actualitzat a 16.juliol: Gràcies a tots els que m'heu donat les vostres opinions i consells, tant aquí al blog com molts altres que ho heu fet de manera privada. Gràcies perquè sé que és un tema difícil. Ara, em sento molt més serè per pensar-m'ho.
"Qué es la verdad? Pregunta difícil, pero la he resuelto en lo que a mí concierne diciendo que ES lo que dice tu voz interior" Mahatma Gandhi
_________________________________________________
Dilluns passat vam tenir notícies del procés administratiu obert a Hongria per delimitar les responsabilitats de l’accident del David. Doncs bé, en contra del que jo pensava, tot esperant amb infinita paciència, que era que s’estava fent un informe pericial per investigar l’eventual responsabilitat del conductor, atès tant al sentit comú com a les declaracions dels testimonis presencials, durant tot aquest temps s’ha estat instruint la causa CONTRA el David, i l’informe conclou que Ell va ser el responsable de la infracció de les normes de circulació i per tant, únic responsable. Tenint en compte que el “responsable” és mort, la causa s’arxiva.
_________________________________________________
Dilluns passat vam tenir notícies del procés administratiu obert a Hongria per delimitar les responsabilitats de l’accident del David. Doncs bé, en contra del que jo pensava, tot esperant amb infinita paciència, que era que s’estava fent un informe pericial per investigar l’eventual responsabilitat del conductor, atès tant al sentit comú com a les declaracions dels testimonis presencials, durant tot aquest temps s’ha estat instruint la causa CONTRA el David, i l’informe conclou que Ell va ser el responsable de la infracció de les normes de circulació i per tant, únic responsable. Tenint en compte que el “responsable” és mort, la causa s’arxiva.
Quan em vaig assabentar d’això, el trasbals emocional va ser demolidor. Poc a poc, i al llarg de la setmana m’he anat refent amb l’ajuda de l’Anni, sobretot, i d’altres persones. Encara, però, em queda una angoixa bestial.
Què se suposa què he de fer ara? Embarcar-me en una lluita per reobrir el cas i que es delimiti la responsabilitat penal del conductor? A un país tan llunyà, tan diferent i encara hereu dels recents vicis d’un sistema totalitari? Amb tot el que pot suposar de cost emocional? Paga la pena passar per tot aquest dolor? Em donaria més pau i serenitat saber que el conductor ha pagat pel que va fer? O ho deixo córrer tot, tal com em demana el cor, encara que quedi tot impune?
Si algú s’atreveix a donar-me una mica de llum...
Déu meu, és increïble...
Si algú s’atreveix a donar-me una mica de llum...
Déu meu, és increïble...
20 comentaris:
Natxo,
suposo que el millor serà fer allò que et deixi en pau amb tu mateix.
El dolor per la pèrdua física del David, no creixerà ni minvarà segons decideixis una cosa o una altra. El dolor és aquí, tu i tots nosaltres sabem com va morir, i això és independent del que uns tercers puguin decidir que va passar.
No deixis que aquesta angoixa t'impedeixi gaudir de tot l'amor i la bellesa que t'envolta.
Un petó.
Ara entenc quan deies que havia estat una setmana difícil.
Si el teu cor et diu que millor deixar-ho còrrer, fes-li cas, és el nostre millor aliat.
La il.lustració que has adjuntat ens diu ben bé com funciona la jústicia.
Un petó.
Hola Natxo,
Poques coses a dir....., els resultats de tot el proces no minven el sentiment interior, el dolor intens, es mes m'atreveixo a dir que si els resultats haguesin estat altres, personalment tampoc crec que t'haguessin fet sentir millor , es mes sentiries la mateixa rabia i dolor.....a vegades esperem alguna cosa pensant que ens ajudara a sentir-nos diferent, tenim l'esperança,... la necessitat de que el dolor, la rabia, la impotencia, la tristesa,...sigui una mica més facil de portar....però no David.....ni un resultat ...ni un altre hagues canviat el teu dolor,....es dur......masa dur.....David i Anna, son dies dolorosos, son intensament dolorosos......
