Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: La gran paradoxa

Música del Blog

***per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior***

2007

2007 últim any (fins a 20 de maig)

La gran paradoxa


Darrerament tinc la sensació que la vida és digna de viure. D’alguna manera, he après aestimar amb una nova intensitat moltes persones que m’envolten, així com estimar les coses que faig. M’és molt difícil descriure aquesta sensació, però aquesta nova manera d’estimar m’omple cada racó de l'ànima i fa que molts dels moments presents siguin dignes de viure. Sovint, i sobretot després d’una gran adversitat, ens preguntem pel sentit existencial de la vida, què fem aquí i per què té sentit viure. I he llegit també sovint que l’objectiu final és l’amor. I no acabava d’entendre què volia dir això, potser amb un punt de resistència i de ràbia, perquè jo vaig estimar i estimo molt els meus fills, i ara resulta que un d’ells ha marxat i m'ha deixat desolació, dolor i poques ganes de viure. Però ara crec entendre profundament l’essència d’aquest sentit de la vida. La capacitat de donar-se i estimar moltes persones i la capacitat d’estimar allò que fas. AMOR i CREATIVITAT. Per mi això és el sentit de la vida i el que la fa digna de viure. L’Alex Rovira ho defineix molt millor que jo: “l’amor a un ser estimat, o fins i tot a una tasca a realitzar -amor i creativitat, en definitiva- són els pilars sobre els quals es construeix l’esperança i el sentit de la vida; són unes bellíssimes respostes al -per què viure?-

I, almenys en el meu cas, és el patiment extrem el que m’ha impulsat a mirar dins meu i a aprendre i a créixer. El que m’ha permès creuar portes fins ara prohibides per mi mateix. El que m’ha fet descobrir l'immens potencial de la nostra capacitat d'aprendre, estimar i actuar. A saber apreciar que en les relacions humanes és millor la qualitat que la quantitat. A tenir el coratge d'intentar complir els meus somnis. I a redescobrir el plaer i la gratificació que proporciona adquirir compromisos, intentar ajudar els altres i donar-se una mica més a la pròpia comunitat. I paradoxalment, aquesta sensació de plenitud personal conviu encara amb el dolor persistent per la pèrdua física pel David; però li ha donat un altre sentit, em permet estar orgullós de poder tirar endavant com li vaig prometre, em permet seguir vivint amb dignitat i fins i tot crec que transcendeix el meu propi interior i es trasllada a molts dels que m’envolten, multiplicant els efectes de benestar i creixement.

Ahir vaig gaudir del plaer de compartir el dia amb altres pares que també han perdut fills. Un grup de persones que malgrat la devastació, han optat per no abandonar-se a la ràbia, el victimisme, el dolor, l’apatia, la resignació, el cinisme, sentiments legítims que jo també he sentit i segurament tornaré a sentir de tant en tant, però que han preferit transformar-los en sentiments generosos que els permetin construir una vida amb sentit per a ells mateixos i per als altres. Com deia Viktor Frankll'última de les llibertats humanes, la llibertat essencial, aquella que ningú ens pot traure, és la d’escollir la nostra actitud siguin quines siguin les circumstàncies que ens envolten, per difícils o doloroses que siguin".

Aquesta nova vida, aquesta nova sensació de plenitud, costa molt de reconèixer, primer per un mateix, i després públicament, quan un ha perdut un fill. Condicionants personals i culturals fan que no gosem afrontar aquesta percepció, que d’altra banda, va creixent lentament dia a dia dins meu. Però m’emociono de pensar, ara i aquí, a l’habitació del David, envoltat de tots els seus somnis, que és el millor que puc fer per ell i és el regal més valuós que m’han fet a la vida. I me l'ha fet el meu David. T'estimo, fill.

24 comentaris:

Anonymous said...

