Tendres records...

De vegades em permeto abandonar-me als records...

Et recordo més petit, David.
Cada nit llegíem un conte i en acabat, jo tancava el llum,
mentre, badallant, em deies “papi, no te’n vagis”.

I jo sempre jeia una estona, feliç, al teu costat,
a les fosques, la nit plàcida ens abraçava,
jo t’acaronava els cabells i la teva dolça cara.

I en aquell silenci, sentia cada nit el que era la plenitud absoluta,
estar al teu costat, sentir-te tan a prop,
el teu alè, la teva escalfor,
la teva tranquil•la seguretat.

I a poc a poc anaves adormint-te,
dolçament serè, em deixaves per unes hores,
però jo tenia la càlida certesa que l’endemà tornaries.

Preguntant-me sovint per què havia estat tan afortunat,
em llevava sense fer soroll,
suplicant a Déu que no et separés mai de mi
i pregant, d’amagat, que fossis beneït per sempre.

Un petó enmig del teu primer somni,
cada nit, tendrament, t’abrigallava amb els llençols.
I sempre, sense fallar una sola nit,
et deia, a cau d'orella:
"T'estimo"
Bona nit, David, fill meu, fins demà...