Amic:Perquè t’estimo i t’aprecio, perquè vull seguir sent feliç al teu costat, permete’m que t’ajudi a entendre com ens sentim i a no patir quan t’assalten els dubtes sobre com tractar-nos. Per això, des del més profund del meu cor, et dic:
M’agradaria que no tinguessis por de pronunciar el nom del meu fill. El meu fill va viure, encara l’estimo molt i necessito escoltar el seu nom.
Si m’entristeixo, ploro o m’emociono perquè parlem del meu fill, m’agradaria que sabessis que no és perquè m’hagis ferit. Al contrari, m’has permès parlar del meu fill i m’has permès plorar, i t’ho agareixo.
El tresor més gran que tinc són els seus records. M’agradaria que no desapareguessin mai de les nostres converses. Gaudir-ne d’ells pot ser també motiu de joia.
M’agrada que el meu fill estigui en els teus pensaments. I que nosaltres també hi siguem. I que de tant en tant, ens dediquis una part del teu temps. No et desencoratgis si aquell dia jo no en tinc ganes. Torna-ho a provar, sisplau.
M’agradaria que no fessis veure que no ha passat res, que no intentis entretenir-me si jo no vull, que no canviïs de tema si et parlo del meu fill. Així sí és com realment em fas mal.
Hi ha dies que estic millor i d’altres que no. M’agradaria que quan tingui un bon dia no pensis que el meu dolor s’ha acabat i que quan el dolor estreny no tinguis pressa perquè
Desprès de perdre un fill és normal reexaminar tots els nostres valors i les nostres creences. M’agradaria que si en parlem i ho debatem, no pensis amb compassió que la desgràcia m’ha trastocat i sobretot que no frivolitzis o facis broma dels meus pensaments. Pensa que em donen consol, i són fruit de llargues hores de reflexió i dolor.
En resum, m’agradaria que entenguessis que vull seguir formant part de la teva vida, que ho necessito i que no pretenc que el dolor s’instal.li permanentment en les nostres relacions. Al contrari, la vida pot ser bella i podem compartir moltes coses, però de tant en tant, també vull compartir els meus sentiments i els records del meu fill.
Adaptació personal a partir d’un escrit extret del Grup AVES.
23 comentaris:
Clar i diàfan, lliçó d'humanitat... Gens fàcil...Les paraules es queden ben curtes, ens adonem de com ens costa expressar els sentiments...De fet, potser no en sabem gaire, si més no jo.
M'agrada llegir el bloc del David. El vaig seguint, el comentem a casa...És un convit permanent a la reflexió, una mica més enllà de les preocupacions diàries, les cabòries quotidianes...I de fet, absolutament lligat a les petites vivències de cada dia.
Simplement, us envio una abraçada, carinyosa i serena. Fns ben aviat.
Quico.
Cada nova incorporació al Blog és molt especial, em porta a la reflexió i sovint em deixa sense paraules.
Una forta abraçada,
Eva i Andreu
No saps com s'agraeixen aquestes paraules, No saps com reconforten. No saps el bé que senten, el què ensenyen, són una autèntica lliço de la vida.
Una forta abraçada,
Miquel
Quiero compartir con vosotros la noche tan maravillosa que he pasado...He soñado con David!!He soñado que el tio nacho y yo entrabamos a verlo al hospital (porque me quede con ganas de darle un besito) y abria los ojitos, y a partir de ahi jugabamos los tres, David se reia mucho y algo muy curioso era que era muy cariñoso con nosotros( raro en el jeje) y nos daba besitos..Lo cuento contento, lo siento, pero pienso que debo tranmitiros lo que david me ha dicho que os dijera, otra señal de nuestro angel, y es que esta con nosotros, que quiere que estemos felices cuando pensemos en el, y lo que me quedo del somni.. es que todos los besitos que no nos dio nos los quiere dar ahora, porque nos siente cerca y solo quiere vernos fellices y sonreir.. Os quiero y solo os deseo que soñeis con el como he soñado yo, porque lo he sentido tan cerca...Espero que todas las noches que el quiera venga a vernos para regalarnos unos momentos de el para regalarnos una noche un sueño, felicidad..sus ojitos felices y sus ganas de dar añor.
