Reflexions de Maig

Aquest mes de maig els dies de la setmana cauen igual que al maig del 2007. Si ja de normal recordo amb precisió el moment a moment d’aquell mes, aquest any les escenes cobren una dimensió encara més definida. Aquest passat dissabte, dia 12, es feien les qualificacions del GP de Fòrmula 1 a Montmeló. Igual que fa cinc anys. Va ser la darrera vivència que vam fer el David i jo plegats, l’últim cap de setmana que vam passar junts. Tanmateix, ja no em quedo atrapat en el record dolorós, potser unes llàgrimes que quan brollen fan mal tant als ulls com a l'ànima però que em reparen i em retronen a la pau en un temps raonable. Hi prenc consciència amb un mena de commoció existencial, però ja no sento aquell dolor tan bèstia què tot ho arrasava. Ja hi he passat per aquí molts cops. Fins i tot vaig voler seguir la cursa de F1 de diumenge i vaig somriure pensant que al David li hauria agradat el segon lloc de l’Alonso.

Potser em fa més mal la bellesa dels matins de maig. De vegades costa fer les paus amb la vida quan aquesta es mostra bella.

I mentrestant, l’Anna ha marxat i ja ha tornat d’un viatge. També en un mes de maig. També ben lluny. Ella va tenir un detall espectacular en marxar, quan es va acostar uns segons i mentre em feia una abraçada em va dir a cau d’orella: “tranquil, papi, ja vigilaré”. L’Anna té uns valors tan excepcionals com els recursos que ha adquirit. I en tota aquesta setmana l'he trobat a faltar, clar, però no he tingut por. L’evanscència i fragilitat de la vida és del tot immune a la nostra por i al nostre control. Em sembla haver incorporat això tan íntimament que ja no vaig sentir cap por. I ho dic sense culpa i de fet, em sembla saludable per mi i per l’Anna. Tot i així, el seu retorn va ser, altre cop, tan desitjat com atordidor. En silenci, amb les emocions intencionadament planes, me’n vaig adonar del fet normal que els nens tornin a casa, un fet tan quotidià que acostuma a passar desapercebut només uns instants després del retorn. I no puc evadir-me del fet que amb només una vegada que es trenqui aquesta normalitat, tot es trenca per sempre.

En fi, reflexions del mes de maig. Fa molt de temps que escric però no publico res al blog. Aquests dies de maig, d'exuberant primavera, tot ho remouen altre cop. En qualsevol cas, tot i la seva potència escènica, em sento força en pau, fins i tot diria que les (comparativament més absurdes) adversitats actuals em tenen mentalment més capficat que la meva gran pèrdua, la qual afortunadament he anat transformant (o estic en el bon camí de fer-ho) en una presència tan íntima com serena.