Una abraçada
Montse Mas
Estimat Natxo:
com ja saps, res del que fagis et tornarà el teu príncep, però jo vull mullar-me amb la meva opinió i espero que t´ajudi (tant si és perquè t´agrada, com si és perquè veus clar el que no vols):
jo sento que removent tot això, i buscant una sentència diferent, pots ajudar a evitar que ningú més hagi de patir de mans d´aquesta persona, el que esteu patint vosaltres. Que aquest conductor no pugui trencar el cor d´una altra familia, un altre fill, un altre pare, un altre germà...
Així doncs, jo crec que seria una lluita per tots els "Davids" que viuen al voltant d´aquesta persona, tot i que entenc, que és un esforç titànic i que t´hi has de trobar amb les forçes per remoure situacions i moments que voldries esborrar de la teva vida per sempre.
1 súper abraçada
Eva
Hola,
Primer de tot, gràcies a l'Anna pels seus comentaris en el meu blog.
Pel que fa al dilema que et planteges, és ben difícil. És cert que segurament el que ara mateix us aniria millor (sobretot a nivell emocional) seria deixar-ho córrer, perquè potser una lluita llarga, dura i finalment i per desgràcia infructuosa. Per una altra banda, però, hi ha la necessitat de justícia (que no de venjança) envers la persona del David i l'aportació d'un petit gra de sorra perquè, aquí o allà, s'eviti la impunitat en aquests casos.
És la vostra decisió, i segur que tothom l'entrendrà i la respectarà; ningú tenim dret a dir-vos què fer.
El que us puc dir és que si finalment decidiu emprendre el procés judicial, una noia del meu departament marxa cap a Hongria a passr les vacances, perquè la seva parella viu allà. No li he comentat res, però suposo que no tindria cap problema en bscar-vos algun tipus d'informació o fer alguna gestió (o alemnys això és el que penso, pel meu tracta amb ella). A més, coneix una mica la llengua; de fet, quan vau posar el text en hongarès al blog del David li vaig ensenyar. Bé, en tot cas, si voleu alguna cosa, m'ho hauríeu de dir ràpid, pequè suposo que ella marxarà en un parell de setmanes.
Una abraçada.
Haz lo que te dicte el corazon,pero piensa que la persona que lo atropelló, le quedará en su conciencia para toda la vida, y lo estará pagando hasta el fin de sus dias.
MJ
Estimat Natxo:
Com bé tu has dit, és d’atrevits escriure algun comentari sobre el que has escrit.
Jo el que si que m’atreveixo a escriure és que facis el que el cor et dicta i que treballis per què es desenvolupin els bons sentiments i no els que ens porten a estar neguitosos i ens separen de les persones que estimem com són la venjança, la ràbia...
La pèrdua del David seguirà sent dolorosa però si l’envoltes de bons sentiments no punxarà tant, crec jo.
Els sentiments d’amor, amistat de fer el bé davant d’una injustícia, després torna una pau que no podem entendre però que la tenim dintre nostre i ens fa un bé extraordinari.
No sé si t’he ajudat però al menys he intentat que la nostra estimació vers vosaltres us hagi arribat.
Molts petons i estem desitjant passar una estona amb vosaltres.
Estimat Natxo,
a vegades, em sembla que les paraules que escrius, surtin del meu interior...
Sento l'atraviment d'escriure't en el e-mail, però tot el que et dic allí, no puc dir-t'ho aquí...
Sobretot, crec, que la decisió que preneu, l'heu de prendre junts, i al final, decidiu el que decidiu, si esteu units, estarà bé...
T'envio un petó.
