Després de dos anys, aquest Juliol he tornat amb l’Anna a un parell de parcs d’atraccions. Durant aquest temps, l’Anna ha estat molt pacient. Ja feia dies però, que de manera tímida i respectuosa em demanava quan podríem tornar-hi. Finalment, he reunit el valor i el desig necessari per fer-ho. Ja és hora de permetre a l’Anna de recuperar una part de la infància que ha perdut aquests dos anys, si més no la infància que ella coneixia. Sento que durant aquests dos anys no ha tingut pare, almenys, aquell pare al que estava acostumada. Intento des de fa dies tornar a implicar-me emocionalment i completa amb ella, a tope, sense justificar-me a mi mateix per impedir-me de fer-ho.
I aquesta era potser la part culminant de tot aquest procés. Tornar a un parc d’atraccions. L’altre dia al Tibidabo i aquesta setmana al WaterWorld. I crec que ens n’hem sortit molt bé. Hem anat junts, sols ella i jo. L'he vist respectuosa amb el meu estat d’ànim primer, i radiant i feliç després. No li he estalviat ni un caprici, ni un desig. Fins que n’ha tingut prou, com aquell qui s’empatxa després d’un dejú forçós i perllongat. Per mi, no hi havia res més al món que pogués pertorbar la dedicació del meu temps a la seva felicitat.
Tot i així, he comprovat que m’hi puc tornar a donar, però que jo ja no ho viuré igual mai més. Aquests dos dies, he estat un pare que desvia part del seu temps a una activitat que desitgen els seus fills, però no aquell Natxo per qui allò ERA EL SEU PROPI DESIG. Amb la cuirassa ben robusta i entrenada, he pogut compartir espai amb centenars d’altres nens i adolescents embogits per la diversió. Sense dolor, però amb el record del David omnipresent, pel que va ser, pel que vam viure a Budapest i pel que s’ha pogut perdre.
Però estic content per l’Anna. Ha estat molt feliç, i ho ha manifestat reiteradament de manera explícita ("t'estimo, ets el millor Papi del món"
). I això compensa molt. En fi, poc a poc vaig recuperant el paper de pare. I amb ell, el plaer de la paternitat, també ho he d’admetre. Encara que de vegades sigui una sensació agredolça, ja que aquest plaer immediatament implica dolor per l’altra mitja paternitat perduda. Suposo que m’he de permetre més gaudir de les bones sensacions. Per mi, i en aquest cas, també per l’Anna
I aquesta era potser la part culminant de tot aquest procés. Tornar a un parc d’atraccions. L’altre dia al Tibidabo i aquesta setmana al WaterWorld. I crec que ens n’hem sortit molt bé. Hem anat junts, sols ella i jo. L'he vist respectuosa amb el meu estat d’ànim primer, i radiant i feliç després. No li he estalviat ni un caprici, ni un desig. Fins que n’ha tingut prou, com aquell qui s’empatxa després d’un dejú forçós i perllongat. Per mi, no hi havia res més al món que pogués pertorbar la dedicació del meu temps a la seva felicitat.
Tot i així, he comprovat que m’hi puc tornar a donar, però que jo ja no ho viuré igual mai més. Aquests dos dies, he estat un pare que desvia part del seu temps a una activitat que desitgen els seus fills, però no aquell Natxo per qui allò ERA EL SEU PROPI DESIG. Amb la cuirassa ben robusta i entrenada, he pogut compartir espai amb centenars d’altres nens i adolescents embogits per la diversió. Sense dolor, però amb el record del David omnipresent, pel que va ser, pel que vam viure a Budapest i pel que s’ha pogut perdre.
Però estic content per l’Anna. Ha estat molt feliç, i ho ha manifestat reiteradament de manera explícita ("t'estimo, ets el millor Papi del món"
). I això compensa molt. En fi, poc a poc vaig recuperant el paper de pare. I amb ell, el plaer de la paternitat, també ho he d’admetre. Encara que de vegades sigui una sensació agredolça, ja que aquest plaer immediatament implica dolor per l’altra mitja paternitat perduda. Suposo que m’he de permetre més gaudir de les bones sensacions. Per mi, i en aquest cas, també per l’Anna
24 comentaris:
La vostra Anneta deu ser una persona molt especial; que sent tan jove hagi sigut capaç d'entendre que vosaltres, com a pares, necessiteu temps per assumir la situació actual... això diu moltíssim d'ella; ara deu ser molt especial, tant com segur que continuarà sent-ho com més gran es faci i més eines tingui per entendre els complicats camins de la vida. Enhorabona a ella, de debò, per ser d'aquesta manera, i a l'Anna i a tu per haver-li donat aquests valors.
