El Blog

Fa temps que la meva relació amb el blog m’estava conflictuant. Passat aquell temps de profunda foscor en què em va ajudar literalment a sobreviure, en què em va permetre ubicar al David en algun lloc quan més perdut jo em sentia sense ell, des de fa temps m’he debatut si em convenia tancar aquest espai de memòria, atès que no en tenia la cura que m’exigeixo, o bé atendre el meu desig que romangués obert com a espai d’acolliment, de bitàcora i d’homenatge.

 

Avui sento que vull reactivar tota la vida que atresora aquest espai. Perquè sento que encara tinc moltes coses a dir. I tot i que no he publicat gairebé res, no he deixat mai d’escriure perquè escriure m’allibera, em relaxa i m’aquieta ment i ànima.

També perquè l’Anni m’ha revelat, per la meva sorpresa, que encara hi entra de tant en tant per veure si he penjat algun escrit nou; i em va insinuar que el blog transmet una tristesa i depressió que no concorda amb allò què percep de mi quan em veu i m’escolta i riem. Certament, he acudit darrerament al blog quan algun esdeveniment o record m’han trencat, novament, el cor. I encara que em resulta saludable disposar d’aquest lloc pels puntuals moments de desolació ara que no tinc necessitat ni esma de compartir-los amb ningú en persona, també voldria transmetre que he avançat, que em sento en pau i connectat alegrement amb el present.

I perquè ahir l’Adriana, en la nostra sessió periòdica de teràpia des de fa 7 anys, em va fer veure que em resisteixo a acceptar que ja he fet el dol pel David, que quan li parlo de les meves sensacions actuals pot percebre que ja s’ha acabat el procés, aquell que va des de plorar-lo desconsoladament per la seva absència, a fora, fins a incorporar-lo càlidament i per sempre en el meu dia a dia; i que m’he de permetre, després de tant d’esforç, trepitjar fort on ara sóc i seguir endavant, sense culpa per aquella llàgrima que ja no surt perquè ja no cal. Ara toca el dol pel Natxo-de-dol.

     

La mort del David m’ha obligat d’una punyetera vegada a esforçar-me per aprendre de què va tot això, per aprendre a viure. No sóc tan pretensiós de pensar que he assolit ja cap meta, però tampoc tan immodest per negar que he fet una enorme evolució personal i que he après força a viure. I com deia l’Alex Rovira (i crec que ja ho havia esmentat al blog) “de toda adversidad se puede obtener el fruto de la sabiduria si uno pone su empeño en dar un sentido a lo vivido y decide seguir andando para compartir ese fruto con los que le rodean”. I certament, compartir el que he anat conquerint a partir de la devastació més absoluta dóna un sentit a tant de dolor.

I de pas, seguir llustrant el record del David, com qui va a la tomba a donar llustre a la làpida, només que aquí puc exposar tot el meu amor per ell i mostrar com era de bonic i extraordinari.

Avui és la nit de Halloween, una de les preferides dels meus nens. I avui ja no sento aquell desig de fugir del món. Lluny queden aquelles vigílies de Tots Sants quan anàvem d’hora a dormir per intentar justament que tot passés ràpid amb el menor dolor possible, mentre l’Anna, pobreta meva, delatava amb la mirada la seva tristesa per no poder “morir-nos de por i de riure” com sempre fèiem. Ara ja podem gaudir-ne de nou.