Una ànima pura

Avui tinc moltes ganes de parlar d’alguns records concrets del David i de dir ben fort que el trobo molt a faltar. Malgrat que, una mica a la força, he après a incorporar molt intensament el Carpe Diem (viure el moment), cada dia, inevitablement, es colen records a la meva ment, al meu cor. Petites detalls que veig, que llegeixo, que oloro, que sento, em traslladen directa i de vegades de manera inconscient a un moment concret. A un moment viscut amb ell. I em costa dir-ho, però encara em fan mal. Perquè fa tant de temps que no el veig ni el sento.

I és que era un nen increïble, tot ell. Crec que alguna vegada ja havia comentat quan ens va dir, poc abans de morir: “vosaltres sou uns pares molt bons, perquè mai no em castigueu”. Ostres, és que no donava quasi cap motiu. Recordo com moltes vegades era ell qui ens donava lliçons a nosaltres. Una vegada, l’Anni i jo estàvem despotricant de l’actitud d’una persona propera, i el David, que estava present, fent els deures en silenci, ens va interrompre i ens va corregir: “perquè dieu això? 'menganita' ÉS molt bona...”. Vam quedar glaçats i avergonyits, i només vam poder donar-li la raó i agrair-li que tingués tan bons sentiments. I també recordo una altra vegada quan, en el meu irrefrenable afany d’oferir-li tot el que jo pogués donar-li, material i immaterial, li vaig oferir de compar-li la nova video-consola de moda, la Wii. Em va respondre: “No, no cal. Ja en tinc una, la PS2”. Almenys recordo aquest episodi dues vegades més i no podia més que donar-li les gràcies, elogiar-lo, callar, i retirar-me orgullós i avergonyit un cop més.

Potser el post d’avui és molt personal, però necessitava desesperadament explicar aquestes coses. Lògicament, era un nen, i com a tal també reaccionava de vegades amb irritabilitat, egoisme o inseguretat, però en general era un nen molt equilibrat, humil i reflexiu; amb molta ànsia per aprendre, molt poc queixica, molt vitalista, imaginatiu i alegre; i molt solidari. Era un nen a qui no calia posar-li gaire límits. Crec que era tan extraordinari, que el fet que marxés tan d’hora, molt abans del que presumptament estava previst, em fa pensar molt... em fa pensar que era una ànima pura. I a mi em consola.

Bé, ja paro perquè hi ha coses de les què encara no se’n pot parlar gaire. Però fa dies que necessitava dir tot això d’ell, de lo bestial que era i de com l’enyoro. Cada dia. I de vegades, alguns dies, aquesta enyorança és molt esquinçadora.