Hola Natxo, et vaig escriure fa un temps, que a traves de la pàgina de corredors.cat em vaig assabentar de tot el que us va passar.
El cas que de tant en tant vaig llegint el blog, i sempre acabo amb una sensació de esperança i pau.
Fa un temps, vaig patir una pèrdua, en aquest cas, no física, però la he viscut com si la fos. Després d'un temps horribles, negre...poc a poc els núvols han marxat, i tinc una sensació molt semblada a la que tu descrius. Ha estat "necessari" passar per el procés de pèrdua per poder crèixer enormement, i gaudir de tot.
Saps? En alguna cursa que me he creuat algun company teu de corredors.cat, m'hen recordo molt de tu i el David, i encara que les forces vagin molt justetes noto un rampell de energia.
Bueno no m'allargo més, que a llegir comentaris tant llargs pot resultar un mica cansat.
Un camió d'energia positiva per a tu i el teus.


Fernando Perez

xaving hood said...

jo també penso que aquest blog és una meravella i sempre que el visito m'impregno de la inmesa humanitat que hi deixes dia rere dia. Fins aviat, Natxo!!

Ferran said...

Saber que tenim a prop persones que pensen en nosaltres i ens volen bé ens ajuda, segur, a tirar endavant i trobar la raó per continuar lluitant. El mateix David, segur, voldria exactament això: veure-us tirar endavant. I ho aconseguireu, Natxo, sense dubte.

montse said...

Preciós el post d'avui! Realment el treball interior només tés el camí del creixemnt personal! Desprès de... tot és diferent!

Petons

montse said...

Llegeixo les teves paraules i no em puc estar de fer-ne algun comentari....quan dius que la vida és digna de viure (és una frase dura desprès de perdre un fill)però és una frase maca, però és ben cert, la vida és digna de viure, si no fos així no ploraríem la mort dels nostres fills, seria ben al contrari estaríem contents de la pèrdua, seria alliberar-los del dolor d'una vida fosca, i ho viuríem be,....però .....la vida és digne de viure, i tant que si!!! per això plorem! plorem perquè els nostres fills han perdut la oportunitat de viure-la!!

I és ben cert que el que fa digne de viure la vida és l'amor a les persones que ens envolten, l'amor a aquelles petites coses que ens donen tranquil•litat, que ens fan sentir la plenitud de sentir-nos vius, tot això tant gran i a la vegada tant petit es el que ens dona sentit a la vida....

I és cert que la plenitud de molts moments, petits i grans, no està renyida amb el dolor, l'enyor, el buit, la necessitat de veure aquella carona, aquella mirada , aquell somriure que ja mai més tornarem a veure, ...però és a dins nostre, el podem evocar i el tenim, mai podrem oblidar-lo, mai.....

El compartir.....és bonic, és una necessitat que t'ajuda a viure d'una manera plena, sinó compartim caiem en el RESSENTIMENT, ressentiment amb la vida que no ens ha tractat com volíem, podem caure en la RESIGNACIO, acceptem però amb amargor amb dolor, amb bloqueig que ens impedeix compartir amb plenitud.......

Compartir ens ajuda a ACCEPTAR, És un pas mes per poder créixer com a persones, es allò que a vegades hem dit, accepto la meva vida però a mes vull créixer i vull viure... i em vull sentir feliç... em vull sentir bé amb mi i amb tota la gent que estimo.

Parles d'ahir.....va ser un dia on en tot moment vàrem parlar de sentiments, ...tots i cadascú de nosaltres transmetíem el millor que hem descobert desprès d'haver passat per la ràbia, el dolor, l'enyor, el buit, la tristesa,... per haver perdut el nostre fill!!! que fort i a la vegada que maco saber compartir aquest sentiments.

DIUS: Però m’emociono de pensar, ara i aquí, a l’habitació del David, envoltat de tots els seus somnis, que és lo millor que puc fer per ell i és el regal més valuós que m’han fet a la vida. I me’l ha fet el meu David. Evidentment és el millor que pots fer per ell, però no oblidis que aquests canvis,...aquestes canvis de percepcions de les que parles, aquestes canvis en les nostres emocions ...és el millor que pots fer per TU I PER LES ANNIS!!!!

Les emocions son curtes en el temps...
els estats d’ànim perduren en el temps...

