"Superar" la mort d'un fill

Procuro habitualment ser positiu en aquest espai del David. Procuro no queixar-me ni fer-me la víctima. Però avui necessito dir que tot és una merda. I tinc clar que ploro per mi, no pel David. Perquè vull creure que ell està bé, sigui on sigui, que està molt millor que nosaltres. Perquè vull creure que som alguna cosa més que matèria. Em repeteixo que és impossible que la nostra essència, ànima o consciència sigui només el resultat d’uns processos bioquímics. I per això prego al David que em perdoni si de tant en tant em deixo portar per la meva humanitat de ment limitada i em desfogo, enmig de la tristesa, la ràbia, el ressentiment.

No sé per què, però torno a enyorar-lo molt, de manera colpidora i insuportable a vegades, i a preguntar-me per què ens ha hagut de passar això. L’habitació sempre esperant un nen que ja no tornarà, la cadira a taula sempre buida, la seva roba que no es mou de l’armari, les tardes quan no arriba a casa, planificar qualsevol projecte de vida sense ell, els seus gustos i aficions arraconats, els records de moments i sensacions tan presents. Tot era perfecte, tot era per sempre. Tinc la sensació que cada minut del dia tinc al pensament que ens ha deixat per sempre; i a voltes, és massa dur. I sí, és clar que decideixo seguir vivint i vaig trobant motius per fer-ho amb il•lusió i per entretenir-me, píndoles d’evasió que van perfecte per mantenir un cert benestar diari i per rebre i donar amor i amistat als qui m'envolten. Però, de tant en tant, és que no me’n sé avenir. El David era tan maco que hi ha dies en els quals no suporto la seva absència, ni la seva mort aparentment injusta i massa prematura. Com pot ser que s’hagi mort el meu nen? Enyoro tant els moments viscuts. Sóc conscient que aquell nen ja no seria ara el que jo recordo, i que el passat sempre és passat. De vegades això em consola. I també em consola comprovar que, tot i que la vida és bonica, també és dolor i patiment i que almenys ell se l’ha estalviat. Però només de vegades. I torno i torno a la meva infinita enyorança. I ràbia. I tristesa. Segueixo vivint amb dignitat, procuro aprendre a abandonar aquests sentiments que només formen part de la part més fosca del nostre ego, del nostre jo mental, aquell que diuen que ens ancora al passat per mantenir el seu control sobre la nostra consciència. Però avui, només avui, necessitava per una vegada expressar tots aquests sentiments que també formen part del dia a dia.

I penso: què vol dir superar la mort d’un fill? Potser no ens adonem de la cruesa de les paraules. Superar la mort d’un fill significa recuperar una vida plena i satisfactòria? No ens enganyem, això porta implícitament a pensar de manera subconscient que deixem enrere el nostre fill, que és com abandonar-lo. I jo no vull afrontar aquest dilema pervers. Ningú no vol superar la mort d’un fill. En tot cas, puc admetre que la paraula 'superar' no vol dir assolir una meta, guanyar una carrera a la vida. Vol dir acceptar el buit. Simplement això. I crec que és aquesta acceptació la que permet assolir benestar. I aquesta tarda m'adono que això, ja és molt.

En fi, avui és divendres a la tarda, i estic trist un altre cop. Perdoneu si avui no puc transmetre bones vibracions.