Remuntant

Sí. Arriba un dia que remuntes. Almenys, així ho he viscut jo. Després de dos anys d’un dolor atroç, un dolor que semblava inacabable, martiritzant, obsessiu, alguna cosa ha passat darrerament que m’ha permès tornar a il·lusionar-me amb la vida. No sé com ho he fet, no sé què he elaborat, però ara sento que porto al David d’una altra manera. Dins meu estarà viu per sempre. De tant en tant, el dolor torna a visitar-me, punyent, però ja no ocupa de manera obsessiva totes les hores del dia; i quan penso en el David, sovint és amb tendresa i amb un immens somriure interior. I amb molta emoció. Perquè tinc la íntima sensació que gràcies a ell estic aprenent, poc a poc, a afrontar les adversitats i les il·lusions, que sempre, sempre, van arribant, alternant-se, les unes i les altres.

Tinc ganes de viure un altre cop. Viure sense por i amb més autenticitat, amb tot el que he anat incorporant aquests mesos, mentre cercava desesperadament respostes fora i dins meu. I vull creure que el David està satisfet i orgullós de mi.

M’agradaria ser tres anys enrere, amb tot el que tenia llavors i vivint com ara sóc. Però accepto que és absurd pensar això, perquè la vida té una seqüència lògica de les coses. He aprés a no posar resistència a les emocions, però també intento no deixar-se anul·lar per elles.

M’ha costat molt escriure això. Encara que ara torni a mirar a la vida i que ara el David no ocupi el centre absolut del meu pensament, Ell sempre està amb mi. Poques coses són per sempre. Però això estic convençut que n’és una. No m’agrada la paraula ‘superar’. No he de superar res, no vull passar pàgina. Però si que crec que es pot remuntar. I tornar a viure.