+copia.jpg)
Tinc una llarga llista de posts que vull escriure. Sobre vivències doloroses que cal elaborar, sobre records del David, sobre reflexions que em faig, sobre esperança.
Però avui només vull i només puc parlar de com em sento. Potser així podré deixar de plorar i trobar alguna il·lusió a la què aferrar-me. Estic tan buit que fins i tot he pensat de tancar aquest bloc. Però llavors, que em queda?
Avui, un petit contratemps, i tot l’equilibri s’ha anat a la merda. On està tot allò què vaig proclamar el dia 11 ? No havia escollit viure ?
En fi, sé positivament que això passarà ; però és un d’aquells moments on no sé on fugir, on no sé cap a on vaig. És la desesperació total.
(...)
Uns sentiments alliberats, un oportú xat d’un amic, rellegir un parell d’escrits plens de tendresa que he rebut avui; retocar unes fotos del David i l’Anna. Sembla que ja tot va millor...
Però avui només vull i només puc parlar de com em sento. Potser així podré deixar de plorar i trobar alguna il·lusió a la què aferrar-me. Estic tan buit que fins i tot he pensat de tancar aquest bloc. Però llavors, que em queda?
Avui, un petit contratemps, i tot l’equilibri s’ha anat a la merda. On està tot allò què vaig proclamar el dia 11 ? No havia escollit viure ?
En fi, sé positivament que això passarà ; però és un d’aquells moments on no sé on fugir, on no sé cap a on vaig. És la desesperació total.
(...)
Uns sentiments alliberats, un oportú xat d’un amic, rellegir un parell d’escrits plens de tendresa que he rebut avui; retocar unes fotos del David i l’Anna. Sembla que ja tot va millor...
35 comentaris:
Només dir-te : una abraçada ben,ben tendra i donar-te molts ànims per allò que et proposis.
(em costa expressar el que voldria dir-te en aquests moments)
Roser
Estimat Natxo,
Les paraules es queden curtes davant de tanta desesperació.
"Agafat ben fort al timó del teu vaixell, el rumb és el correcte."
Una forta abraçada.
Benvolgut Natxo:
No sé quin ha estat el contratemps. Potser és el de menys. Plora tant com puguis. No busquis il.lusions més que al teu voltant. Mira a l'Anni i a l'Anna, Tú ets el seu referent i elles el teu. Torna a llegir una i altre vegada el teu coratge del día 11. Si vols tancar el bloc, fes-ho.Molts trobaríem a faltar l'ajuda qu'ens donas mitjançant el bloc, peró tú ets qui realment compta. És clar que vas escollir viure. es més , ho faràs i ho faràs amb l'esperit del día 11. L'afegit final es el que compta. I tú saps que el primer que no vol que defallexis es el mateix David. Avui més que mai sent una abraçada molt sincera des de Girona
Pocs consells i poques paraules en aquests moments, però un molt gran ANIMS, i NO DEFALLÈXIS!!
Una forta abraçada a tos 4!!
Montse
Natxo,
Aquests moments de profunda desesperació són els que realment et demostren que estàs viu, que no estàs buit, que tens uns sentiments que van canviant de color, avui són negres, però segur que demà són plens de color.
Plora tot el que necessitis i recorda, que si et vé de gust, podem ajuntar les teves llàgrimes amb les nostres i plorar junts.
Viu intensament fins i tot aquests moments de desesperació, fes-los també teus, i després, quan ja estiguis preparat, nosaltres podem ajudar-te a posar-els-hi una mica de color a aquests sentiments.
Us estimo molt.
Hola Natxo:
Acúerdate que para que la luz pueda brillar intensamente, la oscuridad debe estar presente.
Cuando tengas un mal día, cierra los ojos mira hacia el cielo y sonrie, porque David está contigo.
