Cada cop que obro la carpeta de missatges del meu mòbil, em surt un del David. Només deia una paraula: “adew”
...ADEW...
Així es va acomiadar. He pensat moltes vegades en aquest missatge i en tot el que hi havia darrera d’una paraula. Estic convençut, no sé com, que de manera subconscient, s’estava acomiadant. Potser no per sempre, sí per molt de temps.
Era el 17 de maig a les 9:10 hores i quan el vaig rebre encara vèiem l’autocar que sortia de l’Escola de Música camí de l’aeroport. En aquell punt va ser el darrer lloc on el vam veure conscient, de fet on el vam veure viu. Poc desprès, molt emocionat, li vaig enviar aquest missatge, a les 10:49 hores:
”Passa-t’ho molt bé. A web del festival surt el teu nom entre tots els altres 8000 músics. Sempre recordaràs aquest viatge, per tant disfruta de cada segon. T’estimo”
No puc evitar de pensar, quasi de sentir, que tot plegat tenia un caràcter premonitori i que, d’alguna manera, ell sabia que no tornaria, en el pla conscient segur que no, però en algun altre pla més profund del seu ser, segur que sí. Potser algun dia m’atreveixo a explicar la quantitat de petits detalls, de sorprenents casualitats, de persones, moments o actituds que des de mesos enrere ens estaven preparant per aquest moment.
Durant aquells dies, l’Anni i jo vam decidir no trucar-lo, donar-li ales perquè se sentís lliure i deixar que fos ell qui es posés en contacte amb nosaltres, si volia. Ell, tan independent com sempre, o ves a saber perquè, no va dir res en tres dies. Diumenge dia 20, pel matí, tots dos, molt enyorats, vam trencar el silenci promès sobre la nostra decisió i ens vam decidir a enviar-li un SMS: “com estàs?”. La seva resposta, escueta, va ser: “bé”.
A les 19:09, sense demanar permís a l’Anni li vaig tornar a enviar un altre missatge: “On sou? T’ho estàs passant bé? Si no pots respondre, no et preocupis, ja parlarem, A10”. Sí que va respondre: “Estem a Budapest i stem menjant. Mo passo B. DEW”. Aquest és el darrer missatge. Prop d’aquella mitjanit, va patir l’accident, i se’n va anar.
Ahir vaig tornar a reviure, de manera espontània, aquella setmana. Feia dies que no sentia un dolor tan intens però vaig tenir una valuosa ajuda. Poc a poc, de tant en tant, aquests sentiments bloquejats retornen, van sortint i vaig drenant molt lentament. Vaig plorar molt al David, i avui em sento molt més serè.
Encara conservo tots aquests missatges…
Era el 17 de maig a les 9:10 hores i quan el vaig rebre encara vèiem l’autocar que sortia de l’Escola de Música camí de l’aeroport. En aquell punt va ser el darrer lloc on el vam veure conscient, de fet on el vam veure viu. Poc desprès, molt emocionat, li vaig enviar aquest missatge, a les 10:49 hores:
”Passa-t’ho molt bé. A web del festival surt el teu nom entre tots els altres 8000 músics. Sempre recordaràs aquest viatge, per tant disfruta de cada segon. T’estimo”
No puc evitar de pensar, quasi de sentir, que tot plegat tenia un caràcter premonitori i que, d’alguna manera, ell sabia que no tornaria, en el pla conscient segur que no, però en algun altre pla més profund del seu ser, segur que sí. Potser algun dia m’atreveixo a explicar la quantitat de petits detalls, de sorprenents casualitats, de persones, moments o actituds que des de mesos enrere ens estaven preparant per aquest moment.
Durant aquells dies, l’Anni i jo vam decidir no trucar-lo, donar-li ales perquè se sentís lliure i deixar que fos ell qui es posés en contacte amb nosaltres, si volia. Ell, tan independent com sempre, o ves a saber perquè, no va dir res en tres dies. Diumenge dia 20, pel matí, tots dos, molt enyorats, vam trencar el silenci promès sobre la nostra decisió i ens vam decidir a enviar-li un SMS: “com estàs?”. La seva resposta, escueta, va ser: “bé”.
