidians de la vida i busco recursos per afrontar-los en justa mesura. Establir preferències i no exigències, ni per mi ni pels que m’envolten. Vull tenir sota control a la ira i sobretot ja no descarregar-la mai en els altres, per no arruïnar els meus dies ni els seus. No vull ser condescendent, ni estar de tornada de tot, i seguir deixant-me sorprendre. I acceptar totes les diferents emocions, que no sempre un ha de sentir-se alegre i sol·lícit, que hi ha dies clars i dies foscos, i que forma part de la vida. I desitjar tenir prou forces per encaixar els moments difícils que puguin venir així com prou consciència per valorar els bons. He aconseguit fer les paus amb el passat i no obsessionar-me gaire amb el futur. No vull passar indiferent davant del dolor dels altres. I tampoc perdre l’esperança, ni deixar-me vèncer per l’escepticisme o la indolència i tenir coratge i esperit crític davant la injustícia.

I ara em conformo amb poca cosa per sentir-me bé. Encara que en realitat potser no és tan poc. M’agrada la tendresa i la companyia de la meva parella. I veure que l’Anna està per aquí, que va fent la seva vida i alhora està a prop meu; i que somriu sovint. Em relaxa saber que els pares, ja en l’ocàs, simplement han tingut un bon dia. I que hi ha bons amics amb qui passar agradables estones. M’agrada sortir a córrer i valorar que encara tinc el privilegi de tenir salut. I passejar pel bosc, i que la bellesa de flors i arbres no deixi d’admirar-me sempre. No vull que em falti una cançó que em faci emocionar o un vers que em mogui per dins. O una olor que em transporti a un moment entranyable. Vull seguir trobant-te a faltar, David, i ser conscient que un només pot enyorar perquè va tenir la sort de conèixer i estimar. Vull tenir sempre els teus dolços records. Sí, vull que tot aquest amor que sento pels meus, i que no se m’acaba, em segueixi omplint els dies de sentit.

April 22, 2017

Ferides que van cicatritzant


Basada en una historia real. En 1998 Maria Altmann, una mujer judía que huyó de Viena durante la II Guerra Mundial, regresa sesenta años después para reclamar las propiedades que los nazis confiscaron a su familia, entre las que se encuentra el célebre 'Retrato de Adele Bloch-Bauer I', de Gustav Klimt . Un joven abogado la ayudará en su litigio con el gobierno austriaco. Al mismo tiempo, Maria deberá enfrentarse a los terribles recuerdos de su pasado. 


Aquesta és la sinopsi de la pel•lícula que acabo de veure (de nom 'La Dama de Oro')  i què, com de vegades em passa amb algunes històries, ha remogut els meus records i alguna ferida no del tot ben tancada. Veient aquella dona lluitant (i a voltes, abandonant) als tribunals malgrat el dolor, la idea del “tu et vas rendir” m'aclaparava la ment: perquè jo em vaig rendir justament el dia abans del judici contra la companyia asseguradora. Per por? Per incapacitat de suportar-ho? Per tot una mica, suposo. Em vaig conformar preveient que cap veredicte m’aportaria res de positiu ni cap benestar. 

I al final de la pel•lícula (i del meu petit turment) he trobat la clau per cicatritzar, potser definitivament, aquella ferida. Una més. Perquè la Sra.Altmann va guanyar finalment el judici. I després del breu instant d’eufòria inicial, es retira a una saleta i amb el cor trencat, diu: “Mi error fue creer que (ganar este juicio) lo arreglaría todo y me haría sentir mejor. Me equivoqué. Porqué los dejé (a mis padres) y dejé allí mi corazón”. Avui he vist que no em vaig equivocar, i que tot aquell desig d’una “pretesa justícia” era, en realitat, insignificant, absurd i prescindible. Finalment, vaig acceptar que em podia abandonar a la meva tristesa sense cercar falsos consols en el ressentiment o la venjança

I enmig d’aquell profund dolor, la Sra. Altmann rememora en un flashback aquell moment en que es va acomiadar dels seus pares, sabent tots que no es tornarien a veure. I la última cosa que li diu la seva mare, abans d’acomiadar-se per sempre més, és: “llévanos en tu corazón y aprende a ser feliz” 

 Doncs això; justament he fet això, David.