22 d’octubre del 2009

Remuntant


Sí. Arriba un dia que remuntes. Almenys, així ho he viscut jo. Després de dos anys d’un dolor atroç, un dolor que semblava inacabable, martiritzant, obsessiu, alguna cosa ha passat darrerament que m’ha permès tornar a il·lusionar-me amb la vida. No sé com ho he fet, no sé què he elaborat, però ara sento que porto al David d’una altra manera. Dins meu estarà viu per sempre. De tant en tant, el dolor torna a visitar-me, punyent, però ja no ocupa de manera obsessiva totes les hores del dia; i quan penso en el David, sovint és amb tendresa i amb un immens somriure interior. I amb molta emoció. Perquè tinc la íntima sensació que gràcies a ell estic aprenent, poc a poc, a afrontar les adversitats i les il·lusions, que sempre, sempre, van arribant, alternant-se, les unes i les altres.

Tinc ganes de viure un altre cop. Viure sense por i amb més autenticitat, amb tot el que he anat incorporant aquests mesos, mentre cercava desesperadament respostes fora i dins meu. I vull creure que el David està satisfet i orgullós de mi.

M’agradaria ser tres anys enrere, amb tot el que tenia llavors i vivint com ara sóc. Però accepto que és absurd pensar això, perquè la vida té una seqüència lògica de les coses. He aprés a no posar resistència a les emocions, però també intento no deixar-se anul·lar per elles.

M’ha costat molt escriure això. Encara que ara torni a mirar a la vida i que ara el David no ocupi el centre absolut del meu pensament, Ell sempre està amb mi. Poques coses són per sempre. Però això estic convençut que n’és una. No m’agrada la paraula ‘superar’. No he de superar res, no vull passar pàgina. Però si que crec que es pot remuntar. I tornar a viure.

39 comentaris:

txell ha dit...

Després de dos mesos tornar a veure les teves paraules al blog i el missatge que dones es al.lentador..
Remuntar, que no superar..i aquestes ganes de viure, de ser feliç..llàstima que no estiguis aprop..encara que saps que sempre tinc un pensament per tú i per en David, com avui al veure aquell inméns Arc de Sant Marti..
Com deia en Lluis Llach..
com t'ho podría dir perquè em fós senzill..i et fós veritat..
que m'alegro de la remuntada, i de tot el que queda per endevant.
Un petó desde Sant Quirze,
Txell

Anònim ha dit...

Jo no se expresarme aixi, pero comparteixo sentiments, poc molt poc a poquet, la meva filla entre ven adins meu, i anem fen el cami, les dues juntes, tot el cami que quedi.
un peto

socors

kweilan ha dit...

Avui precisament estava pensant que feia dies que no publicaves res i per això he intentat entrar en el teu bloc que ja t'he dit el que m'ha passat. Ara entro en el del David i llegeixo aquest apunt que és un bàlsam també pels teus amics i per mi...És un apunt ple d'esperança en la vida, un cant a la vida recordant la vida del David i tot el seu calor que has incorporat dins teu.
Una abraçada molt forta!!!

Joan Carles Llurdés i Coit ha dit...

Hola Natxo, m'alegro molt que tornis a la "circulació" després d'un temps de silenci. No sé si "superar" vol dir haver de deixar enrere records tristos, doncs crec que aquests sempre ens acompanyaran (en canvi no pensem tant en els records alegres). Hem de saber viure amb ells i per això m'agrada molt la teva apreciació entre "superar" i "remuntar". Hem de poder viure amb una certa "normalitat" perquè estic convençut que els que ens han deixat així ho voldríem. Suposo que és cert allò que diuen que mentre se'n recordin d'un, no acaba d'anar-se'n del tot. Malauradament la mort és tan quotidiana com la vida mateixa.

Un abraçada i ens veiem a Manresa.

Joan Carles

Rat ha dit...

M'en alegro molt que encara que sigui de mica en mica, aquesta remuntada sigui possible. El teu cos valent i atleta no permetrà que res ho pugui impedir. El David SEMPRE estarà amb tú, i dins del cor de molts de nosaltres!!
I quina casualitat que mentres tú estaves fent aquest escrit tant emotiu i ple d'esperança sortíssin dos Arcs de Sant Martí preciosos. Algú volia mostrar que darrera d'un nuvol sempre hi ha esperança

Un petó ben gran!!

