Avui fa 1000 dies.
1000 dies són massa dies d’absència. És massa temps sense poder viure la teva presència física. Et tinc molt present, David, fill, però desitjaria amb tota la meva ànima poder fer-te un altre petó, furtivament, perquè sé que no et deixaries; poder sentir un cop més el teu sonor i freqüent esclat de riure; poder tornar a enfadar-me per fer-te el ronsa i no venir a taula al meu primer crit; poder viure el teu entusiasme davant una nova descoberta; poder agobiar-me amb les teves enrabiades per haver-te quedat encallat en el món virtual d’un videojoc; poder escoltar els teus primers dubtes propis de la teva incipient inseguretat d’adolescent; poder abraçar-te tot veient junts una peli a la tele; poder tornar a fer-te embogir fent-te pessigolles.
1000 dies són massa dies d’absència. És massa temps sense poder viure la teva presència física. Et tinc molt present, David, fill, però desitjaria amb tota la meva ànima poder fer-te un altre petó, furtivament, perquè sé que no et deixaries; poder sentir un cop més el teu sonor i freqüent esclat de riure; poder tornar a enfadar-me per fer-te el ronsa i no venir a taula al meu primer crit; poder viure el teu entusiasme davant una nova descoberta; poder agobiar-me amb les teves enrabiades per haver-te quedat encallat en el món virtual d’un videojoc; poder escoltar els teus primers dubtes propis de la teva incipient inseguretat d’adolescent; poder abraçar-te tot veient junts una peli a la tele; poder tornar a fer-te embogir fent-te pessigolles.
Amb aquesta absurda mania que tinc de comptar-ho tot, també he comptat que avui fa 1000 dies. I somric pensant que tu també eres igual de raret que el teu pare i et recordo comptant les telecadires que se’ns creuaven mentre jo intentava, entre riures dels dos, que et fixessis en el meravellós paisatge nevat a vista d’ocell…
No sé massa ni que escric. Estic aquí assegut a la teva habitació, 1000 dies ja sense el teu cos. I m’empapo emocionat de tu, dels teus objectes, de les teves vivències, de la teva companyia; tot sembla ara tan trist.
Ho sento, procuro sempre estar agraït, honorar el teu record escampant bon rotllo, alegria i tendresa. Però de tant en tant, també em puc permetre acceptar la tristesa i l’enyor, no?
38 comentaris:
I tant!!, és més, no deixis de fer-ho, company, perquè tot forma part del present, el passat i del futur...
Natxo, sí he rebut el teu missatge , encara segueix sent el meu correu electronic. Me agrada molt que encara ens siguem comunicant,poder he tardat en contestar, pero els exàmens a 3r de L' E.S.O. son interminables i molt dificils..
Encara així ens podem comunicar.
Agraeixo la teva comprensió, molts records a tots de veritat, us enyorem moltissim, i estaria molt bé que poguessim posarnos en contacte per veurens desprès de tant de temps.
Una abraçada molt forta.
Dani
Clar que et pots deixar portar per la tristor i l'enyorança... però el que no has de fer és deixar-te embolcallar per elles, ja que tens una filla preciosa que et pot donar tota la tendresa que necessites (encara que no tota la que voldries, ho sé)
Mil dies són molts... o molt pocs... segons com ho vulguem mirar.
Passaran molts "mil dies" més, i en David continuarà dins el teu cor, dins els vostres cors, i mai marxarà l'enyor ni la tristor, però estic segura que una carícia de l'Anna mitigarà sempre aquest dolor punyent.
Una abraçada Natxo.
Com sempre, t'admiro, i penso en vosaltres.
Penso que hi tens tot el dret a sentir-te així. Que sàpigues que admiro la teva fortalesa i recorda que som molts els que t'acompanyem en els teus sentiments.
Una abraçada enorme i un petonàs gegant! Des d'algun raconet del cel el David t'estarà veient i es sentirà feliç i orgullós de tenir un pare com tu...Seguríssim!
