Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís hi ha la Carme. A mesura que ens hi anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."
Aquell passadís.
Al final del passadís hi ha la Carme. A mesura que ens hi anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."
A partir d’aquí els records ja són confusos, com flaixos de consciència enmig d’una mena d'anestèsia natural per esmorteir l’atroç desesperació. Alguna part de mi s’entesta a recordar amb precisió aquells moments, aquells dies. Però una altra part, potser més sàvia, m’impedeix reviure tot allò.
Suplico que em diguin que està bé, vull saber què ha passat, ...està mort?; no ens diuen res més, no ens poden dir la veritat. Preguntes desesperades, crits, plors, no aconsegueixo recordar l’instant precís, la seqüència d’aquells moments d’angoixa infinita. Em recordo recolzat contra la paret, em recordo donant cops, plorant a terra.. o potser no? I què més? No ho recordo. La Carme, entre llàgrimes, no diu res, no ens diu què passa.
Quant de temps va passar? No ho recordo...
Ens permeten passar a la UVI. Ens fan posar unes velles bates de color verd.
Allà hi ha el David.
Sembla adormit. Però té el cap embenat i apòsits amb sang al nas. I tubs.
Una metgessa ens mira en silenci.
“Will he die?” -li pregunto, entre llàgrimes.
“Probably”- em respon. Només un fil de veu.
“Very probably?- pregunto, fluixet...
I assenteix amb el cap. La mirada trista, l’expressió compassiva. Què passava pel meu cap en aquell moment? no aconsegueixo recordar-ho...
De fet, ja no recordo res més amb un mínim de coherència cronològica. Recordo el meu dolor de veure l’Anni hores i hores seguides asseguda al costat del David, mirant-lo, agafant-li la mà, acaronant-lo, parlant amb ell, o en silenci. Recordo la Carme demanant-me perdó. Recordo els crits o els silencis a l’altra banda del telèfon quan, tremolant, trucava a la gent més estimada per donar les terribles notícies. Recordo molts, molts petits detalls que sovint, molt sovint m’assalten i em torturen, i que suposo que quedaran per sempre en algun racó de la meva ment o del meu cor, amagats, fins que es morin amb mi.
I recordo també la tendresa amb què tothom va tractar al David i ens va tractar a nosaltres. També això. Molta tendresa.
Avui fa dos anys érem a Budapest. M’ha costat molt escriure això. El meu cap està sovint allà, però avui.... no sé, de vegades penso que és millor oblidar i distreure’s. Però, al mateix temps, tinc la necessitat quasi desesperant d’explicar tot allò, com si parlant-ne trobés, per fi, la manera de sentir menys dolor, de tancar la ferida.
53 comentaris:
Hola Natxo, no crec que el millor sigui, oblidar i distreure's en el que sigui per no pensar-hi. De fet, per molt que un s'ho proposi, és impossible. Amb qualsevol detall que en altres circumstàncies no hi pararies atenció, en aquestes t'hi portarà a pensar en allò que més has estimat i que ja no està al vostre costat. Suposo que també és una qüestió de tarannàs però com és impossible oblidar-se de fets com el del vostre fill, crec que val més pensar-hi (que no vol dir obsessionar-s'hi) i recordar els moments més divertits, feliços, anècdotes vàries, etc. Sempre m'he definit com una persona atea però de vegades no deixo de pensar que al final de tot, d'una manera o altra i no sé com, un s'acaba retrobant amb els altres.
Una abrçada.
Natxo, crec que t'agradarà:
LLETRA A DOLORS
Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
Miquel Martí i Pol
montse salvadó
Fa uns dies un conegut de la feina em va ensenyar el seu bloc, i jo li vaig donar l'adreça del nostre. M'ha deixat un comentari i pel correu m'ha arribat un missatge: "En David t'ha deixat un comentari nou". Us juro que m'ha agafat un mena d'estremiment perquè el nom Davi lligat a un bloc sempre l'associo al vostre David. I he llegit el missatge i encara pensava que potser sí que era el vostre David, fins que he vist que no, que era un altre. Però potser algú li ha enviat una alenada de tendresa?
Molts d'ànims.
Molts ànims i una abraçada!
Natxo,
les meves paraules sempre em sonen buides quan t'escric...
No pots borrar aquest dia del calendari, tant del de paper com del de la teva vida, però si parlar-ne t'ha d'ajudar a continuar el camí, a fer que cada dia sigui un xic menys dur, a mitigar el dolor... estem aquí per escoltar-te.
Encara que no ens vegis, des dels nostres cors intentem que arribi el nostre carinyo cap a vosaltres.
Una abraçada
N'hi han cops que ens agradaria esborrar vivències de la nostra memòria.. com si fos el formateig d'un p.c...
però no som màquines, som èssers humans i el bagatge que portem dins de la nostra maleta, es plè de passat, perque ens agradi o no som el que hem viscut i vivim....
Malhauradament no podem fer un formateig del passat que ens dol i enviar-lo a la paperera reciclatge... tant de bo poguessim fer-ho.. Però ens queda l'esperança de poder tenir memoria selectiva i quedar-nos nomès amb allò que ens ha fet feliços....
Costa, no es gens fàcil, peró un record feliç et porta a l'altre, encara que d'avegades no podem evitar els malsons...
els reals, perque els altres s'acaven quan despertem....
Jo sempre dic que somiem desperts i escollim somnis.... perque somiar es sentirte viu....
Et desitjo bonics somnis escollits per tu i viu-los com si fossin reals, recreal's a la teva ment, i veuràs que encara que nomès sigui per una estona, aquets somnis els pots sentir tant reals... que en aquests moments hi vius el que estàs somiant...
No deixis mai de somiar Natxo i quan et sentis dolgut, amb ganes de cridar.. Durant una estona intenta somiar en allò que t'agradaria que succeïs i veuràs com aquests somnis es fan realitat dins teu ....
Molts i Molts petons per tots quatre...
CHUS
Tinc el cor encongit,i les llàgrimes han brullit dels meus ulls, llàgrimes de tristessa, llàgrimes d'impotència. L'únic que puc dir-te és que es bo exterioritzar els nostres sentiments i que de vegades el mal que provoca després ens fa sentir millor.
Res mes puc dir-vos, només enviar-vos una forta abraçada per tots 4 plena d'amor i carinyo per poder tirar endavant.
