Ahir vaig anar a veure el Messies participatiu al Liceu. A l’escenari un cor i una orquestra de gent molt jove. Entre el públic cinc-cents cantaires cantant alhora. Enmig d’aquella música meravellosa i de tanta gent jove i amb talent, no podia evitar de pensar amb amargura en el David i en el seu futur que s’estava currant dins el món de la música, truncat.
Avui he estat a la FNAC per comprar una cosa per l’Anna. El paradís de l’oci multimèdia. Jo no deixava de mirar desenes de joves cercant novetats entre llibres, videojocs, pel·lícules, software, música i les darreres tecnologies informàtiques, d’imatge i so. Ara li tocava a ell, estava fascinat per tot aquest món… és que no em puc creure que no hagi arribat a poder disfrutar de tot això, com tots els altres joves.
Aquests dies està nevant com mai. Les pistes d’esquí van plenes de neu i de gent jove sense obligacions i plena de vida. Tampoc no em trec del cap com li agradava esquiar i que d’aquí poc ja podria fer-ho amb els seus amics, gaudint del seu esport favorit amb totes les habilitats que ja havia adquirit.
Malgrat tota la feina feta per part meva per incoprorar i assimilar que està bé, que no pateix, que tot això només forma part del meu imaginari, perquè no puc saber com li hauria anat la vida aquí, aquests petits detalls em fan sentir com és de desolador veure tot el que s’ha perdut.
Divendres vam rebre la notificació, freda i formal, per part de les autoritats hongareses de la resolució definitiva. Avui m’he atrevit a llegir-ho. Com ja sabíem, declaren al David culpable de l’accident. Té collons. Ja ens van advertir des de l’ambaixada espanyola que allà els taxistes estan molt protegits i amb pressumptes contactes corruptes amb la policia.
En fi, somnis trencats, la vida d’un nen truncada, amb tota la joventut pel davant. Joder, quina puta merda…
Divendres vam rebre la notificació, freda i formal, per part de les autoritats hongareses de la resolució definitiva. Avui m’he atrevit a llegir-ho. Com ja sabíem, declaren al David culpable de l’accident. Té collons. Ja ens van advertir des de l’ambaixada espanyola que allà els taxistes estan molt protegits i amb pressumptes contactes corruptes amb la policia.
En fi, somnis trencats, la vida d’un nen truncada, amb tota la joventut pel davant. Joder, quina puta merda…
32 comentaris:
Avui no sé què dir-te, Natxo. Entenc la perspectiva que exposes, veure què hauria pogut ser i no serà. L'entenc i no sé què dir-te. Per això callo i us envio una forta abraçada i molts ànims. No oblidis que no estàs sol.
Querido Natxo y querida familia.
No me extraña que esteis así con todo lo que estais pasando, las fechas que se acercan, y la dura noticia del juicio tan injusto e ilógico. Me cabrea enormemente todo lo que ha pasado y como en la vida se repiten injusticias, unas tras otras y nunca pasa nada para los "mafiosos".
Desde aquí, lo siento mucho.
Natxo, no te culpes por tener esos sentimientos, no es un retroceso en tu proceso de duelo. El duelo no es lineal. No se va siempre al mismo ritmo. Creí ver algún libro de Elisabeth Kubler Ross en tu blog. De ella he leído mucho y me ayudó.
Quisiera hacerte una pequeña reseña de alguna cosa que leí:
Las etapas del duelo son estas: Negación, ira, negociación, depresión y aceptación. Una aclaración la aceptación no es: ¡me encanta lo que pasó!, sino quedarse en paz con lo que pasó (es mucho más amplio que lo que expongo, sólo aclarar un pelín la palabra). Y de una etapa a otra, el proceso no es lineal. Cada persona va en un orden, ni siquiera es el mismo para todos. Se dan saltos en las etapas, se retrocede, uno se queda en paz por unas horas, vuelve a salir la ira terrible y normal. Y lo que leí es que cada uno hace el duelo a su manera. No hay dos personas que lo hagan de la misma manera. La duración de las etapas, los pasos, los saltos y retrocesos, son personales. No hay un tiempo limitado y establecido. Podrán decir que de este tiempo a este, es normal y de este a este, patológico, pero supongo que basándose en la duración media de otras personas.