Brígida
Et comprenc i t´entenc perfectament Natxo, quan vaig perdre al meu germà tenia un sentiment molt extrany al respecte, va ser amb un accident de tràfic per exccés de velocitat, plovent i en un lloc on les glaçades a l´ivern son ben habituals. Anaven cinc nois entre 19 i 20 anys, van perdre la vida tots menys el responsable que conduia … que hem de fer?? que hem de fer per sentir-nos millor?? … per sentir que fàs el que has de fer !! dons nosaltres no varem fer res, … la ràbia i l´impotencia et menja per dins, pero mira, soposo i crec que no m´equivoco quan penso que prou penitencia deu tenir (si te conciencia) en pensar que "gràcies" a la seva inconciencia, inmaduresa, irresponsabilitat i un llarc etc ... tè sobre les seves esquenes la perdua de aquestes quatre vides truncades als 19 anys recient fets ... crec que el conductor del autobús al igual que el que conduïa el cotxe del meu germà no olvidarà mai la seva acció, pots estar segur d´aixó, tindria que ser una molt mala persona per ser diferent. Alguns pares quan perden els fills lluiten per fer justicia perque aixó donna força per continua, et sembla que fen aixó fas el correcte, potser si, pero tant una cosa com l´altre es legítima i tan malament et sents fen una cosa com l´altre ... així que escullis el que escullis, decideixis el que decideixis el final es el mateix... i la meta tambe, remontar i tirar endavant. Es la meva humil opinió.
Una abraçada ben forta i endavant.
Natxo,
Tu mateix tens molt clar el que et diu el cor. En la meva opinió aquest és el consell a seguir.
A on pot dur recórrer la sentència? Si finalment es torna a perdre, a una frustració molt major. Si finalment es condemna al conductor, el que és segur es que enmig hi haurà hagut molt de patiment i al final, perquè? No deu tenir el David a la consciència per tota la vida?Tindrà algún efecte sobre el fet que el David no hi sigui? Jo ho tinc clar, però el que és més important és que pels teus comentaris, em fa l'efecte que tu també ho tens clar.Una abraçada molt forta.
Estimat Natxo, queda't amb tu amb el teu cor, és el més preuat que teniu tu i el teu fill és la vostra única via de comunicació i aquesta, estimat amic, no la podrà trencar mai ningú, ni un cotxe, ni la burocràcia més ferotge. Tu i el teu cor. Fes el que et diu el cor, què et queda sino?
Te entiendo porque en estos momentos es como sentir la necesidad de dejar una parte cerrada, aunque como te dije ayer, luego te das cuenta que no te conduce a nada, pero a veces no somos capaces de verlo en estos momentos en que todavía el dolor es muy reciente.
De todas formas creo que tanto si sigues como si no, todo está bien y deberás seguir a tu corazón.
Un abrazo muy fuerte.
Natxo: fa un temps que de tant en tant miro el blogg d'en David, que ara és el teu. Mai havia deixat un comentari, però ara crec que ha arribat el moment.
Penso que la necessitat de justícia que sentiu tots els que estimeu en David te a veure amb la injustícia de que s'en anès del vostre costat molt abans del que li tocava.
Aquest injustìcia, que ho és i molt gran, no pot ser reparada mai, ni tan sols per una sentència condemnatòria del conductor.
Per tant, ara que ha passat un any, ara que estás mirant com pots seguir visquent sense en David, peró amb l'Anni i l'Anna i tots els bons amics que tens, ara és el moment de cuidar-te tu i cuidar el teu dolor com a màxima prioritat. El dolor ha de tenir el seu espai per tal de poder comenc,ar a cedir i poder-se transformar només en tristor per la abséncia, però gratitud per haver tingut en David amb vosaltres. Aquesta metamorfosi de la ràbia i el dolor en "només" tristor triga el seu temps i te regles molt personals. Penso que la resposta a que fer amb la justícia l´has de trobar en què serà millor per cuidar el teu dolor.
Segur que trobaràs la resposta adient.
Una abrac,ada.
Estimats amics...
Jo vull també parlar amb el cor... En David ha marxat, com sempre hem dit, era el seu moment, com el de la Dunia. Van marxar perquè el cel els cridava. No és una resignació, no és deixar que les coses quedin impugnes... Es acceptar que no tot passa per sota el nostre control, que aquell senyor conductor portarà lo succeit a dins seu per tota la seva vida i no se li pot demanar més. Natxo, Anni... us ho dic per experiència pròpia, no busquem culpables, no els trobarem...
