26 d’abril del 2020

Esperança en temps de por i incertesa


“L’única diferència entre l’esperança i la por 
és la història que t’expliques sobre allò que creus que va a succeir” 

Acabo de llegir en un llibre de H. Jackson Brown: “Us convido a encendre la vostra espelma al costat de la meva. Si les posem totes juntes, il·luminarem el nostre camí i mostrarem la direcció als que venen darrera”. M’ha agradat aquesta idea de què tots podem sumar. I això m’ha animat a escriure per aportar la meva particular visió d’esperança,  sobretot ara que observo com la incertesa es va transformant en por, potser perquè el sentit de futur que necessitem les persones per viure s’està enfonsant.

En psiquiatria hi un terme que es coneix com creixement post traumàtic, què es refereix a persones que després de viure crisis o tragèdies, no s’han quedat encallades i han pogut remuntar. En aquest procés de lluita contra el dolor i la por, han descobert qualitats que no sabien que tenien, qualitats lligades a la tolerància, a la resistència i a l’adaptació. I que quan arriba una nova crisi, el record d’allò que es va superar, ajuda: “ho vaig poder fer abans, ara també podré”. No puc sentir-me més identificat.

Llavors, quan començo a sentir temor per aquests presagis tan negres que alguns s’entesten a repetir, agafo perspectiva i recordo que jo ja vaig viure la devastació total de la meva vida. D’un dia per l’altre, vaig viure la cruel certesa que mai tornaria a veure créixer el meu fill. Amb absoluta desolació, vaig constatar que no hi havia cap remei, cap vacuna, cap preu que jo pogués pagar per recuperar-lo. No hi havia consol possible. 

Crec que el dolor no em va fer més fort ni més resistent. Però en el procés de recuperació sí que vaig descobrir-me capacitats desconegudes. I amb el temps, no sols vaig poder ser capaç d’anar recuperant la normalitat, sinó també de trobar noves il·lusions per seguir endavant. Em vaig adaptar.

Desconec quines seran les conseqüències d’aquesta crisi, inèdita, ni com canviarà les nostres vides. Sento moltes profecies distòpiques i negres previsions de que s’acosten temps difícils. Ningú ho sap del cert. Però crec fermament que tenim les capacitats per adaptar-nos. Tristament, hi ha molta gent que ha quedat pel camí. I si l’economia cau, els més vulnerables, com sempre, patiran, i comptaran amb la meva compassió. Però no serà la primera vegada, ni molt menys la pitjor, en què la humanitat ha hagut i ha sabut ressorgir del desastre i seguir endavant. Hi tinc plena confiança.

Mentrestant, la meva recomanació és eludir la toxicitat. A mi m’està funcionant. Procuro informar-me lo just i sempre de fonts que considero rigoroses, i evito les xarxes socials obertes, on abunda la brutícia. Estic recuperant projectes i tasques eternament posposades, parlant amb els sers estimats, mantenint el contacte amb els amics i entretenint-me amb lectures amables o velles pel·lícules que em relaxen. Es com una oportunitat per fer un reset.
 

4 comentaris:

Rat ha dit...

Una abraçada Natxo!

Sempre dins del meu cor i del meu pensament!

Montse

Natxo Rovira ha dit...

Ho sé, Montse

Tu sempre estàs, en cada data, en cada moment simbòlic

I t'ho agraeixo.

Perquè reconforta saber que el David segueix present més enllà de mí

Natxo

Blanca Castillo ha dit...

Fa molts dies que no escrius al blog del David, Natxo.
Me n'alegro.
No perque el David hagi deixat d'estar en el teu pensament, suposo que cada dia, sino perquè estic segura que el teu dolor va marxant.
I aquest blog, potser, només potser, ja no cal que t'acompanyi durant molt de temps més.
Avui, una nova companya de feina, m'ha compartit que va perdre a la seva filla fa uns 10 anys. Quan la nena tenia 13, ara la Clara en tindria 23.
I he tornat a pensar en tu, i en el David.
No sé que passa que he trobat en els ulls de la meva companya, la mateixa mirada teva.
En fí, suposo que els vostres àngels també comparteixen alguna cosa.
I jo només sóc un testimoni.

Amb el vostre permís, compartiré el blog amb la meva companya. Potser li agrada.

Blanca

Natxo Rovira ha dit...

Ei, Blanca, m'ha agradat la sorpresa de retrobar-te en aquest espai. Efectivament, el blog ja fa temps que va deixar de ser una mena d'armilla salvavides, hi passo molt de tant en tant i sovint he valorat la possibilitat de fer un tancament formal, com un símbol del final del procés de dol. Jo també crec que és bon senyal perquè el David ja està ubicat a un altre lloc, més intim. Tanmateix, mira, de moment sempre acabo concloent que aquí queda com una mena de bitàcora d'uns dol, potser a algú li pot fer servei.
Per descomptat que ho pots compartir amb la mare de la Clara. Per les dates, sembla que portem camins paral·lels.

Personalment, ja no em costa dir que em sento francament bé amb el meu present.

M'ha commogut aquest detall de les mirades...

Petonets, bonica