Elisabeth lo decía por una paciente que tuvo (creo recordar) a la que no se le estaban dando permiso a sentir sus emociones de dolor (familiares, amigos, sociedad) al llegar fechas señaladas o algunas otras situaciones, porque ya lo tendría que haber aceptado.
Por supuesto, que el fin es llegar a ese estado de paz, de aceptación, no de resignación. Pero cada uno a su tiempo, con la ayuda y el trabajo de profesionales si hace falta. Elisabeth debió dar permiso a esta señora para sentir su dolor y seguro, que quedó aliviada y seguro que la ayudó a estar más tiempo en otras etapas o a llegar a la parte final.
Supongo que la emoción se irá suavizando con el tiempo, a pesar de recordar lo que estaría haciendo tu hijo en ese momento, la edad que tendría... algún papá que haya pasado por esto antes, os podrá decir mejor.
Y claro que fue injusto porque le truncó a él la vida y a vosotros.
No quería finalizar mi mensaje así. Enviaros mi apoyo, mi ánimo y mis oraciones.
Abrazos muy tiernos para todos, ya sabeis quién soy.
Natxo,entenc el que dius, com ets sents, i si, es una merda..
Són dies dificils, i la resolució de l'accident no ajuda..
pero recorda que no esteu sols, que hi ha molta gent que aquests dies pensa en vosaltres, amb lo maravellós que era en David i en tota la gent que l'estima, que us estima.
Es tot tan difícil!!
i us podem ajudar tan poc Natxo, si tan sols pogués alleugerar una mica el dolor que sents!
Us envio una forta abraçada,i espero que demá sigui un dia una mica millor..
txell
En aquests moments es fa molt difícil dir res que et pugui consolar.
T’obro els meus braços per acollir-te amb tota la meva estimació i oferir-te tot el que tinc, t’apropo les meves espatlles perquè et recolcis i ploris tot el que necessitis, i vull que sàpigues que teves són les meves oïdes, per escoltar-te com em parles del David i d’aquests somnis no realitzats.
No oblidis que estic amb vosaltres i us estimo un munt.
Natxo,la veritat es que jo tampoc
se que dir-te després de llegir el
teu post!!Que injusta és tota aquesta situació,com poden dir que el David és "culpable",quin absurd només era un nen i tot va ser un terrible accident amb el pitjor final que podia passar.Però potser
una miqueta de "sensibilitat" per l'altre part us ajudaria una mica...
De totes maneres com tanta gent que us estima,jo només puc dir-vos
que entec el vostre dolor,la vostra ràbia i desesperació en molts moments,i que com sempre no
em cansaré de donar-vos el meu suport i el meu carinyo,que sempre
rebo tambè per part vostre en qualsevol moment i en tants petits detalls.
Una abraçada per tots quatre!
Esther.
Estimat,
Fa dies escolto una cançó que en molts moments em fa pensar... "Y dime que difícil es intentarse olvidar de algo que nunca tuvo lugar, y que difícil es dejar de imaginar..."
Dificil no pensar amb el que podia haver estat i no serà... però Natxo hem de pensar amb el que va ser, amb el que ens van aportar i ens continuen aportant... saps, moltes vegades penso que ens fa tant i tant mal pensar en el que s'han perdut, perquè d'alguna manera, és també el que em perdut nosaltres.
... i... sobre la notificació... sé que si et dic moltes paraules, sobren... i si en són poques, possiblament no seran acertades... són coses que em de deixar passar, pensa amb el TEU ESTIMAT FILL, i borra del teu pensament aquest insignificatiu escrit envers al TEU AMOR CAP AL DAVID!
Si Natxo, sí, una puta merda... crida-ho si ho necessites, però teu la ràbia de dins.
Saps on sóc si ho necessites, vull que sapigues que sóc AQUÍ PER ESCOLTAR-TE... lo fotut de llegir paraules fredes, formals i sense sentit no es agradable per ningú!!!!
T'envio tot el meu amor i molts petonets per tots.
Brígida
Natxo un peto. Us estimo
No tinc paraules per expressar-te l'impacte que m'ha provocat aquest escrit.
La vivència aquest any de cantar el Messies ha estat diferent d'altres anys, en tot moment estaven presents en David i L'Àngela i de veritat et dic que compartir-ho amb tu ha estat molt satisfactori(potser una mica pesada!!!)
Entenc aquesta ràbia que tens respecte a la notificació,realment el món està molt mal parit i és una injusticia que es pensi que un nen pugui ser el culpable d'un fet com aquest.