Montse

MARTA ha dit...

Hola Natxo ,
No només està viu dins teu, sinó que està viu realment.La vida és més que aquesta vida.
Encara que sé que no comparteixes aquesta esperança, deixa`m tan sols recordar-te-la.
Una abraçada a tots.

Unknown ha dit...

Estimat Natxo!!quin escrit més positiu i alentador per altres pares que estan passant pel mateix.Sempre he estat segura que tots aquests canvis que es produeixen en les nostres vides serveixen per alguna cosa i ens porten a bon port.Aquesta última frase que poses: crec que es pot remuntar i tornar a viure, ens l'hauríem de gravar en el nostre disc dur.
Una abraçada,
Roser

Sonia ha dit...

Hola Natxo:

Quin escrit més bonic. M´agrada molt com ho expliques. No se supera mai, no. N´estic segura (i espero no tenir que passar mai per el que estàs passant tu i la teva familia) Pero es torna a viure i aquest es el missatge més important del teu escrit.

Per cert, fa uns dies vaig estar a Menorca i vaig passar per es Grau. Es tal i com tu deies en el teu escrit.

Una abraçada

Sílvia ha dit...

Milions de petons!

Del Mario, de la Laia i de la Sílvia!

xaving hood ha dit...

Me n'alegro molt Natxo!!

Carmen R.T. ha dit...

Un altre fragment de llibre, estimat Natxo:
"Quizás ahora te parezca imposible, pero con el tiempo , se supera incluso la muerte de la persona amada. Y llega el día en el que podés decir que la vida continúa y que te sentís feliz de estar vivo, sin necesidad de olvidar a quien ya no está" ( de "El camino de las lágrimas" de J. Bucay).
Diga'm notícies, us trobeu be? I l'Anna?
Petons

Ferran Porta ha dit...

Els éssers humans hem de ser, necessàriament, més que pell i ossos; aconseguim tirar endavant en aquesta mena de muntanya russa que és la vida, on eventualment passem proves duríssimes, d'una manera o d'una altra duríssimes, i malgrat tot... malgrat tot, alguna cosa ens empeny a seguir endavant, a... sí, a remuntar i tornar a agafar embranzida. Això ho aconseguim per la nostra pell? No; tampoc pels nostres ossos.

Dono les gràcies a allò, sigui el que sigui, que ens empeny i ens dóna forces cada dia, i que ens ajuda a remuntar.

I demano que tots trobem les forces, quan ens calguin, per remuntar després de dures proves.

Una abraçada, Natxo.

Vane ha dit...

Nunca había escrito en tú blog, pero hoy he decidido darte las gracias....darte las gracias por contarme que se aprende a vivir de nuevo, gracias por contarlo aquí y darme una pequeña esperanza....muchas gracias

Eva ha dit...

Felicitats Natxo per ser capaç de tornar a agafar les regnes del teu camí. Els que t´envoltem esperàvem amb paciència aquest moment i jo, personalment, m´he entristit molt cada vegada que ha semblat que t´aixecaves, però tornaves a caure. Ànim! la vida té la punyetera mania de carregar-nos de pesos feixucs (un més i uns altre menys)però la força que s´amaga dins un gran cor pot arrossegar-ho tot, i tu tens un cor enorme!
Petons i força per seguir enfilant la pujada.
Eva

Enric ha dit...

Hola Natxo, estic convençut que remuntaràs el que sigui necessari, et dic més perquè sembla que sovint ens anem esforçant més per les noves que ens porta la vida diària. Estem fets per tirar endavant i alhora saber mirar enrere aprenent contínuament del que suposen aquestes mirades. Que la quotidianitat ens porti a bon port i el demà ens deixi dormir més o menys bé, una bona encaixada... enric...

àngels ha dit...

Estimat Natxo.
Quina il.lusió tornar-te a llegir amb aquest escrit tan ple d'acceptació, tant ple d'esperança.
M'ha fet pensar en dues frases que m'agraden del Erich Fromm, (La força de l'amor). " Viure es néixer a cada instant." i "El destí tràgic de la majoria dels éssers humans és que moren abans d'haver nascut."
Penso que el David t'ha fet "néixer" a la vida que ara tens i que et fa dir: "Tinc ganes de viure un altre cop. Viure sense por i amb autenticitat...
Segur que ha sigut un neixement llarc i dolorós, peró estic segura que el David, està satisfet i molt orgullós de com has avançat pas a pas, superan-te dia a dia i de com gestiones les teves emocions.
Desitjo que la remuntada, encara que lenta, sigui progressiva i que el David es pugui gronxar dins d'aquest cor mes seré.
Un petó per l'Anni, un per l'Anna i un altre per tu.

