Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: Darreres Fotos fetes pel David

Música del Blog

***per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior***

2007

2007 últim any (fins a 20 de maig)

Darreres Fotos fetes pel David

Aquestes són les darreres fotos que va fer el David amb el seu mòbil. Les hem trobat, quasi per casualitat, remenant el seu telèfon. A part del fet sorprenent que va decidir fotografiar només monuments, cosa no habitual en ell, ens ha frapat especialment veure un parell de fotos que va fer dues hores abans de morir, unes vistes del Danubi de nit, com si ens volgués ensenyar a tots el lloc on pensava deixar-nos. Les podeu veure a la galeria que hi a a la dreta.
També hi ha una foto que va fer una setmana abans a Montmeló (trobareu informació en un comentari de més avall)

11 comentaris:

Jo mateixa. said...

Son realment maques. I de veritat sembla extrany que només fes fotos de monuments i del riu i no dels companys que seria el més normal.
Tenia bon ull per captar-les.
Lorena.

Andreu_Eva said...

En veure les fotografies dels 'Parcs d'Atraccions', en ve al cap les paraules que repetiu constantment: El David va ser molt feliç!
Eva

monica said...

Hola Natxo
No se si trobaré les paraules correctes i francament, ho dubto molt, pero sento la necessitat de dir.te que aquesta forma de compartir amb tots, no tant els teus sentiments, sino la maravellosa experiencia que sents i has sentit com a pare, les infinites coses que has apres amb el David, lo molt que t'ha enriquit el teu fill (com continuara fent-ho la teva filla) fan que tots els que tambe som pares ens sentim molt aprop vostre, i que continuem impresionats de la fortalesa que sura en aquest blog, on tots ens enamorem dia a dia del teu fill i de la maravellosa relació de la que heu gaudit.
Un peto molt i molt fort

Natxo Rovira said...

Ja ho pots ben dir, Eva, i ara pansar això ens dóna molta pau. Ens permet sentir que vam fer el que vam poguer i que la felicitat dels nostres fills va ser i és la màxima prioritat de la nostra vida, malgrat els errors que, com a pares, tots podem cometre.

Natxo Rovira said...

Monica, com pots dubtar si trobaries les paraules correctes? Francament, les trobo d'una tal bellesa que ens han colpit profundament, i t'ho agraïm infinitament. El bloc ens ajuda a tirar endavant i a poder compartir l'amor que sentim pel nostre fill, i ens reconforta tant saber que, com tu dius, també et serveix a tu per conèixer-lo i estimar-lo...

paki said...

Natxo: Estás haciendo un gran trabajo y lleno de Amor hacia David, quien seguro que desde donde esté, estará muy orgulloso de vosotros.Como decía un gran maestro: Cuando no puedas trotar, camina, y cuando no puedas caminar usa el bastón, pero nunca te detengas!!!, ya que por más fuerte que sea tu dolor, el mundo no se detiene por él. Un abrazo: Paki

paki said...

Natxo:
Ayer preguntabas si aún sentía este intenso dolor por la pérdida de mi hijo después del tiempo transcurrido, y en mi experiencia te diré que es "el Amor" y "no el tiempo" el que cura las heridas y gracias a este AMOR puedes llegar a sentir a ese ser en una flor, en una estrella, en la paz y serenidad... y en la armonía porque su esencia vivirá siempre con nosotros. Paki

Natxo Rovira said...

Querida Paki, cada vez estamos más convencidos que ha sido David quien te ha enviado a nuestras vidas. No sabes el bien que nos hacen tus enseñanzas y tus pensamientos. Y cuanta razón tienes en éstos que escribes aquí, como siempre. Todos nos dicen: "date tiempo", pero ese no creo que sea el camino. No puedo imaginar que el tiempo pueda llenar este vacío tan inmenso, pero si todo el amor que siento y sentiré por David. Ese sentimiento sí que nos da fuerzas. Y no sólo amor por él, también por todos los que nos hemos quedado aquí sin él. Esa es una de las enseñanzas que nos ha dejado.
Un beso muy grande, y recuerda que también estamos empezando a llevar a Asier en nuestro corazón. Son especiales.

Anonymous said...

Estoy muy nerviosa, porque desde que pasó todo no he podido volver a entrar a ver a David, no lo soportaba. Es realmente bonito, estremecedor pro a la vez me llena de serenidad y felicidad ver todo lo que ha vivido David, la gran familia que habeis formado, tios, y los dos hijos tan maravillosos que teneis, y digo teneis porque davis esta con todos los que le queremos, yo todas las mañanas que me levanto pienso en el, por las noches le doy las buenas noches y cuando estoy triste por cualquier motivo el me da fuerza y me hace valorar lo que realmente es imporatante.No conozco a ningunos padres que hayan disfrutado, querido, aprovechado y sobre todo, que habeis conseguido darle toda la libertad que el se merecia para vivir los 12maravillosos años que ha compartido con todos nosotros. Gracias por ser como sois, por luchar cada dia, os queremos, muchisimo, juan y yo estamos sentados disfrutando riendo y llorando y como decia paki, queriendo cada vez con mas fuerza a david. Un brazo muy muy fuerte a los tres, pero sobre todo, uno muy especial a mi prima Anita que tantisimo quiero. GRACIAS.Iris.

Oriol said...

En veure la foto del Danubi m'he recordat del David. Eren les dotze de la nit,era el dia del meu aniversari i el primer en felicitar-me va ser ell. Sempre me'n recordaré.

Oriol Porret

Natxo Rovira said...

Benvolgut Oriol, fa dies que estic enganxat al blog del David. Ara, és el que em dona més vida, el que em fa estar connectat amb ell. He rebut moltes visites, molts elogis, molts comentaris. Però avui el teu missatge m'ha colpit especialment. I t'ho agraeixo infinitament.
Vosaltres, els joves de l'escola de música, sou els que vau viure els últims dies, les últimes hores, els últims minuts de la vida del meu estimat David. Puc entendre que molts hagueu quedat trasbalsats pels tràgics esdeveniments viscuts in situ. Però nosaltres, els seus pares, l'hem perdut físicament per sempre. I cada minut de la nostra vida hem de viure amb això. Tanmateix, algun psicòleg va "recomanar" que no tinguéssiu contacte amb nosaltres, encara no sé si pel vostre bé o pel nostre. El cas és que vaig demanar una reunió amb vosaltres, i se'm va dir que no era aconsellable.
El teu missatge m'ha fet recordar que tenim un assumpte pendent, potser massa dolorós, però crec que sobretot ho seria per mi. Jo tinc la necessitat de saber com va viure el David aquells últims dies, i ningú no m'explica res. Tu només has dit una frase, però m'has obert una porta, i m'has dit coses importants per mi i que jo no sabia. No vull saber detalls de l'accident, per això ja hi ha un testimoni davant notari que tinc però que encara no he llegit ni el vull llegir. El que voldria saber és com li va anar tot per Hongria, i necessito escoltar que va ser molt feliç.
En fi, et repeteixo el meu profund agraïment. Per fi algú dels que estaven allà ens diu alguna cosa (crec que només la Lucia ens havia dedicat unes paraules). I aprofito discretament aquest espai, espai que gràcies a tu s'ha obert, per si algú ho llegeix, i em vol ajudar.
Gràcies de tot cor, Oriol. Ets molt valent.