Quantes vegades he sentit, amb bona intenció, “el temps ho cura tot”, “dóna’t temps” o “el dol són uns dos anys ” (o tres, o cinc, que per això tant humà i materialista de quantificar-ho tot, n’hi ha per tots els gustos)
El cas és que la setmana vinent farà 500 dies des de que el David va ser atropellat, per mi el pitjor dia d’aquesta vida. 500 dies. A alguns els pot semblar molt, per d’altres no és res. De vegades tinc la sensació, quasi la intuïció, de que el temps no existeix, encara que les nostres ments humanes no siguin capaces d’entendre-ho.
Hem passat un segon estiu sencer sense Ell. Molts dies desitjant que passessin les vacances, amb aquella absurda sensació de que arribat el final, la tristesa, el dolor o qualsevol emoció del moment es mitigaria. Molt bé, doncs ja ha passat, i ha arribat la tardor, la tornada a l’escola, a l’escola de música i el dia a dia. I amb ells, enyorem al David. I com que amb la tardor els dies evoquen melangia, enyorem al David. I ja hi tornem a ser: penso, un altre cop absurdament que, quan passi la tardor, potser desapareixerà l’enyorança. Però arribarà Halloween, i Nadal, i el seu aniversari, i la temporada d’esquí, i carnestoltes, i la primavera. I el mes de maig. I les vacances. En fi, això és una angoixa sense fi, perquè és cada dia, cada minut que l’enyoro i que he d’aprendre a conviure amb això. Però ho procuro fer. I tant que sí, David.
L’altre dia anava entrenant i vaig veure un nen de cinquè. El vaig veure caminant amb un amic, tots sols pel poble. I vaig pensar, com faig habitualment, que molts pares són més permissius i tranquils que nosaltres. Jo no deixava alegrement al David, quan tenia aquesta edat, anar sol pel poble; i si ho feia, jo patia un munt i l’anava vigilant d’amagat.
Però llavors hi vaig caure. Aquell nen, ja no fa cinquè. Fa primer d’ESO. En aquests 500 dies, lògicament ha crescut, i ara té més edat que la que tenia el David. És clar que ja va sol pel poble!!. I me'n vaig adonar, amb el cor glaçat, que pel David el temps s’ha aturat. Sempre tindrà 12 anys i 4 mesos. Els demés nens van creixent; i el van avançant. Deu n’hi do!, per uns moments el cor se’m queda encongit. ÉS UNA SENSACIÓ MASSA FORTA.
“El temps NO cura res, però ajuda”. Aquesta frase que em va dir el Miquel, crec que és molt més sàvia. I estigus tranquil, fill, jo segueixo endavant procurant somriure i estimar, aprenent, feliç d’haver-te conegut, i esperant, seré, el dia que ens retrobem. Perquè el temps no existeix.
24 de setembre del 2008
El temps
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
31 comentaris:
Hola,
Primer de tot, dir-vos que estic molt contenta de retrobar-vos després del parèntesi estiuenc.
Això del temps congelat sí que és realment molt fort. Fa uns dies vaig saber que el pare d'una nena de la classe del meu fill va fer la mili amb el meu pare; eren molt amics, però amb el temps van perdre el contacte, i no en van saber més un de l'altre. Jo a aquest senyor el conec des de l'època del Picarol, però mai me n'havia adonat que el nom i cognoms eren els d'aquell amic que el meu pare sempre esmentava, i quan me'n vaig adonar, pensava que només era una casualitat, però que no podia ser el mateix. Doncs sí que ho és, i ara, cada dia que el veig a l'escola, portant o recollint la seva filla, se'm fa un nus a l'estómac, perquè penso que el meu pare, que aquest estiu fa tretze anys que va morir, seria com ell, hauria envellit, no ho sé, és molt difícil pensar que aquest senyor va conèixer al meu apre abans de nèixer jo i que l'ha sobreviscut. Ell en tindrà la imatge d'aquell jove de vint-i-pocs da'nys amb quiva compartir uns mesos a Capitania, i jo la de l'agost del 95, el darrer estiu que vaig passar amb ell.
I suposo que epr a vosaltres, que aneu veient gairbeé dia a dia com els companys del vostre fill es van fent grans, deu ser duríssim; i quan la nena sigui més gran del que ell era... És tan difícil!
Sapigueu, només, que ni que sigui a través de la xarxa teniu tot el nostre afecte i recolzament.
Una abraçada.