Montse
P.S. El video que ha fet El Sot sobre la Cursa del David és preciós! Un bon record que perdurarà sempre dins dels nostres cors.
ELEGÍA
(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería.)
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento.
Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.
No hay extensión más grande que mi herida, lloro mi desventura y sus conjuntos y siento más tu muerte que mi vida.
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.
Temprano levantó la muerte el vuelo, temprano madrugó la madrugada, temprano estás rodando por el suelo.
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes sedienta de catástrofes y hambrienta.
Quiero escarbar la tierra con los dientes, quiero apartar la tierra parte a parte a dentelladas secas y calientes.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte y besarte la noble calavera y desamordazarte y regresarte.
Volverás a mi huerto y a mi higuera: por los altos andamios de las flores pajareará tu alma colmenera
de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.
Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.
Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas mi avariciosa voz de enamorado.
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,compañero del alma, compañero.
Des del dia 20 de maig començo a repassar cada dia, a cada instant, que va anar succeint, no ho puc evitar... Ara ens trucaven per dir-nos el que havia passat, un cop brutal. Els primesr pensament "tot ha canviat per sempre", "necessito estar amb el David, i amb l'Anni i el Natx", "on es l'Aneta??", "la nostre familia mai tornarà a ser la mateixa"... Ara trucavem per saber com anava tot... demà dia 24, avis de tornada a Barcelona, 24 a la nit només vull veure al David i abraçar amb totes les meves forçes a ma germana, el meu cunyat, els meus pares... Matinada del 24, tota la nit amb ell, no puc descriure la sensació, sempre, sempre ho tindré present! Gracies Anni i Natx, per deixar-me aquells moments tant especials. Mati del 25... i aixi cada dia...
Horror, tristesa, ara calma. Ho sento Natx, però ho necessitava. Aquests sentiments no es poden expressar gaire sovint...
Estic segura que cada any que passi aparcarem una miqueta més a un recó molt petit del nostre cor aquests records, i serem capaços de recordar amb pau i serenor els dies maravellosos i feliós que vam passar tots junts.
Us estimo molt.
Nati
Me ha costado unas lágrimas terminar el relato. Esta marea de emociones tan duras no se pueden contener. Déjalas salir Natxo, como a tí te venga mejor: llora, escribe, pinta.... Intentar contenerlas, te llevará a estar peor, como una olla expréss sin válvula de escape y se harán más intensas.
Yo a veces, cuando viene un olor a detergente, suavizante, perfume o cualquier cosa, un tipo de luz concreta que se unió a una etapa difícil... me sube una oleada de emociones duras y antiguas que ni siquiera recordaba estaban ahí y que no vienen a cuento con ese momento, pero que me llevan a la época en la que utilicé aquel olor y estaban sucediendo cosas.
Vosotros con estos días, que fueron tan duros, tantas experiencias brutales, día tras día, de sopetón... marcaron vuestras vidas y vuestro sistema nervioso. ¡Qué fluya vuestra alma, dejando escapar poco a poco ese dolor!. Saldrá solo de alguna manera. Piensa si en este último año has podido vivir un poco más sereno algunas horas, días. Entonces, si es así, algún trocito de herida va curando. Estas heridas tan grandes tardan tiempo, como un enfermo muy herido que se tira meses y meses en el hospital ingresado.
Fíjate cómo se marca el cuerpo con sucesos trágicos: una ancianita sufrió un accidente de tráfico a las 15h y sufrió muchos dolores y desconcierto. La ingresaron bastante mala y poco a poco iba mejorando. Ella no tenía reloj. Pero todos los días a las 15h y a las 3h de la madrugada, entraba como en "trance" recordando el sufrimiento del atrapamiento entre los hierros del coche, la soledad, el dolor físico, el desconcierto como un bebé... empezaba a llamar a los suyos (en el hospital) que estaban allí y no les veía, se quejaba de dolor, pero no respondía a ninguna pregunta... estaba allí, en el accidente cada 12h... y ella conscientemente no sabía las horas, pero todo quedó grabado.
Un abrazo tierno para estos días difíciles. Pili.
Estimat Natxo, estimada Anni... He pensat en vosaltres aquests dies, com estarieu, quines emocions us vindrien a trobar en aquests dies que inevitablement es remouen tantes coses...
Precisament ahir en Cris i jo vàrem estar compartint circunstàncies, sensacions, emocions del dia de l'accident de la Duni. Potser també hi hha una necessitat de col.locar-ho en algun lloc del nostre cor, a un lloc on no desgarri. Em vaig admirar per poder-ne parlar amb serenitat, amb llàgrimes als ulls, però amb serenitat a la fi. Una serenitat que ens ve de confiar en la vida, a pesar de tot, confiar en l'AMOR més absolut. I quan parlo amb vosaltres sento que aquesta conexió amb l'Amor, amb en David, no l'heu perdut, al revés cada cop hi és amb més intensitat. Aquesta és la nostra esperança, saber que l'amor fa possible que el nostre vincle amb els nostres fills sigui etern Natxo...
Us enviem molta força, molt d'amor, de l'autèntic, del més pur... Una abraçada enorme per tots dos i per la princesa més bonica, l'Anna petita i, milions de petons per aquest ser tan especial, en David.
Estimat Natxo. Puc sentir profundament el dolor, la desesperació, l'anyorança, que traspua el teu escrit. D'es de la meva condició humana, no puc entendre com es pot aguantar tan de sufriment, sense perdre el cap, sense perdre la il.lusió.
També em fa tristór, la impotencia de no poder ajudar, ni de poder donar l'esperança que voldrieu.
He resat per vosaltres, perque, d'es del mes enllá el David os doni forces, en forma de senyals que tú avegades dius que ell os envía.
Només voldría unir-me al gran número de persones que amb el cor i el pensament, estan al vostre costat, per fer una cadena d'amor que pugui arrivar fins alla dalt on hi ha el David.
Desitjo que tingeu molta pau i serenor. Una forta abraçada.
Com li ha passat a la Montse/Rat, i a la Pili, i potser a algú altre... tinc els ulls negats i un nus a l'estómac, com una opressió. He viscut aquells moments a través del teu escrit; no sé què dir. Em sap molt greu que algú hagi de passar per una cosa així; em sap molt greu.
Tantes abraçades com us calguin perquè passeu aquests dies de la manera menys dura possible, Natxo i Annes. Estem pensant en vosaltres, en els quatre.
