26 d’octubre del 2008

Una ànima pura



Avui tinc moltes ganes de parlar d’alguns records concrets del David i de dir ben fort que el trobo molt a faltar. Malgrat que, una mica a la força, he après a incorporar molt intensament el Carpe Diem (viure el moment), cada dia, inevitablement, es colen records a la meva ment, al meu cor. Petites detalls que veig, que llegeixo, que oloro, que sento, em traslladen directa i de vegades de manera inconscient a un moment concret. A un moment viscut amb ell. I em costa dir-ho, però encara em fan mal. Perquè fa tant de temps que no el veig ni el sento.

I és que era un nen increïble, tot ell. Crec que alguna vegada ja havia comentat quan ens va dir, poc abans de morir: “vosaltres sou uns pares molt bons, perquè mai no em castigueu”. Ostres, és que no donava quasi cap motiu. Recordo com moltes vegades era ell qui ens donava lliçons a nosaltres. Una vegada, l’Anni i jo estàvem despotricant de l’actitud d’una persona propera, i el David, que estava present, fent els deures en silenci, ens va interrompre i ens va corregir: “perquè dieu això? 'menganita' ÉS molt bona...”. Vam quedar glaçats i avergonyits, i només vam poder donar-li la raó i agrair-li que tingués tan bons sentiments. I també recordo una altra vegada quan, en el meu irrefrenable afany d’oferir-li tot el que jo pogués donar-li, material i immaterial, li vaig oferir de compar-li la nova video-consola de moda, la Wii. Em va respondre: “No, no cal. Ja en tinc una, la PS2”. Almenys recordo aquest episodi dues vegades més i no podia més que donar-li les gràcies, elogiar-lo, callar, i retirar-me orgullós i avergonyit un cop més.

Potser el post d’avui és molt personal, però necessitava desesperadament explicar aquestes coses. Lògicament, era un nen, i com a tal també reaccionava de vegades amb irritabilitat, egoisme o inseguretat, però en general era un nen molt equilibrat, humil i reflexiu; amb molta ànsia per aprendre, molt poc queixica, molt vitalista, imaginatiu i alegre; i molt solidari. Era un nen a qui no calia posar-li gaire límits. Crec que era tan extraordinari, que el fet que marxés tan d’hora, molt abans del que presumptament estava previst, em fa pensar molt... em fa pensar que era una ànima pura. I a mi em consola.

Bé, ja paro perquè hi ha coses de les què encara no se’n pot parlar gaire. Però fa dies que necessitava dir tot això d’ell, de lo bestial que era i de com l’enyoro. Cada dia. I de vegades, alguns dies, aquesta enyorança és molt esquinçadora.

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Natxo i Anna, fa temps que no dic res però sempre llegeixo el blog, sempre el llegim...Realment el David era un nen fantàstic, una bona persona. Entusiasta, crític, observador, prudent...els adjectius mai no són suficients. I teniu una filla fantàstica, amb una capacitat i una maduresa excepcional (com es veia en el programa de ràdio que teniu gravat al blog). Us envio una abraçada ben forta.

Quico

Cris i Arcadi ha dit...

Natxo,
potser sí que és un post molt personal, però és el teu post i no dubtis en obrir el teu cor sempre que ho necessitis. Éls que et llegim volem ajudar-te ni que sigui així, llegint-te.
Segur que hi ha moltes coses que encara et fan mal però poc a poc les aniràs treient i et podràs anar sentint una mica millor, dins el possible.
Pel que podem llegir el David era un noi especial i això és el que us queda a vosaltres i a persones com jo que malauradament no el van conèixer però que segur que l'haguèssin trobat igual d'especial.
Una abraçada molt forta!!

Cris

Brígida ha dit...

