9 de gener del 2009

Dates assenyalades


Ha acabat ja el Nadal, i amb ell, aquella temença al dolor que precedeix les dates assenyalades. Una mica absurd, crec, perquè de seguida que acaben unes, sempre trobem motius per témer les següents que s’acosten.

I fem balanç d’aquest Nadal, i decidim que hem estat prou bé. No ha estat un Nadal alegre, és evident, però sí que hem trobat molta pau, la qual cosa ara és el més s’acosta al que coneixem, de manera abstracta, com felicitat. Sí, molta pau, molta serenor, fent pinya i aportant-nos tots tres molta tendresa i benestar.

I la clau ha estat reinventar el Nadal. Cada cop tinc més clar que pretendre recuperar el passat, el mateix que fèiem, és el més dolorós i l’enyorança punyent sempre guanya la batalla. En canvi, acceptar que tenim una vida nova i actuar en conseqüència ens ajuda a trobar aquesta pau tan desitjada. En aquest sentit, ha estat vital que l’Anna petita s’avingués a tots aquests canvis. Ho ha fet amb dolçor i crec que va entenent que és el millor per a tots, fins i tot per a ella. Ha hagut de renunciar al que estava acostumada, però a canvi, ha guanyat veure els seus pares tranquils i feliços a casa, i això es transmet, es capta i es viu a l’ambient. I què més pot desitjar una nena?

Els dies més assenyalats vam marxar fora, a refugiar-nos a un petit poble costaner de França prop de Sète. Mai no havíem marxat per Nadal i vam estar molt bé, mimant l’Anna, que estava radiant, i mimant-nos nosaltres. La resta de dies, també vam saber trobar els espais i les activitats més adients per mantenir les emocions atemperades i el cor reconfortat.

Això sí, també ha ajudat l'acceptació per part de la família. I encara més, les nombroses mostres d'afecte i suport que hem rebut al nostre petit i solitari refugi i que ens mantenien connectats amb tot allò i tots aquells que estimem. A tots, el nostre més profund i sentit agraïment.

Només la nit de Reis ens vam sentir molt fotuts. I és que aquesta nit és difícil de reinventar i de sortir-se del guió. L’Anna es mereixia la il•lusió de sempre així com el nostre esforç per donar-li. I així va ser, malgrat tot.

I més dates assenyalades. AVUI ÉS L’ANIVERSARI DEL DAVID, AVUI FA 14 ANYS QUE VA NÉIXER. VA SER UN DIA GRAN, UN DIA DE FELICITAT, UN IMMENS REGAL PER SEMPRE MÉS. FELICITATS, DAVID.

19 comentaris:

Anònim ha dit...

Es molt facil escriure peró més dificil fer el que és diu: SER FORT. Llegin l'escrit d'avui i el seu balanç, s'en despren molta esperança i fortalesa amb frases com, "hem estat prou bé" "hem trobat molta pau" "molta serenor" "molta tendresa i benestar" "acceptar que tenim una vida nova" "dolçor" "ha guanyat veure els seus pares tranquils i feliços2 2vam estar molt bé mimant a l'Anna" "estaba radiant" "les emocions atemperades i el cort reconfortat " "l'Anna es mereixia la il.lusió de sempre,així com el nostre esfrç per donarl.hi. I així va ser".
Es admirable l'esforç que esteu fent per ensortir-ne, i per els que seguim el blog, veure que hi ha una mica de llum dins de la foscor i el dolor. Reconforta.
També felicitarvos per el catorzé aniversari del naixement del David i per l'acollida tan entranyable i calida que he sentit al compartir una estona de un día tan important i asenyalat per vosaltres. Gracies i que per molts anys el David us ajudi a guanyar pau i serenor.
Felicitats d'es d'el cor....

kalidoscopi ha dit...

El 14è aniversari del David l'hem celebrat a Alp, envoltats dels seus records, de les seves coses, de les seves fotografies, de la seva presència.

Va ser una celebració diferent, rebent, amb un somriure, tots els regals que ens enviava, capturant la màgia que acompanyava a aquests presents i sentint, des de dintre nostre, que també estava amb nosaltres.

I avui, com a tancament d'aquests fantàstics dies, ens ha despedit amb la presència de dos cèrvols a la collada de Tosses.

FELICITATS DAVID!

Anònim ha dit...