No voldria que us fessin mal les meves paraules i disculpeu-me si ha estat així, però jo m'he hagut de repetir milions de vegades això mateix,... les coses passen encara no poguem entendre el per què en aquesta vida. Potser el dia que partim a aquesta altre dimensió entendrem què va passar... Petonets
Hola Natxo,
Fa dies que li dono voltes i no sé si el que et vaig a dir t'ajudarà o no, però el "pepito grillo" del meu cor em diu que ho faci.
Saps? tenim una companya a la coral que l'any 2003, amb sis mesos de diferència, va perdre el seu marit d'una aturada cardíaca i a la seva filla en un accident de trànsit.
El conductor de l'altre vehicle doblava la taxa d'alcohol permesa i la policia no va entendre res del que deia.
La Cristina tenia problemes de depressió i es medicava per això, com jo, tu o qualsevol altre persona d'aquest món.
L'advocat de la part contrària va tenir la barra declarar al judici que tot i que a la Cristina no li havien fet cap anàlisis de sang, possiblement estigués sota els efectes de "substàncies estupefaents" i provoqués l'accident ella mateixa.
Personalment, crec que ni jo ni ningú es pot considerar drogaaddicte per més medicació que prengui i estic segura que a Cristina estava més neta que el conductor que la va envair, que no era capaç d'articular una sola paraula comprensible.
No cal que et digui com es va quedar la meva amiga quan va sentir això, la impotència i la ràbia la superaven.
Va fer el primer que li va demanar el cap (no el cor) i va recórrer la sentència només per "netejar" la imatge de la Cristina.
Va ser un procés llarg, dur, cruel i de vegades insuportable veure dins de la mateixa sala a la persona que t'ha tret una de les coses que més estimes en aquest món, un fill..
Fins i tot, més d'una vegada, havia de sortir de la sala perquè no suportava la pressió psicològica.
Finalment li varen donar la raó perquè la Cristina es medicava per la depressió, però que en cap moment es podia considerar que estigués drogada.
Però al marge de "tenir la raó", la meva amiga va quedar destrossada pel recurs i més d'una vegada m'ha dit : "si arribo a saber amb què m'havia d'enfrontar no ho hagués fet perquè, la insensibilitat de la gent, el jutge que ni s'immutava, els comentaris de la família, en resum tota aquesta tortura NO PAGA LA PENA".
Fins al punt que quan venia a la coral no en teníem prou amb donar-nos la mà, només la consolava que l'abracés i plores amb ella i no em va saber cap greu fer-ho, però em feia mal veure-la patir tant.
Sé que això no et solucionarà res però, de vegades, ajuda saber que altres persones han passat pel mateix tràngol que tu i que no ets l'única persona que suporta les injustícies de la justícia o més ben dit de la injustícia.
Al final del teu missatge preguntes: paga la pena passar per tot aquest dolor ?
Jo et contesto amb el cor a la mà, NO.
Després de veure i viure el procés de la Cristina t'asseguro que no val la pena patir més del que ja estàs patint, perquè no et servirà de res que et donin una raó que tu saps positivament que ja tens i la travessia és massa dura..
Per altra banda recorda que en aquest cas, tot i que tens TOTA la raó del món és com "lluitar en la batalla contra ningú", sovint es perd i tu ja has perdut prou.
La vida t'ha trencat el cor una vegada, la resta de circumstàncies són "esgarrapades" que has d'anar curant de mica en mica i amb l'ajuda de tots, les curarem.
Segueix Natxo, segueix filant el cabdell de la teva vida, que cada dia sigui més gran, comparteix-lo amb l'Anni, amb l'Anna, amb el David i amb tots aquells que estimes.
Carrega la motxilla d'esperances, puja al "tren de la vida", comparteix el vagó amb tots els amics i companys que trobis a cada estació i gaudiu junts del viatge de la pau i la serenitat.
Segueix fent el que fas Natxo, donant amor a cabassos, oferint l'harmonia del teu cor a tots aquells que l'escoltem, compartint els teus pensaments, perquè estic segura que el David està molt orgullós de tenir UN PARE COM TU !
