Divendres a la tarda...

Avui és tarda de divendres. Les tardes de divendres acostumo a sentir-me especialment trist. Veig adolescents pel carrer, molts d’ells coneguts del David, que comencen a gaudir ralaxadament del temps lliure. Els veig gaudint de la vida i no puc evitar pensar en allò que s’ha perdut el David, en allò què estaria fent en aquest precís moment. Ara es fa fosc de seguida i tot convida a recollir-se. Veig als pares i mares amb els seus petits que es retiren sense pressa cap a casa. La setmana laboral acaba lànguidament i és temps de compartir l’espai amb els que més estimes.

Recordo tant els nostres divendres, quan els quatre gaudiem intensament de la percepció de tenir tot el cap de setmana per endavant. Tot estava controlat, tot era perfecte; dins de la seguretat de casa, el David i l’Anna es posaven a jugar, sempre ben entretinguts, sempre tranquils. Desprès preparavem un sopar atractiu, de divendres, d’aquells que agaraden als nens. Fins i tot darrerament al David li agradava fer ell mateix el sopar per tots. I desprès, una sessió de cine familiar. O marxàvem cap a La Cerdanya, sempre junts els quatre, sense necessitar res més al món.

Ostres, com trobo a faltar aquells dies, com enyoro al David, darrera la finestra de l’altell jugant amb la Play, o jugant a cartes amb la seva mare i la seva germana, o fent els deures assenyadament. O al seient de darrera del cotxe, sovint el mirava pel retrovisor i em queia la baba de felicitat, veient-lo traient la llengua mentre jugava amb la gameboy o mirant una peli de dibuixos amb la boca oberta. Tan tranquils, tan segurs, tan afortunats. Tot semblava per sempre…

Avui he estat revisant articles antics del blog mentre em dedicava a fer còpies dels missatges desats. Revisant, sense adonar-me’n el meu propi procés de dol. Poc temps, però un llarg camí. I de cop m’he sentit molt sol. I he enyorat tant al David. És desolador.

Una amiga m’ha fet un xat molt tendre. I m’he emocionat. I m’he posat a plorar…