16 de febrer del 2021

Homenatge a Joan Margarit


Joan Margarit deia que el consol de l’art és quan un desconegut, en llegir el teu poema, es diu ‘aquest sóc jo’. I aquesta poesia fa que quan et sents desesperat, de sobte et trobes amb un mirall i et reconeixes i sents que ja no estàs tan desemparat com et pensaves, i tens algú amb qui plorar junts. 

Durant els anys més foscos, quan necessitava consol, el trobava en la poesia de Martí i Pol. Però quan el dolor estrenyia, Joan Margarit li posava paraules. Ell va perdre la seva filla Joana, i la seva poesia, més crua, em tocava l’ànima.

Avui què ha mort, voldria retre-li el meu petit homenatge, per agrair-li aquestes estones que em va permetre plorar junts i alleujar-me.


L’ESPERA (del llibre Joana, 2002)

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
 

El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.