MAR ha dit...

Escribo y borro, escribo y borro y la verdad que no sé por que lo hago. Es domingo, una tarde de domingo en galicia, y se me ocurrió entrar en internet para ver un blog de un compañero de trabajo y cuando puse el nombre de DAVID (así se llama mi compañero) me llamó la atención una foto, una foto de un niño, y la curiosidad pues me hizo entrar en este blog... Fue tan fuerte lo que sentí al leeros, al ver vuestras fotos, que no pude más que escribir lo que mi mente sentía, mente y corazón... No te voy a engañar diciendo que lo superarás, pero sí querido papá, querida mamá desde algún lugar él os está enviando esa fuerza para seguir, una fuerza que no debeis jamás de abandonar, no se trata de superar nada, se trata de seguir luchando en la vida, en esta vida que a veces nos pega duro y sin embargo por otro lado una fuerza natural nos hace seguir... siempre nos queda el recuerdo hermoso de haberlo vivido y eso ya nunca nadie nos lo podrá quitar... ANIMO AMIGOS!!... y sinceramente creo que si entré aquí, por algo ha sido... como dicen en mi tierra, osea en GALICIA: "Habelas hailas o caso é encotralas"... quiere decir que "Haber las hay el caso es encontrarlas"... las brujitas!!jeje!!

BESOS DESDE LO MÁS PROFUNDO DE MI ALMA Y MUCHISIMA FUERZA Y OS ENVIO ALLÍ DONDE OS ENCONTREIS TODA MI BUENA ENERGÍA...
MAR

Anònim ha dit...

Natxo,
Suposava que alguna cosa estava passant dons ha passat dos mesos des de la teva darrera anotació en aquest diari.
M'alegro que et sentis així, i espero que aquest sentiments i sensacions també els hi arribin a les Anna's.
Records a l'Anna.
Petonets,
Eva i A.

Brígida ha dit...

Estimat Natxo,
També jo ho crec, es pot remuntar i tornar viure, de forma diferent, però tornar a viure... si m'és no, així ho visc en el meu cor.
Sempre els portarem a dins, i ara, crec, amb més conciencia que mai...

Dins meu, molt aprop del meu cor, hi ha una petita llum que em dona escalfor, i em mostra l'amor que despren, i cada matí, quan el meu cos i el meu cor, mandros, comença a vitalitzar-se, la primera sensació, és no sentir-me sola... simplament perquè el meu germament el sento dins meu, i el seu amor és tant tendre, tant màgic, que per un moment m'oblido dels mals moments, i somric al nou dia, i el començo amb tendresa, amb amor i empenta.

Mil petonets d'amor Natxo.

Et trobo a faltar...

Petons.

Naty ha dit...

Este es mi Natx! Me alegro mucho. Que las puertas de esta nueva vida, sin tanto dolor y con más esperanza, se abran de par en par y puedas volver a disfrutar de cosas hasta ahora impensables.

Besitos

Naty

Anònim ha dit...

Sempre dins del meu cor!!

Un petó ben gran i una abraçada ben forta per tots 4!!

Montse

Mercè ha dit...

Hola Natxo!
Crec que el teu fill es deu sentir molt orgullós del camí que has fet, i si has arribat a sentir tot el que expresses jo crec que es perquè tu has treballat molt.
Gràcies per deixar-nos compertir els teus sentiments.
Una abraçada de tot cor.
Mercè.
Per ser, la musica que tens al blog em relaxse molt.

Carles ha dit...