Un petó i una abraçada per tots

Roser said...

Viure la vida que cert és!!!! igual que estimar i també afegiria valorar les coses que fem.
Realment molts cops no ens adonem de tot el que tenim i deixem que vagin passant els moments sense disfrutar-los.Una adversitat en la nostra vida fa que ens aturem i ens diguem : Ei!! que sóc aquí i no estic sol/a.
L'actitud nostra,només nostra (tal com escriu Viktor Frankl)farà que la nostra vida agafi un camí o un altre.
Aquest regal que t'ha fet en David és realment excepcional,agafa'l i porta'l sempre amb tu.

Una abraçada,
Roser

Miquel said...

Hola Natxo,

Bé, no sé si podré aprotar res de nou al que escrius. Però efectivament el teu aprenentatge, estimació i actuació transcendeix a molts dels que t'envoltem i certament produïnt un efecte multiplicador.
Només volia deixar constància aquí i ara.
Com ens compliquem la vida quan l'autèntica felicitat s'obté del instints i capacitats més básiques que tots portem a dins: Amor, generositat, creativitat, agraïment, "voluntariar". Són instints i capaciats que hem de deixar que aflorin i que de ben segur ens ajudarien a creixer d'una manera imparable.
Però cal aprendre'n!

Rat said...

Tal com molt bé expresses en la cita de Victor E.Frankl, "Quan ja no som capaços de canviar una situació ens trobem al davant del desafiament de canviar-nos nosaltres", ho diu tot.
Jo crec que el sentit de la vida canvia continuament. I una realitat és que trobem sentit a la vida amb l'acceptació del dolor. Però és l'amor sens dubte, el millor mitjà per assolir aquest sentit a la vida. I tú Natxo, l'estàs assolint estimant amb molta força al teus. I rebent també molt d'amor i carinyo de les teves Annes i de tota la gent que t'envolta.

Estic molt contenta per vosaltres Natxo, i no us ha d'avergonyir en cap moment aquesta nova percepció d'afrontar la vida, aquesta nova sensació de plenitud, ja que és el David el qui us l'està donant dia rera dia, és el David qui us dóna les forces per tirar endavant i ell des d'allà on és, és molt feliç a la vegada.

Un petó ben gran per tots 4!!

Montse

ESTHER said...

Hola Natxo.
Avui he tornat a visitar el blog
després de uns quants díes sense
fer-ho,perque he passat una setmana difícil:el dia 19/11 ens va deixar la meva yaya(era com una
mare per mí,perquè la relació era
molt especial).Tot i que tenia 95 anys i hem gaudit tota una vida amb ella,el moment de la despedida física és molt dur.Però hem de saber acceptar-ho i guardar tants
moments feliços amb ella.Per això
avui em sembla especialment significatiu el teu post (tot i que no es pot comparar la pèrdua).M'en alegro moltíssim que a banda dels moments dolorosos,de tristessa e inclús desesperació,trobis un sentit a la vida que realment val la pena viure.Si,és cert que patim molt per els que marxen,però això es la consequencia d'estimar-los tant i la sort d'haver compartit una VIDA
amb ells.
Nosaltres sempre els recordarem i ELLS sempre ens ajudaràn i donaran
força per seguir lluitant!

Una abraçada,com sempre amb tot el
meu carinyo als QUATRE!

Esther.

enric said...

bona nit Natxo i família, és molt gratificant llegir com estimes els teus fills i revivint el David, la lluita continua per seguir el dia a dia i la espiritualitat de la seva presència que la sentiràs de per vida, com ja t'havia dit anteriorment no ho puc dir per pròpia experiència però sí sentir-ho en les teves paraules i també ara conec el que és estimar un fill, no me'n canso de dir-li que l'estimo i t'imagino, alhora vull disculpar-me si no m'expresso amb la correcció que potser necessiteu però la intenció del escrit és sincera i propera.

Crec gratificant sentir l'estimació i crec que és molt natural i humà expressar els autèntics sentiments de la manera que surten, crec que t'expresses de fàbula i fas sentir al qui et llegeix la veritable esència de l'amor.