iris
NO PODEMOS DAR MARCHA ATRÁS, NO PODEMOS DEVOLVEROS LA INMENSA ALEGRIA QUE TENIASIS ANTES DE AQUEL 25 DE MAYO, NO PODEMOS DECIROS QUE DEBEIS HACER ANTE UNA SITUACIÓN ASÍ, PERO LO QUE SI PODEMOS Y HACEMOS ES HABLAR DE DAVID CON ALEGRIA Y SENTIMIENTO DE TRISTEZA AL MISMO TIEMPO. NUNCA OS OLVIDEIS QUE NOSOTROS SEGUIREMOS HABLANDO DE ÉL, PODEMOS LLORAR JUNTOS Y RECOGER LOS PEDAZOS PARA ARMARLOS DE NUEVO Y PODEMOS OFRECEROS NUESTRA MANO CUANDO LA NECESITÉIS.
UN BESO MUY GORDO.
MJ Y ALEX
Quines paraules més maques, Natxo. Aquestes paraules ens ajuden a tots nosaltres a saber com us sentiu, el que voleu, però també ens ajuden i ens ensenyen a saber afrontar aquests moments de la vida.
Crec que tots volem parlar del David, de les vivències, dels moments i les anècdotes que hem compartit amb ell i amb vosaltres. Són un gran tresor que no tothom té la sort de gaudir-lo. Som molt afortunats.
Natxo, quin text mes sincer¡¡¡
I quina llastima que ens serveixi a tots per adonar-nos de que habitualment anem per la vida amagant els nostres sentiments, aparantant fortalesa, intentant que ningu pugui saber que ens ha ferit, culpit, emocionat.... per no semblar vulnerables.
I que estupit, perque quan la vida et colpeja de debó, el cop no vé dels amics ni de l'entorn proper sino de......
Quina poca traça que tenim per obrir els nostres cors als altres, quan es tracta d'alegries es mes facil, pero quan es tracta de compartir el dolor, sempre ens amaguem darrera de la excusa de que no ho farem prou be, ens costa molt imaginar el dolor dels altres, potser perque ens fa por pensar com seria de gran el nostre en un cas igual
natxo, jo no vaig tenir la sort de coneixer al David, i per tant no puc parlar amb tu del que feia, pensava, amoinava,... pero el que espero poder continuar fent es parlar amb tu, sempre, de la vostra maravellosa relacio desde el meu particular punt de vista com mare de quatre fills.
Un peto enorme, i com sempre gracies per obrir-nos una miqueta els ulls amb les teves paraules.
Ojala aquesta darrera (de moment) carta ens ajudi a tots a apropar-nos mes a vosaltres per poder compartir el vostre dol.
Estimats tots:
Algun amic m'ha dit que mai més li doni les gràcies.
Què puc dir doncs? que les vostres paraules sempre són boniques i dolces, i que cada vegada que rebo un missatge, em feu sentir bé.
Amic Nacho,
Poques ocasions he tingut per parlar amb tu, per� en totes he pogut palpar el cor que hi ha al darrera, igual que en el de l'Anna.
Intento entendre el que esteu passant, (saber-ho nom�s �s possible quan et passa de veritat) pensant en com jo estimo la meva filla. I vull que s�pigues que comparteixo la vostra emoci� i ganes de viure, amb el dol de la p�rdua d'en David, i tamb� en el desig de fer perdurar el seu record, en vosaltres, i en de la gent estimada que us envolta.
En el magn�fic text que acabo de llegir, has obert els teus sentiments. Permet-me obrir els meus i enviar-te una forta, forta abra�ada.
Jaume
Amic Natxo!!
