25 de maig. Segon any.

"Are you really here or am I dreaming
I can’t tell dreams from truth
for it’s been so long since I have seen you
I can hardly remember your face anymore

When I get really lonely
and the distance causes only silence
I think of you smiling
with pride in your eyes a lover that sighs"

21 de maig (2)

Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís hi ha la Carme. A mesura que ens hi anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

A partir d’aquí els records ja són confusos, com flaixos de consciència enmig d’una mena d'anestèsia natural per esmorteir l’atroç desesperació. Alguna part de mi s’entesta a recordar amb precisió aquells moments, aquells dies. Però una altra part, potser més sàvia, m’impedeix reviure tot allò.

Suplico que em diguin que està bé, vull saber què ha passat, ...està mort?; no ens diuen res més, no ens poden dir la veritat. Preguntes desesperades, crits, plors, no aconsegueixo recordar l’instant precís, la seqüència d’aquells moments d’angoixa infinita. Em recordo recolzat contra la paret, em recordo donant cops, plorant a terra.. o potser no? I què més? No ho recordo. La Carme, entre llàgrimes, no diu res, no ens diu què passa.
Quant de temps va passar? No ho recordo...

Ens permeten passar a la UVI. Ens fan posar unes velles bates de color verd.
Allà hi ha el David.
Sembla adormit. Però té el cap embenat i apòsits amb sang al nas. I tubs.
Una metgessa ens mira en silenci.
“Will he die?” -li pregunto, entre llàgrimes.
“Probably”- em respon. Només un fil de veu.
“Very probably?- pregunto, fluixet...
I assenteix amb el cap. La mirada trista, l’expressió compassiva. Què passava pel meu cap en aquell moment? no aconsegueixo recordar-ho...

De fet, ja no recordo res més amb un mínim de coherència cronològica. Recordo el meu dolor de veure l’Anni hores i hores seguides asseguda al costat del David, mirant-lo, agafant-li la mà, acaronant-lo, parlant amb ell, o en silenci. Recordo la Carme demanant-me perdó. Recordo els crits o els silencis a l’altra banda del telèfon quan, tremolant, trucava a la gent més estimada per donar les terribles notícies. Recordo molts, molts petits detalls que sovint, molt sovint m’assalten i em torturen, i que suposo que quedaran per sempre en algun racó de la meva ment o del meu cor, amagats, fins que es morin amb mi.
I recordo també la tendresa amb què tothom va tractar al David i ens va tractar a nosaltres. També això. Molta tendresa.

Avui fa dos anys érem a Budapest. M’ha costat molt escriure això. El meu cap està sovint allà, però avui.... no sé, de vegades penso que és millor oblidar i distreure’s. Però, al mateix temps, tinc la necessitat quasi desesperant d’explicar tot allò, com si parlant-ne trobés, per fi, la manera de sentir menys dolor, de tancar la ferida.

2ª Cursa del David

Web Cursa del David

Malgrat la terrible sensació de constatar el motiu pel qual es va mobilitzar i reunir tanta gent al voltant d'una cursa en memòria del David, un cop elaborades les emocions, amb els dies ens queda l'íntima satisfacció de comprovar quanta gent ens estima o simplement se solidaritza amb nosaltres, i que el que jo necessitava desesperadament des del primer dia, que era mantenir ben viu el record del David, s'ha consolidat com una realitat meravellosa; agredolça, però meravellosa.

Gràcies a tots els amics i familiars, els participants, els col·laboradors, els voluntaris, les institucions, els patrocinadors i a tots els presents que van voler regalar-nos la seva presència. Per tots ells aquest petit record d'un dia inoblidable. I vull agrair especialment tota l'entrega del tota la gent del meu club, CoRReDoRs.CaT, un grup d'una qualitat humana, que sobretot en moments com aquests, m'emociona.
http://www.corredors.cat/index.php?topic=3551.0

Em permeto transcriure una carta dedicada el David per una mestra de la seva Escola, i que em va tocar profundament el cor.