La empatia ens porta a no ser tan egoistes i el compartir el dolor a sentir que vivim com podem, en el meu cas Natxo em fa ràbia haver-me'n enterat a l'estiu de la pèrdua del David i mira que pot semblar absurd perquè no teniem relació però ara quan entre al blog penso que m'uneix a vosaltres la raó l'afecte i tot el millor que es pot desitjar als que consideres persones molt necessàries del nostre mon.

La vida és per viure-la per sentir-la per compartir-la per no estar sols per ajudar els demés i per què tot això no quedi en ba, l'acció ens porta a sentir-nos millor amb nosaltres les nostres famílies i els qui tenim a prop.

No vull ni repetir-me ni ser pesat ni molestar a ningú només vull expressar la conformitat en el que expliques al blog, amor creativitat paradoxes dels moments en els que respirem i esperar un nou escrit no per costum ja sinó per corresponsabilitat.

L'altre dia que tornaves de córrer i se't veia tant cansat i educadament somrient em donava sensació de benestar al igual que l'Anni que anava a ioga i el dissabte al veure't voluntari en l'homenatge ciclista al Jordi m'omplia d'enveja ben portada personal, penso que ja esteu en una millor dimensió i estar a l'habitació del teu fill, pensar i actuar no fugir i sentir és molt bo per continuar el dia a dia, no pretenc ser adulador ni fer-te creure que ets el rei del mambo o que ets un sant o desfer-me en el·logis cap a les vostres persones, però si com moltíssima de la gent que us escriu que us visita i respecta ser un més d'aquests amb la humilitat que s'hauria de tenir, fins aviat amics, fins ara David...

Veronica said...

Hola Querido Natxo:

Estoy muy movilizada por tu último post.
Me llegó muy fuerte. Es como un anunciarle al mundo que estas allí peleando, renaciendo, viviendo y encontrandole sabor a lo que tienes por hacer.
Es decirles que a pesar de que socialmente se espere que luego de semejante pérdida un padre se inmole con su propio dolor, hay otra forma de vivir después de la partida de un hijo.
Es mostrarnos a todos quienes te leemos que a pesar de amar a tu hijo, de extrañarlo hasta el desgarro, de desear profundamente que la historia se hubiese escrito diferente, podés caminar y vivir sintiendo cosas nuevas, buenas, creativas. Podés mirar el mundo con ganas de hacer, de dar.
Es contarnos que supiste sacar de esto que has vivido, lo mejor de vos.
Me emocioné mucho leyéndote. Ayer el traductor no funcionaba y hasta sin entender del todo algunas palabras se leía lo que viaja en el fondo de cada palabra.

Pensaba mucho en David, en todo lo que se ha generado a su alrededor. En ustedes, porque compartieron la vida con él, lo disfrutaron, lo amaron, tuvieron la dicha de estar allí en cada momento de su historia, y a los que lo hemos ido conociendo en este tiempo nos va dejando (al menos a mi) muchas formas de repensar tantas cosas...la relación con los hijos, la dedicación a ciertas preocupaciones, el tiempo que compartimos con las cosas que nos gustan...tantas cosas...
Pienso en todo lo que a vos te ha ido sucediendo en este tiempo, la forma de compartirlo y de hacer llegar tus ondas al resto, pero impulsadas a su vez por las que David ha dejado en su andar...Y ahí, en ese transmitir emociones y vivencias tan importantes, llega David a nosotros los que leemos tu blog, los que nos acercamos de la forma en que podemos… Pienso en los lazos que nos van haciendo trascender de un modo casi imperceptible pero profundo...

Te dejo un abrazo.

Vero

Anonymous said...

Hola Rovira,
m'alegra moltíssim que estiguis arribant a aquestes conclusions i n'estic segur, com ja dius tu, que ha d'haver estat un viatge a l'interior molt dur i molt profund.
I em quedo amb el pensament de VIKTOR FRANKL que es pot aplicar per tot a la vida, tan senzill i tan difícil de portar a terme.
Calero

Natxo Rovira said...

