Com t'acomiades d'un fill?
Algú pot explicar-m'ho?
Amb quines paraules?
Durant quant de temps?
La ment anestesiada pel dolor,
encara ara em turmenta no recordar
cada instant amb més precisió.
Perquè no vaig lluitar més?
Aquella imatge, mig esvaïda, alhora diàfana
la consciència que és la darrera.
Una immensa manta l'embolcallava
donant caliu il·lusori a un cos inert;
i només deixa veure la seva expressió serena.
Ni una esgarrinxada, tan dolç i bonic com sempre,
respira, sembla que dorm plàcidament;
perquè no vaig romandre uns minuts més?
unes hores més? uns dies més?
Desig de no moure'm i desig de fugir.
Llàgrimes en silenci, com per no pertorbar
el seu adéu, com per evitar-li la tristesa
de marxar, no sé on, veient-me trist.
Les darreres paraules, no les recordo.
El darrer petó, carregat d'amor,
carregat de dolor.
i el buit absolut
No puc recordar res més dins d'aquell hospital,
no puc recordar quan el vaig deixar enrere.
Tampoc me n'havia adonat fins ara...
35 comentaris:
Bona nit benvolgut Natxo, una vegada més et vull acompanyar en el sentiment en aquest dia tan assenyaladament dolorós, ja sé que són tots els dies potser uns més que d'altres, i vull ser un més dels que recordem el teu David, una forta abraçada i el meu apreci... enric...
Natxo, no puc donar-te respostes per a les teves preguntes. Quan veig els teus escrits carregats d'emoció se'm posa la pell de gallina i penso com seria la meva reacció en cas que em trobés a la teva mateixa situació amb el meu fill.
Només puc donar-te una abraçada virtual i si això et serveix per poc que sigui, em sentiré del tot satisfet i content.
Com deia, una abraçada.
Joan Carles
Hola Nacho impulsada por las "fechas" que no dejan de ser fechas muy especiales para nosotros, he querido acercarme a tí segura de encontrar unas palabras y unos sentimientos que siguen cargados de ausencia y nostalgia, Anna va creciendo y viviendo sus propias experiencias y tendra sus propios temores, pero nuestras niñas no quieren acrecentarnos miedos, ellas ya saben de nuestros miedos y nos los intentan evitar con sus sms, Mireia va a cumplir 19 años y sólo tenía 10 cuando su hermano marcho, me siento totalmente identificada con tus emociones, como siempre compartidas. Un abrazo y cuidaros mucho los tres.
Desitjaria
tant que el cel tingués telèfon per poder escoltar la teva veu... He
pensat avui en tu, això no és cap novetat, penso en tu en silenci tots
els dies. L'únic que em queda són records, els teus ensenyaments i les
teves fotos. Ho donaría tot per abraçar-te una altra vegada encara que
............sigui per 1 minut...
El comentari, l'he vist en la pàgina d'una amiga i m'ha semblat molt bonic...
Petonas per tots quatre
Mai t'acomiades d'un fill pq sempre hi és al teu costat, el seu somriure, les seves llàgrimes, les seves entremeliadures, els seus silencis, els seus patiments, les seves joies t'acompayen per sempre...
Hi.....
thinking of you and David.
Just want you let know.....
Greetings and feel pressed.
Claudia
Un petó ben gran i una abraçada ben forta Natxo!!
Sempre al meu cor i al meu pensament!!
Montse
Tots vosaltres esteu en el meus pensaments i bons records.
Un petó i una forta abraçada.
A. i Eva
Com diu la Chus
mai t'acomiades d'un fill
sempre viu en tu...
Hi és, però molt lluny
i alhora, tant a prop...
"com el riu i el xop
l'un caminant
i l'altre quiet"
Per cert, Natxo
has fet un poema excel·lent
carregat d'emoció
ple de sentiment i dolor.
És natural
que ho vulguis recordar tot,
cada instant, cada detall
d'aquell maig, d'ara fa quatre anys.
L'essencial però, mai no s'oblida.
Una abraçada molt especial.
Xènia
Com la resta, no hi ha respostes. Sobretot xq només en surten més preguntes.
El que si que et puc donar és la meva abraçada, quan la vulguis, per poder dir junts.... "ja ha passat un altre any". I aquí seguim, fent passets endavant.
ptnts.
Un altre 25 de maig. Una abraçada molt forta, per tots vosaltres, Natxo. Molta força, saps bé que ell també hi és, també.