He llegit el texte amb molta emoció,sol devant el PC,sense tenir cap mirada que jutgés les meves emocions ni caps braços que m'estrenyssin..I m'has fet plorar molt.
No se si de tristessa,de impotència de comprensió.. ,no ho se...Peò m'ha arribat a dins de l'ànima,per quedars'hi.
Coi tu,aixó es molt fort.
Una abraçada tant sincera com soc capaç de sentir
el teu amic que us estima
Queria daros las buenas noches antes de irme a dormir siento la necesidad de veros, de daros un abrazo, sentiros cerca, estar al lado de anita..me siento que estoy tan cerca en el sentimiento pero tan lejos que la pena es mas grande..no pasa un dia sin pensar en vosotros y sin echar de menos a David, y no quiero entristeceros mas de lo que estais simplemente necesito deciros que os queremos muchisimo, y que david esta aqui con nosotros sintiendo todo el amor que hay por �l, y s�lo porque el sienta lo mismo que sentimos nosotoros cada dia por el tenemos que luchar, porque estoy segura de que nos seguir� mandando regalitos, besos y mensajes cada dia..Buenas noches os quiero mucho un besito muy muy fuerte.iris
Hola familia, avui em fet una excursió Esther i jo per la Fageda d'en Jordà i em pensat molt en les teves paraules. Quan estic amb vosaltres sento que estic més a prop del Víctor i del David, per això ens trobem tan bé. No és casualitat. No sé però, aquestas sensacions són cada cop més freqüents.
Hola,
Jo no us conec, ni a vosaltres ni als pares del Víctor. Vaig arribar per casualitat al vsotre bloc i d'aquí, al seu. Sóc mare d'un nen de tres anys, gairebé quatre, i d'una nena de dos, i a través vostre em sembla que estic aprenent a estimar-los més, a mirar-los d'una altra manera, a gaudir de tots els moments, malgrat el cansament, la feina, els nervis o els entrebancs de cada dia.
Us vull agrair la vostra siceritat, la vostra sensibilitat, i dir-vos, per si d'alguna manera us serveix de consol, que ens esteu ensenyant moltes coses a molta gent.
Gràcies un cop més.
Natxo, quan ens veiem, que ens veurem, m'hauras de disculpar si jo també ploro. Ara pràcticament ho estic fent, amb un nus important a la gola.
Deus tenir raó que parlar del David, de seu molt important, de fet estic convençut, ningú que no hagi passat el que vosaltres pot saber el que es passa i ... crec que ni tant sols així. Ho sento molt!!! Ànims de debó.
Xavi Marcet
Querido Natxo;
Admiro una vez más la claridad con la que expresas tus emociones, y cómo reflejas tus sentimientos. Me resulta enormemente conmovedor como estás elaborando tu dolor. Y lo que más admiro es, que incluso pienses y ayudes al que quiere ayudarte pero no sabe como hacerlo.
Un beso
Sílvia Tomàs
El pasado dia 14 de noviembre asistí en el Hospital Trueta a una conferencia cuyo título era "Com sobreviure a la mort d'una persona estimada" a cargo de Alba Payàs Psicoterapeuta y alumna de la Dra. Elisabeth Klubber Ross. Fue fantástica. Habló, entre otras muchas cosas, de lo que dices en este escrito. "Com esteu?", Vols que en parlem?", es tan difícil pronunciar estas palabras. Porque tienes razón, me asaltan muchas dudas de cómo trataros para no heriros. Nunca sabes qué decir.
Como dijo Alba es mejor escuchar en silencio.
Ahora estaba mirando fotos y viéndolas me parece que esto no es real. No consigo creerlo. aún estoy en la fase de negación.
Y Aurora, como siempre, explicando la historia de cada foto, aunque sean de varios años atrás, espero que siempre recuerde esas anécdotas ya que me encanta que me las explique.
Moltes nits, quan ja és tard, com avui, i la casa està en silenci, obrim el blog del David.
Sona aquesta entranyable música de fons , que no se com ens porta una gran sensació de pau i amor . Si l'Àlex encara està despert, sempre la sent i ve fins l'estudi.
