8 de desembre del 2007

Jo ho accepto (...com el riu que flueix)


Molt sovint em descobreixo imaginant com seria la nostra vida si el David no s’hagués mort, si hagués tornat d’Hongria amb els seus companys i mestres, si tot hagués estat normal, perquè afortunadament, la majoria de fills no moren abans que els seus pares.
Veig nens que van o tornen del IES i sé del cert on estaria el David en aquell precís instant. O fem una excursió i imagino al David grimpant al seu aire o potser rondinant. O me’n vaig a dormir i imagino que el David estaria ara llegint al seu llit. Són maneres de torturar-me, és possible, però impossible d’evitar. Avui tinc el dia més relaxat, amb ganes d’expressar reflexions que poc a poc vaig incorporant. Una d’elles, en la que penso sovint quan vull trobar pau, és la del riu que flueix, com el títol del llibre d’en Paulo Coelho, una metàfora que he sentit més d’una vegada aquests mesos. Diu que la nostra vida pot ser més gratificant i suportable, si aprenem a fer com els rius, els quals, des del seu naixement fins la seva mort, sempre flueixen pel camí més senzill, més natural, malgrat els imponents obstacles que es troben al davant. No m’acabava d’agradar aquesta metàfora, perquè jo vull poder arribar a pensar en el David sense dolor però en cap cas vull seguir el meu curs deixant-lo enrere. De cap manera.

"Tenía que rendirme ante la evidencia. Tenía que abandonar la negación y dejar de luchar contra lo imposible. No podía elegir que esto no hubiera sucedido: se trataba de un hecho consumado. Al rendirme, pude encontrar nuevamente paz y calidad de vida". Del llibre Lliçons de Vida de E.K.R. i David Kessler.

Fins que he entès que no hem d’entendre aquesta metàfora com si fóssim com una simple gota que neix, corre, va salvant obstacles i acaba a la desembocadura. No. Nosaltres Som el riu sencer. Així, la nostra vida ha d'anar fluint. I podem escollir si ens entestem en quedar-nos atrapats o negar l’evidència quan ens trobem davant d’un patiment aparentment insalvable, o bé si busquem, com els rius, la manera més senzilla d'acceptar-ho i deixar-nos portar per on la vida ens porti. D’aquesta manera, podem conviure amb el terrible obstacle, però seguim fluint, i com fa el riu, l’envoltem i amb el temps, l’anem treballant per donar-li formes més suaus, més amorosides. Així procuro fer-ho jo per seguir endavant. Per l’Anni, l’Anna, la meva família, els meus amics i per mi mateix, vull aprendre a ser aquell riu que baixa acceptant que hi ha obstacles i seguint el camí que toca de manera natural, però, com fa l’aigua, sempre abraçant i no deixant mai d’acaronar i mantenir ben present dins del meu curs aquella roca tan immensa que ha quedat al mig, per sempre i per bé: el David.

Observa las cascadas:
Si les retiráramos las piedras de su camino, perderían su canción.
Son los obstáculos que hacen que nuestras aguas prosigan. Ninguna roca, por más dura y resistente que sea, es capaz de detener el agua. Ésta tiene la sabiduría para contornarla y seguir adelante, con la fuerza de la suavidad...

Así también es nuestra vida. Los obstáculos existen para hacernos caminar cada vez más firmes, más determinados, totalmente entregados, confiantes en la existencia.
Fe y rendición.
Por tanto, cuando el sufrimiento toque a tu puerta, no te lamentes ni te
inquietes, sé apenas un testigo de tu dolor. Siéntete un privilegiado porque después de las batallas, resurge el alma...
Sé flexible como las flores, y como las mariposas cuando enfrentan el fuerte viento ... y siente todos los perfumes. Extiende tu mano, y ofrece tu comprensión, o tu amor. Vinimos a éste planeta para aprender a amar.

Tan sólo eso.

Desconec l'autor d'aquest text. Ens el va fer arribar el Xavi el 21.09.2007

6 comentaris:

kalidoscopi ha dit...

Les roques d'un riu són també part d'aquest riu perquè formen part de la seva bellesa. Són les que li donen forma, les que determinen per on passaran les aigües, i les que fan que hi hagi zones de ràpids i zones d'aigües més tranquil·les.
Natxo, Anni i Anna, no us oblideu que estic aqui per a vosaltres, per a escoltar-vos, per si voleu parlar, per si voleu estar en companyia i en silenci, per plorar, per riure, per recordar, per passar una estona, per estar junts, per tot allò que necessiteu.
Us estimo.

Anònim ha dit...

Quant d'amor hi ha en els teus pensaments, tot es positiu i tot sembla tenir una raó de ser. Aprenem o acceptem la realitat quan com bé tu dius, ens convertim en el riu, quan decidim continuar el nostre camí i adaptar-nos a les noves situacions.

D.

Anònim ha dit...

Sempre que vulguis parlar del David, ho farem amb naturalitat i si mai
t'ofenc, sobretot no t’ho callis que som tots uns aprenents en aquesta
tasca de viure.
Gràcies per l'abraçada que m'ha arribat molt forta i sobretot espero
que la meva també us envolti a tu i a la teva família, que li espera
un Camí ple de joia i alegries i sobretot mai oblidarem en David, que
fins fa poc no havia conegut i ara ja està amb nosaltres
Pep

Anònim ha dit...

Amic meu, si és possible que algú oblidi, però tingues present que nosaltres mai oblidarem..... que mentre ens quedi un alè d'esperança, un alè de vida, mentre parlem d'ells... ells no moriran!!!
I si per un casual, en algun moment del dia no "penses" amb ell, no tinguis por, tot forma part del dol.
Contxi

Anònim ha dit...

Tinc ganes de compartir amb vosaltres tot el que esteu passant; bé, potser això és massa agosarat. Potser millor dit, seria: m’agradaria que sabéssiu que comparteixo el David en el meu pensament.

Tinc molta sort de ser amic vostre.

kalidoscopi ha dit...

David, t'estimo. Ets la pedra que dóna forma i bellesa al meu riu.