De vegades em permeto abandonar-me als records...
Et recordo més petit, David.
Cada nit llegíem un conte i en acabat, jo tancava el llum,
mentre, badallant, em deies “papi, no te’n vagis”.
I jo sempre jeia una estona, feliç, al teu costat,
a les fosques, la nit plàcida ens abraçava,
jo t’acaronava els cabells i la teva dolça cara.
I en aquell silenci, sentia cada nit el que era la plenitud absoluta,
estar al teu costat, sentir-te tan a prop,
el teu alè, la teva escalfor,
la teva tranquil•la seguretat.
I a poc a poc anaves adormint-te,
dolçament serè, em deixaves per unes hores,
però jo tenia la càlida certesa que l’endemà tornaries.
Preguntant-me sovint per què havia estat tan afortunat,
em llevava sense fer soroll,
suplicant a Déu que no et separés mai de mi
i pregant, d’amagat, que fossis beneït per sempre.
Un petó enmig del teu primer somni,
cada nit, tendrament, t’abrigallava amb els llençols.
I sempre, sense fallar una sola nit,
et deia, a cau d'orella:
"T'estimo"
Bona nit, David, fill meu, fins demà...
4 de juliol del 2009
Tendres records...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
31 comentaris:
Quin escrit més maco i quins records tan tendres.
Quan revivim moments com aquest és quan ens adonem de l'immens regal que ens han fet, i contínuament ens estan fent, els nostres fills. Són grans tresors i únics, perquè ningú més els podrà apreciar com nosaltres els sentim.
Un petó.
El que expliques amb bellesa, Natxo, és una de les coses que MAI ningú no et podrà treure. MAI ningú no podrà dir que no vas poder conèixer el teu fill, que no vas estimar-lo, que no vas poder-lo fer feliç. Ell és part de vosaltres, i vosaltres seva, per SEMPRE!
Una abraçada, energètica com sempre, per tots vosaltres.
En la foto veig un dels contes de la sèrie que tan li agradaven al meu David.L'havíem mirat més de cent vegades ,jugant a trobar coses.
Jo també li explicava un conte abans d' anar a dormir.I la felicitat i plenitut que descrius em recorda a la meva en aquells moments.És un record que fa bé i mal a la vegada.
En la distància, penso amb tots vosaltres i amb el teu David.
Records... regals que ens han fet en vida, i que ara per a mi són tant importants... permete't endinsar-te en els records quan el cor t'ho demani, i gaudeix d'aquests preciats regals que ara ens donen amb amor.
Bonics i tant tendres aquests records que avui expliques, que m'han arribat al cor, banyant-me'l de plena estimació.
Només em queda tancar els ullets, escoltar la música que sona de fons, i recordar, recordar i recordar...
Gràcies per deixar-nos apreciar amb els teus escrits, la tendresa, l'estimació i el fil que t'unia i et continua unint al teu estimat fill DAVID.
Petonets amb tot el meu amor, amb el cor ben tou per les teves belles paraules, els vostres bonics records.
Brígida
Paraules plenes d'amor i que perduraran per sempre!!
Un petó ben gran i una forta abraçada per tots 4!!
Montse
Altra vegada, amic Natxo, he recordat quan jo també contava contes al meu CARLITOS i sentia el mateix que dius que senties tú. Anarmen a poc a poc, sense fer soroll per no despertar-lo, que maco, quines coses tant boniques em fas sentir. Sort que te tenc com amic, confident i company i fas que la motxil.la que porto no sigui tant feixuga. T´estimo de veritat i penso amb tú cada dia. Gràcies altre cop. Carles de Menorca.
... imagino perfectament la escena. Quan a casa vostre, jugavem al milquilomentros, al set, al columns, la sensació de pau i felicitat era molt semblant... com m'agradava!
Us estimo!
De nou paraules plenes de sentit que fan que jo me'n quedi sense a l'hora d'expressar el que voldria dir. Jo no sé què és ser pare i no se'n neix ensenyat però si mai ho sóc, els teus escrits, Natxo, i les vostres altres aportacions de ben segur que m'ajudaran a ser un bon pare.
Una abraçada
Crec necessari defensar i proclamar el record del teu David, és imprescindible que es faci i si no és un serà un altre però no hi ha oblit possible.
I tu ens alimentes l'ànima al recordar-nos com n'eren de dolces les vostres nits, la vostra companya, la vostra implicació, els contes, els records, l'harmonia i la bellesa de l'esperit que porta aquesta memòria.