A les 19:09, sense demanar permís a l’Anni li vaig tornar a enviar un altre missatge: “On sou? T’ho estàs passant bé? Si no pots respondre, no et preocupis, ja parlarem, A10”. Sí que va respondre: “Estem a Budapest i stem menjant. Mo passo B. DEW”. Aquest és el darrer missatge. Prop d’aquella mitjanit, va patir l’accident, i se’n va anar.
Ahir vaig tornar a reviure, de manera espontània, aquella setmana. Feia dies que no sentia un dolor tan intens però vaig tenir una valuosa ajuda. Poc a poc, de tant en tant, aquests sentiments bloquejats retornen, van sortint i vaig drenant molt lentament. Vaig plorar molt al David, i avui em sento molt més serè.
Encara conservo tots aquests missatges…
19 comentaris:
Hola company de la vida, ahir vaig tornar a la UCI de Sant Joan de Deu, em van donar l'autopsia. Quan m'acostava a l'hospital, començaven a tornar les ultimes imatges del Víctor conscient, quan plorava perque no podia seure bé. >També vaig recordar la ultima vegada que li vaig posar el seu últim panyal, la ultima nit abans d'entrar a la UCI. EL sentiment és brutal. Ja veus si estic al teu costat! Una abraçada molt forta.
Molt estimats NAtxo i Anna:
Avui és un dia diferent, tots estem esperant la venda del darrer llibre d'en HArry POtter i m'he recordat molt del David.
Recordo fa anys pot ser tres o quatre que el veia a l'entrada de la antiga escola de música amb un llibre del bruixot. Sempre m'ha agradat involucrar-me en les coses que li agraden als meus alumnes, i aquell día li vaig preguntar: qué estàs lliegint David? i molt emocionat em va respondre: "Aquest llibre boníssim de HArry POtter, jo em vaig fer la que no sabía rés de rés i li vaig demanar que m'expliqués de qué tractava i va començar a moure molt les mans per explicar-me coses d'aquell nen tan especial. Recordo molt el seu somriure i la manera de explicar-me tot amb molts detalles. Recordo que els seus braços eren molt primets i porava aquestes pulceretes de moda i li quedaven molt grans i quan ballugava les mans per explicar-me les coses del llibre se li pasavan fins l'avantbraç.
AVui li recordo molt perquè estic segur que ell ja sap el final de la història del bruixot que malgrat tot el patiment, esperem que tingui una vida de més serenor.
Un gran petó
Quan d’enyor
transmeten les teves paraules, Natxo!
Avui precisament
algú m’ha dit
“tot té un perquè”
tot té un sentit
tot són senyals, avisos
que la vida ens ofereix
que no sempre sabem veure
que de vegades tan sols intuïm...
Fem de cada detall, un tresor
d’un gest, una paraula amable
d’un somriure, un gran regal.
Ara ho sé de ben segur
tot té un perquè
tot té un sentit
els vostres missatges
el seu adew...
Sant Quirze del Vallès, 21 de febrer de 2008
Yo, sigo soñando con él.
MJ
Ets molt valent per voler compartir aquests sentiments tan íntims i tan durs.
Moltes vegades, de tant utilitzar les paraules acabem per no donar-els-hi el sentit que realment tenen, com aquest adew, o un t'estimo, o fins i tot el bé amb que us va respondre el vostre missatge.
Natxo, Anni, David i Anna, us estimo.
Qué duro, esas escenas seguro que os vienen a la memoria una y otra vez, repasar el último momento cuando se iba el autocar, pensar durante esos dias "¿qué estará haciendo en este momento?", desear tener un agujero para verlo disfrutar con sus amigos durante el viaje........... y el horrible destino acercándose.
Recuerdo que aquel domingo por la mañana hablé con Anna por el móvil, fué una conversación alegre y me explicaba lo bien que lo estabais pasando con la coral,vuestra hija estaba pasando el fin de semana con nosotros y todo estaba perfectamente sin sospechar lo que se nos venía encima. He pensado muchas veces en aquel domingo.
Guarda siempre esos mensajes, son un tesoro.
