Miro aquesta foto sovint. Cada dia, de fet. I m’envaeix una profunda tristesa. Fa temps que necessitava escriure de l’Anni, però em costa fer-ho sense tremolar. Estic convençut que el sentiment de dolor per la pèrdua d’un fill és completament intransferible i que ningú que no ho hagi passat pot imaginar el que suposa. I per això mateix, jo no puc saber què se sent quan una nena de només vuit anys perd la seva mare sense cap explicació, sense ni tan sols poder-se'n acomiadar. Què pot sentir una nena petita quan un dia i de sobte, la seva mare, la persona més important de la seva vida en aquell moment, ja no és a casa i ningú és capaç d’explicar-li on ha anat. Ni tan sols la pot ubicar al cel.
Diuen de l’Anna Maria, la mare de l’Anni, que abans de caure malalta, era una dona creativa i una artista brillant, que feia sentir-se estimats als qui l’envoltaven, especialment els nens, als quals escoltava amb interès i a qui dedicava bona part de la seva imaginació i temps. Que sempre feia abraçades i petons i que lluïa un etern somriure.Segurament aquesta és la millor herència que l’Anni va rebre de la seva mare i d’aquí ve la sorprenent complicitat que l’Anni tenia amb el David. No deixava de sorprendre’m la seva relació, carregada de confiança mútua. L’Anni sempre compartia amb interès sincer la inacabable creativitat del David, i escoltava amb infinita paciència la també infinita xerrameca que només deixava anar a casa, al caliu de la tendra atenció de la seva mare; històries plenes de dolça fantasia, així com els seus primers i innocents neguits existencials, als quals només l’Anni sabia donar una serena resposta.
Em pregunto què més pot patir una persona. Perdre en una mateixa vida les persones amb qui estableixes els llaços més determinants per a una certa estabilitat emocional: la teva mare quan ets petita, i el teu fill, quan és petit.Malgrat tot, l’Anni ha sabut desenvolupar mecanismes per fer front a la vida amb optimisme i necessita, com l’aire que respira, repartir contínuament amor, alegria i confiança, passant dels judicis ignorants de qui creu saber i no sap res de res. És com un imant que proporciona inesgotable energia, i jo no sé què hauria estat de l’Anna i de mi sense ella.
I crec que és sàvia, molt sàvia. Sota una aparença un pèl caòtica, pròpia de qui ha estat mancada de referents clars a la infantesa, i que li ha proporcionat alguns disgustos de qui no ho sap o no ho vol percebre amb una certa sensibilitat, s’amaga una font contínua de pensaments positius i de sentiments purs, d’aquells que són els realment essencials a la vida. Jo no deixo d’aprendre d’ella i de trobar la força per sobreviure.
I crec també que només jo puc realment percebre l’immens dolor que pateix l’Anni, pel dol per un fill, i pel dol que no li van permetre elaborar per la seva mare; un dolor que em trenca el cor. Tot i que sempre s’esforça, per l’Anna i per mi, a mantenir alt l’estat d’ànim, de tant en tant, dins la intimitat de casa, no el pot dissimular.
T’estimo molt, Anni. T’estimo com ets.