D'aquí també que en Ferran, i en Carles de Menorca se senti tant identificat amb el seu Carlitos, i el munt d'amigues i amics que t'entenen i et fan costat contínuament per que et sentis acompanyat i et mostrem tots la nostra solidaritat, te la mereixes sobradament, fins ara amic meu, jo també vull que notis la meva estimació i apreci, ENRIC...
... i de sobte darrera d'aquesta gran Lluna, aparèixes tú, amb el teu gran somriure. Anunciant-nos, mentre ens cliques l'ull,
que estàs aquí!!
Sempre dins del meu cor DAVID!!
Una abraçada ben forta per tos 4!!
Montse
P.S.Les fotos actualitzades del David són xulíssimes!!
Estimat Natxo,
Aquest és un dels moments més màgics que podem compartir amb els nostres fills. El moment en que el cansament de tot el dia fan que la seva tendresa aflori d'una forma sorprenent, aquell moment en que ens reclamen amb tot el seu amor, aquell moment en que te n'adones de la sort que tens. Aquell moment en que, efectivament, res ni ningú ens podrà fer oblidar el que hem viscut.
Miquel
Com diuen els amics que ja t'han escrit els recors són per sempre i sempre t'acompanyaran i estaran dins vostre. Una abraçada!
Vaig seguint el blog i m'ha arribat al cor aquest últim escrit. Sempre he pensat que eres una persona molt sensible però aquesta sensiblitat la comparteixes amb tota la gent que t'envolta i això és meravellós i et fa especial. Una abraçada d'algu que et segueix i no sap com expressar el que transmets, tot lo bo que transmets, la bondat, l'amor i la pietat envers els altres. Segur que el blog et fa bé a tú, peró tú en fas molt més als qui el llegim, ens fa més humans, més respectuosos i humils.
Un petó pel David, les Annetes i per a tu
¡Hola familia!, las fotos y tus palabras tan sentidas me hacen imaginar fácilmente la escena y la felicidad. En la foto Anni y los niños están serenos y felices con la explicación de la mami. Con tus serenas palabras, ahora te retratas tú, aunque no aparezcas en la foto. Realmente debe ser muy bonita esa experiencia.
Lo único que se me puede asemejar, son los niños que cuidé. Siendo niñera les quería y decía ¡qué feliz seré cuando tenga los míos propios!. Quizás para eso fuí niñera y monitora de niños en la parroquia... para disfrutar de ellos.
Espero que ahora podais sentir que David os acaricia mientras dormís. Que ahora es él el que vela vuestros sueños y os trae dulces recuerdos.
Un beso veraniego, deseando que sea sosegado, como aquellos cuentos nocturnos.
Pili.
Estimat Natxo : només dir-te que m'ha encantat aquest petit-gran poema on es reflexen tots aquells sentiments tan propers i tan viscuts amb els nostres fills/es quan és l'hora d'anar a dormir.
Que divertit està amb aquestes ulleres!!! i quina estampa més dolça els tres junts!!
Una abraçada molt gran
Roser
Com d'altres vegades t'he dit Natxo... es bonic recordar els moments viscut amb els èssers estimats....
aquells moments que quan els recordem fan que un somriure aparegui als nostres llavis... I sentint aquests moments en el present, no com quelcom llunyà, tot el contrari... Cada día mes present, mès presents el moments de joia, els jocs compartits, les xerrades, els comptes,els àpats, les sortides....
Les sents presents, no passades.....
Perque recordar, es REVIURE...
Així, sempre pensant en positiu, tot i que d'avegades costi....sempre tindrem instants bonics per reviure....
Un petonás molt fort pero tots quatre...
CHUS
Una abraçada Natxo!! Quin blog tan meravellós.
Unes paraules precioses les que ha escrit la Brígida!!
Un petó ben gran per tots 4 i un d'especial per ella i pel seu germà Robert!!
Montse
HOLA HARRY:
CÓMO ESTÁS CARIÑO?ME ENCANTA LA FOTO QUE ESTÁS CON TUS GAFAS ROJAS.MÁS HARRY QUE NUNCA!!!
DESDE VALENCIA TE ENVIAMOS MUCHOS BESOS!
UN ABRAZO MI ÁNGEL.
Quin poema més tendre, Natxo
és tot sentiment, senzillesa, poesia
un record del dia a dia
o millor dit,
un record del bona nit de cada dia.
I quina foto més càlida, què bonica!:
l'Anneta amb esguard inteligent, descobrint el món;
en David, rellegint un món que ja coneix...
La mare, que acompanya, serena, plàcida,
també amb la mirada atenta
potser vol fer-se petita, com ells
sentir l'afecte que tot ho envolcalla...