MJ
sóc a la feina, però només un segon per saludar-te i desitjar que els núvols negres d’ahir hagin passat. Tant de bo. I també per recordar-te el QUE sempre dius tu mateix: que el blog t’ajuda força. I no només a tu. A molts ens reconforta molt, ja ho saps
Sempre hi ha alguna "cosa" que farà tiris endevant, per la teva familia i per tu mateix ... jo desde aqui desitjo que així sigui i estic segura que aixi es i serà !!! endevant Natxo, es dur, ningú ho sap fins que no li passa, el mon sembla que no te cap sentit ... pero si que el te ... ja saps que si ...
un peto ben fort
Com vaig dir l'altra dia, cada cop tu estàs més a prop del David, ell sempre està amb tu. Si vols només t'ho tens que proposar si penses que estàs preparat, ell està molt a prop, de veritat. Jo ho sento així amb el Víctor. Ja sé que no et va aquest ''rollo'' el pots agafar o llençar, això és molt personal, però si vols jo t'ajudo ja ho saps.
Dentro de la desesperaci�n siempre existe un momento que nos ayuda a continuar. Ver que Anni y Anna est�n contigo y cerrar los ojos muy fuerte y sentir que David tambi�n est� a tu lado.
Un beso
EStimat Natxo:
Sería egoísta de part meva oblidar-me dels amics, de la gent que m'estimo "només" perquè ara estic a casa dels meus pares, perquè estic gaudin de la companyia de la meva família i perquè em sento recolçada per tothom.
Malgrat tota aquesta estimació, el record dels essers que han marxat està més viu que mai, la meva mare ja us coneix i sobre tot viu intesament la vida del David.
El record de l'Abel dins dels meus pensamentsés molt intens, dolorós, desesperant per la ausència física, però malgrat tot això, estic segura, absolutament segura que ells en el lloc ón es troben estàn bé, són feliços i ens cuiden amb tot l'amor que pot tenir la seva ànima pura i brillant.
Rebeu la meva estimació des de Méxic i un petó molt, i molt tendre; sobre tot no intentis tancat aquest blog, pensa que ens ajuda a molts a sentir que la vida és preciosa, perquè està ple d'amor.
Us estimo
EStimat Natxo:
Sería egoísta de part meva oblidar-me dels amics, de la gent que m'estimo "només" perquè ara estic a casa dels meus pares, perquè estic gaudin de la companyia de la meva família i perquè em sento recolçada per tothom.
Malgrat tota aquesta estimació, el record dels essers que han marxat està més viu que mai, la meva mare ja us coneix i sobre tot viu intesament la vida del David.
El record de l'Abel dins dels meus pensamentsés molt intens, dolorós, desesperant per la ausència física, però malgrat tot això, estic segura, absolutament segura que ells en el lloc ón es troben estàn bé, són feliços i ens cuiden amb tot l'amor que pot tenir la seva ànima pura i brillant.
Rebeu la meva estimació des de Méxic i un petó molt, i molt tendre; sobre tot no intentis tancat aquest blog, pensa que ens ajuda a molts a sentir que la vida és preciosa, perquè està ple d'amor.
Us estimo
Estimat Natxo, aquest darrers mesos hem après molt al vostre costat. Aquest aprenentatge prové dels sentiments, emocions, enteresa, exemple i carinyo que ens heu transmès...però també del dolor.
Del dolor, que sabem us acompanya.
Una cosa no hi seria sense l'altre...tot té un sentit , per dur que a voltes sigui.
No estàs sol en aquest viatge, no estereu sols mai...
Ens agradaria ara, fer-te la més forta abraçada, pren-la d'aquest misssatge en el blog...
Jaume i Mòni
Natxo,
avui m'agradaria transferir-te una part d’uns escrits que tu em vas escriure a mi, escrivint-lo jo per tu, perquè a mi em va ajudar i em van agradar moltíssim, i a vegades si les coses te les diuen els altres, i parem més atenció, que a nosaltres mateixos.
"és absurd donar consells, perquè cada pèrdua i la manera de viure-la és única i intransferible, però estic contenta de que sembla que has iniciat un camí per simbolitzar la presència d'en David, i no fer un nus al dolor"
Natxo a moltes persones ens agradaria que continuessis simbolitzant la presència d’en David, i poder-ho compartir amb tu a través del blog d'en David, però en qualsevol moment, és a TU a qui ha de servir continuar aquesta labor, i qui ha de decidir.
"procura no deixar-te arrossegar pel dolor i tornar a somriure la vida"
I com molt bé ens dius tu, aquest mal moment PASSARÀ...
és inhabitable caure en ocasions en el dolor.
UN PETO PLE D'AMOR I ESPERANÇA PER TU.