Estimat Natxo,
Jo no he tingut la GRAN SORT de conèixer el vostre estimat David, ni fisicament, ni personalment, però els que no l'hem conegut, sols llegin-te, podem entreveure una petita part d'ell i a la vegada una part molt humana i molt estimada pels que l'heu gaudit al vostre costat.
Sols veien lo molt que es feia estimar per tots vosaltres, ja deixeu constància de lo especial que és. Jo també crec que és una ànima pura, els petits relats i experiencies que expliques, així m'ho fan veure.
Tots estem aquí per apendre, uns dels altres, i de la mateixa manera que ell us donava lliçons i us ensenyava el gran cor que tenia, estic segura que també vosaltres l'heu ensenyat a ser com és...
Quantes lliçons ens doneu vosaltres a nosaltres... els que us llegim, els que us envolten, a qualsevol persona que es creua en el vostre camí... lliçons de vida que segurament una gran part d'aquestes venen a través del vostre estimat David.

Molts petonts a tots quatre, i una abraçada mimosa.

Brígida

Eva ha dit...

Estimat Natxo:
el teu enyor és una conseqüencia directa de l inmens amor que sents pel teu nen. Això no podrà canviar mai, no ha de canviar mai: és estimar, estimar de debó. I això és una de les coses més importants que, com a pares, hem d´ensenyar els nostres fills. Vosaltres ho heu aconseguit. Les coses que expliques sobre el petit princep, al que com ja saps no vaig conèixer personalment, us han de fer sentir molt i molt orgullosos d´una ànima transparent, bona i dolça que ens ha atrapat a tots i cada dia ens ensenya a ser una mica millors.
Petons

Eva

Anònim ha dit...

Natx,

Jo saps quina recordo? I aquesta es molt bestia!

El cap de setmana que vam estar a Tossa. El David estava tot pensatiu assegut a una pedra i després va comentar... estic pensant en algún invent, com un ascensor, perque la Naty pugui baixar a la platja sense problemes.
Tot un senyal de com es.

Em va impressionar molt.

David, com t'estimo!

Anònim ha dit...

Hola Natxo,

Encara que consideres aquest post molt personal, crec que és molt ric i que a la vegada ens ajuda a moltes persones.

Que el DAVID era, és un nen increïble n'estic segura. Com dius, ell us donava a vegades lliçons, però aquestes segur que les va apendre de vosaltres. Vosaltres sous uns molt bons PARES, però no només perquè no el castigàveu, sino perquè els heu educat i els hi heu ensenyat la vida. L'Anna per mala sort, ha hagut d'apendre més depressa, que aquesta vida de vegades et dóna cops molt forts, però també li esteu ensenyant com s'han d'anar superant i l'esteu fent molt forta i madura malgrat la pena de no poder compartir els seus sentiments amb el seu germà.
Aquesta humiltat, equilibri i solidaritat que descrius que tenia el DAVID l'ha aprés de vosaltres. Estigués segur. Ja et vaig comentar una vegada de com m'hauria agradat que el Gerard hagués tingut un amic com el DAVID.

Una abraçada ben forta per tots 4!!

Montse

Anònim ha dit...

Hola Natxo!
Em sembla admirable una vegada més
com deixes anar els teus sentiments
(i sobretot el teu dolor i anyorança del DAVID),però com ha dit algú en un comentari d'aquest
post,no dubtis en fer-ho perquè espero que entre tots els que ho
llegim t'ajudem a alleugerar una
miqueta aquest dolor.
Es cert que el DAVID era un nen especial.El Carlos sempre m'explica que quan coincidien
al pati de l'escola,ELL sempre estava content,i li agradava jugar
amb ell (tot i que és més petit),perquè inventava jocs molt xulos (era l'admiració per un nen més gran que li ensenyava coses).
Realment molt de tot això i de la seva manera d'actuar,sens dubte ho va apendre de vosaltres.Igualment
l'Anna:és una nena molt madura,sempre té un somriure a la cara que es barreixa de vegades amb la seva encantadora timidessa.
En fi l'Anni i tú pode-ho estar molt orgullosós dels vostres fills,
així com segur ells ho estan de vosaltres.

Us envio una vegada més tota la meva estimació i el meu carinyo
a tots QUATRE.

Esther.

Natxo Rovira ha dit...

