4519 dies

Avui que és el dia de Tots Sants (o de Halloween, festa què ens agradava tant d’escenificar i jugar amb els nens), estic sol i m’entra la nostàlgia i m’he posat a pensar que (només) un dia a l’any ens permetem col·lectivament dedicar una mirada a la mort, ja sigui de forma més lúdica o més solemne, quasi atàvica. Ara em fascina la tradició mexicana del Dia de los Muertos, aquesta mena d’homenatge tribal als nostres morts, diria que amb pena o respecte, però segur que no amb por, i aquesta esperançadora creença de què mentre els recordem, aquests romandran entre nosaltres. Quan torni a casa vull fer un altar pels meus morts (que no me n’oblidi) al mes pur estil de la peli Coco, tan bonica, tan tendra, tan necessària.

Amb aquesta mania que tinc de comptar-ho tot, fa poc vaig creuar la (absurdament) temuda data dels 4519 dies: tants dies des de la mort del David, com tants dies què va viure. I és que jo segueixo  acumulant dies, ara ja més abans i també més després dels que ell en va viure; ara, la seva existència terrenal s’ha convertit en una mena d’interval dins la meva, un interval que es va fent cada vegada més petit, però que per mi és la referència temporal de tot.

Ell, en canvi, quedarà per sempre amb aquella dolça edat de 12 anys. No em turmento quasi mai imaginant com li hauria anat, com seria ara mateix, mes enllà que quan l’atzar em creua fugaçment amb un company de la seva quinta i inevitablement veig l’adult que ell no ha pogut ser, i ploro tot allò que (crec) s’ha perdut. Cap nen no mereix de pensar en ell en condicional, en un futur inexistent.

I així van passant els dies i vaig acumulant anys. Per sort, ara transitant per la meva vida refeta, sense absurdes insatisfaccions, procurant anar mantenint el preuat equilibri, valorant cada moment que tinc, no de boquilla, sinó que ja és una cosa com incrustada en el meu pensament i en la meva ànima. I pregant i suplicant, això sí, perquè sigui l’Anna qui algun dia m’enterri ella a mi. 

Com deia l’Eva Piquer, quan parla de “la refotuda culpa del supervivent”, el preu d’estar viu i de complir anys, i de sentir, d’abraçar, de recordar, de córrer i cantar, de somriure i de compartir, és haver d’enyorar als que ja han mort.