Brígida
Hola natxo, se que pot-ser no hi han paraules en el mon que puguin evitar els teus moments d´angoixa i tristor, jo soc dels que creu que entre els que estimem hi ha un fil invisible que ens te conectats per sempre, i crec que desde algun lloc, en david t´enviara forçes.
No defallei-xis, en david, l´anna i l´anni et necessitan.
Abel (alella)
Em consta que som molts els que intentem inutil i absurdament omplir aquesta sensacio de buit
Ningu ha d'intentar omplir, suplir, substituir,... nomes hem d'intentar (entre tots) que hi hagi tambe altres temes, persones, coses que t'omplin.
Pero això no vol dir, que no tinguis dret a sentir-te uns dies bé i altres fatal....... com fem ABSOLUTAMENT tots els essers humans. (La vida está plena de sensacions i emocions que ens fan veure la mateixa flor, el mateix paisatge, la mateixa pedra o el mateix fet de formes totalment diferents). I tu no has de fer una excepció
Ahh. i si penses que el blog ara et fa més mal que bé.. pren la decisio-. Els que t'estimem ja buscarem altre cami per acostar-nos a tu
petonets molt i molt forts.
Quina preciositat les fotos del 2001.
N'hi ha moltes de molt maques, on els nens surten guapíssims, on a tots quatre se us veu que irradieu felicitat, d'altres molt gracioses.
Però les que més m'agraden són aquelles on el David i l'Anna surten abraçats, i a ell se'l veu com protegeix la seva germana, amb amor i tendresa, i de qualsevol perill que es pugui presentar.
Són unes fotos tan i tan maques!
Si que són maques. Jo les miro i les miro, i no me'n canso. No me'n cansaré mai.
Érem tan feliços...
gràcies per mirar-les...
;'(
Desesperaci� total..no s�c capa� ni de imaginar el que es aix�..
si tan sols pogu�s ajudar-te!! per� no s� com..
Tirar�s endavant Natxo, perqu� aix� t'ho vas proposar, i recorda que malgrat tot ets hum� i a vegades fa falta donar un pas enrera, ni que sigui per agafar empenta..
Una abra�ada molt forta,
txell
M´agradaria poder ajudar-te, però sé que l´únic que puc dir-te és que intentis recordar que estàs envoltat de gent que t´estima, que pateix si tu pateixes, que plora si tu plores...que tens una dona i un fills meravellosos, que no estàs sol i que quan caiguis, hi haurà un munt de mans que t´ajudaràn a aixecar-te.
Molts petons
Eva
Estimats amics!!
És un camí llarg, potser el més llarg i difícil que mai ens imaginessim. Però som aquí, amb un dolor desgarrador moltes vegades, que ens trenca per dins. Això vol dir que estem vius, que sentim, que som humans. Per què no deixar-nos sentir això també, per què no fer un crit profund, per què no?? Crec que és sa, que és de valents. Cridem, per així in dia , potser al següent, potser dintre d'una setmana, potser mesos, vindrà a nosaltres una ràfaga d'aire que ens emplenarà de nova vida, i un sonriure sortirà de la nostra ànima, en David et farà sonriure, en David et farà tornar a lavida, amb més força que l'ultima vegada.
Milions de petonets per tots vosaltres. Us estimem molt... Pujem la muntanya agafats de la mà, units per l'amor...
T'entenc tant, jo em trobo així moltes vegades, no saps que fer, ni que dir, ni tan sols on posar-te, és com si estessis al fons del pou sabent que no tens sortida. Però tal i com has arribat surts, no podem viure amb aquesta desesparació molt de temps, i llavors t'enfiles pel pou fins sortir encara que molt adolorit. I tornes a tenir fe i esperança per seguir vivint malgrat tot.
Una forta abraçada
Fanny
Natxo, aunque ya haya pasado un año de todas las fechas, seguirá habiendo momentos de profunda desesperación en los que piensas si realmente vale la pena todo el esfuerzo que hacemos para seguir adelante. Yo en esos momentos, me paro, me los permito y pienso hoy es un día gris pero 'mañana saldrá el sol'. Afortunadamente cada vez las herramientas y el camino andado nos ayudan a levantarnos antes y poco a poco la paz interior es más duradera. Si no fuese así, no podríamos resistirlo. Hoy hace 24 años que Asier vino a este mundo y a pesar de toda mi trayectoria y trabajo realizado, ha sido un día de profunda emoción, aunque sé que mañana me dará la fuerza suficiente tal y como me la ha dado hasta ahora para seguir adelante.