¡Hola!, se me olvidó deciros que os guardo un espacio en mis oraciones y en mi corazón y ahora mismo voy a poner 4 velitas virtuales para vosotros, para que a pesar de aflorar el dolor, tengais ratitos de sosiego.
Y a Chus decirle que me gustó mucho como explicó el tema de los granitos de arena y el mar.
Un abrazo Natxo, Anni, Anna, David y a vuestra familia.
PD: David, tú que estás en ese océano de Amor, hazles llegar a todos los que te añoran (en especial a tus papás y a l´Anneta) un "regalo" de esos que son para el corazón roto, de esos remedios maravillosos del Cielo que ayudan a curar el alma. Pili.
Molt estimat Natxo,
Records... records molt vius, records una mica absents, records arxivats... tots els nostres records estàn guardats a la nostra ment, però aquesta és tan intel.lingent que sap que no podem tenir tot a l'ordre del día...explotaríem de ser aixì.
Va guardant, però això no vol dir que els oblidem, senzillament están arxivats una mica mes endins per continuar vivint de la millor manera possible.
Recordo la cara de la Teresa quan em va portar a la sala de profesors i em va donar la notícia: "ha hagut un accident a Budapest, han atropellat al David Rovira i està en coma a l'hospital"... recordo que em vaig posar la mà a la boca com si vulgués aturar un grit mut i van començar a caura les llàgrimes... tenía que començar les classes i no sabía com... el meu cor estava trencat i el sentía molt pesat.. però vaig pensar en la resta de nens i nenes que necessitaven el millor de mí mateixa i vaig fer les classes com vaig poguer...
Díes de total angoixa, de preguntes amb la mateixa resposta... plors d'amagats, en silenci, oracions cap als essers superiors i dient-li a l'Abel que demanés que encara no era pas el temps de que el David marxés...
El día 25 de maig ningú em va dir res, cap trucada, cap missatge... res de res...
El día 26 vaig anar a Sant Joan de Déu, els meus sogres em van acompanyar perquè entrar a un hospital encara em costava molt, finalment vaig preguntar ón era el David, la noia de recepció em va indicar i vaig començar a pujar unes escales que eren molt, molt inclinades, em costava molt de pujarles i sentía les cames molt denses... quan vaig arribar a la sala d'espera no hi havía ningú... vaig pensar que pot ser havíen anat a esmorçar alguna cosa, però trigaven molt, aleshores truco a la Teresa i em diu que el David ja estava descansant des de el divendres 25... em vaig enfadar amb ella perquè no em va avisar, per què ningú e va dir res? si jo l'estimava, si era un nen que deixava una empremta molt important a la meva vida, egoístament em va fer ràbía no sapiguer-ho el mateix día, per què la recepcionista em va dir que encara estava allà?... pot ser no era veritat lo que deia la Teresa, que s'havía confós... que el David estava per aquí o que l'havíen cambiat d'habitació... alguna cosa que em digués de tot, menys que ja dormía per sempre... Déu meu, quina angoixa asfixiant!!! no sé ni com vaig baixar les escales, i al final d'elles m'estaven esperant els meus sogres i al veure'm la meva sogra em va abraçar i vaig començar a plorar com una nena petita... ella entenía perfectament el dolor de la pérdua de vosaltres perquè ella feia sis mesos que havía perdut al seu fill... silenci... molt de silenci... el meu sogre valent mossegant-se els llavis per aguantar els records i el sentit de la pérdua d'una fill...després amb més calma va ser quan les profes i jo vàrem començar a organitzar-nos per anar a Sant Gervasi.
Efectivament quan el dolor és insoportable, passat una mica de temps, més endavant els detalls no els tenim presents, i és perquè en el mateix moment del patiment el Jo dessapareix i només existeix la qualitat del sentiment i de les emocions... per això és que no recordem clarament...
Saps... sabeu que l'Abel m'envía missatges i en el llibre Tibetà de la vida i la mort de Rimpoché, va deixar unes línies marcades i ara és una mica d'ajuda, de consol per portar la vida em una mica d'entusiasme:
"Aquel que se ata a una Alegría
la alada vida destruye;
aquel que besa la Alegría según vuela
vive en la aurora de la Eternidad".
Estimada família, jo sento molt proper al David, la seva energía en forma d'amor és la que mou molts fils de la xarxa de la felicitat.
M'agradaría fer-lis una visita el dilluns 25, cap allà de les 3.30 de la tarda, em confirmeu si és possible anar.hi?
Molts petons i el meu etern i preciós record del David.
Hola Pili, me alegro de que te haya gustado.. Todos tenemos nuestra forma peculiar de describir lo que sentimos, nuestros sentimientos...
Quien no ha padecido una pérdida en algún momento de su vida?
Yo con 6 añitos recuerdo la primera pérdida.. de la cual fui totalmente consciente, mi mejor amiguita de primaria se fué, en silencio, entrando en el sueño eterno ... Yo no entendía nada al principio, porque en mi "inocencia" me había creado una idea y era que moriamos cuando llegabamos a cumplir cien años, fijate que cosas... Me costó mucho aceptar aquella pérdida....
pero poco a poco fui integrando esa pérdida en mi vida...
y evidentemente aprendí que sabemos cuando nacemos, pero no cuando morimos (aunque esta palabra no me gusta)...
Mi segunda gran pérdida fué de adolescente... tenía 19 años y estaba saliendo con un chico dos años mayor que yo...
Jamás olvidaré aquel día , porque además me enteré de su accidente por la radio, al dia siguiente mientras planchaba mi mejor vestido para encontrarme con él aquel día....
mientras planchaba y escuhaba la radio, oi:
Esta madrugada se ha producido un grave accidente en la autovía de Castelldefels en el Km 18 (donde hay una gasolinera cuyo letrero es ese) el accidente se ha producido cuando el coche que conducia el joven Josep Navarro, vecino de la localidad de Viladecans, al tomar la curva del Km. 18 , se encontro con un trailer averiado, en medio de la curva.. ha fallecido en el acto...
No podia creerlo...empece a llamar desesperadamente a amigos comunes, a su casa.... fué tan desgarrador, el hecho en sí, como la forma en que me enteré.....
Recuerdo las ke fueron prácticamente sus últimas palabras:
no sé si ir a poner gasolina ahora o hacerlo mañana....
yo le dije, mejor mañana...total ahora vas para casa...
supongo que en el último momento cambió de opinión....