Pobre David, por qué le tuvo que pasar a él?
No dejo de pensar en vosotros.
Un beso,
Aurora
Amb el cor encongit us envio una molt forta abraçada, Natxo.
Miquel
HOLA HARRY!
CÓMO ESTÁS CARIÑO?QUÉ MENSAJES MÁS ESCUETOS!LA VERDAD ES QUE SIEMPRE ME HA GUSTADO LO QUE ME HAS COMUNICADO CON LA MIRADA.
POR CIERTO,HAS HABLADO YA CON EL TÍO WILLY?
UN BESO MI ÁNGEL.
Natxo,
Fins avui no m'he atrevit a parlar-te. No per res, sinó perquè tu mateix ja responies al que buscaves. Avui necessito dir-te, des de l'experiència d'haver perdut també el meu fill, l'Oriol, que és bo que repassis tots els moments amb el teu fill, encara que et facin plorar. Estàs buscant-lo desesperadament, com tots els pares hem fet. Jo no vaig poder fer un blog perquè no sé ni com es fa, però li escrivia cartes a l'Oriol, al meu fill que ja no puc tocar però que ja sento dins del meu cor. - Era buscar tot el que pogués, notes escrites, una felicitació pel meu aniversari..., era buscar la manera de posar-me en contacte amb ell-.
A mi això d'escriure-li, ara amb la distància de gairebé 7 anys, em va ajudar. Vaig plorar molt les paraules que escrivia, perquè tot era dolor, tot era estimació que es quedava dintre meu i pensava que s'esvairia, com el meu fill.
Hi ha una cosa, Natxo, i és que al començament, i vosaltres esteu al duríssim començament, el busques amb els sentits: voldries fer-li un petó, abraçar-lo, parlar-li, sentir la seva olor...
Ha de passar un temps que es fa molt lent, fins que ja sentis al David dins teu, i llavors ja no el ploraràs perquè ja és amb tu, encara que tu no ho notis. La seva energia, els seus records, els seus sms, tot el que vau compartir junts ja no et faran mal.
Llavors ja no necessitaràs els sentits per estimar-lo, sinó que l'estimaràs com abans però a través de l'energia, de l'esperit, de l'ànima, com li vulguis dir. L'amor, el seu record són indestructibles. L'energia no es mor mai, com no es morirà la teva energia, la de l'Anna, la de l'Anneta.
Una abraçada,
emi
Natxo, Anna i Anneta,
Una nit més donant una ullada al Blog, llegint la darrera anotació al diari personal. Un diari obert a tothom, on transcrius el dolor en paraules.
Una nit més que em proposo escriure unes paraules i per fi ho faig.
... Escoltant la música m'he quedat sense força als dits, la mirada s'ha perdut en la foto del David i la ment ha volat al vostre costat, els oides han tornat a escoltar el missatge que has deixat contestador ...
Ho sento però el missatge que m'agradaria enviar-vos perquè fes coixí del vostre dolor no el sé escriure.
Haurem de deixar passar el temps, aquest temps que va tan a poc a poc quan voldriem que pases més depresa.
Una forta abraçada i un petó per a tú, una altra també molt forta i un petó per l'Anna i per l'Anni un petó i una forta abraçada.
Andreu i Eva
Hola estimat Natxo
Altre cop, com quasi sempre, el teu text em deixa sense paraules.
Com pot ser que entre la serenor del relat es pugui veure tant sentiment, tant d'enyor, tant d'amor¡¡¡¡¡
També altre cop les teves paraules m'obliguen a la reflexió, a buscar dins meu quina es la meva idea respecte al destí, i com sempre em sorgeixen tots els dubtes del món.
Jo crec que el destí de cadascú de nosaltres està escrit, que potser tenim un petit marge de modificació per decidir si la lletra la posem en negreta, en majúscules,... però a grans trets està tot escrit. No obstant, crec que només les persones amb una sensibilitat extraordinària poden percebre els senyals i la resta dels mortals, entre els que em trobo, no som capaços d'endevinar o intuir res.
