Compartint el que vaig aprenent

Uff...quants dies que no escric al blog. Sí que he escrit molt, de fet, però no he publicat res. En fi, tampoc no vull analitzar massa el meu procés de dol. Simplement, vaig fent instintivament i aquests mesos no he necessitat exterioritzar sentiments en aquest espai.

Ahir, però, vaig viure una experiència potent. La Montse Mas està donant un curs de post-grau organitzat pel Col·legi d’Assistents Socials sobre actuacions en cas de desastre i emergència. I em va convidar, juntament amb la Rosi, que va perdre al seu fill Sergio a l’accident d’autocar de Sòria, a fer una xerrada, dins del marc d’aquest curs, per explicar la nostra vivència, com la vam viure i què ens va ajudar i què no, en relació a totes les persones que van interactuar amb nosaltres aquells dies.

Una de les coses que em van cridar l’atenció mentre preparàvem la xerrada va ser la inquietud mostrada prèviament per alguns participants respecte de si era ètic o poc adequat des d’un punt de vista humà fer-nos reviure moments tan terribles. Jo els vaig transmetre el que penso sobre això, que potser es podria escapar alguna llàgrima o una veu tremolosa, però que la nostra presència allà era conscient i desitjada per nosaltres, d’una banda perquè em sembla útil poder contribuir a aportar eines a professionals perquè puguin ajudar altres persones en un estat de xoc i vulnerabilitat similar, tenint en compte que fins que no veiem de veritat a la mort de prop, crec que sovint ens manquen clarament habilitats per acompanyar persones en dol; i d’altra banda, perquè costa entendre que algunes persones necessitem i volem parlar d’això, una vegada i una altra, perquè fent-ho, cada vegada ajuda a guarir una mica, i poca gent està disposada a aguantar.

En fi, que malgrat la cruesa, va resultar ser molt gratificant. És curiós que la Rosi i jo ho vam viure igual; mentre anàvem cap allà érem capaços de xerrar tranquils sobre els nostres dols i com afrontem la vida, fins i tot de riure, tot sent conscients de manera relaxada que l’altre ja entén el que sentim i amb una complicitat i uns vincles fascinants. Però en el moment d’entrar en aquella aula, tota la serenor i benestar se’n van anar a fregir espàrrecs, i reviure aquells moments, sense possibilitat de fer marxa enrere, en veu alta i davant d’un auditori com hipnotitzat i amb ganes d’escoltar i aprendre, va resultar emotiu i a voltes, difícil.

Però ara estic content.