Dicen que cuando alguien muere, su energía se transforma en la gente que ha conocido y es como si se multiplicaran en mucha gente. Yo pienso, que los recuerdos perduran, por eso ellos siempre están, y realmente los que los hemos amado recibimos ese plus de 'energía de Amor' que a veces nos convierte en 'ángeles' para otros.
Desde la emoción en un día para mí muy especial que hace años fue de una gran alegría y hoy de bellísimo recuerdo, he pedido a David y Asier que nos mimen desde el cielo porque desde la Tierra nosotros nunca dejaremos de amarlos.
Natxo el blog es ingenioso, creativo y está lleno de Amor, para mí hecho por un ángel con energía de otro 'Angel' que es David. Serás tú quien decidas si mantenerlo ó dejarlo algún día, pero debes saber que has llegado y llegas al corazón de muchos con él.
Un abrazo con todo mi cariño.
PAKI LOPEZ
Querido Natxo,
Acabo de ver tu último estado de ánimo del día 1 de julio y me ha hecho estremecer esa honda tristeza y desesperación que transmites, cómo ayudarte y consolarte? hace unos días te llamaba HEROE y lo sigues siendo a pesar de todo el dolor que te lleva a esta recaídas, pero son sólo eso recaídas y de ellas saldrás reforzado, David en esta también esta contigo, acompañandote y dandote pequeños soplos de vida ...si cierras el blog es una decisión muy tuya...pero yo me sentiré un poco huerfana...
Cuando veas una estrella fugaz guardala en tu corazón es el alma de alguien quien consiguió dar a los suyos su amor...
La noche del 20 al 21 de agosto del 2003 al año justo de la muerte de Marc, aprox. a las 24h. yo iba en coche por una carretera cerca de los Pirineos y nos paso casi encima una estrella fugaz como no había visto en mi vida, y me confirmo que ellos están.
Estan cosas son las que nos ayudan a seguir "confiando".
Un besazo muy entrañable,
hi ha moments que vull estar amb tu, que vull ajudar-te, però no sé com fer-ho, no em surten les paraules...
però no vull deixar de donar senyals de vida per dir-te: "ei estic aquí" pel què tu vulguis...
Les fotos del 2001 són precioses, com totes les que has anat penjant fins ara
M'ha fet molta il.lusio reconeixer el parc de Vilallobent (hem estat sempre tant a prop i lluny alhora.... és tan curios¡¡¡)
A mi també m'ha impressionat molt el tracte del David a l'Anna.... sembla com si li hagués volgut transmetre desde sempre que ell sempre la cuida i protegeix. Hi ha tanta tendressa, tant carinyo... que em fa molta enveja sana veure l'estimacio infinita entre els germans....
Entrevista de La Vanguardia a Anji Carmelo (paraules reproduides al bloc del David):
Suena fácil, pero si a alguien se le muere un hijo, debe de ser muy difícil...
¿dífícil? ¡Es heroico! ¡Con ese dolor, abrir los ojos cada mañana es una heroicidad! Esos padres no saben verlo en ese momento, pero son verdaderos héroes...
Una abraçada i gràcies una vegada més per les teves paraules.
Natxo, aquesta vegada et trobo en un moment molt baix d’ànims. Jo també aquesta setmana volia deixar el blog, però després vaig pensar: "i és l única cosa que em distreu" i em sembla que estigui amb ell.
ÀNIMS, amic, com vas dir, per nosaltres i per els que ens envolten, hem de continuar i no deixar nos vèncer.
I t’ho estic dient jo, que si no fos per l’Esteve que m’empeny amunt...
Aquest estiu esta siguent el pitjor de la meva vida, normal , però és que aquesta setmana amb l’Esteve no podem ajudant-se, doncs no se qui esta pitjor.
Només qui ha viscut això ho pot entendre.
Des de la distància i sense tenir forces per mi mateixa , et vull dir que endavant NATXO,
molts petons a la nena, que té la mateixa edat que la Sandra, a vosaltres i un molt alt i fins el més enllà per els nostre prínceps.