Ostras, Nati, que emoción este recuerdo que has contado!! Esta es la foto exacta de aquel momento!! Estábamos mirando el mar, por encima del acantilado, juntos y en silencio. Él pensaba. Le pregunté en qué y me dijo: "Quan sigui inventor, inventaré una màquina perquè la Naty pugui baixar a la platja sense problemes".

Si, verdaderamente, era muy bueno, siempre pensando en como mejorar un poco su mundo...

Gracias, Naty, cariño, me he emocionado mucho recordando aquel momento.

Verónica Tirados ha dit...

Hola Natxo:

Personal, íntimo. Así es este post. Así serán todos tus recuerdos, esos momentos que te vienen de golpe, algunos al evocarlos y otros espontáneamente.
Y para quienes no conocimos a David es una forma más que nos regalas para conocerlo.
Una vez te decía que nos regalas un poco de él en cada palabra que escribes y es lo que has hecho aquí, compartiendo estos recuerdos y esta mirada tuya de como era David, desde donde miraba al mundo y a las personas.

Imagino que si nos lo haces llegar tan fuerte a la distancia, tan fuerte es lo que sientes, pero también la forma en que lo podes retener con vos.
Las dos caras de la moneda, de la vida, recuerdos y momentos que consuelan y por momentos traen una añoranza desgarradora...Yo encuentro en tus palabras de este post fuerza, valentía para seguir mirando ahí donde muchos prefieren no mirar para intentar dejar todo atrás (conoces mi caso cercano por el cual lo digo).

Gracias, siempre gracias.
Si supieras el alcance de lo que escribes...

Un abrazo fuerte.
Vero

kalidoscopi ha dit...

Realment el David era molt imaginatiu, creatiu, inventor. Recordo els dies que el Ll i el D havien anat a jugar amb ell, quan arribaven a casa sempre m’explicaven el què havien fet, i sempre havien estat jugant a algun joc nou que s’havia inventat el David. Després, ells sols a casa, intentaven seguir jugant però de seguida es cansaven dient que sense el David era molt avorrit.

Tens raó Natxo, moltes vegades són els nostres fills(o nebots) qui ens fan entendre les lliçons més importants de la nostra vida.

CINTA ha dit...

Hola Natxo; es cert que els nostres fills, els que ja no son aqui, eren molt especials. En David tenia una mirada neta i tal com expliques, era un nen força empatic, sempre pensant com fer un mon millor per tots. La Marina, tambe tenia aquestres traces; recordo que quan estaba en ingresos al psiquiatric per crisis, la roba que portaba era la de casa, doncs ella sempre sortia en la meitat de la que li portabem per que la regalaba a les noies que, segons ella, tenien mes necesitat que nosaltres. Ells eren molt bons Natxo, i el que ens queda es el record precios d'aquestes actituds, que per un altra banda, alguna cosa varem fer be per que aquestos angels fosin com eren.
Se que en algun lloc d'el inmens cel, en guaiten i es senten orgullosos de nosaltres.
Abraçades molt fortes des del Baix Ebre.

Per cert,estic mirant d'arreglar per poder vindre a la xerrada de l'Alex Rovira i espero coneixeus. Tinc que explicar-vos algunes coses que m'han passat.
(perdo pel catala patatero que escric)

Anònim ha dit...

un petò amics ,desde cadaquès...
no ens calia llegir elteu darrer escrit...coneguent-vos a vosaltres , ja es pot saber com era ell!
NATXO, jo tambè pateixo molt aquest sentiment d´enyorança, que m´ofega...el necessiti tant....

PETONS I ESPERANT ELS DIES PER TORNAR AL NOSTRE ESPAI..MÀGIC..ca n ´eva

Anònim ha dit...