Natxo,
És cert que el David es va quedar en els seus 12 anys i 4 mesos, però crec que durant aquests 500 dies ha seguit creixent amb nosaltres: cada vegada que ens ha ensenyat una llicó, cada vegada que ens ha donat forces per seguir endavant, cada vegada que el recordem i el tenim present...
Moltes coses he après gràcies a ell, coses molt importants per a mi perquè m'han ajudat a créixer com a persona. I aquest creixement no ha estat només meu, ha estat també el creixement del teu fill, del David.
I a més, en el meu cor, el David creix cada dia, i el seu bocinet cada dia és més gran.
Un petó.
Natxo:
Com podries deixar d´anyorar l´amor?? Què has de curar?
Mantenint-lo viu en al cor i en aquestes planes, gent com jo, hem pogut conèixer el teu petit princep, estimar-lo i no deixar mai d´aprendre. Seguim creixent amb ell, amb vosaltres. Així doncs, el temps no s´atura. El David segueix fent que el temps corri i que ho fagi fent-nos millors.
Petons
Hola,
aquesta és la primera vegada que us escrit, tot i que ja fa uns mesos que segueixo el bloc.
Sóc mare d'una nena de vint mesos i mestra d'escola. La vostra història m'ha arribat al cor i m'ha fet adonar de quan fràgils som, i de com se'ns pot desmuntar la nostra vida en un segon. Sé que no hi ha paraules de consol... Només dir-vos que sou una família preciosa, amb una qualitat humana excepcional. Penso molt en vosaltres... Un petó.
Sònia
estimada famìlia;
saps NATXO AVUI HE LLEGIT EL QUE EXPLIQUES I L ESTEVE ÉS EL QUE EM DIU ,QUAN M ENFONSO I ARRIBO A CASA QUE HE TROBAT TOTS ELS DE LA SEVA CLASSE.
ELL EM DIU QUE NO EM PREOCUPI, QUE NO ENS ADONAREM I S HAUREN FET GRANS, FISICAMENT CAMBIARAN, I PER NOSALTRES EN MARC SEMPRE SERÀ AQUELL NEN DE 14 ANYS, I EL RECORDAREM COM ERA FINS ARA EN CAMBI ,TOTS ELS SEUS AMICS QUE ARA EM FA MAL TROBAR HAURAN CAMBIAT.
PERÒ ,TU CREUS QUE AIXÒ NO SERÀ PITJOR? VEURA QUE AQUESTA VIDA NO ELS HA PERMES A ELLS CRÈIXER,I DESCOBRIR TANTES COSES QUE ELS QUEDAVA..
un petò, i ja espero el dissabte poder conèixer-vos, sobre tot, la sandra i l anna, espero que es puguin ajudar.
El tiempo no cura nada, lo único que hace es aligerar un poco la mochila que nos hemos colocado y de la cual nunca nos vamos a desprender.
Natxo, hay que vivir el día día, intentando aprender y valorar lo que tenemos, que aunque nos cueste admitirlo, es muchísimo y con eso ser felices.
Cada mañana cuando te levantes mira hacia el cielo y sonreirás.
MJ
Fins ara no podia, era una emoció massa dura, pero ara si, estic preparada (crec), cada mati quan encenc l'ordinador obro el blog per veure un nou post.
Les sensacions que tens jo també les sento, quan veig a un nen amb un skate, per exemple, o amb la motxila per anar al cole... A casa cada dia tenim un espai pel David. Està molt molt present.
Gracies per les teves paraules tant maques i per fer que tinguem cada gest del David tant present.
Gracies, per les fotos del 2002. Que xules! Que feliç estic d'haver gaudit de molts dels moments. Deivid, quin estiu més xulo vam passar, eh? I sort del carnet del club super 3! T'estimo, i et trobo a faltar...
Acertado todo lo que comentas Natxo.
El tiempo ayudará, supongo, a acostumbrarnos a no verlos más. Así de duro será. Tendremos que intentar que no nos impida caminar, aunque más de un día caminemos porque toca seguir. Qué acertado el articulo de la Vanguardia: dice la Sra. que las cosas duras les pasan a los que pueden soportarlas, ja¡ y que ella lo único que no podría soportar es la pérdida de un hijo: qué gran contradicción¡ Y nosotros sí?. Le podríamos preguntar cómo seguir, igual ella nos ayuda. Pobreta.
Ánimo familia. (lo tengo que decir)
Disfrutad un poquito este fin de semana y ya me contáis.
Un gran abrazo.
Elena, la mami de Alex.
