La Mort

Cada quinze dies tornem a l'Hospital Sant Joan de Déu, al Grup de Dol, on compartim una estona amb tota aquests altres pares que també han perdut fills, tots en els darrers vuit mesos:

- La Maria Rosa, que va perdre la seva filla Rosa Mª amb 21 anys, a causa d'una fibrosi quística. Ja havia perdut un fill fa molts anys, amb només 10 mesos.
- La Rosa i el Vicente, que van perdre al seu fill Joan, de 16 anys per un aneurisma mentre jugava a la piscina de casa seva.
- Nosaltres, que vam perdre al David amb 12 anys, per un atropellament mentre gaudia feliç d'unes colònies musicals
- La Rosa Mari i el Santi, que van perdre la seva filla Anna, d'11 anys, desprès de molts anys patint una anèmia de Fanconi.
- El José i la Maria, que van perdre al seu fill Dani, amb 10 anys, a qui li va caure un mur d'una casa en runes on estava jugant.
- La Mariluz i el Jordi, que van perdre al seu fill Pablo, de 8 anys, víctima d'un càncer d'ossos.
- El José Carlos i la Montse, que van perdre al seu fill Carlos, de 8 anys, per un tumor maligne a la base del cerebel.
- I l'Ester i l'Antonio, que van perdre al seu fill Víctor, de 4 anys, per una malaltia que encara no està del tot clara, i que li va provocar una paràlisi fulminant de tot el cos.

Des d'aquestes pàgines els envio a tots un afectuós record. De vegades em sento bé compartint sentiments amb persones que estan com jo, no et sents tan sol. De vegades em sento fatal i desitjo fugir, pel profund dolor que flota en aquella sala i per les esfereïdores històries que s'escolten. De vegades m'assalten sentiments no gaire bondadosos i penso en certa gent queixica, frívola o insolidària que hauria de presenciar una d'aquelles sessions, encara que dubto molt que estiguin llegint aquestes línies.

En qualsevol cas penso molt en el David i en tot el que m'ha donat. Entre moltes altres coses, m'ha fet documentar, meditar i reflexionar sobre la mort. I m'ha fet descobrir tot un altre món, un canvi profund de consciència, una camí que ara començo, però que ofereix unes perspectives de creixement i pau que em donen molta serenitat. I que vull començar a compartir amb qui vulgui escoltar. Crec fermament que ja no li tinc cap por a la mort, potser sí, i molt, al patiment, però en el fons, pot haver res pitjor que el patiment que he sentit aquests mesos? Però por a la mort, definitivament no. I això és un alliberament increïble. Jo encara no he pogut connectar plenament amb el meu nivell espiritual, però tinc la certesa de que hi és, i de que algú s'està encarregant de mostrar-me el camí.

Us recomano molt un llibre d'en Brian Weiss que es diu "Muchas vidas, muchos maestros". Per mi ha estat una revelació, una font de coneixement i de serenitat per l'esperit. Crec que tothom l'hauria de llegir. Aquest n'és un paràgraf, quan el Dr.Weiss comença a prendre consciència de les ensenyances dels mestres espirituals: "Yo sentía más esperanza y alegría, encontraba en mi vida más sentido y satisfacción. Comprendí al fin que estaba perdiendo el miedo a la muerte. Ya no temía a mi propia muerte ni a la no existencia. Me daba menos miedo la posibilidad de perder a otros, aun sabiendo que desde luego los echaría de menos. ¡Qué poderoso es el miedo a la muerte! Llegamos a grandes extremos para evitarlo: crisis de madurez, aventuras amorosas con personas más jóvenes, cirugías estéticas, obsesiones por la gimnasia, acumulación de bienes materiales, etc. Nos preocupa horriblemente nuestra propia muerte; tanto que, a veces, olvidamos el verdadero propósito de la vida."