Hola Natxo, com va tot? Acabo de llegir el teu darrer escrit al blog i comparteixo totalment les teves paraules i comentaris. Tens tota la raó, hem de remuntar i tornar a viure. Crec que aixó ho tenim ben clar pero moltes vegades és molt difícil posar-ho en pràctica. Jo ara tinc moltes sensacions contraposades amb el neixement del Joel el proper desembre i també ho estic passant força malament perquè la Júlia ha fet una forta baixada. Veure-la patir tant jovaneta és el que en fa més mal, no trobas, que patiguem nosaltres, jo crec que ja tenim una edat per fer-ho, ja que la vida és dura, però ella, jo recordo que a la seva edat no patia, tot era xalar i riure. La Floria també ho passa malament quan la veu, i a més, a mesura que s´acosta el part la ment li fa males passades. En fí, jo intento fer el que puc per remontar a les dues i quan estic sol sovint baix la guàrdia i també ho passo malament, però intento pensar amb les persones que m´ajuden, i tú n´ets una de les principals, i torno a remontar. Esper que et trobis bé en la nova situació personal que em va comentar la Floria. Una abraçada ben forta i tendra d´un amic que t´estima i et vol tenir sempre al devora. Carles.

Montse C. ha dit...

Hola Natxo



M’encanta mirar el Blog del David i trobar cosses noves.

Aquest últim m’ha fet molta il·lusió, potser per que necessito saber que “arriba algun dia que remuntes”

Jo com tu dius estic amb un dolor atroç, un dolor que no s’acaba, que és obsessiu i que fa molt de mal. De tota manera ara quan ric ja no em fa mal, penso que si plorar no fa mal riure tampoc, i quan els meus fills em fan riure, ric com sempre ja que se que la Sara no voldria que estés malament.

Per Tots Sants, vaig anar al cementiri com molts dies, quan deixo als nens al cole camí de casa paro i estic 2 minuts i aixó em reconforta, molta gent opina que em fa mal però jo t’asseguro que em dona pau i no ser com dir-t’ho, des de fa un temps em cuido i nomes faig el que em diu el cor.

Natxo saps que em costa escriure (jo parlar per telèfon si) , però si us plau tu no deixis de fer-ho mai.

Gràcies per tot .
Una abraçada
Montse C.

M.Eugenia ha dit...

Hola Natxo,

Cuánto tiempo sin saber de tí, la verdad es que últimamente no he entrado en tu blog pero hoy como me toca día "tonto" me he visto impulsada a hacerlo, bien qué decirte simplemente que me alegro de que ya estes llegando al final del camino dolor/sufrimiento y estes ya en ese grado que nos hace totalmente conscientes de que nuestros hijos nos siguen acompañando de una manera "especial", estoy de acuerdo contigo, no hemos superado nada, simplemente hemos aprendido a vivir otra vida enriquecida con su presencia en nuestras vidas, ahora es el momento de volver a abrirte a la vida con la seguridad de tener la fortaleza suficiente para afrontar todo lo que ella nos siga trayendo, que será bueno o malo, no lo sabemos, pero nos conocemos tanto que somos capaces de resistirlo todo.
Hoy 3 de noviembre Marc cumpliría 22 años, sigo viendo a sus amigos y me sigo preguntando cómo sería él ahora...y soy consciente que esta pregunta me acompañará siempre a lo largo de mi vida.

La verdad Natxo estaría encantada de poder tomar un café contigo cualquier día de estos, no sabes lo identificada que me he sentido contigo, quizás porque nuestra forma de afrontar la pérdida ha sido muy similar.

Sigamos en contacto, y a pesar de todo un abrazo a los cuatro,

--
MªEugenia Monterde

MJ ha dit...

"Natxo, no sabes lo que me alegro!!!, y lo que se debe de alegrar David, a veces la vida no sabemos como, nos da un cambio y salta la chispa de nuestra felicidad.

Mi vida está cambiando mucho y muy deprisa, solo espero a pase lo que pase estés/esteis bien.
Ya sabes , no tengo que decírtelo, que puedes contar conmigo."

Anònim ha dit...

Ei Natxo feia dies que no et llegia, i es una de les millors noticies que podria rebre, me n'alegro moltíssim. A veure si ens veiem a alguna cursa i et puc fer una forta abraçada. REMUNTANT amic,REMUNTANT !!. Jordi Sanz.

Paki ha dit...

Es cierto, no se supera, pero se puede aprender a vivir de otra manera ya que la vida no va hacia atrás, ni se detiene en el ayer, pero sí deja impregnadas en nuestras células todas las experiencias vividas. La nuestra ha sido muy fuerte, y hemos recogido el fruto de este dolor transformado en un inmenso amor hacia los demás .No puede explicarse con las palabras, pero sí sentirse con el corazón. Tú Natxo has puesto el amor en movimiento a través del servicio a los demás de lleno manisfestado en este blog que está alimentando a tanta gente que ha necesitado y necesita ver una luz en algún lugar.
GRACIAS NATXO POR ESTA LUZ y SABIDURIA!!!
Un abrazo

rivendel ha dit...

