Anhel de viure

Es Grau és com un poble de joguina. Com una maqueta imaginària i idíl•lica d’un indret que jo creia impossible al nostre entorn.

Situat al punt més oriental de l’illa de Menorca, Es Grau és el primer lloc dels PP.CC. per on surt el sol cada matí. Les petites i senzilles cases blanques, lluminoses i sempre encalades, s’amunteguen les unes sobre les altres amb caòtica harmonia com si no volguessin arrabassar més espai del necessari a la natura. A un costat de la badia, al petit poble l'envolta una immensa catifa d’un verd intens, una garriga d’arbustos i flors acostumats a desafiar el vent carregat de sal marina, i que s’estén fins el límit de l’abisme, per sobre de penya-segats escarpats, amenaçadors i plens d’escuma blanca els dies de tramuntana, on s’amaga la Cala Avellana, que si et deixes portar per la imaginació infantil, sembla digne refugi de nobles pirates. L’altra banda de la badia, més dolça, guarda a recer del vent diverses cales petites, sovint solitàries i de noms evocadors, d’aigües que conviden, càlides i de tons turquesa. Com tot poble de joguina, també té la seva illa, l’Illa d’en Colom, encara verge, just presidint la sortida al mar de la badia i habitada per milers de fugisseres sargantanes menorquines, i des d’on es pot veure, llunyà, el bell far de Favaritx, que amb melangia, evoca històries de pescadors, no sempre de final alegre. I finalment, darrera la platja gran, ens sorprèn un parc natural al voltant d’una albufera, un llac interior d’aigua salada per on el sol es pon, lànguidament, cada tarda. Tot convida a viure.

Aquesta tarda he sortit a córrer per aquests paratges i he acabat amb un bany solitari a la cala de l’Espardenyeta, la més petita de la badia, just davant del poble il•luminat de manera quasi màgica pels darrers raigs d’un sol ja amagat darrera els turons. L’Anni m’ha trucat des del punt més alt dels penya-segats, on havia anat sola a gaudir, com només ella sap viure, de la posta de sol. Mentre jo tornava satisfet per l’esforç, per la frescor i per la calma, caminant descalç per la llarga platja, m’he creuat amb alguna família passejant amb els seus nens petits, amb colles de joves jugant a volei o a futbol, fins i tot l’Anna amb la seva colla, gaudint de les darreres hores de llum, en un lloc privilegiat, un lloc i un temps beneït per la vareta màgica de la vida. I com no, amb el David inevitablement al meu cap, al meu cor, comprovant en aquest moment i en aquest indret on tot convida a viure, tot el que jo imagino que s’ha perdut, una existència única truncada massa prematurament i que es preveia plena de moments com aquest. I mentre em deixava portar per aquests sentiments dolorosos, he vist a l’Anna, tan feliç, i m’he obligat a deixar de banda aquest dolor, a somriure, i a intentar gaudir sincerament de les bones sensacions del moment. I me n’he adonat que poc a poc, i ja des de fa un temps, vaig recuperant l’anhel de viure.