Aprofita tots aquest records tan macos que tens d'en David ja que això demostra la vida que li vareu donar tan plena i fantàstica.
"Lo importante no es lo felices que llegamos a ser al vivir,sino al lado de quién estuvimos"
Una abraçada molt molt tendra
Hola Natxo,No t'enfadis, per la noticia, ancara que haguesisn dit que el culpaple era el taxista,el David no hi es.
Aquest dies, no es que siguin mes dolorosos, perque tots els dies falten, els notres fills/a, pero semble que estem mes obligats a somriure i ser feliços. Pensa que el David esta fen el seu viatge a la lluna.
Molta força per tots vosaltres
socors
Realment patim perque no podem veure com creixen, ell no s'han perdut res,ara són molt feliços, però és difícil empasar-se això no?
Quina merda... m'agradaria tant tindre sota els meus braços els meus dos 'bichitos'.
Molts petons.
Poques paraules puc escriure després d'aquest escrit. Jo també vaig plorar dimarts en imaginar-me el David amb 9 anys cantant juntament amb tots els nens i nenes les nadales, i que encara que hi era, no hi era físicament. Però jo em quedo amb les paraules de l'Anna, hem de viure el present i seguir endavant. És per això que us envio un petó ben gran i ple d'amor per donar-vos forces per tirar endavant.
Us estimo molt a tots 4!!
Montse
Natxo, una abraçada molt forta. Espero que dimarts 23 a l'Auditori cantem molt i molt fort i segur que per l'Anna i per tots vosaltres serà una nova manera de començar el Nadal. Una abraçada.
montse salvadó
Querido Natxo y familia.
Pues, muchas gracias por vuestra generosidad, a pesar del dolor.
EKB tiene muchos libros diferentes e interesante, que aportan nuevas cosas. En uno leí (no recuerdo el título) que EKB le pidió "interiormente" a uno de sus pacientes terminales (como haciendo una oración hacia el alma del paciente) que le dejase participar en el proceso de su muerte. Pues, le acompañó en ese momento y EKB recibió una gran expericiencia. El paciente le dejó participar en su Gran Fiesta de partida-regreso. Por supuesto, eso no es medible a nivel científico, así que muchos no lo creerán, pese a que fue una experta en tanatología, renovó la psiquiatría y formuló las fases del duelo.
Mi abuela también me ha hecho un regalo de ese tipo este verano y yo no estaba cerca de ella.
Por eso deciros, que dejeis un pequeñita puerta abierta a la esperanza... como dije otros días. El velo se descorre o se vuelve más finito.
Escribí yo el otro día y en tu blog también.
Me ha encantado "el presente" "del presente" de l´Anna, está creciendo mucho. Creo que no encuentro los pingüínos que me gustaban tanto y quería enviarle a ella.
Un beso para todos.
Molt estimat Natxo,
dies durs...molt durs... dies de suposada joia, de concerts i cantades, de llums la carrer, de nens que acaben l'escola amb totes les il.lusions posades en els Reis que ja fa dies que ens vigilien perquè fem bondat, de preciosos treballs i albums, de pares orgullosos i d'avis embedelits...de families joioses al complert!
Molt estimat Natxo... dies també de serenor, de neu blanca que cau dolçament, de melodies celestials, de profunda estimació, dies pels més entranyables sentiments, per la pau interior, per les més dolces llàgrimes ...dies per a fer més costat que mai als que més estimem i per recordar als que més anyorem amb l'alegria , la fortalesa i la dedicació que ells es mereiexen!
Us estimem molt i ens agradaria compartir amb vosaltres l'estona del Nadal que més ganes tingeu.
Un petonet fort.
Mòni
Hola Natxo.
Yo también estoy a tu lado. Para mi David es un amigo que vive en mis pensamientos y es un orgullo y un gran halago ver el poema en tu bloc. Sé que es estos días pueden ser complicados para tu familia, pero supongo que hay que ser fuerte y apoyarse en lo que te quieren. Te dejo estas palabras y el ánimo de los míos para que durante estos días no os invadan los pensamientos y sentimientos negativos.
Rafa Moya
Natxo,veus com algo natural el que el David vagi tenir una vida meravellosa i per aixó penses en el que tú creus que s'ha perdut.
Penseu que el vareu fer molt afortunat. Ha tingut un pare implicat que ha jugat, compartit, ha buscat reptes, aventures.