POTSER ESTAN JUGANT JUNTS
Querido Natxo,
No dejes el blog por ahora, es una pasada lo que das y lo que la gente te manda. David físicamente no volverá pero veo que hay mucha gente como tu para poder compartir y no estás solo. Como siempre te digo para mi es un buen trabajo para elaborar el dolor; te ayuda a ir ordenando emociones y en muchisimos momentos cuando elaboras el blog, seguro que disfrutas del recuerdo.
Como bien dijistéis en el programa de radio, el dolor de la pérdida no se supera sino que aprendes a vivir con él. Hay mucha gente no tiene recursos (no hace falta que sean intelectuales) para ir viviendo sin rabia. De hecho, cada cual sigue su rumbo y va haciendo lo que le resulta más llano segú su forma de ser.
un beso,
Apreciados vecinos:
En primer lugar, quería darles mi mas profundo pésame y todo el apoyo que un desconocido como yo pueda brindarles.
La verdad, es que me enteré de su infortunio durante mi turno de trabajo por el hijo de los dueños que creo que conocia a su hijo. En aquel momento fué un golpe bajo en el alma, pero pude superarlo con un poco de esfuerzo y con la inconsciencia y la ignorancia que otorga el desconocimiento de la persona. Supongo que podrán entenderlo. Hoy he visto su blog.
Es el homenaje a una vida más precioso y emotivo que he visto jamás y demuestra pura devoción y el más sincero amor hacia la pequeña criatura que es un niño. Ustedes no solo amaban a su hijo, lo conocían muy bien. Quizá mejor de lo que uno pueda conocerse a si mismo. Y eso es digno de elogio y mención. No he podido evitar llorar leyendo cada palabra de lo que imagino han escrito con profundo pesar y eterno recuerdo. Sé lo infructuosa que pueda ser cualquier palabra de aliento en una situación así, pero necesito decirles, que yo creo en el amor verdadero y en la fidelidad intemporal. Algún dia, muy lejano en el tiempo pero cercano al corazón, se podrán reunir con su hijo, y estoy seguro de que, allí donde esté, siempre se sentirá querido por unos padres que no solo no olvidan, sino que quizá de manera indirecta, nos han hecho ver a muchos, el verdadero valor de la vida y de los que nos rodean.
Me han hecho ver que vale la pena dejarse el alma una y mil veces por los que queremos.
Yo también he perdido a varios mucho antes de tiempo. Cuando lo pienso, y me pregunto ¿porqué? y no encuentro una respuesta, me gusta mirar al cielo y si es de noche, busco entre la inmensidad del espacio, y allí, encuentro los puntos de luz que sé de alguna manera que son aquellos que se fueron. Roben un trozo del firmamento y dedíquenselo a su hijo. Se han ganado ese pedacito de cielo.
Pocas veces he sentido esto... no són de mi família y creo que no los conozco directamente, pero reciban mi más cálido abrazo y luchen por esa niña y por ustedes mismos.
Tengan fuerza.
Estimat company de corda.
Ja fa una setmana que vaig llegir el teu escrit en el blog del David,
i et vaig voler escriure però no me'n vaig sortir... Com sempre he
pogut observar la quantitat de gent que t'ha respost donant-te el seu suport en uns moments que no em puc ni imaginar lo difícils que han de ser.
No és que ens coneguem molt, però m'agrada pensar que les estones que
passem plegats a la coral són per tu una estona de contacte amb la
música i, per tant, amb en David, que tots sabem com vivia i sentia la música... i m'agrada poder seure al teu costat i que entre tots els tenors/tenores (única corda mixta) ens anem ajudant a trobar la nota que l'Oscar sempre ens dóna tan fugaçment que no la podem gairebé ni sentir.
Jo només et volia dir que desitjo que estiguis millor d'ànims, si és
possible, i dir-te que en mi trobaràs sempre una veu-amiga.
Una abraçada
Estoc escoltant la vostra entrevista a la ràdio i tinc necessitat de compartir amb vosaltres.
Ara estic escoltant l'Anna petita. Quina criatura més madura, més dolça! I vosaltres, segur que amb el vostre testimoni que emet tanta pau ajudareu molts altres pares, ara i en el futur.
