Un Nou Horitzó

Sempre recordaré aquella tarda del 6 de juliol del 2000, quan desprès de sortir content d’un examen de la UOC a Bellaterra, vaig escoltar a la ràdio que un grup de nens d’entre 13 i 16 anys havien mort en un greu accident d’autobús prop de Sòria. Recordo que anava conduint i plorant, tot pensant en aquelles famílies i en aquells nens que havien marxat de colònies.

Pocs dies desprès de l’accident, un cop acabats els actes oficials, la Montse Mas, Cap de serveis socials de l’Ajuntament de Ripollet va tenir molt clar que era precisament a partir d’aquell moment quan calia ajudar als pares d’aquells nens morts a l’accident. Poc a poc, amb dedicació i tenacitat, va aconseguir el suport de l’Ajuntament i va crear un Servei d’atenció i suport per aquelles persones que voluntàriament desitgessin ajuda. Poc temps desprès, d’aquell grup va sorgir l’Associació Un Nou Horitzó, amb la finalitat d’acompanyar en el procés de dol a famílies que hagin perdut un fill dins del nucli familiar.

Doncs bé, coses de la vida, vuit anys desprès alguns d’aquells pares s’han convertit en part de la nostra vida. Nous amics que es van posar en contacte amb nosaltres a través del blog del David i ens han ofert molt més que suport i acompanyament. Ens han ofert tendresa en el tracte, serenitat davant del dolor, i la seva personal saviesa per intentar entendre el que representa la mort d’un fill. Per l’Anni i per mi és un autèntic plaer compartir tardes amb la Montse, que va perdre el Marc per un problema cardíac; amb la Rosi i la Vicenta, que van perdre al Sergi i al David en l’accident de Sòria; amb l’Emi i el Cesc, què van perdre l’Oriol ofegat al mar; i amb la Fanny i el Manel, que van perdre el Marc, atropellat prop de casa seva. Són tertúlies entranyables i plenes de sentiments, de coratge, de reflexions i d’aquells vincles tan autèntics que fas amb gent que aposta decididament per allò que és essencial a la vida.

Un Nou Horitzó ens han ajudat a fundar una delegació d’aquesta Associació a Sant Quirze. Juntament amb la Paki, mare de l'Asier, i amb el suport explícit del nostre Ajuntament, a qui estem molt agraïts, pretenem crear un espai per acollir a altres pares que puguin passar (o ja hagin passat) per aquesta dura experiència, per compartir emocions i per ajudar-nos mútuament. Nosaltres vam buscar i vam acceptar les ajudes que van anar sorgint i ara tenim la necessitat d’ampliar aquesta xarxa de recursos en el nostre entorn més immediat. És un pas més.