Una abraçada a tota la família, Natxo.
PS: Feia dies i dies que no entrava al blog d'en David: final de temporada a la feina, però sobretot la mudança i les seves conseqüències. El curiós és que hi he entrat tot just aquest matí, deu fer un parell d'hores, a llegir els últims comentaris del teu escrit anterior... i poc després publiques de nou. M'ha agradat la casualitat :)
Hola Natxo,
Simplement dir que m'alegro per la vostra família que després de la sotragada de fa dos anys, tornis a recuperar la figura de ser pare, encara que això no crec que es perdi mai (tot i no ser-ho). I m'alegro també i especialment, per la vostra filla.
Una abraçada i bones i de ben segur que merescudes vacances.
Hola Natxo,
sí he pogut comprobar quan ens hem vist últimament, que la teva acompanyant és sempre la teva filla, veig que modifiques i superes hàbits, encara que amb la clara dificultad que suposa, se us veu molt bé a la teva filla i tú i l'últim dia que us veia a sobre amb la novetat de la moto que suposo crea potser una mica més de proximitat... en fi que les coses sembla que pintin més bé, encara que això queda clar també que no vol dir descuidar en David, ell sempre és i serà present a totarreu i així és com ha de ser, disculpa que em prengui aquesta llibertat al manifestar-ho eh?, tot i que potser no hi ha tanta confiança per moltes expresions però em surt així; dona gust saber de la millora en les nostres vides i del que fem i farem, vaig veure la teva dòna i em va dir que farieu vacances a Menorca i aprofitarieu per veure al Carles de Menorca, que sembla que coneixem tots doncs al escriure al blog i compartir el seu Carlitos també sembla que el visquem una mica al igual que al David; aprenem de tot, a compartir, a apreciar, a ser solidaris i a ser persones i en part també aquesta nova electrònica com aquests blogs ens uneix molt i ens fa fer coneixences globals, individuals i a pensar una mica en tots... com ja et diuen moltíssims ens agrada molt com expresses i escrius i això crea respostes i en continuarà creant, us desitjo una vegada més que passeu un bon estiu i que la naturalitat dels aconteixements ens dugui on tingui que ser ...
Natxo, soc la marina, mare d en marc i la sandra,
companya de viatge.
El que acabi de lleguir m ha animat una mica, saps és un dels meus neguits , des meus i l esteba.
sempre he dit "NO TORNAREM MÉS A EURO DISNEY,
NI A PORT AVENTURA, NI A CAP PARC ", On tantes rialles i bons moments vam viuri tots 4.
impossible!, faltant part de nosatrus.
Molta gent em diu "NO DIGUIS MAI MÉS..POTSER PER LA SANDRA HO TORNEU A FER"
Jo deia , o , pensava , per ella tornaré a fer el possible perque tingui bons records de la seva ja
trista i especial , infància, peró ( tan ELLA,SA TEU FILLA com tant germans que han perdut un germà)
maduran de cop! arriban a entendre que el que volen ,el que tenen ganes de repetir, potser nosatrus no poguem fer ho , i esperan pacients,
el seu "sofriment , en silenci", per que nosatrus estiguem millor, els fa compensibles.
Veig que TÚ , has pogut treure forçes, i has aconsseguit , el que jo pensava un impossible en mi.
Peró , saps?, avui en tú ESTIMAT NATXO , acabi de veure, que em pot arribar el dia...
que pugui "REPETIR", el que abans feiem plegats, peró , ara per sa meu filla , i per un SOMRIURE D ELLA, em surtin forçes , per tornar on sempre he dit que no.
Aixó sí , com molt bé expresse TÚ , ja rés IGUAL que
abans ,amb el cor encongit .
UN PETÓ BEN FORT NATXO , PER TÚ ..I SES TEUS 2
"PRINCESSES , ANNI, ANNA"
I FELICITATS , per haver pogut agafar forçes i fer un pas endevant..almenys per unes hores.