He llegit la primera part del bloc del David. Em sento, com sempre, a prop vostre. El camí del dol és llarg i és dur. Tenim dies de tot. Dies amb un bri d'esperança, i dies desconsolats. A tots ens va passar que durant una temporada el podem arribar a sentir amb serenitat..., i en canvi hi ha algun dia fem el "baixon", però això és normal en tots els pares. Però amb la vostra actitud, d'analitzar les coses del fill, de reflexionar, de poder transmetre a través del bloc tantes sensacions, tants records, tantes vivències. Heu sembrat, com ho va fer el David en la seva curta història entre vosaltres, i després recollireu i transformareu els esforços, els pensaments i el dolor en serenitat, en pau.
Hoooola, Natxoooo! :))
Et vam trobar a l'assaig dilluns, ja t'ho deus imaginar, oi? Dilluns que ve no hi pots faltar, eh? :) Qui ens renyarà perquè no callem, si tu no hi ets? Qui farà que a l'Anna de cop se li il·lumini la cara a mig assaig sense cap motiu aparent (i és per tu, que jo ho sé!)? Qui donarà suport als acollonidets tenors?? Au, que ets molt important a la coral, ja ho saps. Fins i tot en els teus moments baixos, hi dónes molt.
Bé, ja sé que passes per dies difícils, però recorda que ens tens al teu costat, i això et deu servir una micona, oi? ;-) Per això t'envio aquest missatget, per animar-te una micona i vejam si t'arrenco un lleu somriure. ;-) Mira el sol que ens han regalat avui i potser així somriuràs, ni que sigui perquè t'enlluerna i hagis d'aclucar els ulls com un xinès, cosa que provocarà a la teva cara una ganyota similar a un somriure. Va, prova-ho! :))
Una abraçada molt, molt forta i... petonets assolellats!!
Mar
Bona nit Natxo.
Fa molts díes que volia fer-vos arribar el meu missatge,però estava especialment tocada per el que vas dir en el blog el día 1/07,tot i que penso que t'ha d'ajudar compartir-ho amb tanta gent que us estimem,i que tant poc podem fer en aquets moments e "desesperació".
Cada día (com sempre),he seguit visitant el blog perquè com tanta gent et diu, forma ja part de la meva vida,i no t'imaginas com ens ajuda,tot i que de vegades és molt trist,sempre hi ha coses tant boniques!!! (les fotos, els escrits, els pensaments...)
Jo t'animo a que segueixis compartint tot això,amb els teus millors i pitjors moments,
sempre que et reconforti i et fagi sentir més a prop del DAVID.
Puc imaginar (perquè és impossible posar-me en la vostra pell),el dolor i l'angoixa de molts díes,la necessitat de voler tenir el vostre fill al costat,d'abraçar-lo, de veure com creix i gaudeix d'una vida feliç com la que tenia,i la injusticía d'aquest món us ha privat d'això,però agafeu-vos en aquets "DIFICILS MOMENTS", al tresor que teniu: sou una
familía exemplar i meravellossa(l'Anni,l'Anna,i tú), i a l'angelet que us dóna tota la seva
força (com la imatge que has penjat al blog), en DAVID.
Per acabar només dir-vos als tres una vegada més:que teniu tot el meu carinyo,la meva admiració,el meu suport,i la meva amistat per intentar possar un granet de sorra
que us ajudi a caminar cada día per el difícil camí que esteu fent...
UNA FORTA ABRAÇADA PER TOTS QUATRE.
Esther.
Hola Natxo,
Massa temps sense dir res a ningú; potser això explica com em sento... o no...
El títol ho diu tot "moments de profunda desesperació".
La humanitat que desprens es molt gran i això ens ajuda a molts. A mi personalment m,ajuda aquests escrits tant sincers i alhora esfereïdors, d,una persona tant forta i espiritual.
M,ajuda a entendre com em sento , m,ajuda a pensar que hi ha un demà, una posta de sol, un somriure , un record ... qualsevol petit detall que fa que les llàgrimes de dolor es converteixin en un .. t,estimo Gemmeta ,et trobo a faltar.... i a partir d,aquest inici de conversa tot un seguit de paraules i sentiments.
Nomes dir-te que estic amb vosaltres .
Publica un comentari a l'entrada