Una mare alegre, carinyosa,atenta. Una germana que l'astimat i ell la ajudat. En dotze anys ha tingut experiencies úniques, que d'altres en tota una vida mai tindran. Ha baixat per un riu, ha pujat en avioneta, ha escalat, ha fet un creuer, ha tingut ordinador,guitarra, jocs electronic.... Ha viscut una vida plena, intensa, sent molt estimat.
Aixó ningún ja mai l'hi prendra, mentre que no saps el que la vida l'hi tenía preparat, potser, segur, coses bones, peró inevitablement, dolors frustracions,penes malelties.
Guarda doncs en el teu cort, tot l'amor, l'alegria, les vivencies bones que vareu tenir junts, perque aquestes si que segur que mai cambiaran.
Una forta abraçada i un petó.
Natxo:
quan veig la meva filla Marta, que acaba de fer 13 anys, quan m´adono dels seus grans canvis d´adolescent, quasi cada dia, penso en vosaltres. M´imagino al David a prop de la Marta, a l´institut, a l´escola de música...Comparteixen edat i aficions, segurament haguéssin estat amics en arribar a l´institut. Per la Marta, que segueix aquest blog (tot i que no gossa deixar comentaris), el David no és un desconegut, és un company. Un company que la fa pensar, que la fa sentir i que provoca que una nena de 13 anys tingui els peus molt bé posats a terra. Gràcies a tu, ell segueix aquí, compartint amb els nanos tot alló que és, creix amb ells i els ajuda a crèixer.
Som aquí, com tants d´altres que us estimen i admiren, per plorar, riure, recordar i esperar un avui, un demà.
Molts petons
Eva
Estimat Natxo,
Dimarts passat vaig assitir a una conferència d'una reconeguda psicòloga infantíl i comentava que dels 6 als 12 anys són probablement els millors anys per compartir vivències i experiències, si més no els més plàcids, amb els nostres fills. Perquè per ells, en aquesta etapa, els pares són els màxims referents, els seus ídols. Sovint parles de tot el que t'ha aportat a tu el David, però pensa que ell s'ha endut tot lo bo i res de dolent de vosaltres, probablment en la etapa més feliç de la seva vida. Talment com un ànima pura.
Tu último post me ha dejado sin palabras. Siento que nada de lo que yo pueda decir alivia, reconforta.
¿Sabes qué? Entiendo todo eso que decis, con esas palabras tan precisas... Debe ser una sensación fuerte, impotencia pura. Tristeza, sensación de injusticia... Y esta bueno que te conectes con eso, que te des el permiso de enojarte, de putear, que ejerzas ese maldito derecho que la vida te ha dado para hacerlo. Sacar todo eso supongo que de algo servirá y negar que sentis de ese modo sería una farsa...
Y como sin palabras es como me siento, apelo a enviarte un fuerte abrazo. Sabes que es con mucho cariño, con admiración, con ganas de poder ayudar en algo... Eso: un fuerte abrazo.
Un beso desde Argentina.
Verónica.
QUANTA RAO¡¡¡¡¡¡¡¡
QUINES VERITATS MES PUNYENTS¡¡¡¡¡¡¡¡¡
NO PUC DIR,TE RES MES QUE .... ESTIC AQUI, QUE T'ESTIMO I QUE CADA COP QUE VULGUIS CRIDAR, PLORAR, RIURE, INSULTAR, ..... ESTIC AQUI.
PETONS MOLT I MOLT FORTS,
Natxo , anni ,estimats,acabo d´entrar en el blog..feia dies no em funcionava....
NO TINC PARAULES!
NOMÈS UNES GANES D´ABRAÇAR-VOS BEN FORT!
I CRIDAR AMB TÙ NATXO, TENS TOTA LA RAÒ.
ens veiem aviat..
no tinc forçes ..però aquesta merda de moments que vos toca viure i pensar ,COM ÉS TOT D´INJUST!..estic amb vosaltres i vos envio les poques que a mi em queden...
molt estimat Natxo:
És molt difícil trobar paraules de consol, de suport o que d'alguna manera pugués treure't tot el dolor, la desesperació i la impoténcia de tot lo que ha passat a la vida del meu estimat David.
Només puc dir-te que us estimo, que encara aquí a casa meva, amb la meva família, "arropada" per tothom trobo molt a faltar al meu Abel, peró n'estic segura que ell i el preciós David ens acompanyen a tota arreu.