Pot se si que el temps curar, pero aquest dolor de la marxa d'un fill/a, no crec, es mes estic segura que no es cura, pero si mes no aprenem a conviure amb ell a acceptar la crua realitat. Pero ja mai mai accepta la mort, jo no penso fer-ho
Estimat Natxo,
Cada estació de l'any, cada mes, i quasi podríem dir cada dia, la tristesa i el dolor ens apareixen per un fet, per un record, per una paraula, per una mirada... i constantment volem que passi ben aviat, el moment en que estem, sent concients o no, que un cop passat, arriben altres temps, amb altres records, amb altres pensaments que ens continuen provocant aquesta angoixa que a vegades sembla que no tingui fi.
Els amics, ens solen recordar, que ell hauria de ser allà, amb ells, vivint el que ells estan vivint... i amb això, Natxo, a molts ens encongeix el pit.
Però tinc esperança que arribaran altres dies, que tot i que els records i seran presents, tot i que algunes paraules o alguns fets ens puguin fer mal, les coses les veurem diferents, potser amb més calma, potser amb més seranó...
La frase del Miquel, més que sàvia, si més no és el que vull creure, que el temps ens ajudarà...
Una abraçada mimosa.
Brígida
Natxo, tens tota la raó en afirmar que no podràs veure crèixer al David, que es va quedar en els seus 12 anys i 4 mesos, però una cosa has de tenir clara, és que durant aquests 500 dies el David ha tornat a nèixer dins del cor de moltes persones i que ho continuarà fent durant tota la vida. A mi especialment m'ha ensenyat moltes coses i m'ha ajudat molt. És veritat que tornat el curs escolar i musical, però tingues present que ell hi està present. Jo tinc aquesta sensació cada vegada que vaig a l'Escola de Música. A mi m'hauria agradat poder conèixer el david en persona, però el destí va fer que l'hagués de coneixer a través teu. A través de les teves maravelloses paraules, a través dels teus comentaris, que de mica en mica ens han anat apropant i ens han anat ensenyant moltes coses del David. del vostre maravellós David!! Com m'hauria agradat que el meu Gerard el pogués tenir com amic! Però també t'haig de dir que encara que no el tindrà físicament ja el coneix, ja que jo li estic ensenyant com era el David i com de maravellós era!! En fi Natxo, només volia transmetre't una mica de força i estimació, i volia que sapiguèssis tú i tothom que visita aquest Blog que el David sempre està present en tots nosaltres!!
Una abraçada ben forta per tots 4!!
Montse V.
El tiempo es demasiado lento para aquellos que esperan, demasiado ràpido para aquellos que temen, demasiado largo para aquellos que sufren y demasiado corto para aquellos que se regocijan.
Pero, para aquellos que AMAN, EL TIEMPO ES LA ETERNIDAD...
anonimo ingles
(text extret del llibre Sonrisas de Bombay)
Molts petonets
Brígida
Se'm fa difícil afegir res més, però em fa il.lusió enviar-vos tot el meu suport i una abraçada des de l'altra punta del món.
Una abraçada des de Santiago de Xile.
Hola Natxo,
Aquesta setmana m'he abandonat a la melangia, m'he adonat de que comença altre cop la cursa, que d’aquí no res es Nadal, que dos dies mes tard pasqua i que començarem a pensar altre cop en les vacances.... i això que estava vivint l'angoixa i la por (no continguda) dels bessons davant la nova escola (i l'ESO).
I avui et llegeixo..... i veig que tens les mateixes pors que jo m'he consentit aquesta setmana, però amb una gran diferencia,..... tu tens por a que l'angoixa i el dolor per la falta del David no desagraeixin, i jo???? No tinc cap motiu.... i torno a veure clarament que encara em queda molt per aprendre¡¡¡¡
Avui no estic gaire d'acord amb el que dius, la imatge que a tu t'ha quedat del David és una foto fixa, la seva imatge serà sempre la d'un nen de dotze anys, però el seu esperit segueix creixent i aprenent allà on és ara. Si no fos així... qui t'ajudaria a tirar endavant, qui t'ajudaria a créixer en sabiduria, amor, tendresa.