Un petó per a tots quatre
Hola Natxo.
Haz lo que te pida el corazón, pero piensa si realmente vale la pena sufrir todo el calvario que puede representar reabrir el caso.
Si el conductor tiene un poquito de sentimiento llevara encima toda su vida el delito que ha cometido.
Es una rabia justa la que llevas, yo también la llevo hacia el equipo medico de la UCI que atendió a Anna en los últimos momentos.
Después de varias gestiones conseguimos el informe y una carta de "disculpa" del Director del Hospital que bueno...
Nos sirvió para apaciguar un poco los ánimos pero nada más. La rabia sale cuando menos te lo esperas buscando un culpable.
Como muy bien dice Sandra pienso que el destino quiso que marchara en ese momento.
Besos
Santi
Estimat Natxo:
Torno d'un viatge ple d'emocions, però ara no vull parlar d'això.
Generalment busquem la resposta de la nostra ràbia intentan trobar culpables, però malauradament, tot passa per una o una altra raó...
Pensar que és just que en David ja no hi és entre nosaltres i que era el seu moment de partir de vegades és molt difícil, però jo lo que penso, en lo que crec és que més enllà hi ha un lloc molt més bonic en el que vivim i que el conductor del cotxe va ser només un mitjà perquè David marxés... ara, això és lo que sento i penso, però som de carn i ens agradaría justícia aquí a la terra... no sé si hi haurà, però és ben segur que quan aquell home li toqui marxar, li demanaràn comptes, i la seva irresponsabilitat tindrà un pes important per descansar del tot, inclós aquí en la vida terrenal.
No vull dir-te rés més, estic una mica "trasbalsada", però si vull regalar-vos lo següent:
"KArma"
La doctrina del Karma
es extraña en sus modos.
A muchos se les hace creer
que estan ahciendo;
creyendo esto,
se les pasa la vida.
Otros se dan cuenta de que los hechos
ocurren a pesar de ellos y que ellos son
parte de una gran acción.
Éstos también participan en la acción
inevitable, cumpliendo desapasionadamente
con su parte.
Pocos saben que todas las acciones
surgen de la Idea Divina
y que los seres son movidos por ella,
y pocos saben también
que ellos no son
ni los que hacen las acciones
ni su causa.
(Shirdi Sai)
un gran petó per tots quatre
Estimat Natxo:
Ahir a la nit vaig estar mirant el blog. Feia dies que no hi entrava perque com ja saps hem estat fora. En aquests quinze dies, però, t'he vist dues vegades i he vist el dolor i el sofriment en la teva cara i en les teves expressions. Ahir vaig marxar amb el cor encongit. A la nit al veure el blog vaig sentir dins meu els teus dubtes... Jo no sé que faria, no he estat mai en una situació així, i no puc acosellar-te.
Només et puc dir que estarem amb tu amb la decisió que prenguis.
Un petó molt gran a tu, al David (aquests dies a la Cerdanya l'hem sentit molt aprop, el seu somriure a les fotos ens feia companyia i ens apropa a vosaltres) i a les dues princeses més maques del món.
Em sembla que he arribat tard i ja t’has decidit i evidentment algú que dóna consells jo li “aconsellaria” que no en donés, però “crec” que si jo estigués en el teu cas no perseguiria la justícia hongaresa perquè fes bé la seva feina, ja que només em reportaria mal ambient, mal estar, ràbia, impotència i crec que ara el que toca és estar plens d’amor amb el David.
M'alegra molt llegir la teva quasi decisio..... coneixes molt be el que penso, i no vull tornar-te a repetir tot, pero només pensar que poses en mans d'un tercer desconegut (el jutge) el rescabalament d'uns sentiments tant íntims i personals, que hauràs de veure com els meus colegues utilitzen sense cap pudor totes les eines al seu abast per guanyar el litigi...... considero, com tu que cap sentencia del mon pot fer que el David torni, i que el taxista, el conductor, o qui fos.... amb prou feines deu poder ficar-se cada nit al llit amb ell mateix.
Publica un comentari a l'entrada