Ets d admirar..i demani , que un bon dia m arribin a mi aquestes forçes.
marina
Natxo, soc la marina, mare d en marc i la sandra,
companya de viatge.
El que acabi de lleguir m ha animat una mica, saps és un dels meus neguits , des meus i l esteba.
sempre he dit "NO TORNAREM MÉS A EURO DISNEY,
NI A PORT AVENTURA, NI A CAP PARC ", On tantes rialles i bons moments vam viuri tots 4.
impossible!, faltant part de nosatrus.
Molta gent em diu "NO DIGUIS MAI MÉS..POTSER PER LA SANDRA HO TORNEU A FER"
Jo deia , o , pensava , per ella tornaré a fer el possible perque tingui bons records de la seva ja
trista i especial , infància, peró ( tan ELLA,SA TEU FILLA com tant germans que han perdut un germà)
maduran de cop! arriban a entendre que el que volen ,el que tenen ganes de repetir, potser nosatrus no poguem fer ho , i esperan pacients,
el seu "sofriment , en silenci", per que nosatrus estiguem millor, els fa compensibles.
Veig que TÚ , has pogut treure forçes, i has aconsseguit , el que jo pensava un impossible en mi.
Peró , saps?, avui en tú ESTIMAT NATXO , acabi de veure, que em pot arribar el dia...
que pugui "REPETIR", el que abans feiem plegats, peró , ara per sa meu filla , i per un SOMRIURE D ELLA, em surtin forçes , per tornar on sempre he dit que no.
Aixó sí , com molt bé expresse TÚ , ja rés IGUAL que
abans ,amb el cor encongit .
UN PETÓ BEN FORT NATXO , PER TÚ ..I SES TEUS 2
"PRINCESSES , ANNI, ANNA"
I FELICITATS , per haver pogut agafar forçes i fer un pas endevant..almenys per unes hores.
Ets d admirar..i demani , que un bon dia m arribin a mi aquestes forçes.
marina
Fantastic Natxo, m,en alegro de tot cor. Tens una nena molt especial i madura. Un petó ben fort a tots 4 .
Disfruteu de Menorca, !quina enveja!. Ens veiem a la tornada. Dolors (mama de Sergi, Gemma i Aina)
Estimat Natxo!! penso que mai has deixat de ser pare,des que us conec,tan l'Anni com tu heu estat sempre pendent de l'Anna.Heu aprés a viure junts una etapa de la vida difícil i ella us ha tingut sempre al seu costat.
Ara però, heu pogut recuperar aquestes bones sensacions i bons moments entre pare i filla i estic segura que moltes més viureu.
Disfruteu d'uns dies a Menorca amb família i bona companyia.
Una abraçada,
Roser (Ens veiem a Menorca!!)
Hola Natxo, si, ho has de fer per l'Anna. La Marina diu que els vostres fills "sofreixen en silenci" i és cert. Lamentablement el meu company va perdre la seva germana quan ell tenia 8 anys i ella 6. Aquest sofriment el continua portant a dins, sofreix molt i molt però sempre "en silenci". A vegades crec que "és diferent" de la resta, la nostra relació i tot el que fem "és diferent" perquè aquell fet sempre està amb nosaltres. Evidenment això li ha condicionat molt la seva vida i des del moment que ens vam creuar, també ha condicionat la meva i ara la dels nostres fills. D'això ja en fa 35 anys però el que menys importa és la quantitat d'anys que passen, el més important és "com" els passes. En aquells moments no es disposava de grups de dol i passava i ja està, i a tots aquests nens això els ha condicionat molt la vida. Vosaltres amb aquest esforç esteu fent que la vida dels vostres fills tingui un esdevenidor més esperançador, així ho espero. Un petó!
montse salvadó
Hola Natxo:
Com cada setmana, he obert la pàgina del David a veure si havia res nou. I he tingut una agradable sorpresa. Entenc que mai més serà el mateix, perque sempre faltarà el David al teu costat, però Anna, segur que ha estat molt feliç de passar un dia especial al costat del seu pare.
Jo també tinc 2 filles, así que me puc fer una idea (i tan sols me la puc fer) del que es que una d´ellas no sigui aqui. Com tu ben dius "es mitja paternitat".
En fi, segueix cap en devant que el David deu de estar molt orgullós dels seus pares i germana.