Millones de veces pensé que si no hubiera ido esa noche, aún seguiria vivo físicamente, porque en mi corazón siempre está presente...Luego quise desterrar esa idea de mi cabeza, porque los PORQUE "Y" SI....solo son hipótesis ....
Y cada día me reafirmo más en ello..
no pensemos en los : "Y" SI... si no en AHORA, porque la vida tal y como la entendemos es el ahora , el pasado no podemos cambiarlo y el futuro también es ahora (para mi)...
Y esas dos pérdidas físicas junto con la de David, cada día me hacen reafirmarme más profundamente..... Sigo viviendo el ahora inmediato, porque es el presente real...
El futuro es incierto, e incluso a veces creo que es preferible que sea asi...
Vivamos, sintamos, lloremos, riamos, AHORA....
Yo no hago desde hace mucho planes a largo plazo.... por que quien sabe si ese plazo será largo o corto?
Y no es pesimismo, para nada, porque a pesar de los pesares, siempre encuentro un motivo para sonreir.. simplemente creo que es la "Realidad", por lo menos, mi realidad..
A veces las cosas que básicamente pueden ser las más simples, son las que nos pueden hacer fluir de nuestros labios una amplia sonrisa....
Os deseo a tod@s de corazón que siempre encontreis un motivo para sonreir....
I per a vosaltres Natxo , Annis, familia i tots els meus amics, coneguts inclòs desconeguts desitjo que la vostra vida sigui plena de somriures....
CHUS
Bona tarda estimadíssim Natxo,
ostres quins dies més terribles que vas passar, parlo de dol perquè em sembla necessari que l'expressis i crec que és molt bo que descarreguis les teves vivències i sentiments.
Oh amic meu, imagino que són fets gairebé inenarrables i només vull donar-te soport, tant lluny, tant dolor, pobres tots i l'Anni i tú patint d'aquella manera, i alhora tota la familia.
Natxo i Anni de tot cor que us acompanyo en el sentiment i no ho dic com una expressió bàsica o com es deia abans, no, ho dic com a expressió literal de voler acompanyar-vos en el sentiment per la pèrdua del David, sento fer-ho dos anys tard, però encara que tard estic aquí per solidaritzar-me amb el vostre dolor, us recordo una vegada més que estic a la vostra disposició pel que més us convingui, fins ara i moltes abraçades a tots..
La más triste, horrorosa e inesperada noticia. Era increíble. David en muerte cerebral. No podía ni quería creerlo. Cinco días con la esperanza de que saliera adelante y a la vez con el miedo de oir lo peor. No quería oir lo peor. Y preguntándonos cómo había podido pasar una cosa así. Tanta impotencia. Desesperación. En un segundo cambia la vida.
Un beso.
Sempre, encara que sigui amb un nus a la gola i els ulls plens de llàgrimes, m'acaben sortint les paraules per fer-vos arribar el que sento, pero avui no..
Ho sento, ho sento tant!
sento que atropellesin en David, els dies tant dolorosos a Budapest,
que una vegada aqui no es pogués fer res..es tot plegat tant injust!
Però entenc que a pesar del terrible dolor que et deu suposar reviure aquells dies..necessitis parlar.ne, escriure aquells moments, perqué encarar que terribles, també formen part d'en David.
Un petó i una abraçada a tots quatre ,
Txell
Trobarem a faltar el teu somriure
dius que ens deixes, t'en vas lluny d'aquí,
però el record de la vall on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.
El teu front dur la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs
però el vestit amarat de rosada,
és vermell com el riu de la vall.
Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has dexat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.
Especialment avui, una forta abraçada a tots 4 i un petó ben gran i ple d'amor!!
Montse
Maig 2009.
Penso que el millor tresor que tenim és parlar de tu, David, i recordar-te, ja que tant per mi, com pels teus companys tu ets impossible d’oblidar:
-Impossible d’oblidar…la teva rialla espontània i contagiosa al parlar dels teus programes preferits, així com dels teus jocs, vivències i preferències...
-Impossible d’oblidar…la teva paciència davant un fragment musical i com repeties una i altra vegada fins que et sortia…
-Impossible d’oblidar… la teva cara tendra i la teva petita meleneta rossa com es movia al ritme dels teus moviments espontanis…
-Impossible d’oblidar… el primer dia que vas trepitjar la classe amb la teva primera guitarra, entrant d’una forma tímida i callada, però intuint que et sentiries agust entre nosaltres…
-Impossible d’oblidar...les teves trobades amb els Joves Músics...
-Impossible d’oblidar... la teva mirada atenta a les indicacions que us donava al grup a l’hora de l’assaig i als concerts...
-Impossible d’oblidar… els anys que vaig poder gaudir de la teva companyia com alumne. Va ser un plaer compartir música, amistat i vivències amb tu…
-Impossible d’oblidar… el teu primer viatge amb l’escola a Itàlia, compartint experiències i emocions, i sorprenent-nos contínuament amb la maduresa que demostraves…
- Impossible d’oblidar… tot el bo que vas donar de tu als teus companys…
-Impossible d’oblidar… com dia a dia i poc a poc, t’introduies dins el món de la música i aprenies a estimar-la, al mateix temps que nosaltres apreniem a gaudir de tu i a estimar-te…
Per això i molt més…ÉS IMPOSSIBLE OBLIDAR-TE.
David, sempre en el meu cor.
Mercè Seguer.
Avui 25 de Maig......
N'estic segura que rebreu un regal especial d'en David, especial, pq sent tal com es ell no podria ser d'una altra manera...
Aviu m'ha tornat a picar l'ollet i m'ho ha dit..... peró es una sorpesa.... que avui rebreu en forma d'un nùvol blanc tot plè d´'amor i somriures de colors...
Un petonàs molt i molt fort per tots tres, pq el d'en David ja li he enviat amb un colomb
amb el meu cor plè de somriures .. i ja l'he dit que li guardare el secret.
Una fortisima abraçada plena de tot l'amor que hi ha dins meu....
I si m'ho permeteu, m'agradaria dir-vos que us ESTIMO....
CHUS
Entre llagrimes t'escric, s'acosta erl meu 17 de juny, i voldria esborrar el mes peque aixi a lo millor no hagues passat re.
Tu podies parlar amb els metges amb ingles, pero a mi que la meva filla es va morir a Carcassone, ja no m'enrrecordaba del frances, de quan era petita, sols recordo a la meva filla grand dien.... mama dexala marxar, dons vale que marxi, pero ningu em va dir que no tornaria MAI MES.