Sílvia
Un petó i una abraçada per cada dia que ha passat amb el David en el cel.
us estimo!!!
Es que 1000 dies són molts dies Natxo..però encara n´has de passar molts més, alguns millors i d'altres pitjors, i acceptar la tristesa i l'enyor es necessari, perquè també formen part de la teva vida..es el teu dolor, i només tu saps com desitges viure'l.
Dincs del teu missatge, però, com sempre també hi ha un pàrraf que em fá somriure, imaginant en David comptant les telecadires..vas ser, i ets un excel.lent pare, en pots estar ben segur.
Un petó, o mil..
Es diu que els números són quelcom molt racional, buit de sentiments i emocions. Potser sí però tot número, qualsevol xifra, té al darrere una història que explicar, recordar, emocionar ... En el vostre cas, crec que és una bona manera de no deixar ningú en l'oblit. És curiosa la fixació humana per les xifres "arrodonides" com aquesta dels 1.000. De ben segur que us l'estimareu igual i el recordareu de la mateixa manera quan sigui el dia 1.347.
No sé si m'explico... Una abraçada Natxo i a veure si tornem a coincidir en una cursa.
Joan Carles
Bufff Natxo, sense paraules. Pero una gran abraçada i mil.lions de petons. Dolors (mama de Sergi, Gemma i Aina)
Hola, vull que sapigues que pots comptar amb nosaltres pel que vulguis.
Se que estas passant una altre etapa una mica complicada. Pero ja saps aqui estem pel que faci falta.
Mil petons!!!
Una vegada més em trobo sense saber què dir, i, m'agradaria trobar les paraules i frases adients per a poder servir-te de quelcom. Pots i t'has de permetre la tristesa i l'enyor, perquè són sentiments que sempre estaran i ressorgiran.
Permetra'm uns versos d'en Miquel Martí i Pol :
"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici."
"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre."
No et disculpis per sentir-te així.Sé l’ esforç que suposa tot aquest bon rotllo que procures donar,aquest volguer donar aparença d'alegria ,de normalitat .En part ens hi sentim obligats i en part ho necessitem també per nosaltres mateixos.Volem demostrar als nostres estimats que encara ens queda molta alegria per compartir.
Però en el fons sempre hi ha aquest BUIT de la seva absència ,que sovint surt a vista de tothom, sense demanar permís, i ens omple de tristor, i l'alegria despareix com fum.
I fa tan mal veure com, en les fotos, el teu David i el meu es van fent petits.
Cada dia els veig més petits...perquè cada dia veig més grans a les seves germanes, als seus amics,i nosaltres mateixos ens distanciem en edat vers ells.
Ens queda molt per viure, si Déu vol, i molt de bo per donar,però mai serà amb tota la nostra ànima,perquè mitja part està molt lluny de nosaltres.
No et disculpis,només faltaria que a més a més del que estem passant ens haguéssim de disculpar per sentir-nos així.
Hi ha dies que és impossible amagar la crueltat del dolor que ens masega per dins.
Una abraçada dels quatre als quatre, que,no dubtis,serà possible en un futur.
Mil dies sense el seu cos, però 4000 amb cos i ànima, i aquells 4000 us queden per sempre, Natxo, per sempre més.
No cal que li demanis perdó per estar tou aquests dies d'aniversari. Estic del tot segur que ell ho entén, per més que voldria veure't somrient mentre el tens present, que és sempre.
Força, Natxo. I una forta abraçada.
Quant d'amor per anar contant dia rere dia l'absència. Quanta tristor per enyorar dia a dia la presencia. Quant d'esforç per mirar endavant. Quanta honestedat per voler reconèixer i acceptar la tristor i l'enyorança.
Que aquest amor, aquest esforç i aquesta honestedat, t'ajudin a seguir vivint amb Serenitat i Pau.
Un petó sentit.
1.000 dies ..., sí són molts... Però sempre dins dels nostres cors i records!!