Eivissenca
Natxo, ets molt valent i l'Anni també. L'Anna es mereixia gaudir del seu pare, has fet el que calia i jo m'he alegrat molt de llegir-ho. normalment et segueixo, però poques vegades escric, només dic en veu alta: deu ni dó!!
Una abraçada
Montse
Natxo,
Només puc dir-te una cosa:
GRÀCIES per seguir filant el cabdell de la vostra vida.
roseta
Hola Natxo:
Me'n al.legro moltíssim per a tu i l'Anna, la teva filleta que hagis pogut recuperar aquesta part de pare que tu creus que havies perdut en certa manera...
Però n'estic segura que mai has deixat de ser pare, tot i que tu ho hagis viscut aixi....
Tot que es ben cert que quan el dolor ens colpeix d'avegades ens hi refugiem en ell per no enfrontarnos a la realitat... aquesta realitat que tot i que pot fer mal... hi es plena de records viscuts, de somriures, de somnis.. que res ni ningú mai et podrà negar, per que i son dins teu.... forman part de tu, com a persona i com pare...
Poc a poc aquesta realitat romadrà com un tatuatge que mai, mai es podrà esborrar.. no podria ser d'una altra manera....
En David no es que sigui el teu fill, es que ets tu, es dins teu, forma part de la teva vida.. I es present en tot moment i a tota hora...
I es ben cert que teniu una filleta encisadora que evidentment es mereix recuperar aquella part del seu pare que hi era adormida i que tu mateix , encara que et costès, necesitaves per tornar a veure't a tu mateix com el pare que sempre has sigut.....
Has sigut un pare sencer, tot i que físicament et manquès l'altra mitja part...
N'estic segura que per L'Annetta has sigut i ets un bon pare....
Pensa que això ha sigut com un parentesi, que necesitaves per retrovar-te, pero poder enfrontarte al dia a dia...
Natxo has sigut i ets un grand pare...
Molts petons per tots quatre i que gaudiu d'unes merescudes vacacances tots plegats amn en David al vostre costat....
CHUS
¡Qué fortaleza teneis!, así salgo de vuestros blogs... aprendiendo nuevas proezas del ser humano. Llenos de paciencia y de fortaleza que os hace dar un paso más, un escalón más,... un rato de espera para descansar, todavía más generosidad para proseguir.
Os dejo un abrazo a los 4 que formais una piña amorosa. Pili.
PD: como siempre, las nuevas fotos muy bonitas.
Una forta abraçada per els pares de'n Marc Toribio i tots aquells que han perdut físicament un fill.......
Una forta abraçada....
CHUS
Me n'alegro per tu i sobretot per la teva filla. Imagino que durant aquests últims anys, també deu haver patit...
Estimat Natxo.
Llegint el teu escrit, hi en veure l'Anna amb una esplèndida rialla a tot arreu, he sentit una al.legria que m'ha fet esborronar.
I he pensat en com es veu de clara la voluntat de tirar endavant i de construir "dolços records", aquells que mai s'obliden.
Felicitats per voler pujar al tren de la vida amb l'Anna, ella necessita fer aquest viatge amb els seus pares.
Si es deixa escapar aquest tren, difícilment es pot tornar enrere.
Per la meva part, no em cansaré de dir: gracies Natxo per el blog del David, que fa que jo valori constantment, moments que segur mai hagués valorat i que fàcilment hagués deixat escapar.
Des del fons del cor desitjo, que tingueu unes vacances plenes de descans per el cos i per l'esperit.
Una forta abraçada....
Un gran pas amb el qual has pogut fer molt feliç a la teua filla. Ella sap el gran pas que has fet i segur que ho ha valorat moltíssim.
Segur que hi hauran molts més dies així, i podràs donar el 100% que ella necessita. I tampoc crec que sigue qüestió de tants per cent. Diuen que els pares tenen una capacitat de donar molt gran i hi ha per tothom, no?
M'alegro del teu enorme pas, d'aconseguir donar a l'Anna el que segurament no era capaç de demanar.
Natxo, m'encanta veure com dia dia, paset a paset, existeixen passos endavant tot i saber que no pot tornar a ser el mateix.