Ens agrada passar una estona entre les fotos del David, entrant una mica en la vostra vida, en aquesta vida que ens oferiu a través dels vostres escrits i experiències penjades al blog.
És bonic recordar el David petit i també les seves més recents vivències.
És colpidor saber com esteu...,com heu viscut les vacances..., com enyores, Natxo , els dissabtes al matí que no són com eren... ,el buit de la nit de Halloween..., compartir el "no-sentit" de que el David hagi marxat abans que tots nosaltres...
Encara que haguem parlat aquell mateix dia, el blog és moltes vegades, el full obert de sentiments i emocions que sentim i compartim amb vosaltres de forma molt viva.
Aquest darrers dies hem llegit i rellegit, una i més vegades el text a l'amic.
Aquesta sincera declaració del que realment espereu de nosaltres, dels que ens considerem els vostres amics.
A part d'estar escrit amb una sensibilitat frapant, és una mostra més de com heu obert el vostre cor a rebre tot el que estiguem disposats, i preparats, a donar-vos els que us envoltem.
Ens ha agradat molt, més que molt!
Recordarem al David, avui i sempre.
Parlarem del David , avui i sempre.
Us preguntarem com esteu, avui i sempre.
Us escoltarem, avui i sempre.
Intentarem saber quan més necessiteu que us dediquem el nostre temps, i com....
Ens agrada compartir amb vosaltres les noves vivències i sentiments que elaboreu. És per a nosaltres, també, un aprenentatge. Ara i sempre.
Us entenem.
Formeu part de les nostres vides, com sempre ha estat.
Esperem estar a l'alçada!
Bona nit, amic
M
És impressionant tot el que esteu fent i particularment estic content perquè tinc la sensació que això us ajuda molt a omplir el buit que teniu.
De tant en tant miro el Blog del David, no gaire sovint, la veritat, tinc poc temps i vaig molt cansat, però avui m'he fixat en l'escrit "La lliçó del temps" i m'han entrat MOLTES contradiccions: Perquè segueixo malgastant el meu temps en coses secundŕries? No sé, Natxo, no sé ben bé perquè, però avui el Blog m'ha colpit com el dia que ens vas enviar el fatídic SMS confirmant el que ja ens havíeu avançat (per cert SMS que no he volgut esborrar i encara conservo).
Avui he rebut una lliçó com mai, ja que després d'escoltar el programa de ràdio "Perdre un fill : la prova més dura", m'he llegit fins a 4 vegades el "M'agradaria" i crec (tot i que només crec) que he començat a entendre alguna cosa. Com molt bé diu alguna de les mares que hi participen: "si no ho han passat no ho poden entendre". I estic molt content de veure que heu trobat molta gent propera que el dia a dia us ajuda a tirar endavant, altres no hem sabut o no hem pogut. Senzillament el teu escrit "M'agradaria" és tan clar, tan profund, i a toro passat sembla tan evident que ha de ser així, que penso que la prudència i el temps que dic que no tinc, m'han portat a no parlar del David.
Al principi reconec que em va costar entendre que fessis tot això del Blog, amb tanta intensitat i tot, però ara ho veig tan evident, tan necessari, tan humà que tot i que al principi del missatge no t'ho volia dir, ara vull que sàpigues que porto de més d'una hora plorant sense parar, sol al menjador de casa, sanglotant i tot, PEL DAVID, PER L'ANNA I PER VOSALTRES. Us enyoro i l'enyoro
L'altre dia, desprès de l'assaig, vaig tenir molt present aquest mes de març passat, quan ens varem conèixer. Què fort! Què lluny que ens queda aquell temps! No pots imaginar-te la importància que ha tingut també per a mi la marxa del David; encara que sense conèixer-lo molt, directament i coneixent-vos a vosaltres sols de dos mesos i mig abans... Jo també ho he d'anar superant, en la meva mesura... Ja t'he dit vàries vegades el que em dol visitat el blog. I és un mal no sols per tu, per vosaltres; també per mi, per la vida... I tot així i els pensaments de por, d'inseguretat, de fragilitat, d'inestabilitat, etc. que comporta, sense el contacte continuat, gairebé diari amb tu, s'ha agreujat.
