.jpg)
“Viure,
deixant enrere uns instants, més o menys llargs, que sabem de cert que no
tornaran; moments retinguts com fotografies al nostre cap; estones en les que,
de cop, recordem un petit fet; donar la ma sense físicament sentir-la
agafada... una altra manera de viure intensament l'amor cap a un fill, cap a un
pare.”
Josep Mayolas
Divendres vespre. Estic veient una peli a
casa. Evadit, distret, relaxat. Un petit detall a la pantalla encén, com una
espurna, una escena lluminosa a la meva ment. Un record del David aflora,
nítid, abans quotidià, ara enyorat i alhora entranyable. Connecto amb aquest
poema que un dia em va fer el Josep al blog. Per mi, pel David. Posa paraules
precises al meu present. Records que constantment ressorgeixen i s’evaporen.
Dia a dia. Penso en aquest record en concret, que ara m’aporta una mica de dolor
i molta tendresa. Crec que aquest és nou. Com pot ser que no hagués recordat
això en aquests cinc anys?. I decideixo que els he d’escriure, una mena de
Registre d’una Vida Curta però Meravellosa. Una mena de registre del no-oblit.
Em submergeixo sense adonar-me’n altre cop en
la peli i oblido aquest record. Arriben d’altres, però ja no m’aturo en ells.
Arriben i s’evaporen... Arriben i s’evaporen... Arriben i s’evaporen.
Dissabte. Estic al cine. M’han advertit del
contingut de la peli, de nom “Lo Imposible”, però jo, convençut i superb, em
crec certament fort. El que vaig veient en la pantalla, brillantment narrat, colpidorament
ben transmès, em col·lapsa. Els records més durs del meu personal i particular
tsunami m’esclafen de nou, i sento com crema novament la meva ànima amb el
dolor d’uns pocs dies de maig, de ja fa uns anys, eternament tatuats. Però si, sóc
fort, i només dura uns minuts. Dues llàgrimes en silenci alliberen aquesta pressió
i em permeten no sortir fugint.
La pel·lícula avança però em desconcentro, m’assalta
un temor, ara no aconsegueixo recordar aquell record que em va captivar
divendres. M’esforço i m’esforço però no puc recordar-lo. I em turmenta. El
pànic a oblidar, altre cop, tan absurd.
Ja més calmat, ara penso que els records venen
quan ells volen, potser quan calen, estan allà i sempre seran presents, i em
regalaran noves estones per estar amb el David. Per recordar aquella fracció de
la meva vida què vaig compartir en família amb els meus dos fills vius. La
millor. I aquesta no s’evapora, ni ho farà. Estic més tranquil.
6 comentaris:
Natxo!! Jo també he pensat escriure tots els records, per petits que siguin, pero encara no puc!!! Em sembla impossible oblidar qualsevol cosa d'ell, suposo que aixo m'ho diu el cor, el cap anirà per on voldrà! Fa uns dies em vaig col·lapsar...no recordava la seua olor al mati, al seu llit; desesperant!! Una abraçada enorme!
Hola Natjo:
Quina casualitat, jo també vaig anar a veure-la el dissabte i em va fer reviure molts de sentiments, però sorprenentment ho vaig tolerar molt bé, no sé, potser m’estic tornant immune a la tristesa i el patiment.
Ai la por a l’oblit com ens angoixa, jo des de el primer dia que l’Adam va marxar físicament tinc pànic a oblidar el seu somriure, la seva veu, la seva olor o qualsevol record d’ell. Amb el temps m’he adonat que el tinc tant present com el primer dia, com si ahir encara estigués amb mi i això em tranquil•litza, però hi ha records que es difuminen o fins i tot es perden, ja que cada vegada en tinc més de nous i recents sense ell.
Vull pensar com tu, que tot està guardat en alguna part del nostre subconscient i que aniran sortint de tant en tant com un meravellós regal.
Unes paraules precioses les d’en Josep Mayolas.
Una abraçada i dos petons al cel.
Loli
Natxo, fa una estoneta que ens hem vist i ja t'estic tornant a distreure. Estic convençut que els teus hemisferis no et permetran gairebé mai oblidar el que més estimes, perquè com dius els records vindran de manera natural. Tu ja ets ben natural i això segur que et permet una visió lúcida. Ets fort, sí, però no sempre podem ser-ho, no seríem humans ... Què farem a més de lluitar? El que podrem o el que ens permeti el destí? Sigui com sigui, res ens farà oblidar el què realment importa
El teu últim escrit del blog sobre els records, el trobo preciós, i m'encanta que et tranquil·litzi la teva reflexió, amb la que estic absolutament d'acord, sobre que potser els records venen i van quan ells volen, o fins i tot potser quan algú vol que ens vinguin, i m'omple de satisfacció i comparteixo la teva plena seguretat que la millor etapa de la teva vida forma part de tu d'una manera tant ferma que serà allà per sempre.
Lo Imposible, jo vaig anar divendres, feia molt de temps que no anava al cine i vaig patir, com és possible no patir veient aquella familia preciosa. De tota manera nosaltres lluitem cada dia i apa a seguir lluitant.
Un petonet fort
Montse C
Hola Natxo. Feia força temps que no et llegia. Veig que vas curant i avançant i penso com tu be dius que es saludable per tu i per l'Anna.
Per anar curant hem de entendre i entendre és un estat de comprensió total, amb tot el nostre ésser, amb els nervis, amb les emocions, amb l'intel·lecte, amb els sentiments, amb tot el que un té. I això també necessita la acceptació del sentiment de desesperança, de la por a l'oblit, de la solitud, de la pèrdua i saber que es com un batec, com respirar, a vegades estem serens i a vegades ens ofeguem.
També et vull felicitar per el teu aniversari. Desitjo que tinguis com a present, Pau d'esperit i molta serenitat i que no et falti l'amor dels que mes estimes. Per Molts anys Natxo!!! Pastís d'aniversari
Bones festes se Nadal i esperançador any nou.
Publica un comentari a l'entrada