Un petó ben gran Natxo!!
Montse
Bon dia Natxo,
He trobat el teu blog de casualitat i un cop he començat a llegir ja no he pogut parar. He de dir-te que sento una profunda admiració per la valentia amb la que has afrontat aquesta terrible situació.La pèrdua d´un fill és el pitjor que li pot passar a uns pares però gràcies al teu blog i la teva ajuda molts pares tindran el recolzament necessari per intentar afrontar aquesta pèrdua.
Estic convençuda que en David, com qualsevol fill, estaria orgullós de tu.
Nomès vull donar-vos ànims a tu i la teva familia.
Una abraçada gegant des de Sentmenat
Hola Cristina: m'adreço a tu a través del blog, pq no tinc la teva adreça.
Només agrair-te profundament les teves paraules i el fet que, un cop descobert el blog, t'hagis aturat una estona, tot aguantant el dolor aliè, i hagis mostrat la teva solidaritat. I per voler conèixer una mica al David, cosa que a mi m'omple de consol.
Sigues sempre benvinguda
Una abraçada
Natxo
Un petó ben gran David!!
Sempre dins del meu cor!!
Montse
Avui és un dia especial per a mi. Em sento més autèntic, més viu. Sento més tristeses, però d'una manera més lúcida. I puc riure més relaxadament si algú em fa riure. M'agradaria estar sempre així però no sé com es fa :-) De fet crec que al llarg de tota la vida he tingut dies d'aquests, però potser fins ara no els havia identificat... és fort, no? Segueixo pensant-hi, sobre la marxa, buscant quines podrien ser les causes, els orígens, els coadjuvants... i penso, hi tindrà res a veure que ahir vaig visitar la pàgina del David després de força temps de no passar-hi?
Avui he tingut un impuls que tinc només de tant en tant. Al plegar de la feina he trucat al meu amic Yinnole, al Togo. Em va acollir durant un any i mig durant la meva estada de cooperació. Estem units per sempre. Han passat 17 anys i res, quan el truco el sento aquí, com aleshores... Doncs bé, m'ha dit: Joan, sabia que trucaries, el cap de setmana passat vam celebrar els funerals de la meva mare. Ostres, he pensat! Que fort! Ell no em pot trucar perquè no té saldo per a trucar a Europa. S'ha d'esperar que el truqui jo... I jo l'he trucat just avui. La seva mare va morir molt velleta l'estiu passat. Allà els funerals es celebren mesos més tard. I són una festa de veritat: menjar, beure, cantar i ballar dos dies sense parar. David, tot està connectat... però no tenim el mapa del cablejat. Hem de seguir escoltant el vent. Una abraçada.
Estimat Natxo,
No et conec de res. No sé res de tú. No conec al David. No conec la teva família però he arribat al teu blog... porto més d'una hora llegint, mirant fotos, mirant la teva vida, la vida de'n David i encara no he pogut deixar de sentir el teu mal, la teva lluita, la teva força... Tinc els dos petits al menjador, jugant, un de 15 mesos i una de 4 anys i mig... no puc anar, tinc por, por d'enfrontar-me a veure el tresor que tinc, por a que hem pregunti la gran "papa, que et passa?"... De ben segur que has adquirit una fortalessa tan gran que no puc imaginar però, una cosa tinc clara, la teva forma de lluitar, la teva força, la teva vida, la vida de'n David m'ha fet canviar la meva forma de pensar en molts fets de la meva vida, a apreciar tot allò que tinc, tot allò que estimo... T'animo a seguir així, endavant, sempre endavant i, quan creguis que perds forces, mira al cel per agafar aire i endavant un altre cop.
Encantat d'haver-te conegut, a tú i a la teva família.
Una abraçada. Rubén de Sentmenat.