Jo no se com fer-ho, pero ancara em pregunto perque
Crec que aixo no te fi, i ja fara 24 mesos.
Avui es un mal dia, dema ja veurem, e anat a portar-li flors alla, no se ni com anomerarlo.
No saps com enteng el que esteu passant
una abraçada
socors
Hola,
Soc el Dani,
doncs, avui un dia tan especial dia 25. I perdò que no he pogut escriure cada mes, estic molt ocupat amb els examèns. Molts ànims, el David esta en els nostres cors.
Petons!
Hola,
Soc el Dani, el altre comentari se me a tallat per la mitat.
Avui, he tingut un mal dia, perquè com a molta gent, no puc olvidar al David, i a més avui dia 25 m'ha vingut una tristesa molt forta.
Tinc molts problemes, m' agradaria tornar a veure al David, ja que he perdut els meus amics, moltes vegades penso que ojalá estiguès al meu costat, és molt dur passar cada dia 25.Estimats Annes i Natxo,
molts records.
Petons.
PD: Anna, la meva mare i jo encara tenim pendents de passar per casa teva. Us estimem.
Dani i Nuria
Senzillament un peto i una gran abraçada,a tots quatre!!
Míriam
Hola Natxo: Acá con Eze estamos los dos pasando por tus dos últimos posts.
Sabemos que las palabras pueden no alcanzar frente a sensaciones tan fuertes. Y por eso, como solemos hacerlo, temandamos un abrazo enorme.. Con mucho cariño desde Argentina: Vero y Eze.
Con el corazón partío os mando mucho ánimo y un fuerte abrazo.
Famila Rovira Tehe.
A cada instant , a cada pensament , a tota anyorança; sempre sempre amb nosaltres.
Aixi sento als nostres petits grans amors.
Estic al vostra costat, molt molt molt aprop, ja ho sabeu. Dolors, mama del Sergi, Gemma i Aina
Recordo que aquell dia, diumenge, la BellaQuirzeBand (aleshores érem potser menys de la meitat dels que som ara), teníem un concert a Llers.
Recordo que els dies abans, mentre preparàvem la logística per pujar fins l’Empordà, es preparava una visita a un castell, un dinar... i recordo clarament com l’Anna, aquella soprano excepcionalment riallera i que transmetia tan bon rotllo en tots i cadascun dels assajos va comentar que ella hi aniria pel seu compte doncs aquell cap de setmana tenia el seu fill gran, em David, en una trobada organitzada per l’escola de música de Sant Quirze, a Budapest (què orgullosa que se la veia quan ho explicava!! els ulls li brillaven com quan les mares expliquem qualsevol cosa dels nostres fills que ens fa veure lo grans que es van fent i lo meravellosos que són)... a més la seva filla petita Anna també tenia alguna activitat, així que estaria per allà amb el seu marit, gaudint d’un cap de setmana en parella d’aquells que tant ens convenen. Recordo que vaig pensar: “quina enveja! un cap de setmana els dos solets, a veure quan ho podem fer amb el meu marit...”
Després el concert, que va anar molt bé, i va ser el primer cop que et vaig “conèixer” (només de vista): et posaves en algun indret ben discret, fent fotos... i vaig pensar que fèieu una parella molt maca i encantadora i que tu semblaves força tímid... i després recordo que vau marxar dels primers, imagino per les ganes que teníeu de tornar amb l’Anna, i us veig a tots dos marxant, agafats de la mà... i després d’aquesta imatge va venir tota la resta.
Dilluns, al Turonet, en anar a buscar els nens per la tarda jo encara no en sabia res, i la Montse Fructuoso va ser qui em va donar la primera notícia : “saps què li ha passat al nen de l’Anna”? i a partir d’aquí recordo el neguit per arribar a casa, obrir el correu i començar a demanar informació a tots els membres de la coral, a veure qui tenia notícies, sempre esperant que fossin esperançadores: Què lluny estava en el meu pensament la possibilitat que en David no es recuperés!!! Era dia d’assaig i tot feia pensar que s’anul•laria, però tot i així ens vam trobar al Turonet per estar junts, per si algú en sabia més coses, per si unint-nos podíem reunir energia positiva i enviar-la... però recordo la Maite que havia pogut parlar amb l’Anna i que deia que no pintava bé.
Els següents dies el correu treia fum... i jo pensava que potser l’absència de notícies serien bones notícies, i va ser en Jordi Valls qui em va donar la notícia de la mort de’n David. I no em podia creure que hagués passat això i no feia més que veure-us a Llers tan feliços i pensar amb com et pot canviar la vida en un segon.
I aquest fet, i tots els dies que van venir amb la intensitat del Comiat del David (encara et veig agafat a l’Anni, preciosa amb aquell vestit escoltant el Happy Day més difícil de la meva vida ), i EL TEU BLOC, i les teves paraules, i el teu dol i el de l’Anna i la vostra força i les vostres ganes per no permetre que ningú oblidi en David m’han colpit, per sempre.
Ja t’ho he dit altres vegades que en David és molt present en els meus pensaments.. ja ho veus.
Els dies passen, al llarg del dia m’enfado a la feina, o amb algun dels nens, o amb el meu marit ... és impossible que això no passi... però tard o d’hora arriba la reflexió interna que em diu: Núria, hi ha coses realment importants com ho és el tenir els teus éssers estimats amb tu, amb salut... i poder-los estimar. Costa, no és fàcil... però en David, l’Anni, l’Anna i tu m’ajudeu molt a no perdre-ho de vista.
També recordo que algú de la coral va dir: “a partir d’ara ja no serà el mateix, potser haurem de deixar la coral”... Natxo: no només no la vam deixar sinó que tu i l’Anna en sou uns dels principals motors. GRÀCIES.
Un petó a tots 4
Núria
Natxo aquests dies sempre son diferents, sempre es torna a recordar tot, minut a minut i fa mal, molt mal. Hi ha tantes coses que em recorden l’accident de l'Enric, fins i tot la Srta. que va quedar es diu Carme, encara recordo quan li vaig preguntar per l’Enric, em va dir ‘jo no se res’, però amb la mirada m'ho va dir tot.