Us estimo.Un petó,
Xènia
Hola Natxo. En llegir el teu escrit penso com d'importans son algunes coses que donem per fetes i naturals.
De la meva infantesa no tinc ni un dolç recort dels meus pares (no es un retret cap a ells que varen fer el que podien) es l'anyorança d'un temps que no tornarà i del qual no puc tenir dolços records.
També em dol per ells que ara sen adonen de tot el que es varen perdre.
Per aixó, en veure que tú tens aquest tresor dels teus records que mai res ni ningú et podra pendre, em fa pensar en com de clares tenies i tens les coses que son prioritaries, que no es poden deixar escapar.
Fent comparances que mai m'han agradat, Penso en que la vostra relacio curta, va ser més intensa que la que jo he tingut mai amb els meus pares fins avui.
Quina sort que va tenir el David i que ara te l'Anna de tenir uns pares que han sapigut demostrar l'estimació que despres es converteig amb RECORDS DOLÇOS.......
Un petó ben fort i una doça abraçada.
Estimat Natxo, estimat David, amb el vostre permís, avui em dirigeixo a la Rat..., sempre, però, pensant amb tu, David.
Gràcies Montse,
gràcies pel teu apreciat present, ESPECIAL PETÓ per mi i pel meu germanet!
Que important és rebre tendres sentiments de la gent que ens envolta, tant dels que coneixem, com dels que no coneixem... això ens deixa constància que l'amor dels nostres estels és immens i ens abraça a tots els que ens quedem aquí.
Caricies que ens entendreixen i ens fan una miqueta més humans.
Petonets de mil colors per tu i una abraçada ben mimosa.
Petonets a tots els estels que ens il·luminen!!
Brígida.
Hola Natxo:
He arribat al teu blog de casualitat, i la veritat es que m'ha impactat molt. Nomès volia donar-te molts ánims, a tu i la teva dona per a que mireu endavant, que teniu coses bones a la vostra vida com una preciosa nena que encara us a de fer molt feliços.
Jo no sóc mare però si sé el que és perdre una germana i sentir-se sola. Suposo que el dolor de un pare no és comparable. Però, si us plau, estimeu més que mai a l'Anna.
Una abraçada molt forta
PD: Si algun dia jo fos mare, m'encantaria que la meva familia s'assemblés una mica a la teva
Un petó ben dolç i ple d'amor del mes de Juliol!!
Sempre en el meu record!!
Montse
Anònim 1: t’agreixo molt les teves paraules, que calmen una mica la meva desesperada necessitat d’explicar al món que, efectivament, de seguida que va néixer el David, i després també amb l’arribada de l’Anna, em va canviar la vida, la meva gris i buida vida; que els estimo i els vaig estimar tant que no sabria explicar; que es van convertir en la meva prioritat absoluta i em vaig entregar a ells amb delit. I que no entenc encara per què s’ha hagut d’anar.... Ara em consola una mica haver-los dedicat tantes hores, potser llavors semblaven masses, però ara tinc la sensació de que no ha quedat res pendent. Almenys, que jo pogués fer. Em sap greu que tu no tinguis dolços records de la teva infantesa, però veig que no guardes ressentiment sinó que, al contrari, ets una persona generosa i compassiva. Gràcies!!!
Anònim 2: Sigues molt benvinguda a l’espai del David, un espai on abocar-hi sentiments i emocions. T’agraeixo molt el que em dius, i és molt important per mi. Tinc la sensació de que l’Anna ha estat sense pare durant aquests dos anys, almenys sense el pare que coneixia. Tot i així, ha sabut esperar amb paciència i sobretot molta, molta tendresa, i ha fet un creixement personal que jo trobo espectacular. Poc a poc, vaig recuperant la paternitat, i encara que em costa, hi vaig retrobant el plaer que comporta, sobretot quan la torno a veure contenta i agraïda. Tindré molt present el que em dius des de la teva dolorosa experiència. Ho tindré molt present. Gràcies de tot cor.
