25 de maig de 2020

el tresoret que guardo dins meu





...i així, hem fet del 25 de maig un dia d’agraïment a la vida, per haver conegut al David, per haver pogut estimar-lo, per haver rebut el seu amor, per tot el que ha significat caminar 12 anys junts. Al jardí on reposen les seves cendres, sense solemnitat, celebrant alegres el present què hem construït, mirant el futur amb il·lusió, me n’adono que el 25 de maig s’ha transformat en un símbol que ens recorda el tresoret que tenim sempre guardat dins nostre...

26 d’abril de 2020

Esperança en temps de por i incertesa


“L’única diferència entre l’esperança i la por 
és la història que t’expliques sobre allò que creus que va a succeir” 

Acabo de llegir en un llibre de H. Jackson Brown: “Us convido a encendre la vostra espelma al costat de la meva. Si les posem totes juntes, il·luminarem el nostre camí i mostrarem la direcció als que venen darrera”. M’ha agradat aquesta idea de què tots podem sumar. I això m’ha animat a escriure per aportar la meva particular visió d’esperança,  sobretot ara que observo com la incertesa es va transformant en por, potser perquè el sentit de futur que necessitem les persones per viure s’està enfonsant.

En psiquiatria hi un terme que es coneix com creixement post traumàtic, què es refereix a persones que després de viure crisis o tragèdies, no s’han quedat encallades i han pogut remuntar. En aquest procés de lluita contra el dolor i la por, han descobert qualitats que no sabien que tenien, qualitats lligades a la tolerància, a la resistència i a l’adaptació. I que quan arriba una nova crisi, el record d’allò que es va superar, ajuda: “ho vaig poder fer abans, ara també podré”. No puc sentir-me més identificat.

Llavors, quan començo a sentir temor per aquests presagis tan negres que alguns s’entesten a repetir, agafo perspectiva i recordo que jo ja vaig viure la devastació total de la meva vida. D’un dia per l’altre, vaig viure la cruel certesa que mai tornaria a veure créixer el meu fill. Amb absoluta desolació, vaig constatar que no hi havia cap remei, cap vacuna, cap preu que jo pogués pagar per recuperar-lo. No hi havia consol possible. 

Crec que el dolor no em va fer més fort ni més resistent. Però en el procés de recuperació sí que vaig descobrir-me capacitats desconegudes. I amb el temps, no sols vaig poder ser capaç d’anar recuperant la normalitat, sinó també de trobar noves il·lusions per seguir endavant. Em vaig adaptar.

Desconec quines seran les conseqüències d’aquesta crisi, inèdita, ni com canviarà les nostres vides. Sento moltes profecies distòpiques i negres previsions de que s’acosten temps difícils. Ningú ho sap del cert. Però crec fermament que tenim les capacitats per adaptar-nos. Tristament, hi ha molta gent que ha quedat pel camí. I si l’economia cau, els més vulnerables, com sempre, patiran, i comptaran amb la meva compassió. Però no serà la primera vegada, ni molt menys la pitjor, en què la humanitat ha hagut i ha sabut ressorgir del desastre i seguir endavant. Hi tinc plena confiança.

Mentrestant, la meva recomanació és eludir la toxicitat. A mi m’està funcionant. Procuro informar-me lo just i sempre de fonts que considero rigoroses, i evito les xarxes socials obertes, on abunda la brutícia. Estic recuperant projectes i tasques eternament posposades, parlant amb els sers estimats, mantenint el contacte amb els amics i entretenint-me amb lectures amables o velles pel·lícules que em relaxen. Es com una oportunitat per fer un reset.
 

1 de novembre de 2019

4519 dies






Avui que és el dia de Tots Sants (o de Halloween, festa què ens agradava tant d’escenificar i jugar amb els nens), estic sol i m’entra la nostàlgia i m’he posat a pensar que (només) un dia a l’any ens permetem col·lectivament dedicar una mirada a la mort, ja sigui de forma més lúdica o més solemne, quasi atàvica. Ara em fascina la tradició mexicana del Dia de los Muertos, aquesta mena d’homenatge tribal als nostres morts, diria que amb pena o respecte, però segur que no amb por, i aquesta esperançadora creença de què mentre els recordem, aquests romandran entre nosaltres. Quan torni a casa vull fer un altar pels meus morts (que no me n’oblidi) al mes pur estil de la peli Coco, tan bonica, tan tendra, tan necessària.

Amb aquesta mania que tinc de comptar-ho tot, fa poc vaig creuar la (absurdament) temuda data dels 4519 dies: tants dies des de la mort del David, com tants dies què va viure. I és que jo segueixo  acumulant dies, ara ja més abans i també més després dels que ell en va viure; ara, la seva existència terrenal s’ha convertit en una mena d’interval dins la meva, un interval que es va fent cada vegada més petit, però que per mi és la referència temporal de tot.

Ell, en canvi, quedarà per sempre amb aquella dolça edat de 12 anys. No em turmento quasi mai imaginant com li hauria anat, com seria ara mateix, mes enllà que quan l’atzar em creua fugaçment amb un company de la seva quinta i inevitablement veig l’adult que ell no ha pogut ser, i ploro tot allò que (crec) s’ha perdut. Cap nen no mereix de pensar en ell en condicional, en un futur inexistent.

I així van passant els dies i vaig acumulant anys. Per sort, ara transitant per la meva vida refeta, sense absurdes insatisfaccions, procurant anar mantenint el preuat equilibri, valorant cada moment que tinc, no de boquilla, sinó que ja és una cosa com incrustada en el meu pensament i en la meva ànima. I pregant i suplicant, això sí, perquè sigui l’Anna qui algun dia m’enterri ella a mi. 

Com deia l’Eva Piquer, quan parla de “la refotuda culpa del supervivent”, el preu d’estar viu i de complir anys, i de sentir, d’abraçar, de recordar, de córrer i cantar, de somriure i de compartir, és haver d’enyorar als que ja han mort.