Només el David, des d’on està, pot acompanyar-te sempre, ajudar-te sempre, exigir-te sempre, a ell podràs (o ja pots) demanar-li ajuda i consell, a ell invocaràs molts cops quan estiguis amb l'Anna petita..... i parlaràs amb ell com adult
El David i tu teníeu una relació meravellosa, envejable, amb molta complicitat.... i aquesta relació de la que tant has après en aquests primers dotze anys, no la pot trencar res, aquesta meravellosa relació pare-fill/fill-pare continua i sempre estarà....i això et permetrà seguir aprenent del David, de la vostra relació tal com ho feies quan ell estava presencialment aquí
Natxo t'estimo.... GRACIES PER AQUEST POST QUE A MI M´HA FET AIXECAR-ME DE L'AUTOCOMPLAENÇA.
Hola Natxo y Annas,
Hacía unos días que no entraba en vuestro blog de David y en un momento de bajón que he tenido hoy he entrado un momentito...
La verdad es que todo lo que dices es cierto, el tiempo mitiga pero no cura, la herida esta ahí y de vez en cuando despierta de nuevo el dolor, lo que veo es que todos los padres que hemos perdido un hijo a ciertas edades no encontraremos nunca consuelo en el paso del tiempo, para mi Marc tendrá siempre 14 años, sólo le faltaban dos meses para los 15 años que no cumplió, por eso te comente una vez que uno de los días más duros para mí fue cuando Mireia cumplio los 15 años que él ya no cumplió, como a tí (vosotros) yo me he tenido que ir acostumbrando a ver crecer a su hermana, a sus primos, a sus amigos y también acostumbrarme a que la vida sigue para todos ellos... ya estan cursando carreras, van teniendo novias, se van llendo de casa...etc y nosotros siempre tendremos ese interrogante de sus vidas sesgadas antes de hora, aunque no exista el tiempo para nosotros si ha existido y existe.
Desde mi tiempo de ausencia de él en mi vida a veces tengo la sensación de que todo ha sido un sueño, de que nada fue y me tengo que agarrar a su recuerdo y memoria y decirme que él existió, fue y es una fuente continua de amor, y ese amor de Marc me lleva a seres como vosotros, a vivir la vida sintiendola.
De aquí unos días cumplo 50 años, por eso supongo que estoy un poco "rara" porque hago balance de este medio siglo de vida y me doy cuenta que en algunas cosas no he tenido mucha suerte, mi padre murió con sólo 59 años, mi hijo con 14 años, he vivido los canceres de mi madre y mi padre, enfin ha habido mucho dolor en mi vida, pero debo afrontar lo que siga viniendo con coraje y alegría por los que me quieren, pero este 14 de octubre me faltará la presencia de Marc, y lo llevo fatal.
Bueno supongo que son sentimientos totalmente compartidos con todos vosotros.
Un abrazo para los tres, y un gran cariño por David
Me sigues admirando con tus posts, donde siempre vas armando tus propios recursos para sostenerte. Esta vez citando la frase de tu amigo que se te presenta como más posible y real que las otras que habitualmente se escuchan.
La charla del miércoles estuvo buena, hasta te tomaste el tiempo de preguntar por mis niños y el trabajo a pesar de no tener un buen día.
Tu post me ha hecho pensar en sensaciones que me estaban invadiendo ultimamente con el tema de mi amiga. Porque cada vez el plumazo con el que la han borrado es mas contundente. Hasta sus fotos han desaparecido de la casa donde viven los niños. La nueva mujer, ha hecho remodelar todo, me envía mensajes cuando el niño está conmigo preguntandome "¿mi hijo está bien?" y a mi el corazón se me estrecha. Quieren borrar todas sus huellas, todo lo que ha sido, el amor por sus hijos, su paso....Todo.
Exponen con todo esto a los niños a un proceso antinatural. No es normal, lógico o como se lo quiera llamar.
Por eso tu post me llegó, porque lo que describes que te pasa con la añoranza, los recuerdos, el ver a los otros niños, habla de las huellas de David, de su paso por tu vida, del amor infinito que generó y sintió...
ojalá nos crucemos pronto en el chat.....
Un abrazo
Avui com cada tarda quan arribo a casa, m'he posat a verificar els blocs que ens demanen l'alta a cercabloc i no m'he pogut estar quan he arribat a la teva petició, de llegir-lo pràcticament tot, mentre sense adonar-me'n m'he posat a plorar sense entendre que el que estàs exposant aquí és un dels missatges d'amor més bonics que mai he llegit!.
Rep una abraçada ben forta de la meva part i tots els ànims i les forces que puguis arribar a necessitar.
Quin reportatge més bonic Natxo!!
Emocionant i ple de vida!! No he pogut reprimir el dolor i les llàgrimes m'han brotat dels meus ulls.
Tens una familia fantàstica Natxo!!
Us estimo!!