Bé a la meva classe sempre que algú està "depre" ens diem uns a altres "don't worry, be happy", ens dediquem els fotologs, organitzem sortides perquè l'altre no estigui sol,... Entre tots som una gran familía: ens barellem, a vegades ens insultem, ens estimem,...Com totes les famílies. Però en aquesta família adicional passen coses molt extranyes com per exemple que de seguida ens demanem pardó, ningú mana sobre l'altre, ningú ens castiga, ... La cosa més rara és la cantitat de voltes que dóna la vida i es que la meva família adicional la que m'apolla i sap (a vegades millor que els pares ) com em sento, abans era com deiem quan erem petits "archienemigos" però quan va passar lo del David elles em varen fer un lloc en el seu cor i em varen deixar plora en els seus braços i li donc gràcies al David perquè ell em va donar a conèixer les meves amigues, les que abans em passava hores criticant.
Ell ens observa com anem descobrint els seus regals i com observem la petjada que va dexar al món es fa cada vegada més gran.
Aura

Anònim ha dit...

Hola Anna, Natxo i Anna.
Aquest blog es tan bonic,
Estic segura que el David,
si el veies, es sentiria molt content, moltissim.
He vist el tros on parla de la
meva tieta. Amb nou anys he apres que, a vegades, penso que en aquell moment l'unic que em pot consolar, es una abraçada seva, i segurament a vosaltres tambe us deu passar, donç jo me la imagino, amb la seva veu i el seu somriure, i aleshores es com si ja m'hagues abraçat, ja estic molt mes tranquila despres de la seva abraçada.
Em va agradar molt conexeus millor l'ultim cap de setmana a la fundació, penso que sou molt valents, perque sempre teniu un somriure a la cara, un somriure de vritat.

MOLTS PETONS.

anna(la filla de la carme)

Anònim ha dit...

Com has de parar de recordar?

És impensable que deixis de fer-ho, quins records!, aconsegueixes transmetre tota la emoció d'un pare, d'una persona que sent, que recorda i que tots no hauríem de perdre mai, aquesta gloriosa part de sentir i enyorar i de patir per l'amor de la maximicitat que comporta qui un més estima, no deixaràs mai de pensar en ell i això encara t'humanitzarà més.

Natxo, emociona llegir els teus records del teu fill. Entrar al blog em dona el moment de sensibilitat i solidaritat que em semblen necessaris, i enganxa llegir-lo, amb el millor dels sentits.

El teu fill és el millor, per a cada pare el seu fill ha de ser el millor, encara que un senti com a millor el seu cor i la vista, la mirada, la resposta, l'olor, el gust...; és un gust recordar-ho, i NO ÉS JUST que ara mateix no estigui al teu costat físic però hi està en els metafísics, i és completíssimament lògic que el trobis a faltar, com no ho hauries de fer?

Què en són de necessàries les nostres personetes, i és clar també que hem de viure el moment però sense oblidar qui som i què tenim, quina és la nostra família i quins són els nostres fills i perquè els necessitem tant, el teu fill estaria orgullosísim del seu pare, ja sabia sobradament que l'estimàveu a tope, i ell a vosaltres i no ho dic per vivència pròpia, només cal llegir el que expresses per assegurar-ho, és evident que és una ànima pura i que et consoli i no crec que tinguis que parar mai d'expressar-ho, sort que podem parlar i sentir i per a mi això és molt més que bo, ets una bona persona i expressar el que sents pel teu fill t'honora, i estic content de poder escriure algunes línies i de conèixer-te i que visquem a prop, el món necessita més sentiment, més contacte entre les persones, no tantes presses i molta solidaritat, em sento molt a prop teu i amb els teus raonaments, fins ara ...

Anònim ha dit...

Hola Natxo! Com va? Normalmente siempre hablo con David pero hoy queria hablar contigo,el post de hoy me ha emocionado mucho, me ha hecho conocer un poquito mas a David, se que es un niño maravilloso y me gustaria que el bebe que espero sea el dia de mañana como David.Teneis dos hijos maravillosos y creo que teneis que estar orgullosos pq vosotros habeis hecho que sean asi.Respecto a lo que decias en el post de que David se marcho antes de lo previsto pq es un alma pura te contare una cosa, hace 14 años mi tia, hermana de mi madre nos dejo, tenia 39 años y dos niños uno de 9 y otro de 12, fue un golpe muy duro para toda la familia que poco a poco hemos ido superando, mi madre estaba destrozada, un dia recibio una carta de un fraile amigo de la familia dando el pesame, en la carta decia que Dios es un jardinero y el cielo es su jardin y como buen jardinero siempre escoge las mejores plantas y las mas bonitas para plantarlas en su jardin,decia que mi tia era una de las mejores personas que conocia por eso Dios la escogio a ella.Se que es muy duro lo que estais pasando, a mi esas palabras no me consolaron mucho pero me llegaron al alma, os cuento esto con todo mi cariño y respeto. Yo creo que David esta en el cielo y estara bien, mi tia lo cuidara mucho estoy segura. 1B7 molt fort.