Quan parles de que el David possiblement tenia la capacitat de percebre els senyals i coneixia el seu destí, de les premonicions, tornes a mostrar-me el teu fill com un ser excepcional, amb una sensibilitat molt desenvolupada per un noi de només dotze anys.
Crec que el fet de que estiguis revivint tot el temps viscut amb el David, tan cruelment curt, tan sobtadament tallat fa que puguis fixar-te en uns detalls (o senyals) que en el moment en què els vivies no tenien el sentit i la importància que ara els dones, i a més ara, per desgràcia, coneixes el final.
Desconec totalment com s'ha de construir el dol, inclus dubto que hi hagi alguna cosa o algú capaç de fer que faci menys mal, o capaç de lograr que s'arribi a acceptar una mort tant difícilment comprensible com la del David. Crec que tu estàs necessitant tenir-lo present amb coses materials, els missatges de mòbil, fotos, potser també coses tangibles, i en canvi a mi, que l'estic coneixent a través del blog, només ens són necessàries les teves paraules, per conèixer-lo, per estimar-lo i per tenir-lo cada dia mes present.
Trobo les teves reflexions tan enriquidores, que algun cop, quan la Maria (la meva filla de l'edat del David) planteja alguna situació nova, em pregunto que haguéssiu fet el David i tu en la mateixa situació.
Gràcies estimat Natxo, per deixar-me compartir aquests sentiments, aquestes reflexions, per deixar-me créixer com a persona, per obligar-me a pensar.
Com sempre, un petó molt i molt fort-
Hola natxo:
avui, de casualitat, buscant informació al google sobre la mitja marató del plà de l'estany del proper diumenge -sóc novell en això de córrer i a vegades consultant a corredors.cat hi trobo infromació i consells que m'han anat bé per afrontar les meves primeres curses- m'he topat amb el blog que has dedicat al teu fill David.
Només vull agraïr-te que a internautes anònims com jo ens regalis aquest monument a l'amor, a l'estimació, a la vida.
N'estic segur que en David està molt orgullós de tenir un pare com tu.
Moltes gràcies i potser algun dia ens veurem en alguna cursa.
Xavier
Sant Cugat del Vallès.
Hola David, ja som cosins!
Em dic Teo Rovira Tehe i vaig néixer el passat dilluns dia vint-i-cinc de matinada. Queien quatre gotes. La nit era serena i només fou entorpida pels gemecs de dolor de la mare. S’esgotaven les últimes hores de Diumenge abans d’anar a feina. Tot d’una vaig decidir sortir. Ara toca presentar-me en societat i tu no podies faltar.
Vull dir que és tot un privilegi tenir-te com a cosí. Estic ben segur que el meu pare em parlarà de tu i ens coneixerem més a fons. De fet crec que entre tu i jo hi ha quelcom especial que ens uneix més que la resta. Pot ser una coincidència, pot ser el destí... jo crec que has estat tu. He vingut a aquest mon just nou mesos d’ençà que ens deixessis. Alguna cosa hauràs fet per portar la felicitat a casa meva, oi?
Un petó
Teo
Conec algú que té un gran tresor.
A dins el seu cofre, hi guarda les joies més meravelloses que poden existir:
carinyo, amistat, comprensió, imatges, paraules, moments... Però la més gran de les joies que conté, la de més valor, és l´amor.
L´amor pel seu fill. Un amor tan intens i gran que no deixa tancar la tapa del cofre. Es poden enfosar les mans en ell, retrobant allò que havia quedat amagat al fons, airejant totes les peçes perquè respirin de nou.
És un gran tresor. No deixeu d´enfonsar les vostres mans en ell, encara que a vegades us faci plorar, unes altres us farà somriure.