Mucha Fuerza Espiritual.
Us estimo!
de recorrida por los blogs que participan en el concurso de Pizcos.
Siento mucho lo ocurrido...seguramente el angelito está muy bien cuidado, mis abrazos!!!
Muchas felicidades!! Pasando como jurado del concurso de Pizcos.
Besitos ♥ ♥ ♥
Felicidades Natxo...suerte para el concurso!!! ☺☺☺
arriba ese animo!!! ☺☺☺
Natxo, ja és aquí la nit de Nadal. No estigueu tristos, eh?? Que en David és aquí, amb vosaltres! No el sentiu??
Bon Nadal a tots quatre!
Hola. Soc Perem i estic passant com a jurat del concurs d´en Pizcos.
Bones festes.
Després de llegir una estona el contingut del blog, nomes os puc dir, que em sap molt de greu tot el que acabo de llegir, i encara que no valgui per res, ànims.
Como jurado del concurso Pizcos Blog les deseo suerte, y personalmente mucha fuerza para salir adelante.
Bones, amics,
Divendres 19, amb la meva dona i la nena, vam anar també al fnac de la Plaça Catalunya i entenc que vegis sovint el que veus, el que sents i a qui més estimes.
Ara des del setembre, des que ho sé, també moltes vegades penso en vosaltres -perquè us conec- i això de que no hi sigui -com dieu, físicament- el DAVID, doncs en el vostre cor hi és de per vida. No hauria de ser, està clar que la justícia o la causalitat o casualitat o el destí o el que sigui que generalment es pronuncia i no entenem, no funciona per a totes les persones, i no té sentit encara que sigui.
No puc estar a la teva pell, però al llegir-te i les sensacions que et comporta, penso una vegada més amb aquest patiment que esteu vivint.
Al llegir també els comentaris solidaris que us dedica la gent, les vostres amistats, família... el recolzament que rebeu és potent -però- hi ha aquest "però", i ara crec que se us ha de donar afecte a dojo, comprensió i dedicació quan la necessiteu i ho cregueu oportú...
Tinc a mig respondre un mail de l'Anni i he vist el teu nou post . Se que no puc sentir el que tu sents, però si que puc compartir amb tu/vosaltres la impotència de pensar com una VIDA tan plena pot trencar-se per un puto taxista que no té la dignitat de donar la cara. Però no dubtis que per molt indigne, corrupte que sigui, per molt "protegit" que se senti, abans o després les seves entranyes se'l menjaran i aquest serà el judici més just. Natxo, se que no et consolo, ja no ho pretenc; però volia dir-te que tot i que no puc ni imaginar-me el vostre tràngul, alguns (molts) compartim la vostra profunda impotència de veure una VIDA tan plena com la del David truncada d'aquesta manera.
Se que potser em repeteixo però no vull deixar de dir-t'ho.
Us estimo a tots quatre!
Hola família,
Creu-me, no té CAP IMPORTÀNCIA la ressolució final aquesta, evidentment un nen mai és culpable de res, ben a l'inrevés.
Calero
Hola Natxo,
Cada vegada que llegeixo un escrit teu on em dius que tu o l'Anni heu tingut un mal dia se'm trenca el cor.
Em sento impotent, sense poder ajudar-vos, primer perquè quan me n'assabento ja ha passat (o bé són les 21.52, quan ja no estic a temps de córre a casa vostra a acompanyar-vos una estoneta ni que sigui per plorar junts), ja em vas explicar un dia, en aquests moments no teniu forces ni ganes de trucar ningú, i ho puc entendre.
I segon perquè m'agradaria saber arrencar tot aquest dolor i aquest patiment que esteu pasant i oferir-vos, al menys, una mica de pau i felicitat. Ja sé que tot aquest dolor us fa créixer com a persones, però no heu patit ja suficient? (No voldria provocar-te, encara, més tristor amb les meves paraules).
Em torno a oferir pel que em necessiteu: per acompanyar-vos quan ho necessiteu, per fer de cangur a l'Anna, com a voluntària per a la vostra fundació, per fer de paleta a Gurb, per qualsevol cosa. No em vull fer pesada repetint-t'ho però ets tan o més prudent que jo i sé que et costarà demanar-me qualsevol cosa, així que m'avanço jo, i encara que no tornés a dir, compta amb mi "sispli".
Publica un comentari a l'entrada