Per tu, David

Mentre sóc testimoni de la histèria col•lectiva d’aquests dies per l’encariment del cost de la nostra còmoda i insostenible vida, incapaços de renunciar a res, a costa de qui sigui; i mentre escolto a diari la conversa d’alguns companys de l’oficina, instal•lats en la queixa permanent, en l'implacable judici i condemna als demés, i en l’ànsia per accedir al darrer parany del voraç consum en el que encara perceben absurdament l’accés immediat a la felicitat, no puc deixar de pensar en els pares i mares que han quedat orfes d’algun fill, amb els què hem conviscut aquest cap de setmana, i amb tants d’altres que he conegut. I al•lucino amb els contrastos, com podem arribar a viure en la més absoluta superficialitat, o com podem aprofundir en tot el millor que hi ha dins nostre.

Ja ha passat un any des de la mort física del meu fill. Ha passat un any, i en algun moment he pensat “i ara què?”. Els dies es succeeixen, tornen a aparèixer els mateixos dies al calendari, i segueixo sense poder gaudir de les sensacions físiques que em proporcionava el David, acaronar els seus llargs cabells quan es deixava, mirar embadalit el seu somriure davant d’una nova pel•lícula, sentir els seu riure mentre explicàvem acudits dolents, o patir quan es refugiava en el seu món davant d’una petita adversitat.

Però..., com diu en Lluís Llach, “senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers”. Tard o d’hora, a tots ens arriba el dolor, la malaltia, la pèrdua. I llavors hem de decidir. I jo decideixo que no penso abandonar-me al dolor, no sóc cap víctima. Res serà mai més igual, és veritat, sempre m’acompanyarà la melangia per la separació física d’una de les personetes que més estimo. Però al mateix temps, com va dir algú, no permetré que el meu fill sigui el meu botxí. Ell no s’ho mereix; patiré en silenci, dignament, però tot el que ens ha deixat, tot el que ha sembrat, tot el que encara ens ensenya, m’ha de servir per aprendre, per intentar ser millor persona, per donar-me més i incondicionalment, per fer més feliços als altres. Miro dins el meu cor, i agraeixo els dotze anys que ha volgut compartir amb mi. I penso seguir endavant el que me quedi de vida, seguir vivint amb coratge, amb serenitat, amb generositat; i amb alegria, tal com procuren fer sempre l’Anna i l’Anni, sempre que poden, sempre intentant regalar-me el millor que tenen. És el millor homenatge que li faré al David.

Per tu, David, fill meu.

“Així, només, et deixo que tu em deixis. Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre; i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.”