Ja s’ha acabat el mes de maig i amb ell, aquestes dates que tot ho han remogut, que tot ho han arrasat, que m’han deixat esgotat emocionalment. Ja som al juny i això continua, comença el tercer any... Però, el tercer any, de què?
Tinc la sensació que poc a poc s’han anat acabant aquells dies en què plorar amb amargura o sentir un dolor molt punyent formava part de la normalitat quotidiana. Semblaria que encaixa amb tot el que he llegit de les fases del dol, però jo no vull identificar-me amb elles, perquè el meu dol és intransferible, i a més, no vull guarir-me de res, perquè no sé ben bé què pot significar això. I en lloc de voler tancar etapes, he passat i passo molt temps buscant respostes, respostes al que sembla no tenir cap sentit, respostes a com podré passar el que em resta de vida, a com podré omplir aquesta absència que sovint omple de buit el més profund del meu ser. I l'única certesa que tinc és que res no tornarà a ser com abans, RES.
Tot i així, poc a poc vaig acceptant, amb més humilitat i també certa esperança, que potser sí que puc omplir aquest buit. Que potser el David és més a prop del que em penso i em va convidant a compartir temps i espai d’una altra manera. Però llavors m'adono que el meu principal enemic sóc jo mateix. Primer, perquè la meva ment s’encarrega de manera quasi permanent d'obsequiar-me amb records, alguns dels darrers dies d’aquell mes de maig, els quals em fan sentir un terrible dolor, i altres, infinits d’altres, que em porten a dies tendres, segurs i feliços, i que llavors m’omplen d’enyorança. Però no només això. Quan intueixo que l’existència humana pot transcendir la finitud que sempre ens han fet creure, la meva ment m’ofereix una dosi inacabable de dubtes i em fa creure que la realitat només és aquella que puc percebre amb els sentits. I malgrat les nombroses evidències que el David m’ha regalat per dir-me subtilment que segueix molt a prop, aquesta ment tan terrenal també té una habilitat especial per amagar-les en algun racó.
Però intento aturar-me i recordar. Faig inventari i comprovo amb certa excitació que aquestes proves han estat nombroses, evidents, càlides. Les he anat escrivint per no oblidar-les, però si de veritat vull, no em cal rellegir-les. Si faig un esforç, puc recordar amb precisió visites en somnis i sobretot, sincronicitats aclaparadores i balsàmiques. I per què no em puc convèncer definitivament que podem transcendir a la mort? Pensar-hi proporciona un assossec molt reconfortant en comparació amb la desesperació de creure que tot acaba i no queda res.
I vull deixar constància que cada cop crec més fermament que el que percebem com a realitat segurament no té res a veure amb la Realitat. I que com a sers humans terrenals, tenim una arrogància sorprenent quan pensem que els nostres limitats sentits i el nostre escàs coneixement pot explicar tota l’existència de l’Univers des d’un punt de vista material. Jo no sé concebre un món sense temps ni espai, la qual cosa no vol dir que no pugui ser. I és que tampoc concebo que hagi un principi i un final. Alguna vegada m’han dit que potser hem estat escollits per començar a viure d’una altra manera, a entendre que formem part d’una realitat molt més gran i meravellosa de la que sempre hem cregut conèixer. Fins ara sempre m’havia enrabiat amb aquest suggeriment, però poc a poc, vaig pensant... i per què no ?
I llavors sempre ve al David a la meva ment. I somriu.
Tinc la sensació que poc a poc s’han anat acabant aquells dies en què plorar amb amargura o sentir un dolor molt punyent formava part de la normalitat quotidiana. Semblaria que encaixa amb tot el que he llegit de les fases del dol, però jo no vull identificar-me amb elles, perquè el meu dol és intransferible, i a més, no vull guarir-me de res, perquè no sé ben bé què pot significar això. I en lloc de voler tancar etapes, he passat i passo molt temps buscant respostes, respostes al que sembla no tenir cap sentit, respostes a com podré passar el que em resta de vida, a com podré omplir aquesta absència que sovint omple de buit el més profund del meu ser. I l'única certesa que tinc és que res no tornarà a ser com abans, RES.
Tot i així, poc a poc vaig acceptant, amb més humilitat i també certa esperança, que potser sí que puc omplir aquest buit. Que potser el David és més a prop del que em penso i em va convidant a compartir temps i espai d’una altra manera. Però llavors m'adono que el meu principal enemic sóc jo mateix. Primer, perquè la meva ment s’encarrega de manera quasi permanent d'obsequiar-me amb records, alguns dels darrers dies d’aquell mes de maig, els quals em fan sentir un terrible dolor, i altres, infinits d’altres, que em porten a dies tendres, segurs i feliços, i que llavors m’omplen d’enyorança. Però no només això. Quan intueixo que l’existència humana pot transcendir la finitud que sempre ens han fet creure, la meva ment m’ofereix una dosi inacabable de dubtes i em fa creure que la realitat només és aquella que puc percebre amb els sentits. I malgrat les nombroses evidències que el David m’ha regalat per dir-me subtilment que segueix molt a prop, aquesta ment tan terrenal també té una habilitat especial per amagar-les en algun racó.
Però intento aturar-me i recordar. Faig inventari i comprovo amb certa excitació que aquestes proves han estat nombroses, evidents, càlides. Les he anat escrivint per no oblidar-les, però si de veritat vull, no em cal rellegir-les. Si faig un esforç, puc recordar amb precisió visites en somnis i sobretot, sincronicitats aclaparadores i balsàmiques. I per què no em puc convèncer definitivament que podem transcendir a la mort? Pensar-hi proporciona un assossec molt reconfortant en comparació amb la desesperació de creure que tot acaba i no queda res.
I vull deixar constància que cada cop crec més fermament que el que percebem com a realitat segurament no té res a veure amb la Realitat. I que com a sers humans terrenals, tenim una arrogància sorprenent quan pensem que els nostres limitats sentits i el nostre escàs coneixement pot explicar tota l’existència de l’Univers des d’un punt de vista material. Jo no sé concebre un món sense temps ni espai, la qual cosa no vol dir que no pugui ser. I és que tampoc concebo que hagi un principi i un final. Alguna vegada m’han dit que potser hem estat escollits per començar a viure d’una altra manera, a entendre que formem part d’una realitat molt més gran i meravellosa de la que sempre hem cregut conèixer. Fins ara sempre m’havia enrabiat amb aquest suggeriment, però poc a poc, vaig pensant... i per què no ?
I llavors sempre ve al David a la meva ment. I somriu.