Estimats Anni, Natxo i Anna:

Sabeu que sempre us tenim presents...ahir vàreu estar en el nostre pensament de forma especial, i sobre tot en el nostre cor.
Que ahir el David fes 14 anys ens va convidar a recordar moltes coses: quan era repetitó, el seu primer estiu a casa el pare de l'Anni a la Cerdanya i com l'Anni el vestia sobre el llit. Recordo que em semblava un nino... Nosaltre llavors no teniem nens encara i va ser el millor reclam per animar-nos a anar a buscar als nostres.
L'Àlex parlava de l'excursió al parc dels llops de França, com havien disfrutat recorrent el parc sobre la neu...i com el David li llegia contes dalt de la llitera al vespre...
Tots record serens, amb caliu i un somriure al llavis...I així és com creiem que tothom recordarà al David, ara i sempre , amb la dolçor tendre que despren un nen....Mai ningú li podrà pendre això, ni a ell ni a vosaltres!

Una abraçada molt forta de tots quatre.

Mòni.

txell ha dit...

Natxo,
M'en alegro de com dius aquest Nadal hagi estat prou bé..
i que hagueu trobat aquesta manera de reinventar les vostres vides i així trobar una mica de pau i de serenitat.
L'Anna es una nena mott especial, i m'agrada llegir ( i veure en la fotografia) que estaba radiant, i que va gaudir d'un Nadal, diferent si, pero segurament per ella molt especial al costat dels seus pares .
Felicitats per el aniversari d'en David, passi el que passi, et sentis millor o pitjor, aquests dotze anys de felicitat absoluta al costat del teu fill no els perdrás mai..i segurament, hi ha gent que potser no arriba mai tan sols ni a sentir una mica d'aquest inmens amor..
Un petó,
Txell

Ferran Porta ha dit...

És molt xulo aquest escrit, Natxo, perquè entremig del dolor que (també) deixen notar les seves línies, es perceb, amb més força que mai fins ara, il·lusió per tirar endavant. I suposo que d'això es tracta: d'anar endavant, aprenent a apreciar sense dolor els 12 anys viscuts en comú, i il·lusionats per construir-ne 12+12+12+12... més, d'una manera diferent.

Molta força perquè ho aconseguiu. Segur que serà així!

Elena ha dit...

Felicidades David¡¡
Qué gran regalo fuiste para tus padres en el año 1994. Y disfrutarte otro gran regalo. Ellos oirán esos acordes de tu guitarra, y quedarán guardados en su corazón, como un gran recuerdo. Natxo, Anna, eso es un gran regalo, mejor que no haberlo tenido. Pensemos que otros ni lo han podido saborear. Agridulce pero intenso y bonito mientras duró.
Un besico familia.
Elena

Verónica Tirados ha dit...

Fechas complicadas Natxo. Reinventadas en cada vuelta. Rearmadas por este lazo intenso que tienen ustedes como familia.
Claridad a pesar del dolor. Recuerdos que se intensifican en ustedes, David en cada uno de ellos. NO puedo evitar sentir como mamá un nudo especial en la panza cuando mencionas el día del cumpleaños. Pero leer como miras el verdadero milagro de haber tenido a David con ustedes, siempre genera algo para aprender. Buscar el impulso vital que nos sostenga después de tanto dolor no es tarea fácil, nadie quiere pasar por allí y no todos encuentran la forma de hacerlo. Bueno para la pequeña Anna. Bueno para ustedes. Bueno para los que leemos este blog.
Gracias por compartirlo..
Un abrazo
Verónica.

Anònim ha dit...

bona nit i bon dia i ídem per les gràcies, me n'alegro molt que la pau sigui amb vosaltres, com dieu, les festes i dates assenyalades moltes vegades les estereotipem en molts sentits, i en el fons tot segueix, pensant o no en si ho portarem més o menys bé però continuem la carrera d'obstacles que potser no serà tal depenent del dia.

És evident que teniu suport de tota mena i també ho és que vosaltres aneu assolint el vostre autosuport, la unió familiar és bàsica i ja està aconseguida i els qui us envolten us respectem profundament, probablement necessiteu a més de respecte, solidaritat, i molt d'afecte i això no sembla que pugui faltar; doncs aquí estem i gràcies a vosaltres per rememorar la memòria i procurar que els nostres sentiments siguin ben agermanats, i com diu la cançó, "agermanats anirem caminant, sota un cel ben blau, joiosos himnes ressonaran, d'amor i de pau"

Anònim ha dit...