Estaba desitjant tant veure aquesta transformació, de la que d'altra banda estba segura que sortirias , si s'em permet l'analogia, com la mes bella papallona de les que envolten aquest blog, després d'anar canviant día dia, mes a mes a dins el capoll .
Natxo, crec que ara volaras per la vida amb unes ales enormes, potens, fortes , una força que només dona el patiment mes profund.

Una abraçada!

bajoqueta ha dit...

M'agrada això de remuntar. I me n'alegro molt que algunes coses es desperten dins tu i fagin fugir el dolor :)

Una abraçada!

Anònim ha dit...

Benvolguda família Rovira Alsina,

Ahir volia prendre una decisió, necessitava fer-ho, però esperava una senyal que em donés l'empenta suficient per poder-ho fer. El dia abans havia demanat aquesta senyal i ahir a la nit va arribar.

Vaig connectar-me a internet buscant una definició d'estimar i remenant una estona vaig entrar al vostre blog.

El primer que vaig veure va ser la dolça careta del David i al moment em vaig sentir invaïda per un plor molt intens. No entenia que passava. Vaig estar plorant molta estona fins que un sentiment de pau i de serenitat em va portar la calma que tant temps feia anhelava.

Vaig apretar la fletxeta del teclat i vaig començar a llegir.

Quan vaig acabar de llegir-ho tot, vaig saber que la senyal ereu vosaltres quatre.

VAIG PRENDRE LA DECISIÓ I LA VAIG DUR A TERME!!!!

GRÀCIES !!!!!!

No deixeu mai de ser així !

Anònim ha dit...

Només coneixent al pare i a l mare, sé que el David és una canya de nen. Els angels vénen perque els reconeixem i per fer-nos i fer-los feliços. I això ha estat així en vosaltres. Jo no puc fer més que admirar-vos. A tots 4. Gracies per compartir d'aquesta manera la vostra vida. Jo t'ho agraeixo molt. Em sento molt petita davant de gent que, com vosaltres, sabeu realment el sentit de la vida, de la felicitat, del compartir i de l'AMOR.

Anònim ha dit...

Passaran els dies, passaran les llunes, però tú sempre estaràs dins del meu cor i en el meu pensament DAVID!!

Un petó ben gran!!

Montse

cocosweb ha dit...

Hola Natxo, estic realment molt content de veure les teves paraules motivadores, es realment el punt que feia falta per poder continuar i gaudir del que tenim.
Fa un temps mai no vaig pensar en que les vides separades de les nostres filles, tant sols per una lletra, la A o la B, ara estiguin com avui, del que estic realment molt content.
Tant sols volia donar-te ànims i a seguir en aquesta linia de remuntada, crec que es el primer cop que m'he decidit a escriure un comentari en aquest blog, però ara es el millor moment.
Una forta abraçada
Sergi i familia

JORDI M. ha dit...

primer cop que entro al teu blog,rebotat d'altres esportius,d'una manera fortuita. He prestat atenció i...petons pel David.
Enhorabona per com t'expreses,arrives, i endavant amb força.
Salutacions d'un club de bikers aficionats molt petit ,d'un poble molt petit,d'un país molt petit.

JABALI BIKERS-BTT SANT CEBRIÀ
jabalibikers.blogspot.com

ISABEL ha dit...

HOLA NATXO,

GRACIES,... PER AQUESTES PARAULES TANT PRECIOSES, GRACIES PER COMPARTIR TANT AMOR.

UNA ABRAÇADA

ISABEL , MARE DE L'ALEX

Anònim ha dit...

Un petó be gran!!

Sempre dins dl meu cor!!

Montse

Rat ha dit...

Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.

Miquel Martí i Pol.


Units i amb esforç conjunt podrem traçar esperança per mantenir els nostres desitjos.

BON NADAL DAVID!! BON NADAL A TOTS!!

Una forta abraçada


Montse V.

Anònim ha dit...

Quins records més bonics re-veient Polar Express!!

Sempre dins del meu cor David!!

Un petó ben gran!!

Montse