Han passat 1004 dies, comprovo que ja tens en David dins el teu cor vivint per sempre, ha estat sens dubte un camí llarg i difícil, amb defallences i tota classe de dubtes, però hi has arribat, i ara pots fins i tot consolar altres que es troben en el mateix tràngol.
Enhorabona, et desitjo el millor per a tú i la teva família, que és també la meva.
Una abraçada,
Montse
Natxo, com sempre, fas que els meus sentiments aflorin, que se m´humitegin els ulls i prengui consciència de la meva ànima...però t´adones de com els teus escrits evolucionen com ho fan els teus sentiments?.
Saps? m´ha sobtat molt aquesta última frase del teu escrit:"...també em puc permetre ACCEPTAR la tristesa i l´enyor...". Crec que això ha estat en tu el gran canvi, acceptar que pots, que t´has de sentir trist i enyorat...ja no lluites contra els sentiments, ara formen part de tu i tu n´ets conscient. Has absorbit l´ànima del David fent-la part de tu, caminant amb ell però recorrent el teu camí.
Molts petons
Eva
Estimat Natxo, estava passetjan pel blog d'en David (un altre cop) i pensava quan va ser el seu aniversari... 15 anys...
Me'l vaig imaginar i no he pogut aturar aquest dolor punyet de quan perdem un esser estimat, però malgrat tot penso que sempre tindré aquest meravellós record de la seva infantesa feliç i que jo, dins d'una petita part, vaig formar part de la seva vida.
Us estimo i estimaré sempre el meu estimat David.
Natxo, me has hecho llorar, cuanto amor y dolor en vuestros corazones. Os admiro por la entereza que demostrais. Dicen que las personas no mueren mientras vivan en el recuerdo, y David sera eterno. Un abrazo sincero. (Montse, la mama de la Ingrid Morón).
Montse, No tengo tu mail y espero que puedas leer mi repuesta aquí.
Gracias a ti. También me has hecho llorar, porque aun me sigue emocionando saber que estamos acompañados en este camino, sobretodo por parte de los amigos de David y sus familias. Gracias de todo corazón por escribir...
Be.Natxo, abans de res demanar-te disculpes pel meu silenci....
No ha sigut pq no hi penses...
Ben al contrari, pero han pasat coses a la meva vida que encara n'estic paint...
Poder soc una mica egoista, pensant en les meves coses..
Aixo si, sempre sense deixar de pensar en els altres...
Pero no em veia amb cor...
I ja saps que a mi m'agrada transmetre somriures...
La llum que em donava forces per continuar no hi es al meu costat...
Ha dedicit allunyar-se no se encara pq, pero ho he hagut d'acceptar..
De tota manera em sento afortunada...
L'Albert ja no viu amb mi, encara que sempre el veig per tot arreu...
Pero be no es tracta de parlar de mi..
Nomes, volia que sabesis tu i les teves Anetes que encara que hagi estat en silenci, tots quatre formeu part de mi...
I mica en mica anire dient cosetes...
Cuideu-se moltissim y un petonàs enorme per tots quatre...
El nùvol blanc no he deixat de veure'l y aixi continuara...
Una abraçada molt i molt forta..
Smuacksssssssssssssss
Hola Natxo
Vaig veure un enllaç al blog del teu fill David, que em va colpir, per la tendre i emotiva de les teves paraules.
No he tingut el plaer de coneixer el David, però sapigués que per mi, es com si l'hagués conegut, i se que era un nen simpàtic, alegre, dels que es fan estimar, i amb una família exemplar.
Res més necesitava dir-t'ho.
Una abraçada.
Emili
Estimat Natxo:
M'ha encantat el promo de la cursa d'en David!!!! felicitats i endavant!!!!
petonets
Són moltíssims dies sense ell, però també són un munt de dies que l'has continuat recordant, i això és molt bonic.
Una abraçada!
FELIÇ DIADA DE SANT JORDI, DAVID!!
Un petó ben gran!!