"Estimat David:
El diumenge passat, en despertar-me vaig sortir al balcó. En aquell moment passava la policia motoritzada que obria pas a la cursa que porta el teu nom.
Encara no hi havia ningú al carrer, l’ambient estava molt tranquil, quan de sobte van començar a aparèixer els primers corredors. Anaven passant d’un en un, en silenci. Tot seguit va passar un grupet més nombrós i després una bona colla, però el silenci no es trencava. Només se sentien les passes i les respiracions acompanyades d’un esforç decidit i valent que tot ho fa possible.
Després de comptar-ne 300, entremig dels corredors vaig veure el teu pare i al cap d’una estona, una altra vegada perquè ja estava fent la segona volta.
Com ja saps, li agrada molt córrer i va tenir aquesta magnífica idea per tal que no t’oblidem mai. Penso que ho ha aconseguit. Mentre observava la cursa des del meu balcó, tota l’estona et vaig sentir molt a prop, tu estaves en la ment de tots i també en la meva.
Va ser com una pregària molt especial per a tu i per a la teva família. Un homenatge i un record preciós.
Em va impressionar molt, quina cursa més bonica!

Gràcies David, per l’amor que ens fas sentir a tots.

Montse Prats"

Avui és 17 de maig. Fa dos anys, avui va ser el darrer dia que vaig veure al David amb vida conscient. Aquell dia quan des de l'autocar, i amb una mirada que no oblidaré mai, em va enviar un SMS que deia: "adew"

Vídeo de les animadores de la Cursa del David, les 'Cool Dancers'.

Coreogarfia original de l'Anna.

MAIG

“El proper mes de maig serà el teu gran mes, David”. Quantes vegades vam repetir això al començament del 2007. I és que en aquell mes coincidien la realització de tants somnis del David que fins i tot vam témer per la impossibilitat de conciliar totes les dates. Però, de manera sorprenent, tot anava encaixant per tal que pogués gaudir de tot.

Primer, unes colònies a Port Aventura. Per fi una visita, amb els amics en lloc dels pares, a un dels seus estimats parcs temàtics, on poder multiplicar les sensacions de diversió i autoestima, on poder fer gala de tot el seu coratge. Després, l’assistència al GP de Formula 1 a Montmeló, fruit d’un rampell de bogeria meva quan molts mesos abans havia comprat dues entrades caríssimes perquè pogués viure en directe una de les seves incipients passions d’adolescent. Pocs dies després, l’esperat viatge a Hongria amb els companys, tots més grans que ell, de l’Escola de Música. Un viatge molt desitjat per ell, amb un grup on se sentia especialment còmode, del qual estava orgullós de formar part i en el qual nosaltres, com a pares, teníem moltes esperances. Per fi, podria viatjar amb avió, un íntim desig fins llavors frustrat per la covardia del seu pare. I finalment, la gran culminació el 25 de maig: la Nit Màgica. Una festa que se celebra a Sant Quirze cada dos anys per acomiadar els nens de l’educació primària. Una festa que ell havia viscut sempre intensament com a espectador i que esperava des de feia temps amb passió.

Hem pensat sovint en aquelles paraules, que vam repetir a casa una vegada i una altra, com amb una mena de fixació per valorar la meravellosa vida que tenia el David . I, efectivament, aquell mes de Maig va ser el seu mes. Perquè a part de complir quasi tots aquells somnis, també es va trobar amb la mort.

Té un component premonitori tan frapant que de vegades em consterna. Però ara, potser més sovint, em consola. No pot ser tanta casualitat.

Curiosament, no va arribar a viure la Nit Màgica. Va morir el mateix dia en què s’havia de celebrar. Dos anys abans, jo havia encapçalat des de l’AMPA la iniciativa de tornar a realitzar una nit màgica espectacular, perquè el meu nen en pogués gaudir-la com sempre havia desitjat. I ves per on, va morir aquell dia. Justament.

Per descomptat, la festa es va ajornar uns dies. I em sembla que no porto massa bé que finalment se celebrés uns dies després. De fet, hi ha fets, silencis i actituds que no porto gaire bé i encara em costen de perdonar, la qual cosa només em perjudica a mi, ho tinc clar. Però bé, potser en parlo algun altre dia. Diuen d’aquest espai del David que és tan bonic, que només hi ha amor i bons sentiments, que millor deixar-ho així, de moment.

El cas és que el mes de Maig ja torna a ser aquí. I el temo.

Avui he vist els primers nespres de la temporada...

Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis

Viens, écoute, les mots qui vibrent
Sur les murs du mois de mai
Ils nous disent la certitude
Que tout peut changer un jour

Sant Quirze, avui, 3 de maig del 2009