Qui ensenya a qui...

“La gratitud obre la porta a compartir, a reconèixer, a celebrar el valor d’allò viscut i la presència de l’altre” (Àlex Rovira)

Ja fa un temps, en Miquel Mora ens va intentar explicar, amb una metàfora, un pensament que em va quedar molt present. Ens recordava aquell dia en què vam deixar els nostres nens a les portes de l’escola, enmig dels seus plors, sabent que era el millor per a ells, el lloc on començava la seva etapa de formació per a la vida. I ara, han estat ells els qui ens han deixat, també enmig dels nostres plors, per iniciar-nos a un veritable procés d’aprenentatge, també sobre la vida.

Doncs bé, fa pocs dies, mentre intentava dormir, em va venir de sobte un record a la ment, i vaig reviure amb precisió alguns moments en què jo intentava inculcar al David el valor de la de gratitud davant la pèrdua. Una de les nostres aficions favorites era anar als parcs temàtics. Recordo que, de més petit, el David sempre trobava alguna excusa per sortir enfadat després de tot un dia de diversió en un d’aquests parcs. En realitat, només era la ràbia i la frustració per no voler acceptar que allò ja s’havia acabat. Jo li recordava, amb poca traça i certa indignació, que en lloc d’ira o laments, podia mostrar alegria i gratitud pel que havia tingut oportunitat de viure. I amb el temps, així ho va entendre i ho va incorporar. No aconsegueixo recordar més que riures per part seva en les darreres estades que vam compartir en aquests parcs.

I veig clar que ara sóc jo qui m’he d’aplicar aquesta lliçó que tan fàcilment transmetia al meu nen. Que fàcil és donar lliçons als altres. En lloc de plorar i amargar-me pel que ja no puc tornar a viure, pel que ha passat i he perdut, podria més aviat somriure i estar més agraït per la immensa fortuna que he tingut de poder conèixer els meus fills i poder conviure aquests anys amb ells.

Aquest pensament m’ha produït una càlida sensació de confort interior, i m’està ajudant, per fi, a acceptar que els moments viscuts amb tant de goig ja han passat i a recordar-los amb serenitat i sobretot, amb agraïment. En això estic.

Ahir va fer dos anys de la foto que encapçala aquest blog i que el David ens va regalar poc abans de morir. No puc negar que encara hi ha un punt de dolor quan recordo aquell dia, però avui em sento bé, profundament agraït al David per haver estat amb mi 12 meravellosos anys; i a les meves Annes i a tota la gent que ens estima i envolta per la seva presència en el dia d’avui.

“Com deia Epicur ‘La gratitud és també l’alegria de la memòria o l’amor a allò que va ser’. Amb gratitud no hi ha espai per a la nostàlgia. El passat té sentit, fins i tot davant la pèrdua d’allò tan valuós que la mort sempre s’acaba duent. Per això, la gratitud culmina tot procés de dol o, millor, és l’element alquímic essencial que ens ajuda a tirar endavant per superar la pèrdua”. (Àlex Rovira)