Fernando P.

no tinc cap dada teva per tal de poder respondre't de manera privada.

En primer lloc gràcies per vistar el blog del David i dir-hi la teva.

Molt sovint em pregunto això que tu esmentes, perquè sembla "necessari" per molts de nosaltres, haver de passar per un procés de pèrdua bèstia per començar aquest procés de creixement...

Si mai no em veus en una cursa (fàcil de reconeixer, porto la samarreta pastanaga de CoRReCaT, amb el meu nom serigarifiat i una foto del David a l'esquena), sisplau, avisa'm. M'agradaria conèixer-te. És un món molt solidari aquest de l'Atletisme... he conegut molts amics generosos.

Gràcies per les teves paraules, i per pensar en el David quan de vegades veus samarretes CoRReCaTs...

rivendel said...

Natxo, quina sorpresa quan he entrat al blog i he sentit l'Eva Cassidy ;·)
em sentia com a casa meva sota la llum d'un far i després llegint el teu post veig que es així , que hi ha una llum nova.

mariajo said...

Exactamente, Natxo :)

kalidoscopi said...

Conversant amb vosaltres, escoltant el que dieu o llegint els teus escrits, he anat aprenent a mirar la vida amb uns altres ulls.
Ara soc capaç de descobrir l’immens amor que s’amaga darrera de moltes petites accions de les persones, i que fins ara no sabia apreciar suficientment.
La vida se m’ha obert des d’una altra dimensió, una quarta dimensió en la que les coses no són com aparentment semblen, sinó millors. On la bellesa interior de les persones passa a convertir-se en l’única bellesa, i on les petites coses del dia a dia adquireixen una importància rellevant.
Descobrir de nou tot el que m’envolta em fa sentir bé amb mi mateixa.
Gràcies.

monica said...

Hola Natxo

Despres de molts dies sense enviar.te cap noticia, sense obrir el blog del David, sense mirar i cotillejar el teu, sense buscar noticies teves.... avui he tornat a entrar...... i QUINA MARAVELLA DE POST...... QUE BURRA HE ESTAT AQUESTS DIES PER NO ENTRAR I NO GAUDIR D'UNES PARAULES TAN BELLES¡¡¡¡¡¡¡¡

Gracies Natxo, per expresar.te tan maravellosament be, per compartir amb tots nosaltres els teus sentiments i d'aquesta forma ensenyar-nos coses que farán que nosaltres podem gaudir de la teva experiencia personal de creixement sense haver de passar per un fet desgarrador.
Les teves reflexions publicitades en el blog, obren els ulls de tots aquells que no hem patit la perdua dels fills i, com sempre t´he dit, ens fan reflexionar i buscar dins dels nostres cors les sensacions, els sentiments i els valors que flueixen de tots els teus escrits.


Petonets molt grans per tots vosaltres

Edu said...

El bloc del David és una mostra de la veritable bondat de les persones i de que les properes generacions es trobaran amb una societat millor, tot i que a vegades sembla que alguns vulguin lo contrari. Pots estar ben segur que el David està contribuint a la millora d'aquest món.

Brígida said...

Ostres Natxo,
fa dies que no entrava el blog... mals dies em ronden... però avui he sentit la necessitat de donar una volteta... i...

Saps quan em parlen del Nadal, de les festes... qualsevol cosa que m'ho relacioni... encara em dona un saltiró el cor i m'entristeix saber que com altres Nadals, no podrem gaudir de la seva presencia...
Però avui... avui he entrat el blog del David... i al veure el Nadal tant ple d'amor que ens ofereixes... doncs he pensat... així és com vull gaudir-lo... simplement amb PLE D'AMOR!!!!

M'ha emocionat el canvi de diseny del blog, adequant-se als dies que venen.

Una abraçada mimosa, i com sempre, moltes gràcies per fer-me veure les coses d'una altre manera.

Brígida

Rat said...