Montse V.
Què puc dir-vos jo, que ni tinc fills? Descobrir i llegir parts del vostre blog m'ha portat llàgrimes als ulls, però estic totalment convençut que en David continua al vostre costat, i que no es va fer invisible gratuïtament sinó per alguna raó.
Jo també tinc la intuició que el temps no existeix, que és només una característica d'aquesta vida; que ens cal només mentre som aquí. Abans no calia, després tampoc no caldrà.
Una forta abraçada.
com sempre, quina sort poder llegir les teves reflexions i animar-te a continuar fent dia a dia aquest magnífic mounment a en David.
No puc deixar de sentir frustació i impotència davant d'aquestes fantàstiques fotos del darrer estiu Natxo. Fotos que reflecteixen l'espontanietat, la felicitat, l'amor i les ganes de viure d'una gran família.
Quines fotos més maques aquestes del darrer estiu del David.
Són plenes de felicitat i d'il·lusió. Només mirar-les encomanen tota la l'alegria que sentíeu en aquell moment tots quatre junts.
Són unes fotos plenes a vessar d'amor.
una forta abraçada des de Reus
el record ens farà forts !!!
Magnific el reportatge de fotos del darrer estiu, increible, i com sempre, ple del vostre amor, de la vostre felicitat...
El més increible per a mi, el més magic, LA FOTOGRAFIA DEL TEU PERFIL, on en David riu a carcagada... es una foto molt especial per a mi... quan em sento trista i buida, moltes vegades recorro a ella, mirar-la m'omple una petita part de la meva buido... aquesta imatge és MAGICA. No puc descriure en paraules el que em fa sentir quan la tinc al davant, quan l'observo.
Gràcies David per regalar-nos aquesta bonica imatge amb tanta espontaneitat.
Mil petons i una abraçacada mimosa per tots.
Brígida
Nacho, qué fotos tan bonitas y tan llenas de recuerdos.
Los veranos de David siempre fueron maravillosos y llenos de experiencias.
Fueron doce años muy intensos.
David, te queremos y siempre estarás con nosotros.
Un beso.
Hola Natxo i Anna's!
Encara que segueixo visitant quasi
diariament el blog del David,feia
díes que no trobava les paraules
per fer un comentari que us donés
ànims.Ara que m'he quedat sola al
despatx,he tornat a veure les fotos
"del darrer estiu físic del DAVID
amb vosaltres",i tot i que m'han fet caure alguna llàgrima,m'han semblat MERAVELLOSES!(tant les fotos,com la música de fons).Natxo,et felicito per seguir
amb el blog,i per compartir amb tanta gent que us estimen aques tes vivencies vostres.Estic segura
que el David segueix tenint aquest
somriure,igual que vosaltres dia a dia(tot i que hi hagi moments de profund dolor).El Carlos,quan parlem de coses de l'escola,dels nens...sovint s'enrecorda del David i em diu:"Mamá,encara no em puc creure que no veure mai més al David".Demà li ensenyaré aquestes fotos,estic segura que li agradarà molt recorda-lo tal com era i tant feliç.
Bè familia,una vegada més us dono tot el meu suport i el meu carinyo,i us agraeixo molt tot el que aprenc a valorar de la vida cada vegada que entro al blog,que xerro una estoneta amb l'Anna a la porta de l'escola,ó qualsevol moment que comparteixo amb els tres.I no oblido que en tot això i
té molt a veure el David,que sobretot us empenta cada moment de la vostra vida.
Una abraçada ben forta al tres,i un petó molt especial per el DAVID!
Fins aviat.
Esther.
Molt estimat Natxo:
Veig les fotos del darrer estiú i segueixo pensant el mateix: El David era molt especial i et diré la meva opinió.
Tinc la oportunitat de observar i conviure amb molts nens de la seva edat i al veure aquestes hermossísimes fotos, reialmente el David era molt transparent, molt lleuger, era com si el seu cos no tingués gaire pés, com si estigués fet de núvols o alguna cosa semblant... sembla increïble com la seva personalidad s'anava perfilant, un nen tranquil però ple de saviesa i alegría; quan el veia arribar a classe era com si tot tingués un altre color, tot més brillant, tot més ple de vida. El seu somriure és lo que més trobo a faltar... el seu somriure...
Ara, avui en día lo que faig és contemplar la seva foto que tinc a la meva classe i li demano que m'inspiri per fer bé la meva feina, que no em desesperi amb els nens o nenes que són xerraires o "tremendos"; li demano paciència, com si m'encomendés a la seva Força Espiritual...