Petons
EVA
David sigue mandandonos su amor, y sus mensajes dia tras dia...muestra de ellos es teo, la vela que no se queria apagar y queiro compartir un mensaje mas con vosotros, especialmente con tio nacho y tia ana porque si a mi me dan fuerzas y emoción, espero y siento que a vosotros tambien,...este fin de semana la abuelita de juan de 90 años(un gran privilegio)estaba en fase terminal y la familia empezo a padecer..juan a las 3 de la mañana me despertó y me dijo que se iba al hospital a verla porque estba muy malita pero no sabian cuanto tiempo iba a sufrir...juan desde que vivio el adios de david con nuestra familia aunque en un segundo plano, igualmente que yo es otra persona, yo le admiro mucho..y contento me dijo que se iba al hospital a despedirse de su abuelita que habia vivido muchos años, no como david, y se fue feliz a despedirse de ella..yo cerre los ojos y hable con david le pregunte que como estba que me contara lo feliz que era, que me hiciera llegar el mensaje y coincidimos en que la abuelita de juan falleciera para dejar de sufrir cuando me dormi hablando con el a los 10minutos me llamo juan y me dijo que descansaba en paz...UNA VEZ MAS GRACIAS DAVID...TE QUIERO TANTO..CADA DIA MAS Y MAS..tios,anita os quiero muchisimo os mando un abrazo porque necesito daroslo pronto..buenas noches david.iris.
Hola Natxo i Anna,
Que bonic es el vostre blog, que bonic es poder transmetre els sentiments i que perdurin en el temps.Com m'agradaria saber fer-ne un i que pugues perdurar en el temps la vida del meu fill Marc, que va ser curta 4 anys, però intensa i ens va donar tot el que un fill pot donar des de el seu naixement a uns pares.
Poder expresar sentiments i emocions, a traves d'escrits, cartes, musica, tot el que t'apropi al fill que has tingut es mereixedor de que perduri.
Entrar al vostre blog es sentir-me identificada, en la distancia, però es sentir el dolor, el que vosaltres esteu passant i que nomes el temps us ajudara a tenir la serenitat de poder recordar-lo sense plors...Estic amb vosaltres per allò que necessiteu.....
Soc membre de l'associacio Un nou Horitzo. Se que heu parlat amb la Emi. Una abraçada
Montse Mas
mgm@minorisa.es
Fa molt de temps que no visito el blog. Avui la senyoreta Irene ens ha explicat que ja hem de fer el poema dels jocs florals de l'escola i el meu poema és aquest:
David, cosí meu.
En el cel tu etàs,
des de allà que fas?
ens mires a tots desconsolats?
Quants valors ens has establert,
quants secrets teus s'han descobert.
M'has ensenyat que és guerra que és pau,
Amb tu he aprés a valorar un adéu-si-au
Si estiguessis aquí a ningú sabries reconeixer,
tots hem canviat.
Ara tots et veiem com un Peter Pan,
el nen que no va céixer mai.
Has viscut l'infantesa, quina sort no haver arribat a créixer!
quina sort no ser un adolesent complicat!
quina sort no ser un adult amargat!
Em fas una enveja...
T'has anat d'aquest món malgastat.
No estàs preocupat no ets infeliç.
Però jo m'he quedat envoltada de mars de llàgrima,
crits de dol i mirades de llàstima, en aquest món contaminat.
Des de aquí no et puc dir un valorat adéu,
tan sols un , fins arreveure, cosí meu.
kisses
AtT:$$ €uro $$
hola sóc l'Àlex. Fa temps que us vull explicar que a la meva escola "GRAVI" cada setmana ens fan entregar un text escrit per nosaltres, les profes ens donen el titul i nosaltres l'hem d'escriure.L'últim es deia "una histroria de mi familia" haviem d'esciure una història curiosa o especial de la nostra familia. Després de pernsar-ho una estona vaig decidir que el meu text seria " la historia de mi amigo David". Vaig explicar el que va passar a Budapest i em vaig centrar en la vostra col.laboració a la Caravana Solidaria al Sengal. Encara que el David no és exactament la meva familia , la història valia la pena explicarla.Ja us diré que me'n diuen.
Ara acabo de llegir els missatges del mobil que us va enviar el David. Jo encara no en tinc però quan en tingui també els explicaré coses als meus pares quan viatgi!
Us estimo a tots quatre.
Àlex de la Cruz
Hola soc l'Arnau, l´anna té 2cosinets molt guapus! jugara molt
com jo amb el Pol.
arnau de la cruz .
patons
Publica un comentari a l'entrada