Se que avui és un dia molt especial per vosaltres (per tots tres),
i que no cal dir gaires paraules.
He intentat donar-li tot el meu carinyo a l'Anni a la porta de l'escola
quan ens hem trobat aquest matí,i vull enviar-vos el mateix a tú
Natxo i a l'Anna petita.
Avui el DAVID,fa 14 anys,quina edat més bonica e important,i estic
segura que allà on està ho celebra amb molta alegria i us farà arribar
tota la seva força i el seu amor.A mi em sembla especialment bónic
que recordem els díes importants de les persones que ja no estàn
fisicament amb nosaltres i que sempre estimarem i portarem en el
nostre cor.
Només vull enviar-vos una vegada més tot el meu suport,i carinyo,
en un día important i difícil,perquè us arribi la companyia de tots els
que us estimem.
Un petó molt gran als tres!

FELICITATS DAVID,i un petonet molt especial per tú!

Esther.

kweilan ha dit...

He escoltat fa pocs dies l'entrevista que us van fer a la ràdio sobre projectes (vaig llegint a poc a poc perquè no és fàcil llegir-ho i escoltar-ho tot de cop) i sembla que us vaig conèixer una mica més. Que vulguéssiu ajudar a altres amb la mateixa situació que vosaltres, em va semblar estrany en uns dies que la gent es tanca a casa amb els seus problemes i que no es deixa ajudar gaire perquè som poc solidaris en general.
D'ajudar els altres suposo que també surt la força per tirar endavant. Igual que desitjo que els meus amics tirin endavant, us ho desitjo a vosaltres amb la companyia de tots els vostres amics.

Anònim ha dit...

Estimats Anna, Natxo i Annita,

Avui us tinc molt presents. Des d´aquí us envio un petó ben dolç, amb gust de xocolata.

Ja us vaig comentar que el Guillem també fa anys aquest dia, setze. Ho celebrem fent un petit sopar tos quatre. L´últim que vàrem fer amb l´Àngela, el Guillem en feia deu. Ningú ho volia celebrar, només l´Àngela. Així és que vàrem organitzar un berenar-sopar amb tots els cosins. L´Àngela li va voler fer un regal que va comprar amb els seus diners (uns Word games per pintar). Dies després vam sortir a comprar un altre regal per a la Núria, dues capses d´aquelles folrades de colors. Tots dos encara guarden aquests regals. De vegades penso: "Es volia despedir?"
El Guillem té una fotografia d´aquell dia a la tauleta de nit. Quan la miro m´agafa certa nostàlgia.

Pensaré en vosaltres, també amb el David, quan donem el regal al Guillem, una guitarra.

Us desitjo de tot cor que el 2009 us doni la serenor necessària per continuar aprenent a caminar per aquest camí que ens ha tocat seguir. Si el fem en companyia, el camí és una mica més planer.

Companys de viatge... un pensament per a vosaltres.

Anònim ha dit...

Estimat David, tu i jo sabem que no ens hem conegut mai aquí a la terra, però també sabem que ara ens coneixem millor que mai i no com es coneix la gent per aquí a baix sinó d'una manera que només saben les Persones que s'estimen. David, tu t'has convertit en Amor; Amor pur escampat aquí a la terra a través dels teus pares. A tu et podem veure cada cop que mirem els ulls dels teus pares. Aquests ulls que ho diuen tot...

Deixa'm dir-te, per acabar, que aquests darrers temps han estat i són els de major creixement personal que he tingut mai. Desconec absolutament i t'haig de reconèixer que em tens desconcertat, el per què; el perquè em dónes tant a mi, just en el millor moment de la meva vida rodejat de les persones més meravelloses d'aquest món. Just en el moment en que l'Amor cobra més importància que mai. M'has ensenyat a donar-me en cor i ànima (i no és en sentit figurat) i a rebre de la mateixa manera. A vegades em sap greu pensar-ho, però la vida aquí a la terra és apassionant. Déu meu com deu ser allà a dalt!

Estimat David, mentre tu ho vulguis el meu cor restarà obert de bat a bat per el que tu desitgis.

Una i mil vegades gràcies.

Moltes felicitats David. T'estimo.

Miquel.

PS. No et deixo el meu telèfon perquè no et cal, tens línia directa

rivendel ha dit...

Natxo, a sète vau veure un parell de fars preciosos, de pedre nua com els acostumen a fer a França, sense ratlles ni franjes de colors.
Només la seva llum radiant e intermitent , diferenta per cada far, els identifica durant la nit,
DE dia la majestuositat de la seva arquitectura els distingeix de lluny.
En cas de boira la sonoritat d'una trompeta greu ens fa saber que estàn a prop.
Plogui, nevi, amb boira de dia o de nit podem ser com un far per aquells que mes estimem i pels que naveguin desorientats.

