Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: Unes altres vacances...

Música del Blog

***per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior***

2007

2007 últim any (fins a 20 de maig)

Unes altres vacances...



M’he permès llegir les paraules que vaig escriure ara fa un any, referent a les vacances. I em sorprenc de comprovar que pràcticament res ha canviat, quant als sentiments que tinc. Poca cosa més puc afegir, francament, però cal acomiadar uns dies el bloc, el qual també tanca per vacances.

Comencen les segones vacances des de que el David se’n va anar. Fins ahir, hi pensava poc en elles, res més enllà de la més absoluta indiferència. Ha desaparegut completament aquella desbordant expectativa de compartir tots els segons amb els nens i amb l’Anni, de gaudir d’un viatge ple d’aventures, de cercar les més espectaculars activitats pels nens, de compartir lànguides i segures tardes a La Cerdanya.

Però ha estat un mes de juliol especialment dur, on el xipolleig dels nens a la piscina del costat, les constants i casuals trobades pel poble amb altres adolescents coneguts els quals segueixen creixent i fruint de l’estiu, o els plans d’altres pares per posar als nens a casals i colònies o per passar les vacances amb els seus fills, són, per ser sincer, punxadetes al cor, una rere l’altre, com si aquest fos un buirac. I és que tot em recorda a Ell.

Però ara agraeixo que hagin arribat les vacances. Estic cansat; no del ritme de vida ni de la feina en si mateixa (això ja fa temps que van deixar de ser prioritats per mi a la vida), sinó del desgast emocional afegit, crec. Ara em ve de gust dedicar-me a descansar, a llegir i escriure; a escoltar, xerrar i compartir; i sobretot a aprendre un altre cop a participar de la il•lusió de l’Anna. Tothom, des de fora, ho veu molt clar, això. I és molt difícil. Però sé que li dec...

En fi, marxem uns dies a Menorca, en companyia dels nous i estimats amics de Ca n’Eva. I desprès tornarem, un any més, a La Cerdanya. Tornarem tres, i no els quatre. I es tracta de refer moltes coses, molts records, tot aprenent a portar al David d’una altra manera...

21 comentaris:

Eva said...

Només espero que pogueu renovar forçes.

Molts petons i abraçades a tots quatre.
Eva

Xavi Sánchez said...

Estimats amics, avui seré una mica agosarat per dir que jo si que crec que quelcom si ha canviat des de l'estiu passat. No seré jo qui parli dels vostres sentiments, de les punxadetes al cor, ai, el cor.... però el que viviu cada dia de la forma en que ho feu, això, avui, ho vec lluny de com era fa un any i només em fa pensar que la força del David vers vosaltres cada dia adquireix més pes, més importància, omple més els buits, i així serà avui. demà i sempre...
Una abraçada.

Miquel said...

Sí, Natxo, és clar que hi ha coses que han canviat. La forma en que vius el dia a dia, la capacitat d'apropar-te a la gent, les ganes de compartir, la claredat i contundència en prioritzar (sense acceptar inteferències) les coses importants. T'has convertit en un imant per molta gent que t'aprecia i t'estima. Tu mateix em comentaves no fa gaire com, gent desconeguda fins fa poc, se t'apropoven timidament però amb el cor obert perquè els ajudessis, els donessis consell. Un munt de nous AMICS (sans amics).
Suposo que les punxades al cor, directes i doloroses, no te les podrà treure ningú però aprofita't de tots els que t'envolten per escampar-les i compartir-les.
Què passis un bon i profitós estiu.

Una abraçada,

Miquel.

Carmen Rivera Torres said...

Estimat Natxo:
Aquesta vida es tracta de reflexionar serenament, una vegada i una altra que la mort és real i arriba sense permís; hi ha una cosa que si ha cambiat: la manera de veure i viure la mort...
Estimem molt en David, estimo a l'Anna i estimo a vosaltres dos.
Això és una realitat i cal dir-ho les vegades necessàries perquè quan las paraules són de cor, mai es fan velles i insignificants.
Un important mestre del s XII va dir: "els essers humans es passen la vida sensera preparant, preparant, preparant... i arriban a la propera vida sense estar preparats".

Anonymous said...

Natxo i Anna's,
Ens retrovem al Setembre, aquí en aquest blog. Per recordar els moments que vam conviure tots junts.
Eva

Brígida said...

Estimat Natxo,
Us desitjo el millor per aquestes vacances...
Espero que trobeu tranquil·litat i que puguis disminuïr aquest desgast emocional afegit...
Penso en vosaltres cada dia, tot esperant que aquestes vacances us ajudin a aprendre a portar el David d'una manera diferent...
Com sempre i per sempre en David ve amb vosaltres.
Fins a la tornada.

Un petó i una abraçada mimosa.

Brígida

abel said...

Estimats amics,
Ahir vaig trucar a Menorca i em varen dir que estaveu a punt de marxar... quina llàstima jo us volia veure, en fí ja falta menys per fer-vos una abraçada a tots tres a Ca N'Eva.

Montse

Montse said...

Hola Natxo!!

