Les lliçons de les vacances

Les vacances ja van arribant al final, amb aquell familiar aire de nostàlgia que sents quan s’acaba una etapa. Sentiments ara multiplicats, no pel final d’unes vacances poc desitjades, sinó més aviat per aquesta sensació terrible d’una etapa que ja s’ha acabat per sempre, fet que definitivament hem d’anar acceptant.

Perquè aquestes vacances han tingut molt d’aprenentatge. Crec que aquest segon estiu sense el David, en certa manera, ha estat pitjor que el primer, potser perquè llavors encara estàvem sotmesos als efectes traumatitzants del cop. Aquest any, la seva absència física “per sempre” s’ha fet més evident, més crua, i en alguns moments ha estat molt dur. Especialment, quan hem intentat recuperar els llocs i activitats habituals d’anteriors estius.

Vam fer una de les nostres habituals escapades a França, on com un imant, vam acabar tornant a llocs ja visitats de la Provença, amb els seus perfumats camps de lavanda i les sempre atractives i inacabables possibilitats lúdiques per nens. I desprès ens vam obligar a tornar a La Cerdanya, amb la càrrega emocional que per nosaltres té aquella meravellosa terra, on el David va passar bona part de les vacances durant tots i cadascun dels anys de la seva vida. En les llargues hores d’oci que et permeten les vacances, els records pels moments viscuts i les fantasies pels moments imaginats i que no podran mai ser, han estat, de vegades, com una tortura.

Però al mateix temps, vam descobrir que podíem trobar molta pau i molts moments d’harmonia i benestar quan vam anar a Menorca (fotos) per gaudir d’unes vacances molt diferents a les què no estàvem acostumats.

I tot això ens ha servit per aprendre. No hi ha hagut errors, potser hem sortit reforçats. Pretendre reviure un altre cop el passat només provoca dolor. Hem d’acceptar que tenim una vida nova, no la que voldríem, però sí la que és. Podem entestar-nos a intentar recuperar el que és irrecuperable o podem adaptar-nos i buscar aquelles noves activitats i espais en els que trobem cert benestar. En qualsevol cas, el David sempre ens acompanya, tot i que crec intuir com haurà de ser la nova manera de conviure amb ell.

Aprofito aquestes línies per agrair profundament totes les mostres d’estimació i afecte que hem rebut per part de tantes persones estimades, per haver rebut multitud d’invitacions per anar a passar uns dies a llocs ben diversos, per la comprensió de tothom quan les hem declinat, i per les constants paraules de record que hem anat rebent.

Això ens ha permès no sentir-nos sols en cap moment. Gràcies per fer-nos sentir tan estimats.