Rat ha dit...

Tot escoltant la música de la Katie Melua, no he pogut deixar de pensar amb el David amb Vosaltres ... Sé que aquesta nit ha estat dificil, i més veient aquestes fotos tant maravelloses dels Halloween passats. La veritat és que ni ha de molt divertides i que diuen molt. Segur que el David deu haver montat una festa maravellosa i s'ho han passat tots molt bé des d'allà on estant.

Una abraçada ben forta i plena d'empenta per tots 4!!

Montse V

Anònim ha dit...

Molt estimat David:

Acabo de llegir un post del teu papa recordant moments específics de la teva persona; però a la vegada parla d’una manera molt general; perquè efectivament tot tu, en tot moment vas ser... continues sent un ésser molt especial.
Tinc molts records on apareixes tu; el teu somriure i la teva mirada de reflexió quan explicava algun tema teòric; i quan fèiem classe de Cant Coral... Déu meu, quina veu més preciosa!!!.
Molts d’aquest records ja ho havia explicat el teu pare, però avui tinc ganes de tornar a recordar, de tornar a viure aquells bells moments que mai me'ls podran apartar del meu cor.
Recordo lo polit que feies totes les fitxes, els dictats, com portaves cada any els teus llibres, sempre com jo us demanava: “amb algun dibuix o enganxina especial per poder reconèixer-lo fàcilment”... molt dedicat, molt ordenat, molt tot... tot lo que feies ho feies a consciència, no deixaves rés a mitges... sempre vas donar-ho tot sense restriccions... vas viure tot molt intensament... no sabies fer-ho d’una altra manera...
Ja saps que lo que més m’agradava de tu (i mai em cansaré de dir-ho) és el teu somriure i la manera de moure les mans quan parlaves...
Però lo que més admirava de tu era la solidaritat amb els companys, mai buscaves el protagonisme amb afany de “petulància”, sinó perquè t’agradava sempre lluitar per tot lo que feies.
Els teus companys t’estimaven molt… ho saps? Penso que si… et feies estimar, mai vaig sentir (ni ho hagués consentit) que parlessin malament de tu... penso que t’admiraven, però per vergonya no ho deien... vas ser l’exemple de molts i amic de tothom.
La teva innocència era beneïda; les teves bromes (quan no em veies i jo si que et veia a tu) eren d’una imaginació increïble i l’única vegada que et vaig cridar l’atenció em va costar moltíssim, però n’estic segura que va ser per fer-te bé... n’estic segura...
Ara, amb la teva absència física et sento molt a prop; hi ha companys de la teva edat que... (suposo que estan entrant en la pre-adolescència i estan com estem tothom quan passem per aquesta edat) ja no em saluden...com si tinguessin vergonya... estic segura que si tu estiguessis aquí, segur que em dedicaries un somriure com aquells que em feien feliç cada dilluns i dimecres i més endavant, quan vas fer tercer i quart cada dilluns...i m’explicaries lo que estàs llegint i les aventures amb els “papàs” i l’Anna enllà a la Cerdanya...
...Fa mal, encara fa molt de mal no veure’t créixer, ni sentir la teva guitarra i la teva veu; però malgrat tot, vius dins nosaltres, tu ens dones força... a mi em dones molta pau quan veig la teva foto a l’escola i la que tinc a casa, perquè els àngels son així, perquè com diu el teu pare, les ànimes pures, encara que no les podem tocar ni abraçar, ni donar-los petonets, ni olorar-los, ni veure’ls físicament si que podem sentir-los si obrim el nostre cor i deixem que el dolor es converteixi en Força Espiritual.
Si... crec amb tota la força del meu cor que ets una ànima pura, perquè lo que ens vas donar en vida va ser... és un tresor que mai podrem oblidar!!!...
Gràcies, preciós, gràcies per ser tan Gran i tan Pur!!!.
T’estimo David!!!