Natxo es tan bonic tot el que feu per en David, la cursa, els homenatges, el blog, ell amb aquesta carona tan mona, aquest somriure tan bonic allà on es s'ho deu passar d’allò més bé, veien els GRANS pares, germana, tietes, tiets, avis i la quantitat de gent que s'enrecorda d'ell. Sou una família MAQUISIMA.
i gràcies al David això ho pot saber i conèixer molta gent.
que n’és d'ESPECIAL aquest DAVID, que tot hi que no hi es físicament
transmet tants sentiments positius, amor, alegria, bondat, simpatia, companyerisme. Bon rotllo,
GRÁCIES DAVID PER FER-ME SENTIR TANS BONS SENTIMENTS a traves del teu pare.
segur que esta tocant la guitarra, compartint ,amb molta gent tot el que feu, UNA PERSONETA TAN GRAN allà on es, només pot ser feliç
i vosaltres heu d'intentar cada dia una mica, ser feliços per ell, segur que si os veu patir ell també , pateix.
una forta i sincera abraçada
anna
Hola Natxo y Anas,
Sabía que es un 25 de mayo para vosotros, quizás no tan cruel como hace un año, pero no deja ni dejará de ser 25 de mayo por mucho camino que hayamos hecho, y créeme que en vuestro caso lo habéis hecho muy bien acompañados y con mucho cariño por parte de mucha gente, muchos de ellos desconocidos que han llegado de la mano del blog de David.
Antes de escribiros he preferido entrar en el blog y saber tu estado de ánimo para seguir acompañándote /acompañándoos desde mi perspectiva adelantada como tu siempre me dices.
Cuando nos conocimos y nos describiste aquel pasillo largo yo siempre lo comparó con aquella carretera llena de coches parados, luces y sin embargo con aquel silencio que presagiaba lo peor, también yo tengo nubarrones de memoria de qué fue exactamente lo que pasó, mi grito desgarrador, los mossos y mis amigos cojiendome, y aquel cuerpo al que no dejaban acercarme para darle otra vez vida, la llegada de su hermana con Pere...son momentos que durante muchas noches, muchos días, estuvieron persiguiéndome sin tregua como una pesadilla que esta vez era real, no había que despertarse, no era un sueño, era nuestra nueva y cruel realidad.
Yo creo que es bueno sacar todas las emociones y recuerdos, poder hablar de ellos y expresarlos, luego el tiempo te va ayudando a saber manejarlos y poco a poco no consigues caer en el sufrimiento que provocan, nos hacemos expertos en manejar nuestras emociones.
Al poco tiempo de morir Marc tuve un sueño con él, he tenido muy pocos la verdad, en ese sueño íbamos los dos andando por la carretera pasada la rotonda de Puigcerda y llegábamos al lugar del atropello y veíamos su cuerpo en el suelo, entonces Marc me miraba y me decía: " Mamá olvida ese cuerpo, esa imagen, ese ya no soy yo, yo soy todo lo anterior a esta noche", me desperté muy alterada y me costó un tiempo comprender su mensaje, ellos han sido todo lo que hemos vivido con ellos antes de esas fechas fatídicas y con eso comencé a vivir, Marc como David son mucho más que esos chicos que fueron "atropellados", son amor, empatía, amistad, dulzura y ternura, y creo que nos han obligado a darnos cuenta de que esa ha sido su herencia y en nosotros esta coger su testigo con la dignidad que ellos se merecen, así que Natxo creo que estos niños fueron personitas especiales y nosotros nos hemos convertido también en unos padres especiales.
Espero que estos días tan duros en el recuerdo sean lo más serenos posibles.
Con todo mi cariño,
Sempre m'oblido de les dates significatives per fets feliços (aniversaris i demés) però en canvi la meva memòria no s'oblida mai del 6 del 6 del 1996. I encara que ja fa temps i que aquest no cura però sí ajuda, no oblidaré mai el moment que a l'hospital em van dir que havia mort la meva companya en un accident de cotxe. Recordo perfectament que venia de Girona i que l'endemà havíem d'anar a Portaventura. Vet-ho aquí. La vida és molt cruel quan vol i potser això ens fa ser cruels i freds.
Penso que si volem ser feliços hem de saber compartir amb les altres moments tan durs com els que esteu visquent.
Una abraçada
Bien, por fín consigo entrar a hacerte una anotación.¡aunque ya sabes que estoy ahí Natxo.
He de felicitar a Mª Eugenia, impresionante su carta, su testigo y la transmisión del mensaje de su hijo. Tomaré nota. Bueno Natxo, poco más que añadir, felicitarte a ti también por la Cursa, te quedarías con un buen sabor de boca no? Y bueno, ya hablé con Anni, os mando ese abrazo enorme tan necesitado,.. yo voy detrás. El día 1- de "lunes a lunes"-, son mis 2 años.
Elena
Quería decirle a Chus que siento mucho tantas pérdidas que ha tenido tan fuertes, el otro día no pude contestar.
Parecemos supervivientes de un naufragio, asidos a una tabla en alta mar. Espero que podamos encontrar todos nuestra isla pacífica y disponer de un buen chaleco salvavidas, que ya veo que lo teneis todos.
Natxo y Annies, desearos que la nueva semana que va a comenzar, sea más suavecita y llevadera. Un abrazo
PILI
Hola Natxo, altre cop m´he sentit molt identificat amb el teu escrit de l´aniversari del David. Tot el que dius ho vam viure nosaltres, el veure´l adormidet, agafar-li la ma, les cares dels metges, la tendresa, etc, etc. També em passa que de vegades necessito recordar-ho i tornar a sentir aquells moments. Em quedo amb aquella pau tant presiossa en que estic segur que se´n va annar i amb l´amor tant gran que ens ha deixat i que no faig més que repartir a totes les persones que m´envoltan. Hi ha persones que deixen herències molt valuoses quan marxan, però ells ens han deixat una lliçó que no te preu i que ningú pot pagar ni en tots els diners del mon : AMOR INCONDICIONAL I FORÇA PER TIRAR ENDEVANT. Abraçada amb estima. Carles de Menorca
He descobert el teu blog i malgrat no ser massa sensible tinc llàgrimes als ulls. He recordat quan aviat farà nou anys vaig veure caure el meu nen gran de 16 anys des d'un quart pis. El recordo per terra al mig del carrer i jo dret al seu costat petrificat. Va ser un miracle, va rebotar en un cotxe aparcat i no es va fer pràcticament res. Mai parlo o escric sobre això perquè fer-ho em torna boig, només penso que he d'aguantar com sigui, ell em necessita.