Doncs deixem que sigui diferent... potser deixant que sigui diferent, també pot donar-nos alguna alegria... rebre l'alegria dels altres, dels del nostre entorn, també ens pot provocar algun sentiment agradable dintre nostre
Natxo,
Me n'alegro que hagis pogut fer un nou pas, experimentar noves sensacions, treure forces i energia per seguir endavant...Cada paraula que escrius desprén una tendresa que arriba al fons del cor! Us mereixeu tota la felicitat del món.
Un petonàs pels quatre!
Natxo,
Un pas més. Endavant. Me n’alegro. Tornar a anar als llocs on anys enrere anaves amb el David i l’Anna pot ser una prova molt dura, però també és una nova manera de gaudir-ne d’ells.
No crec que l’Anna hagi pensat que ha estat dos anys sense pare. És una noia molt intel•ligent i sap quan us ha de deixar temps i espai perquè pugueu estar amb el David.
Us estimo.
T'haig de felicitar. Puc dir ben poca cosa mes, de veritat que és un dels passos que et mancava fer per començar a tirar endevant.
No nomes t'ho agraira l'ANNA, que segur, sinó que tu també.
Felicitats Natxo!! un cop més has donat un pas endavant!!
Feia dies que no entrava al teu bloc i m'alegro de tornar-te a llegir!!
quan perdem una persona es molt dur mirar endavant i molts cops ens diem a ntres. mateixos "això no ho faré mai més" però el pas del temps no ens dona la raó!!
s'ha de treure forces i mirar per la teva gent! si no ho pots fer per tu, per la teva filla perquè s'ho mereix!!! crec que tots busquem alguna força especial per tirar endavant i aquesta es la que et fa lluitar!!!!
Naturalment entenc quan dius "no serà el mateix"ja què et falta aq persona però el que abans et produia una llàgrima en pensar-ho ara és un somriure pensant amb ell.
un petonàsss ben gran
M’adreço a Eivissenca i a Montsealella, ja que no disposo dels vostres correus privats. Us vull agrair les vostres habituals visites al blog del David i en aquest cas, les vostres paraules. He tornat de les vacances i ha estat molt reconfortant trobar aquests comentaris. Em fan sentir bé, em fan sentir acompanyat.
Aquests dies de descans he continuat retrobant-me amb les activitats infantils que tant agradaven a l’Anna, i no només l’he vist molt feliç amb aquest retorn a una certa ‘normalitat’, sinó que jo també he seguit retrobant velles sensacions, vull dir que no ho he hagut de fer tot fent un gran esforç i per obligació.
Poc a poc.
Hola estimat Natxo
Acabo de llegir els darrers posts del blog..... i com sempre la teva generositat envers tots els teus fans es impressionant.
Veure la humilitat de la frase "tornar a ser pare", però si ni tant sols un minut has deixat de ser pare¡¡¡¡ Intueixo que vas començar a ser pare el dia que vas saber que l'Anni esperava al David. Imagino que aquell dia ja vas començar a somiar o pensar com seria la teva paternitat. Desprès has estat un pare meravellós, absolutament entregat i proper als teus fills, constantment atent als seus neguits i les seves il·lusions, permanentment present per ensenyar-los a créixer,. nomes així vas lograr que el David, nomes en dotze anys fos una persona tant complerta com sempre has descrit en tots els teus posts, com s´ha vist en els seus treballs i en els seus textos.
durant aquests dos anys, no has deixat de ser pare en cap moment, sempre has tingut present el que creies millor per l'Anna, sempre has tingut clar que havies de tornar, inclús en els moment de màxima desesperació l'Anna sempre estava present¡¡¡¡¡
M'alegro enormement de que la serenor comenci a tenir entrada en el teu cap i en el teu cor. T'estimo i m'alegro de la teva capacitat de recuperació, de la teva "tornada a la vida", de que ara el record del David no faci tant mal, que comenci a tenir colors tendres, crec que es el que ell vol) i que la vida torni a abraçar.te. deixa que la vitalitat de l'Anna t'ajudi,. deixa amanyagar-te pel seu despertar a la vida, per les seves il·lusions, pels seus primers amors, per les seves inquietuds de preadolescent..... (i pren-t'ho amb paciència, je je je)
Gracies Natxo, per fer que la tornada a la feina, que sempre costa, que sempre ens deprimeix, hagi estat molt mes fàcil després de llegir-te. Sempre es tot molt mes fàcil després de llegir.te
Petonas de nova retrobada¡¡¡¡
Publica un comentari a l'entrada