Desesperança

“Algunes persones prefereixen escriure, tot deixant obrir l’inconscient per a escoltar allò que ens murmura, per posar paraules a la pèrdua, per trobar un consol, un compartir, una possible metabolització del caos i el dolor. Perquè escriure, no és potser adreçar un pensament a un altre, fins i tot anònimament, a qui se suposa capaç d’entendre allò que tractem dir?”

Ginette Raimbault

I torno a escriure perquè em relaxa, i perquè l’hedonisme ja no em serveix per esquivar la tristesa. I per dir que estic cansat d’aparentar que tot sempre va bé i que porto un dol exemplar; que estic cansat de dissimular els moments de tortura interna; que estic cansat d’amagar que em sento mutilat i que visc en silenci les meves estones de tristesa latent.

Em sé tota la teoria, repetida infinites vegades, aquella que assegura que qui insisteix en no desprendre’s del passat perd l’alegria i el sentit del present. Però hi ha dies que m’envaeix una profunda desesperança. Perquè no quedar-se ancorat al dolor no vol dir no sentir-lo. Hi ha dies que cap il·lusió té prou força per apaivagar-lo. I valorar les petites coses de la vida no em sembla tan senzill quan s’ha perdut un fill, ja que sovint la bellesa o l’alegria estimulant encenen una espurna de dolor i a l’instant em fan prendre consciència que el David s’ho ha perdut, i que no el tinc a prop per gaudir, justament, d’aquestes petites coses que fan maca la vida.

Sé que aquests pensaments tan foscos i depriments són passatgers, perquè la major part del temps ja he fet les paus amb el passat; i sé que tornaran la calma i l’alegria i les ganes de viure. Però avui necessitava desaiguar tot això. I escriure em cura. El meu dol no té encara data de caducitat. I novament aquests dies d’agost, ara lànguids i solitaris, venen carregats de desesperança.

Em segueix consternant com pot ser que una vida radiant es pugui convertir en cendres en un ínfim instant...