No sé que puc dir-vos sobre la pèrdua del David, només expressar-vos la meva solidaritat. Penso que aquest blog és una molt bona idea, us ajuda a mantenir el record i ens ajuda també a molts a reflexionar. Gràcies.
Hola Pili: Muchas gracias por tu comentario.... Leyendo el blog,conoces otras pérdidas y para todas esas personas, un abrazo de solidaridad también...
Tienes razón, casi todas las personas de una manera u otra somos supervivientes, de la vida en si, con sus amarguras, con días grabados a fuego en nuestro corazón y el día a día en el cual hemos de aprender a "sobrevivir" y no es nada fácil.... Pero como se dice tantas veces, la vida sigue y así ha de ser, porque como no somos una isla, muchas veces aunque nosotros tiraríamos la toalla, no lo hacemos, porque la gente que nos "rodea",hijos, familia, amigos.... también necesitan de "nosotros", forman parte de nuestra vida
y seguimos el día a día ,unas veces mejor otras peor..
Pero siempre en nuestro devenir diario, hemos de encontrar algun motivo para sonreir, y digo hemos, porque
a veces no vemos más allá de nuestro "dolor" y no podemos encerrarnos en él, sí quizas durante un tiempo, pero aprendemos a vivir con él de otra manera..
Nuestros seres queridos, quizás no estén físicamente, pero jamás desaparecen de nuestra vida, nos quedan los momentos compartidos, las risas, las alegrías y pienso que de alguna manera, nosotros somos "ELLOS" y a través de nosotros, de nuestros sentimientos y recordando lo vivido con ellos y compartiendo con los demás esos sentimientos o incluso no siendo compartidos, ellos siguen VIVIENDO...tan dentro de nosotros, que nada ni nadie puede separarnos de ellos...
Incluso, muchas veces sentirlos así , ellos ,en toda su esencia son nuestra"tabla" de salvación como tu bien dices.... y a ella nos agarramos y no queremos soltarla ,nos asimos con tanta fuerza, porque sentimos que si la perdemos,nada tiene sentido y
no podemos permitirnoslo, ante todo por nosotros mismos, hemos de seguir luchando," viviendo "
y "sobreviviendo" a todos aquellos hechos que acontezcan...
El sol sale cada día... aunque a veces las nubes grises no nos permitan verlo, pero él está ahí.... No permitamos que esas nubes tapen sus rayos... esos que con su luz iluminan nuestros días... y nos ayudan a seguir caminando....
Un abrazo
Hola Natxo:
Avui es dissabte i el sol llueix de color groc amb tot el seu explendor, us desitjo de tot cor, que tots el vostres díes estiguin plens de sol, un sol nítid i lluent però sempre amb un nùvol blanc al costat, desde el qual en David us envia tot el seu amor i el seu somriure,aquest somriure tan dolç i que transmet tanta pau.....
Un petonàs per tots quatre...
CHUS
He estat llegint el vostre bloc i m'agradat i emocionat.
Aquest dies estic fent un curs a la feina amb un psicoleg molt bo.
El curs és de comunicació, estres, lideratge...
Una cosa que ens ha explicat i que potser podeu aplicar, es que el que escriviu al bloc ho feu també en paper. Segons ens ha explicat això és molt bó per poder asimilar un fet. No es el mateix a nivell cerebral el premer un teclat que la representacio gràfica a l'hora d'escriure. No et puc explicar ben be els mecanismes del cervell però l'expert diu que ajuda molt. Espero que us serveixi.
Ànims.
Carles
Com va escriure tan bé el seu avi, aquesta llum és tan intensa que no s'apagarà mai; i el polset cau i va esquitxant a molta gent. Que aquesta llum tan intensa faci trobar el camí, serè, amb pau, als cors que ara son tan adolorits.
una abraçada a tota la familia
Benvolgut amic meu,
Ja sé que pateixes i tu ja saps que no estàs sol, encara que potser a vegades necessitis estar-ho. El 25 de maig és un dia dur per a la vostra família i la mateixa família i els amics farem el que poguem perquè aneu passant els moments difícils. Natxo, no sé massa bé quines paraules fer servir per ajudar-te, el que és clar és que vull acompanyar-vos, vull que sapigueu que us donarem tot el soport.
Les fotos amb música que has preparat del David són maquíssimes, i amb la guitarra, ell fa que ara i per sempre el recordem i l'homenatjem.
Us desitjo de tot cor la pau d'esperit que us sigui possible, fins ben aviat, Enric...
“I jo visc, i és vivint que puc pensar-te. Fer-te créixer amb mi, fins que el silenci m’engoleixi per sempre.”
Miquel Martí i Pol
Segueix Natxo, segueix filant el cabdell de la vostre vida . . .
La ment humana és complicadíssima i no tinc ni idea de per què s’entesta en recuperar els records més traumàtics de la nostra vida. No sé per què hi ha aquesta necessitat en “recrear-se” en el dolor, però de ben segur que oposar-hi no és la solució. Deixar que surtin que aflorin, per mal que facin em sembla que és la única sortida. Només així, potser, algun dia serem capaços d’aparcar definitivament el dolor i quedar-nos amb l’autèntica imatge del David. No sé si és possible fer associacions mentals positives de records com aquests però potser aquesta seria una via que podria ajudar a suavitzar una experiència tan brutalment gravada en el teu interior. En definitiva, anar convertint en amor i tendresa qualsevol cosa que tingui una mínima relació amb ell, per aconseguir, finalment, tenir un record entranyable en efemèrides com aquesta.
Natxo, tinc ganes de veure-us.
Hola Natxo m'alegra molt llegir que, el que he escrit t'hagi alleugerat una mica el dolor, perquè comprenc com tu tan bé dius el que sents, i també ser molt bé que, només ho pot entendre algú que malauradament ho hagi viscut.
Reviureu, fa mal; l'impacte del tren, pobrets tots escampats per la via, preguntes que et fas se'n va adonar? va patir? és brutal.
Perquè ell? i el seu company de seient no es va fer res, per sort, però son preguntes que no tenen resposta, però que et fas una i un altra vegada. L'angoixa fins que et diuen la llista del vius i el seu nom no apareix, el veure'l en aquella mena de nevera com si dormís, pobret, tan mono, amb el seu company Edmon, és durisim, no t'ho creus, jo me'l volia endur a casa .