Espero que aquests dies de relaxat amb molt bona companyia us hagin ajudat una miqueta per agafar forces per tirar endavat!!

Estic trobant tantes coses que em recorden a vosaltres i sobretot al DAVID!!

Us porto al cor!!

Una abraçada ben forta a tots 4!!

Montse V

willy said...

Querido hermano,
cada vez que leo tus comentarios me entra algo en el estómago que... Me encantaría tener un elixir con el que aliviarte. Desearía veros mas a menudo a los tres pero "que hi farem"... percibo que ahora estais para otros menesteres. En fin, un fuerte abrazo.

Willy

monica said...

Clar que cap estiu será igual que quan el avid estava aquí, i és tan lògic i normal que aixo us resulti difícil i dolorós.....
Però aquest estiu no serà com l'anterior perquè tu durant aquest hivern has continuat el teu particular aprenantatge per començar a viure amb la seva absencia, per començar a estimar el seu record, per estimar tots i
cadasqun dels moments que vas gaudir de la seva companya. I encara que potser et sembla que no has avançat gens, que et sents igual de buit que l'any passat, des de fora no ho sembla. Per molts de nosaltres, els habituals del blog t'has convertit en un referent, en algú que realment
sap detriar les coses importants de les mes superficials e inutils. Algú amb qui comentar temes mes profunds, que sap escoltar, que té la paciència del que no te pressa...
Només desitjar-vos de tot cor que passeu unes bones vacances, que disfrutis de l'Anna, de l'Anni... que descansis, llegeixis, escriguis... i si teniu ganes ens
truqueu i passeu per casa.
Petonasos a tots

Nuria said...

Estimats amics,

A hores d'ara m'imagino que esteu a la Cerdanya... jo hi he estat fins diumenge passat amb tota la família, i us he de dir que com a molta altra gent li passa, per allà on anàvem, ja sigui amb les bicicletes, ja sigui mullant-nos els peus en un riu, ja sigui fent excursions, al parc de Vilallobent... a tot arreu he pensat en vosaltres i en el David. De fet era com si us veiés per allà, fent el mateix que estàvem fent nosaltres... era com si també hi fossiu tots quatre; de veritat. Suposo que les fotos que he vist al blog i tot el què tu expliques i descrius de les vostres vacances a la Cerdanya, pràcticament idèntiques a les que any rera any gaudeixo amb la meva família, m'han fet pensar moltíssim en vosaltres, i m'han fet tenir present la sort que tinc a cada instant.

Ara ens toca també anar a Menorca;és curiós que haurem fet el mateix però en diferents dates. M'hauria agradat coincidir i fer-vos una abraçada... haurà de ser el setembre.

Un petó ben fort.

Núria

Montse said...

Encara que estic molt lluny, la gent que m'estimo no l'oblido i hi penso constantment. A més aquí, hi ha tantes coses que em recorden al David!!!

Una cosa que he aprés (ja que no en tenia ni idea) és el perquè els cotxes de Maui porten un Arc de Sant Martí pintat: doncs perquè cada dia plou i mentres plou continua fent sol i surten Arcs de Sant Martí per tot arreu!! És una passada, no ho havia vist mai!! I a més hem pogut veure els set colors perfectes.

Ja m'imagino o puc arribar a posar-me una mica a la vostra pell, que aquests dies estan siguent durs, un motiu més per estar al vostre costat, encara que sigui a la distància oi? Per cert veu mirar la lluna ahir?? Està preciosa!! I saps el més important, és la mateixa lluna la que veieu vosaltres i la que veig jo al cap de 12 hores!!

Una forta abraçada a l'Anna petita i a l'Anni!!

I un petó ben gran per tots 4!!

Us estimo,

paki said...

Mi querido Natxo:

Sí, otro verano sin David físicamente aunque seguiréis siendo siempre "4". Recuerda que "no podemos avanzar sin superar lo que lastima nuestro corazón", y por ello recuperar la vida anterior no es posible, pero sí podemos construir otra nueva llena de Amor, compasión, tolerancia, humildad... y aún siendo muy difícil cuando poco a poco vamos caminando hacia ello, nos llenamos de una inmensa paz, y como siempre te digo ellos no desaparecerán nunca porque nosotros los recordaremos para que no sea así.
Os quiero a los 4.

Paki 18.08.08

Anonymous said...

Querido hermano:

Suscribo todo lo que ha dicho Willy.

Os quiero

Mariajo said...

Cuánto amor transmiten las imágenes, su música, los blogs, vosotros mismos... Pero Amor con mayúsculas del que no cabe en el cuerpo porque impregna lo que toca, lo que mira... Me he emocionado muchísimo. Siento vuestro dolor. Esto me ha hecho reflexionar sobre lo que he leído, visto, escuchado: tan afortunados habéis sido vosotros de tener a vuestro lado a David 12 años como él de teneros a vosotros. Me alegro que tengáis gente alrededor que le recuerde/os conforte.

Las fotos que he ido viendo además transmiten, en las miradas de Anna a David, la propia admiración de hermana pequeña al mayor. Un gran abrazo a la niña de parte de una persona de un lugar sin más, que se ha sentido cerca de vosotros en estos momentos que os encontré en la red. Un cálido abrazo para vosotros también.

