Tancar etapes?

Un pensament d’en Paulo Coelho: “Siempre es preciso saber cuando se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más tiempo del necesario, pierdes la alegría y el sentido del resto. Es importante poder cerrar capítulos, dejar ir momentos que se van claursurando”. El trobo especialment corprenedor. Què fàcil és com a auto-ajuda o fins i tot, ser capaç d’incorporar-ho íntimament en moments difícils com per exemple, una relació o una feina que s’acaben, o un lloc o estil de vida que has de deixar. Però com ho encaixes si parlem de la mort d’un fill?

Ahir aquest pensament va estar molt present i de manera dura i colpidora. Just després d’una gestió al Notari que rubricava simbòlicament un capítol de la meva vida que es tanca i que accepto serenament, vaig assistir a la ‘cerimònia de graduació’ de l’Anna, una festa per acomiadar als nens que deixen Primària i per tant, l’escola.

Tot plegat, massa trasbalsador per mi. Per més que hagi après a acceptar que les coses passen i s’acaben, ahir vaig quedar molt tocat. El David va morir just en un moment vital com el d’ahir, molt il•lusionat per l’imminent pas a l’Institut. Ahir veia aquells nens tan plens de vida, que consternava pensar en la mort del David, tan jove. I mentre assistia a l’escenificació de manera emotiva del pas a l’adolescència, del començament d’una vida nova i plena de somnis, no vaig poder evitar torturar-me pensant amb tot el que el David no ha pogut viure, rememorant amb dolor aquella primavera del 2007, quan ell havia de viure tot això i en canvi no va arribar-hi a temps, i auto compadint-me amb dolorosa enyorança per la meva pèrdua. Impossible ‘tancar una etapa i deixar anar moments que han acabat’. I el que és pitjor, i com diu Coelho, perdent l’alegria i el sentit del moment de veure l’Anna que sí que està vivint aquests moments amb entusiasme.

Però avui, un cop eixugades les llàgrimes d’ahir, em sento diferent, amb la suficient perspectiva per reviure la felicitat i vitalitat que ahir mostrava l’Anna, i satisfet d’haver tingut els collons d’anar-hi, per ella, perquè m’ho va demanar, tot i saber el que em costa el món que envolta l’escola. Estic tan orgullós de la meva princesa...

I és que com em va dir ahir el Xavi, sempre tan a prop i disposat a escoltar-me i consolar-me: "Dios creó el desierto para que el hombre pudiera sonreir al ver las palmeras". També és de Paulo Cohelo.