Té aquesta màgia que sembla d'un altre món i a la vegada el sento tan aprop que quasi puc acariciar-lo amb les meves mans...
Un petó molt, molt fort a tots quatre.
un petò ben fort famìlia, estem contents d haver vos conegut, de tot l amor que hem trobat a ca n eva.
ens trobem a l octubre.
com dius natxo per nosaltres el temps ja no existeix.
petons .
esteve,sandra, marina
A Natxo y Anna con AMOR:
Leyendo ayer en el blog el apartado de "el tiempo no cura pero ayuda", que es bien cierto, quería compartiros lo siguiente:
Vivir vale “LA PENA”. Esto nos decía Bucay en uno de sus cursos, refiriéndose al precio de la vida que no es más que “el sufrimiento”. A nosotros nos ha tocado la pena más dura, pero podemos elegir cómo vivirla, y sin duda es tan grande el Amor que nos han dejado nuestros niños, que esa pena la podemos transformar en un gran Amor.
Esto no quita, que haya momentos ó días concretos en los que nuestra vibración se hace más densa y parece que todo el esfuerzo por sobrevivir o mantenernos aquí, se desmonte, pero con la ayuda de ellos surges de nuevo porque siempre puedes quedarte con la esperanza de que nos encontraremos de nuevo y de que el tiempo pasa muy rápido.
David va con vosotros siempre y os envuelve de "Amor" porque vibráis amor alrededor vuestro y seguro que una parte es de él. Sois increíbles! Qué comprensión! Qué dedicación a los demás con el placer que dáis al hacer las cosas bien hechas tanto Anna como tú….El estará tan orgulloso de vosotros!!!!, de los padres y familia que en su día eligió. Podemos vivir toda la vida pensando en la desgracia ó podemos decidir desde ella, llevar la mochila llena de sus recuerdos maravillosos de infancia y del tiempo que estuvieron con nosotros que podemos agradecer e integrar a nuestros hijos en cada célula de nuestra piel, haciendo que cada día sea bello y hermoso a pesar de… y amando lo que hacemos. Ofrecer nuestro amor a los demás, es muy gratificante y pienso que sólo así el tiempo se convierte en nuestro aliado en esta gran espera de reencuentro.
En sí el tiempo transforma ese dolor inicial en añoranza pero sólo cuando se produce "la alquimia" somos capaces de encontrar la paz y armonía en nosotros.
De lo peor que hemos pasado, y dedicado a ellos ojalá que consigamos dejar nuestro mundo de alrededor un poquito más bello. Si lo conseguimos al menos nuestro camino de héroes como lo llamaría Angi, habrá dado algún fruto.
Gracias David y gracias Asier , por haber sido unos grandes maestros. Su “Amor” y su “Recuerdo”, ¡¡siempre vivirán con nosotros!!.
És molt curiós pensar que fa poquíssim que ens conèixem, quan a mi em dona la sensació que és de tota la vida.
Però després me n'adono i em provoca un sentiment molt dolorós, pensar que no hem conegut al David, "NO M'HO PUC CREURE"!!!
Em fa fins i tot "ràbia", molta "ràbia". Però després com tu molt bé dius, li hem de donar les gràcies a ELL, ja que gràcies a Ell heu aparegut a les nostres vides, i de quina manera......
Ara et diré una cosa, que sempre hi penso, però mai no l'he dit a ningú. Sé, que l'únic que sap definir aquest sentiment, del qual jo no trobo cap paraula encertada, és el nostre estimat David, perquè penso que és ELL el que ha volgut que sigui així,
Ell és el que ha fet que ens creuessim en les vostres vides, Ell és el que ens fa sentir tot això tan potent i tan fort que sentim per vosaltres i que per a mi a vegades se'm fa inexplicable.
I pensar això, és l'únic que em fa feliç i m'ajuda ha oblidar aquest sentiment de ràbia i a la vegada de impotència.
També et puc dir, que tinc la sensació, de que l'he conegut al David, a vegades el sento tan a prop ............
Hola David! com va? Una vez mas tengo que darte las gracias, tengo que dartelas pq se que tu me has enviado tu fuerza y tu energia para que todo salga bien. Por fin lo he conseguido, voy a ser mama, he padecido mucho estos casi 30 dias pero ha merecido la pena. Espero que todo salga bien, ya te ire contando. Un abrazo muy fuerte. Nunca nunca nunca te olvidare. 1b7
Publica un comentari a l'entrada