Anònim ha dit...

Què xules les fotos de Halloween que hi has posat i què bonic tot el que expliques.

Quina passada el David, que macu....... estic contenta que puguis anar explicant, a poc a poc, tots els moments viscuts al seu costat i que tots nosaltres en poguem gaudir també, gràcies.

Elena ha dit...

Qué chulo el montaje con las fotos de Hallowen¡ Aquí hace muy pocos años que este tema está en auge y Elena también se disfrazó de bruja, qué ilusión tenía, qué ganas de divertirse de pasarlo bien de disfrutar lo que la vida le permite... Y claro a continuación vienen unos duros sentimientos: nuestros chicos, se lo pierden, no se lo pasan bomba con sus amiguitos y nosotros sus padres ya no les haremos fotos para disfrutarlo más adelante¡ Cómo tu dices Natxo: qué sentimiento tan bestial.
Para intentar asimilar su pérdida, intento que comentarios, frases o historias de otras personas me ayuden: tu por ejemplo te quedas con que al menos fué un Alma Pura.
El día 1, la madre de su amiguito me decía:¿ y si piensas que se ha ido sin malearse, sin ver lo duro de la vida, sin ver los desprecios y los egoísmos del mundo, que se fueron felices todavía, bien atendidos, queridos a tope? No me consuela, pero como hay que pensar en algo y no tenemos un por qué ahora, mejor pensemos que Alex y David, tan parecidos creo yo en sentimientos buenos y pacíficos, no conocerán el sufrimiento de la vida.
Gracias familia por estar ahí.
Un besico desde Teruel.
Elena, Pepe y Elenica.

Anònim ha dit...

Jo he tingut força sort, en moltes coses. Fins i tot de tant en tant em toca una mena de Grossa de Nadal, encara que no vegi ni un duro. Per exemple, aquell dia que vaig decidir escriure't un mail, que va obrir la porta al que ha vingut al darrere. I tot plegat, segurament, per obra i gràcia d'un angelet d'ànima pura, evidentment molt més guapo que els encorbatats nens de San Ildefonso.

Anònim ha dit...

Estimats Anna i Natxo,

Fa molts dies, mesos, que volia fer-vos arribar la meva estimació, respecte i admiració cap a vosaltres dos, com a persones i com a parella.
De tant en tant entro en el bloc d'en David i tot el que explica en Natxo desprèn una tendresa i un amor tan gran, malgrat el gran dolor que també es pot copsar. Esteu fent, construint, allò que tots no hauriem de perdre com a objectiu, convertiu el dolor en amor, la solitud en companyia, de la desfeta en feu un nou camí per continuar. I ho feu de manera constant, serena malgrat la magnitud de la pèrdua.
Les persones a les que hem estimat per sobre de tot, que són part de nosaltres, a les que continuem estimant, amb les que continuem parlant, pensant-hi cada dia, aquestes persones marquen el nostre camí un cop deixem de compartir la seva presència física. L'enyorament que provoca la seva absència sovint esdevè dolor físic, poder entendre la seva marxa és un gran enigma. Quan, Natxo, parles d'una ànima pura, la d'en David, penso amb la sort que hem tingut tots de poder-lo estimar, d'aprendre a fer nostra la seva manera d'entendre la vida. També m'ha fet reflexionar una mica més, fixar-me més en el que els joves i les joves del nostre voltant diuen i senten i respectar-ho encara més si és possible, que de ben segur que sí.

Molts petons per l'Anna petita, molts records al pare de l'Anni, per vosaltres dos una forta abraçada.

Del David no m'acomiado, la seva presència en el meu pensament és diària i per tant ens anirem retrobant.