Com pots veure (ja ho sabies) som un univers els que, al voltant vostre, pateixen pel mateix que vosaltres, amb modulacions i matisos i intensitats diferents, però pateixen, al cap i a la fi. I la veritat, parlo per mi, que el contacte continuat amb tu apaivagava el sofriment.
Una abraçada!
Jo només volia manifestar-te que estem al teu costat i al de l'Anna, pots caminar sol perfectament, però si t'ensopegues o et trobes perdut ens tindràs sempre al teu costat, encare que només sigui per cantar a la Coral o per escoltar les meravelloses vivències que vàreu tenir amb en David.
Les feines que fas amb il.lusió son una bona teràpia, i a tu energia no et falta. El ple desenvolupament de les capacitats de la persona es una fon important de satisfaccions.
Vinga, a seguir gaudint de la vida, del present, de la companyia de la gent que estimem, de tot i per tot
Una abraçada,
M.A.
Avui fa mig any que en David va patir l'accident. Últimament hi penso moltíssim i estic més sensible que mai. Crec que vaig fer una "crosta de racionalitat" al principi que és relativament fàcil si no has conviscut quotidianament amb la persona, però amb el temps acuso més el buit. Dec estar passant, de manera retardada i atenuada, tot allò que vosaltres patiu constantment. En parlem amb la meva dona i a ella li passa el mateix. Malgrat que parlem de tristesa, però, espero que això que et comento et reconforti més que no pas t'entristeixi: és una manera de dir-vos que estem al vostre costat i que la flama d'en David no s'apagarà mai
Cada dia entro al bloc del DAVID.
Jo també soc de les que al principi tenia una certa recança en veure publicats sentiments tant intensos, però mica en mica em vaig adonar que totes aquestes comunicacions han estat un gran què i que segur que a més d’ajudar-te moltíssim a tu, a l’Anni i a l’Anna, també ens ha ajudat a un munt de persones a replantejar-nos la vida i a treure importància a el que no en té, a no fer-ne problema de les coses, a viure amb els ulls més oberts, a saber mirar d’una manera més àmplia...
En fi, et felicito per les teves paraules tant sinceres, per saber expressar sentiments i emocions a flor de pell. Per la teva naturalitat a l’escriure, que converteix els textos en pura literatura...
Una abraçada
X
Holes un altre cop!
Felicitats per aquest article!
Com ha dit un altre lector "si no ho has passat no ho pots entendre"
és així de clar!!
aquest "m'agradaria" és ben cert!! la gent no sap com ha d'actuar davant d'un fet com aquest! No sap que dir-te, no sap com animar-te, no sap que fer per a fer-te sentir bé!!! no sap com distreuret!
I no se'n dona compte que no parlar del tema ens fa mal!!
A la meva família ho he viscut! cadascu s'ha agafat la mort d'una manera diferent! Amb dos germans sembla tema tabu parlar del meu pare i amb l'altre germa cap problema!
Amb la meva mare, és un parlar contant! crec que és la que millor ho porta alhora d'extreure tot el qeu sent!! de totes formes és la que més ho pateix ja que li ha marxat la persona que més estimava! Li agrada recordar-lo, parlar d'ell, explicar vivències! però això si, depen amb qui està la veig que es reprimeix i això no hauria de ser així!
Jo ho intento fer així! m'agrada parlar d'ell, explicar coses però depen de qui tinc al davant no em sento agust! perque veig que la gent s'incomoda!!
La gent hauria d'aprendre més a exterioritzar més els seus sentimetns,les seves preocupacions i sobretot el seu dolor! segur que es sentirien molt millor!!
Un petonàsss
Publica un comentari a l'entrada