Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: "Pitjor?"

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

"Pitjor?"



“Ha habido una avalancha. El hotel no está, ha desaparecido. Solo estamos dos aquí fuera, llama a los socorristas, llama a todos” 

Una esllavissada de neu i roques s’ha desplomat sobre un hotel de muntanya a la regió italiana dels Abruços. Dins hi havia 30 persones què han quedat sepultades per la mola de neu, terra i arbres sencers. La majoria estaven al hall ja amb les maletes fetes esperant que el llevaneus apartés la neu de la carretera, perquè arran dels terratrèmols que havien sacsejat la zona unes hores abans, tenien por i volien tornar a casa. Una mort espantosa i insòlita fruit de la natura furiosa. 

Francament, no hi veig massa consternació col•lectiva. Una desgràcia més en mig de tantes. Aquesta, al cor de la segura Europa. També entenc que tampoc no podem estar en permanent estat de commoció.

Perquè se m’ha activat el desig d’escriure? Un d’aquests dos supervivents és un home que s’ha salvat perquè va sortir un moment al pàrquing a buscar una cosa al seu cotxe. En aquell moment s’ha produït l’allau, l'aterridor terrabastall, i de cop, ja no hi havia res. Dins de l’hotel estava la seva dona i els seus dos fills, de 6 i 8 anys. Algú pot posar-se en la pell d'aquest home? Hi penso i de tant esglaiador, resulta insuportable, malgrat el què ja he viscut.

Durant aquests anys, algunes persones m’han fet la següent reflexió en veu alta: “el què t’ha passat és lo pitjor que li pot passar a algú”, en un intent (crec) de consolar-me. I jo no sé què dir. No ho sé. Suposo que les pèrdues no són quantificables ni comparables; i segur, això segur, que la pitjor és la que pateix un mateix. Però de vegades, com avui, dono gràcies per no haver viscut la mort del meu fill d’una manera com aquesta, per exemple, davant teu. Aquesta reflexió ja la va fer la Directora Manuela Antonucci en el documental “In memoriam” sobre el dol, documental que va néixer de l’experiència  amb la mort sobtada que va viure ella mateixa arran del terratrèmol del 2009 a l’Aquila, justament la capital del Abruços. Curiosa volta de la vida. 

En fi, pensaments llòbregues per moments corprenedors que em remouen. Escriure, treure, acostuma a ajudar-me a seguir guarint-me.

1 comentaris:

Enric said...

Hola Natxo, Treure, Escriure, sí. Raó evident. I tb, com passa com dius bastant de puntetes aquesta gran allau que destrossa una vegada més moltes famílies i a sobre tb amb l'agreujant de l'absurditat, malíssima casualitat i patiment insuportable. No et deixa indiferent ni a tú ( pel David ) ni a d'altres i donem voltes pensant en perquè ... no deixarem que quedin en l'oblid ...