els darrers instants...

Hem tingut noves informacions sobre l’atropellament del David; un altre cop els records punyents i l’equilibri alterat i nova crisi de dolor bèstia. Un cop superada, em debato entre els sentiments més destructius i altres que em proporcionen més pau, perquè en definitiva, cap venjança ni sensació de justícia em tornarà al David, estic convençut que no m’aportarà res de consol i segurament només multiplicarà el dolor i la soledat. De moment prefereixo optar pel perdó, per l’acceptació de que les coses van passar perquè havien de passar, i per deixar que cadascú trobi el camí per reconciliar-se amb la seva consciència respecte de les seves eventuals responsabilitats i actituds posteriors.

Però de tant en tant la meva ment torna a aquella nit, a aquell taxista, a aquelles presses, a aquella inconsciència, a aquelles circumstàncies, a aquell segon... i fa mal, fa molt mal. I he de tornar a recobrar la serenor, una vegada i una més.

Amb tot, vull quedar-me amb un comentari que va aparèixer fa poc al blog, i que ha quedat amagat, soterrat molt avall. I que per nosaltres va suposar una emoció difícil d’explicar amb paraules. Són les darreres vivències del David, explicades amb tendresa pel seu amic de Budapest, per l’Albert, que estava al seu costat fins al darrer segon. I les vull compartir amb tothom. Primer em van deixar el cor encongit, però desprès m’omple de felicitat haver sabut com va ser de feliç el David a Budapest i també l’amor que va deixar Ell en altres persones. Molts detalls em fan pensar, sentir, intuir, que era el final, que tot quedava resolt, que no quedava res pendent:

“Hola a tothom. Jo sóc l'Albert Villabona, violinista de l'orquestra de l'Escola de Música de Sant Quirze i, no ho agrairé mai prou, amic del David durant aquells dies a Hongria. No he pogut evitar commoure’m en veure i llegir aquest preciós blog i de voler-vos escriure unes ratlles tot donant-vos les meves més fortes i afectuoses condolences, i d'explicar-vos com de bé s'ho va passar el David en el vaixell sobre el Danubi, tot contemplant l'encisadora i lluminosa Budapest, que, a més, em va dir que era una ciutat que li agradava molt. Quan vàrem pujar al vaixell, el David anava al meu costat, dient-me que acabava de rebre un missatge anunciant la victòria del Barça en un partit molt important cosa que, recordo, ens va alegrar profundament als dos. Un cop a dalt, vam demanar, és cert, unes Fantes, vam seure en una taula a la coberta i senzillament vam xerrar una estona. El David em va ensenyar a fer una mena de truc inflant una canyeta de plàstic i, a continuació, em va proposar de jugar un partit al futbolí. Ens va costar quatre-cents forints (2euros) i autèntics esforços fer que la màquina funcionés, però al final, vam poder jugar molt alegrement, i el David em va apallissar per 6-1, i una de les pilotes, degut a un cop massa fort, va anar a parar al Danubi. En fi. Doncs be espero que aquestes ratlles us facin alegrar una mica d'imaginar-vos l'alegre que va estar el David aquells dies que vaig poder tenir la immensíssima sort de compartir amb ell”

Recordo quan et vaig ensenyar el truc de la canyeta... com reies, David. Osti, quin riure més xulo que teníes...
En fi. David, fill, que t’estimo molt. I t’enyoro. I avui m’he sentit molt buit i molt sol.