Durant les vacances a peu de platja, m’agrada fer una capbussada al mar només llevar-me. Del llit a l'aigua. A aquelles hores matineres el mediterrani sovint està en calma i em resulta estimulant i de vegades, també li trobo el seu punt místic.
L'any 2005, a Cambrils estant, el David tenia 10 anyets i va voler acompanyar-me, per primer cop, a aquell bany a trenc d’alba. I recordo amb intensitat aquell dia, per aquell el profund sentiment de paternitat. I de comunió amb la vida. El David va tornar entusiasmat i va dir-me que sempre voldria venir amb mi en el futur.
No va poder ser. El futur que ens quedava, no ho sabíem llavors, era massa escàs.
Aquest matí, en una platja d’aigua cristal•lina, un indret tocat per la vareta màgica dels Deus, m'he llençat a l'aigua i m'he recordat del meu fill. Quan més bella es mostra la vida, sovint és quan retorna el dolor. Potser per tot allò que imagino que ell s'ha perdut. O el que jo m’he perdut d’ell. Va ser massa poc temps...
1 comentari:
Una abraçada Natxo!
Publica un comentari a l'entrada