Les festes que s'aproximen tornaran a ser punyents, segur, però aquesta actualització del Blog amb motius nadalencs i les nadales dels darrers anys és preciós Natxo!!

Que bonica la foto del David i L'Anneta que has posat!! Diu molt de tots dos...

Us estimo!!

Montse

Elena said...

Por fin consigo leer bien tu sentimiento paradójico/contradictorio de que la vida merece la pena ser vivida, partiendo ahora de una nueva forma de ver las cosas: teniendo capacidad de AMAR y dándose a muchas personas a pesar de tener muy limitada -por el dolor- nuestra propia existencia. ¡QUÉ PROEZA, Natxo, qué coraje, tener que estar mirando nuestro interior, redescubrirnos para
sentir algo de bienestar, tras un hecho devastador, aniquilador de sentimientos¡.
Un gran abrazo.
Elena

PAKI said...

Natxo, Montse...

Qué manera más excepcional de expresar sentimientos! Sí esta nueva vida trae la sensación de plenitud, cuando verdaderamente optas como decía Victor Frank, por la última de las libertades humanas, la de escoger nuestra actitud, sean cuales fueren las circunstancias que nos rodean.

Cuesta mucho realmente reconocer, y más públicamente como dices, que de "lo peor", como ha sido la pérdida de nuestro hijo, haya podido surgir algún regalo de la vida, a pesar de la añoranza y del dolor que conlleva su recuerdo físico. En mi opinión, cuando aceptamos que ese regalo te da plenitud, serenidad, paz interior, humildad, generosidad, ... se puede optar por "dar gracias" a esos seres de luz que nos dieron tanto en vida, y que desde donde estén, posiblemente tengan la misión de transmitirnos fuerza y Amor, así como la capacidad de poderlo compartir con nuestro entorno, junto con la creatividad en algunos casos como el tuyo, que le dan este nuevo sentido a la vida tal y como tú brillantemente has expresado.

Un abrazo para tí, las Annas y como no, mi más cariñoso recuerdo para David.


Paki

Anonymous said...

Sense que un s´ho proposi, els nostres fills creen llaços molt forts d´amor i amistat. La "seva herència" a poc a poc es va fent més gran i més forta.

Aura said...

David, no sé que dir-te. Simplement et trobo a faltar, simplement no amb qui comparar les notes, els professors, el sistema de l'escola,... No trobo ningú que em pugui fer sentir com tu: tan... (no ho sé) I és graciós que la darrera cursa en el teu homenatge estava esperant que apareguessis entre la gent... Somrient... Em fas pensar que el teu regal d'acomiant van ser les amigues que sempre m'havien faltat...I et donc les gràcies perquè m'han ajudat molt però encara que ho passaria malament a les hores de pati m'agradaria que tot fos com abans... Fa mal sentir als meus pares dir: " Abans eres més aplicada, educada,..." Per tot això ara sóc una mica jo mateixa una mica la nena que era: vaig amb la disfressa de felicitat, pinto cors roses per tot arreu i sempre semblo sortida del meu món iupi (com diu l'Arantxa, ja sabràs qui és) Tota la meva classe sap la teva història inclòs els nous ( me ne ocupat) però em fa ràbia que siguis el cosí que es va morir i no en David el cosí que tots haguessin volgut. Hi han moltes cançons que em fan pensar en tu noves que no coneixes velles de tota la vida però la més especial és besos del Canto del Loco que et vas posar-la a cantar al mig del restaurant i ... (Semblo una tonta parlant-li a l'ordinador i plorant ... o pot ser no) Ara no tinc por de ser qui sóc però ningú m'accepta excepte l'Arantxa... No sé molt bé on és el meu lloc... Però ara sempre porto el meu simbol: sempre porto un cor penjat al coll encara k no es vegi perquè si hi ha una estrella de David perquè no pot haver un cor d'Aurora i David?
T'estimo molt David i la veritat és que inc una mica d'enveja de la Berta perquè ella pot tenir el seu cosinet a la classe, en Dani; però només una mica perquè jo et puc tenir sempre allà on vagi...