Montse
"Torna a veure les roses.Entendràs que la teva ÉS ÚNICA al món"
Fragment "El Petit Princep" Antoine de Saint-Exupéry
Sóc nou en aquest món, de fet, només he corregut dues curses de 10km, la de Cuitat d'Igualada i la dels Bombers. Quan vaig veure el tríptic de la Cursa SQV Memorial David Rovira, em vaig interessar per saber qui era en David. He visitat el seu blog i no he dubtat un segon en insciure'm per recordar-lo. A partir d'ara, cada any reservaré aquest dia per fer viva aquesta cursa. Només em queda saludar-te i dir-te que ens veiem a Sant Quirze!
Joan.
Hola Natxo, no tinc el plaer de coneixet però estic emocionat llegint el teu blog i la vostre història.
He arribat a ell de casualitat veient la web de la cursa que l'any que bé no em perdré.
Jo vaig patir un accident de tràfic amb 16anys, i vaig perdre al meu cosí que en tenia 14. He patit i compartit el dolor dels meus familiars i la seva absència.
Ara com a pare, encara m'afecta més recordar tot alló i llegir histories com la vostra.
Ánim i molta força. I gràcies pel blog, és un bon lloc on reflexionar sobre la importància de la vida, de la companyia dels nostres sers estimats, i del dolor que pot provocar la seva pèrdua.
Fins l'any vinent, ens veiem a la meta.
Julio
Holess Natxo!! ara feia temps que no entrava al teu bloc!! buscant cosetes al meu he trobat l'enllaç!!!
amb els teus escrits sempre em fas emocionar perquè em fas sentir ben aprop teu!! és curiós perquè les dates i contar els dies és una cosa que ho fem sense adonar-nos!! he contat molts cops els dies que fa q no tinc el meu pare amb mi!!
llegint el teu escrit m'has fet pensar amb el meu amic!! demà, dia 6,farà 5 mesos que es va morir el seu fill!! tenia 17 anyets!! a la flor de la vida!!
és duríssim viure aquests moments i sobretot aprendre a conviure sense ell!!!
ànimsss i com ja t'he dit en més d'un cop, felicitats pel bloc!! segur que el David allí on estigui t'estarà llegint i estarà orgullós del seu pare!!!
molts petonets!!
Hola Nacho, sóc el David el cosí del Jordi Sanz de corredors.cat, ell m'ha parlat de tu del David i del que significa la cursa. Aquest any no hi podré ser per qüestions de salut que ara no venen al cas. Però et vull enviar el meu suport i encara que no ens coneixem si em permets també et vull enviar una abraçada per a tu i els teus. És la segona vegada que entro al blog i se'm fa molt difícil llegir gaire, se'm posen els ulls plorosos. Potser algun dia coincidirem amb el Jordi en alguna cursa i ens podrem coneixer, fins aleshores.David.
DAVID!!! ENS VEIEM DIUMENGE SENS FALTA!!
PETONS!!
Montse
Natxo, jo no sé si el temps pot arribar a fer que algun dia puguis pensar amb en David sense tristesa. Suposo que el que deu passar finalment es que els moments tristos es van espaiant, a poc a poc, i que la vida es va fent més suportable... jo, que porto menys temps que tu amb l’absència de la meva filla Alèxia, crec que el temps no cura, sinó que fa la ferida més gran encara, perquè la fa més definitiva, més certa, més irreversible encara (quina contradicció, no?). Quan el dolor torna, la tendresa del cos estimat, la vida que ja no compartirem amb ell, tot es fa insuportable, absurd. I hem d’acaptar que aquest no viure, temporal, es vagi espaiant cada vegada més, esperant que tot torni a tenir sentit, algun dia.
Que els sentiments surtin, i surtin, ens ho podem permetre, clar que sí...ho hem de permetre...
Estimat Natxo, no mes dirte,que t'estimem, i encara que ara no-nos veigesem, com abans, sempre et portarem dins al cor, esteu ven a dins
os estimem, a tots cuatre
Publica un comentari a l'entrada