Elena said...

*Acabo de abrir tu blog, y es curioso cómo coincidimos los padres en sentimientos¡¡¡

Lo que cuentas de ir de vacaciones, te lo acabo de redactar yo en mi correo.
Y Las punzadas de ver como los demás chicos siguen... verdad? qué duro¡¡¡ Y cómo no podemos ponernos
un tupido velo...
Nada más. sólo eso. Que coincidimos.
Elena

MARINA said...

Estimat natxo i familia:
espero que les vacances hagin pogut anar bé i hagiu trobat , la pau i tranquilitat que tan necessitem.
Vam escriure al Miquel per si al setembre podiem venir a ca n ´eva.
Tenim ganes de conèixer vos, a mès necessitem parlar amb gent que està com nosaltres.
Natxo aviu t escric per demanar te com fer ho ,ja no podem mès,
ens estem rendint, el cor ,el cos ja no aguanta, i tenim la sandra,
per això et demano ,com aguntar
aquest dolor que ens ofega,la sandra no vol parlar ni ens demostra rès,inclùs no vol anar
a ca n eva, perque diu que li faran parlar i ella no vol, però li estem explican que coneixerà molts nens,ella ès oberta i que si no vol no te que parlar.
Avui és un dels dies que l he vist plorar amb molt sentiment,i clar per ella, faig la forta,però,
soc cobarde, ja em rendiria, NO PUC...,EL TROBO TAN A FALTAR...
acostumats a anar sempre tots 4, no puc , bè no podem, la sandra quan puja al cotxe, mires el mirall i les llàgrimes li cauen...
És tan dur veritat?

Per la sandra volem marxar una setmana a buscar tranquilitat ,però, tinc por , no sè anar enlloc tots 3 sols em passo el dia pensant que fisicament ens falta en Marc,ell
que era tan feliç quan anavem sempre tots 4...
Natxo envie m si tens forçes,expliquem,com agantar per una filla que pobre ha d estar com nosaltres i no vol demostrar ho..
un petó a tots 3 ,i un molt especial per en David.

marina said...

Natxo perdona , soc la marina he oblidat de explicar te una cosa...
et volia demanar que a la sandra li va agradar molt, bé i a mi, les paraules que li dius al teu fill, i ella volia posar ho al blog , jo li vaig dir ,(val peró li demanarem a en natxo si ens deixa copiar ho)
finalment ella tossuda , m ho va publicar sense preguntar ho, espero que no et sàpiga greu.
gràcies.

mjcayetana said...

Es la primera vez que mando un mensaje por medio del canal interno de YouTube. Espero que llegue sin problemas. Lo primero de todo decirte que tus palabras transmiten la sinceridad del reconfortamiento. Esto me alegra en lo más profundo. Y por supuesto que puedes poner mi comentario anterior o cualquiera posterior mío donde quieras y te sea gratificante de ver.

Decirte que el impacto por los profundos sentimientos que afloran en tus blogs siguen perdurando en mí. Además había imágenes a las que veía un gran significado más allá de la foto en sí y que me conmovieron/conmueven profundamente.

Como aquella en que estás de espaldas, en el sitio donde solíais ir todos los años, mirando hacia abajo la abadía del Canigó desde una altura considerable. En esa espalda se ve una foto de tu hijo con un molinillo de viento al lado :

Estas de espaldas a la foto (=a la sociedad y su bullicio diario) pero de frente a un monasterio (=plano íntimo de necesidad actual de recogimiento interno), lo que imbuye a la persona de una nueva percepción en global de las cosas (=mirada desde lo alto, desde arriba, y por tanto sin contacto ahora con el frenesí un tanto trivial del día a día del mundo).

El motor interno de la persona que observa “desde arriba” (la nueva forma de mirar que dan los cambios de nivel de conciencia ante las grandes desgracias) es un molinillo que -sin ruido, silencioso, sin contaminar los sentimientos y por tanto puro en su sencillez-, es movido por David que se materializa por medio de una foto que se encuentra físicamente en la base del molinillo de viento a la espalda del hombre que la porta, su padre.

¡Un gran abrazo a los cuatro!

CINTA said...

Por casualidad encontré este blog y me parecen tan mías tus palabras y tu dolor ¡¡¡
Perdí a mi hija Marina el 20 de enero, tenia 23 años.
Sabemos que hay que aceptar y seguir, pero es tan difícil ¡¡¡
Un gran abrazo desde el corazón a vuestra familia.

Cinta.

Verónica said...

Permiso. Fui llegando hasta acá.
Es inevitable conmoverse, pero no solo ante tus palabras sino ante tu hijo. Sus creaciones, las anécdotas que nos regalas. El vínculo que tenían...
Tengo un hijo de 10 años, estudia música, toca la guitarra. Estuvo mirando conmigo el blog, conociendo a David.
Y a pesar de tanta tristeza que debes sentir, este espacio que le dedicas es increíble. Debes estar orgulloso de tu forma de seguir. Y David debe haber estado muy orgulloso de tenerte como padre.

Cariños desde Argentina.
Verónica