Anònim ha dit...

hola Natxo:

Saps, m'agrada mirar el blog perquè em fa sentir més aprop vostre i compartir un pessig del vostre amor i també del vostre dolor. M'agrada llegir els comentaris de persones que també tenen un cor molt gran i estan també molt aprop vostre, com si tots fosssim una gran familia encara que no ens coneguem. Però quan jo vull escriure em falten les paraules adequades, per això només et volia dir que al carrer Quevedo 56 teniu uns amics pel que necessiteu, perquè us duem al cor i amb molt de carinyo.

un petó

kalidoscopi ha dit...

Acabo de mirar les noves fotos que has penjat del David, les de l'any 2003. Què gran que se'l veu!
Miro algunes fotos i puc veure que, el nen que m'entestava en veure, ja s'anava convertint, a poc a poc, en un homenet. La seva expressió infantil deixa pas a una mirada més responsable, com si anés prenent consciència de tot el que l’envolta, empapant-se més conscientment del que està vivint.
En altres fotos, en canvi, no deixo d’observar que els seus ulls, el seu somriure, la seva expressió són encara les d’un nen al que tot li fa il•lusió, i que tot ho viu com si fos una novetat.
Així és el David, sempre aprofitant qualsevol oportunitat per gaudir intensament del moment present.

Anònim ha dit...

Aquest Nadal m'he fet un fart de pensar en vosaltres. Naturalment que hauria recordat un amic tan estimat i de tota manera, especialment en pujar a Pilatus, que tu tant em vas recomanar i que em va encantar. Però un tema m'hi ha fet pensar molt i molt especialment: la foto de "família". No és difícil fer un paral·lelisme: una família amb dos fills. Un nen gran rosset, amb el cabell llarg, intel·ligent i encantador, un infant que te'l menjaries de guapo que és. Lògicament ja els coneixia, ja els havia vist tots quatre en visites que van fer a Manresa, però no sé, fins ara que no vaig ser allà no vaig caure en aquesta mena de paral·lelisme. Fins que vaig ser a casa seva i vaig conviure amb ells i vaig veure la devoció que aquells pares (com la majoria, és clar) senten pels seus fills. Sentir-los explicar com són de feliços, comprovar com la seva vida gira ara a l'entorn dels nens. Conviure aquests dies amb una família tan igual que la vostra (almenys formalment) em va fer sentir encara més còmplice, més proper, més... no sé. Em va posar sensible i vaig imaginar-te a tu estimant el David com el Michi i la Núria estimen amb bogeria el Jordi.

L'Anni té raó (és sàvia, sí), que en el tombant d'any, de fet res no canvia. Però suposo que els humans (que devem ser més tontets que els ocells) necessitem aquests punts de referència. Per això et desitjo un any ple de somnis complerts, de records plaents, d'amor, d'amistat i de tendresa. Tant de bo puguem compartir-ho.

Carmen R.T. ha dit...

Estimada família:
acabo de veure les fotos del 2003 i m'he impactat, perquè és com si tirés enrere els anys; així és començo a recordar al David... ple de vida, d'alegria, una mena d'electricitat que encomenava a tothom... és molt fort veure-les peró malgrat tot, m'agradat tornar a recordar, a reviure a somriure...
Gràcies família
Molt petons

Anònim ha dit...

Les fotos del 2003 són precioses!! Emocionen tant!! No t'havia dit res abans però és que aquests 8 anys em recorden tant ara al Gerard que em fan emocionar veritablement. N'hi ha tantes que podria dir que són viscudes amb els mateixos sentiments que visc ara amb ell i em fa mal al cor, pensar en el dolor que esteu passant. Us estimo.

Anònim ha dit...

L'arc de Sant Martí tan ESPECTACULAR !!! és impresionant, com tu dius, AL.LUCINANT !!! a mi em va emocionar i l'he vist en foto....

Les fotos són TOTES una meravella, m'hi passo una bona estona mirant-les. Mai em cansaré de dir-te que gràcies, gràcies per compartir tot això, que és part de la vostra vida, amb tots els que volem i ens agrada i tenim necessitat de compartir-ho amb vosaltres.

I jo personalment, agraïr-te també, que em deixis conèixer al David. Es curiós, però mirant-me les fotos, el miro....... i té uns ulls, una mirada..... que
és deixa conèixer, sembla que li puguis llegir el pensamet.... quina passada!!!!

Una abraçada