Aquell crit esgarrifós que mai oblidaré quan varen obrir el calaix de sota, que per sort no vaig veure, de companys que els havien de reconèixer per les sabates o qualsevol peça de roba, pobres pares, Deu meu, un germà meu que ho va veure i va confondre a un nen amb l’Enric, va dir que el pitjor de la seva vida ho va veure aquell dia. En fi, veus Natxo, això fa mal, és millor no pensar-hi, però són records que sempre tornen, amb el temps aquest dolor tan gran s’asserena. Perdona m'he deixat portar pels sentiments, però comprenc molt bé com et sents.
Jo sento que l’Enric està en pau i bé, potser és el que vull creure però ho sento, sé que és feliç, ell ho era molt, era molt carinyós i alegre i me l’imagino jugant i feliç amb tots els seus companys, amb la Beatriu, la seva mestra, que tan l'estimava, i ara amb l'avi el meu pare, un gran home. Buffff no et vull donar la tabarra, però sé que em comprens.
El David també de segur que es molt feliç de veritat; com li dic a la meva filla, ella té un 'àngel’ de veritat i vosaltres també.
El vídeo que li has fet al David del segon aniversari es preciós i la música també.
una forta abraçada per tots
Acabo de ficar-me al blog. Feia molt temps que no ho podia fer. Quan he llegit el teu record del dia 21 de Maig de fa dos anys m'han sortit les llàgrimes, i t'ho diu una persona que li costa molt plorar per no dir que mai ploro. No tinc paraules per expressar-te el que sento en aquests moments, però crec que és, per resumir-t'ho, com una mena de tristesa freda, insípida, embolcallada per una opressió en el pit que fa de la meva respiració una aventura. Jo no sóc pare, i per tan mai podré sentir el que va ser per a tu aquell dia, i els dies posteriors. Potser per aquest motiu intento fer un esforç , posar-me a la teva pell, però no puc. El dolor que vas sentir havia de ser tan gran que és inimaginable. Quants perquès t'havies de preguntar!, quantes preguntes, per rebre com a única resposta la d'un fill que tenia tota una vida per endavant i que la mala fortuna te'l va arrabassar, us el va arrabassar, en un segon assassí sense cap mena de compassió. Ara la meva única esperança és que puguis trobar la llum que et doni respostes, o potser no hi ha cap resposta que trobar. Quan jo he tingut problemes m'he refugiat amb la meva creença amb Déu i Ell sempre m'ha alleugerit el meu dol. La seva Llum m'ha donat forces per seguir endavant en les moments més difícils. No sé Natxo si tu ets creient, però si ho ets, l'únic consell que et puc donar, si és que te'n puc donar algun, és que dediquis cada dia una estona a parlar amb Ell, en el lloc i de la manera que tu creguis més idònia. Almenys a mi em funciona i et puc ben assegurar que si el busques , Ell que t'estima , et donarà allò que et falti per viure amb la pèrdua d'aquell que més estimaves. Bona nit, maco.
Des de Zubiri, primera etapa del meu "Camí" us envio una forta abraçada i vull dir-vos que m'he emportat un troset del David amb mi. Ell m'acompanya.
Un petó ben gran per tots 4!!
Montse
El viernes fuimos al Viena y la niña me dijo: "recordo un dia que varem anar a un Viena que s'havia de fer una cua molt llarga com al dragon khan d'aquelles que has de fer voltes per una cinta i el tioNnacho va comprar olives. Quan vam arribar a la taula el David va veure que que les olives no eren un número parell i que no hi havien les mateixes per tots i va dir -vaig a tornar a fer tota la cua per comprar més olives i que tots tinguem les mateixes- i va anar i va tornar a fer tota la cua. Jo vaig menjar l'entrepà molt de pressa per anar a fer-li companyia. Era molt bon germà i bon cosí. Hi han tans records..."
Sólo quería explicartelo. Como ves siempre está en nuestro recuerdo. Veo que la niña en cierta manera forma parte de él porque cuando me lo explica lo hace con una naturalidad que me pasma, y me doy cuenta de las muchas cosas que han vivido juntos.
Un abrazo
Hola Natxo...
Desitjo de tot cor que la llum , la força i l'empenta que us envia en David desde el seu nùvol blanc, cada dia sigui més lluenta ...
Una abraçada molt i molt forta per tots quatre...
CHUS
Si m'ho permets Natxo, desde aquí voldría enviar una forta abraçada a Joan Carles i un somriure plé de colors, perquè segons vaig llegir, el día 6/6/96 va perdre la seva companya...I com tu deies Joan Carles, compartir no et fa oblidar el dolor d'una pérdua, però t'ajuda , encara que sigui una miqueta a conviure amb ella..
Sempre cap endavant Joan Carles....
CHUS
Hola David! Hace mucho que no habamos pero pocos son los dias que no me acuerde de ti. Hace casi ya dos años que te conozco y siempre me emociono al verte y al leer todo lo que escriben tus papas en tu blog, se que son dias muy dificiles para ellos, y se que tu les mandas tu cariño y tu fuerza para que los pasen de la mejor manera posible. Yo tambien les quiero mandar mi cariño, y decirles que aunque este lejos me tienen para lo que quieran. Un abrazo muy furte para los cuatro. 1B7.
Estimat Natxo,
M'agradaria enviar-te una abraçada plena de l'amor més tendre que conec.
M'agrada compartir vivències, pensaments i sensacions i emocions amb tu, i si els escrits et serveixen per explicar els teus records i per desfogar-te, les gràcies te les donc a tu, per poder ser particep dels teus records, que tot i ara et semblen agradolços, jo els trobo ben bonics i un tresor inmens que estic encantada de compartir.
Petonets de colors.
Brígida
Hola David:
m'agrada que em continuis picant l'ullet cada dia al matí quan desperto...
Mirar cap el cel i entre el nùvols que hi han sobre SQ n'hi ha un mès bonic, es el teu.. blanc.. tant blanc.....
M'agrada veure el teu somriure plè de color i notes musicals....
i la teva mirada, tan neta, tan pura...
Aquesta mirada que em fa ovrir els ulls
per intentar veure el mon, com el veus tu desde el teu nùvol blanc...
Un petonàs plé de somriures....
Per vosaltres Natxo i Annis un altre de ben fort......
CHUS
Publica un comentari a l'entrada