Llegint el teu darrer post, m'he emocionat moltissim¡¡¡¡¡¡
Quina DOLÇOR, quina TENDRESA, quin AMOR que sobrepassa la capacitat humana d'estimar.... és impressionant lo meravellosament bé que saps descriure l'AMOR DE PARES A FILLS I DE FILLS A PARES, perquè aquest darrer, que és el més difícil d’aconseguir, que és el que culmina el procés i ajuda a alimentar el de pares a fills, tu el vas rebre amb una intensitat¡¡¡¡¡¡
Està clar, es veu en tots els teus escrits, en totes les descripcions de situacions, en tots els records, que la teva prioritat han estat els teus fills, que en el moment en que vas ser pare per primer cop, vas decidir que volies SER; FER EXERCIR i GAUDIR la paternitat, i això va fer que la teva relació amb el David fos tan summament plena,,,, estic d'acord amb un dels comentaris, tu en el temps que has estat físicament amb el David has compartit, après, ensenyat tantissimes coses que sembla (a ulls dels lectors) que hagis compartit amb ell una o varies vides¡¡¡¡¡¡¡¡
Una nit mès, la lluna llueix , perque la seva llum, no es fruit de la casualitat, ni d'un fenòmen físic.... És la llum de tots els que no hi son físicamente amb nosaltres i ens volen il.luminar amb la lluentor de les seves mirades, dels seus somriures, de les mirades i somriures que ens acompanyen cada nit, encara que nosaltres no ens hi adonem...
Mil.lions d'estels l'envolten en una dança de sons, de música,aquesta música que mentre somiem, resona dolçament dins els nostres somnis, perque siguin bonics, fins que arriba un nou dia i apareix el sol que amb la seva lluentor ens vol transmetre un altre tipus de joia,la joia de viure, de recordar, de somiar desperts...
Somiar despert i escollir somni... que n'es de meravellós....
Aquests somnis el sentim moltes vegades tant i tant reals, que sembla que els acariciem amb les nostres mans..
Aquestes mans que tantes vegades han acariciat els èssers estimats... Acariciant un record molt i molt present... El record dels dies viscuts i dels que resten per viure amb els èssers amb els quals hem compartit part de la nostra vida i que continuarem compartint, perque viuen en nosaltres...
Riuen en nosaltres....
I si plorem, ens eixugen les llàgrimes,perque ells volen veuren's i sentir-nos feliços..Com ho hem sigut quan eren fisicament amb nosaltres....
La nit no sempre es foscor.... pot ser PAU...... pot ser tan clara i nítida com un raig de sol...
No tinguem por a la foscor, perque sempre n´hi ha un llum, encara que sigui una petita flama que ens donarà la llum suficient per continuar cap endavant....
Molts i molts petons per tots tres i si em permete-ho, un d'especial per en David que amb la seva llum.. d'una manera o altra ens fa veure allò que d'avegades semble utópic... Una espelma infinita, que per molt que el vent bufi continua encesa....
CHUS
Hola Natxo,
Fa temps que segueixo el blog del David i m’agrada moltíssim tot el que escrius, però l’escrit del dia 4 supera qualsevol altre que hagi llegit.
L’he llegit moltes vegades perquè em fa feliç veure que has estat un pare fantàstic.
Potser és perquè crec que has transmès fidelment el sentiment de plenitud d’en David quan t’escoltava.
Cada paraula, frase, punt i coma, traspua una tendresa i un amor infinits, no només per la felicitat que t’ha produït a tu en fer de pare, sinó que es palpa tota la felicitat que li has transmès als teus fills.
La felicitat és com la sort, no és per a qui la busca, és per a qui la troba i pots estar segur que el David (el teu petit Príncep) va ser plenament feliç al teu costat, només cal llegir el seu blog per comprovar-ho.
Un peto per tots quatre.
roseta
HOLA HARRY:
CÓMO ESTÁS CARIÑO?YO ACORDANDOME MUCHO DE TUS PADRES Y DE LA YAYA.
ESPERO QUE SEAS FELIZ ALLÁ DONDE ESTÉS.Y DALE UN ABRAZO MUY FUERTE AL TIO RODRI DE MI PARTE.
OS QUIERO.
Qué recuerdos, Natxo... almas gemelas... de todos los padres, supongo cuando lo lean. Qué afortunados fuimos, de poder echarnos en la cama con ellos y acariciarles sus cabecitas, tranquilizándoles para poder dormirse a gusto,plácidamente. Tengo grabados vídeos, de la cara de felicidad que ponían dormidos... eso se llevaron.. momentos felices. Qué suerte haberlos compartido con ellos. Cuando Alex era más pequeñito, y no tanto tambien... se venía a mi cama, los sábados y domingos. Y recuerdo como lo achuchaba y lo "olía", ese olor de niño suave y dulce..Recuerdo que al achucharlo le decía: hummm, me encantas... hummm no crezcas que me dará penita... Podía haberme callado, quién pensaba que se cumpliría esa tonta frase mía, ese deseo de disfrutarlos tanto cuando son nanos...
Elena
Ni hijo no quería crecer, parece que presentía lo duro que sería lo que le esperaba.
Dellanbo
Publica un comentari a l'entrada