Querido David,
Sólo quería enviarte un besito allá donde estés. Han pasado 4 años y todavía nos seguimos preguntando con incredulidad porqué nos dejaste tan pronto. Sigues muy presente en nuestras vidas. Siempre estás con nosotros, en nuestro día a día, en nuestras conversaciones, en nuestro recuerdo y sobretodo en nuestro corazón. La vida ya no es igual sin tí. Te queremos y nunca te olvidaremos.
Aurora.
M' havia promès no escriure res avui ni pensar en tu més del normal, perquè ja ho faig sempre i no entenc perque avui hauria de ser diferent.
Cada dia és especial. Cada dia una veu (la teva) em diu que puc, que puc amb tot: amb els meus somnis, els meus estudis, els meus problemes. Fins i tot, em fa ràbia pensar que la teva força és més gran que la meva, i que aquesta i un estrany no-sé-què, m'impulsen a fer coses que no faria en altres circumstàncies, entre altres coses, perque sóc molt puruga. Però, et prometo que ja no ho seré tant i que intentaré ser menys políticament correcta. T'estimo cosinet <3
Un petó i una abraçada molt forta, a en David on sigui i a vosaltres tres!
Toni
De un hijo... de un hijo nunca te despides... Cuando estaba embarazada de Eduard le pregunté a una amiga cómo era eso de ser madre, tenía tantas dudas, todo era tan nuevo para mi... y entre otras cosas ella me dijo que es un amor infinito, que era muy difícil de describir, que simplemente su hijo formaba parte de ella, que era ella... bueno, supongo que cada uno lo vive y entiende de una manera diferente, pero respetando la individualidad de cada persona, me gustó lo que me dijo: él soy yo... David está en todas partes, acompañándote siempre y así seguirá siendo... sólo que de otra forma. Un abrazo. mjose.
Un fort petó a tots quatre!
Es increible como, a pesar de intentarlo, no puedo evitar recordar cada minuto de esos días horribles.
Por suerte también recuerdo todos los minutos geniales que pasamos justos antes.
Me encantan las fotos del 2005, fue un año maravilloso y con cada foto tengo la suerte de recordar la escena como si fuera ayer.
Muchos besitos. Deivid t'estimo!!!
Benvolgut Natxo: no volia deixar passar aquest dia sense enviar-te una gran abraçada.
Moltes gràcies per la teva resposta. Em reconforta saber que les meves paraules – de tot cor – et van ajudar, ni que fos una mica...
En el meu darrer comentari em vaig oblidar de la paraula més important, la que millor per a mi resumeix el sentiment que transmets i desprens a través del blog d´en David: TENDRESA.
Com a resposta als teus commovedors dos darrers escrits al blog, senzillament, no encerto amb cap paraula, i en aquests casos – com tu – intento omplir els meus silencis amb música i poesia, que altra gent ha composat, per donar forma als batecs del meu cor: http://www.youtube.com/watch?v=G7uoC-YTQy8
Potser ja coneixies aquesta cançó, o potser no: no és inèdita però tampoc és de les que més sona. Pertany a la banda sonora de Narnia II, i com veuràs, admet moltes metàfores en relació a l´adéu i a l´absència. Espero que t´agradi i també que t´acompanyi com ho ha fet amb mi.
Bé; et diria moltes més coses però potser tampoc és un dia per masses paraules.
¿he dit una GRAN abraçada? Que en siguin quatre. Una per al David, dues per a les teves Annes i una altra per a tu.
Bernat
Ayer te he pensado todo el día, he pensado mucho en David. Habría querido escribirte una larga carta para verbalizar todas las emociones que nos han
unido en estos meses.
Pero no logré escribir nada. He pensado todo el día en David porque ayer, el 25 de mayo de 2011 ha sido mi primer aniversario. Y, paradójicamente, esta
sensación de comunión no he logrado compartirla contigo.
He pensado que en la vida existen formas de dolor demasiado personales para
ser divididas entre más corazones. Ésta carta para ti es mi vela, encendida en
recuerdo de David, y cada año existerá una mas, hasta al final de los días.
David me ha hecho un regalo especial y creo que el lo sabe, en cualquier sitio
ahora se encuentra. No sé si existe un sentido por todas las cosas pero, de mi
manera, creo que la memoria de su vida intensa y preciosa ahora viva también en
estas palabras que no lograrán consolarte. Vive y seguirá haciéndolo en esta
nueva amistad.
te quiero mucho
Hola Natxo
Sé que es la semana del recuerdo especial para David, y que aunque siempre le recordemos parece que en las "fechas" hay como una conexión diferente. Todavía recuerdo aquel día de mayo saliendo hacia Munich cuando me dieron la noticia, intentando desde el aeropuerto cómo podía escribiros unas palabras de consuelo ante tal situación de "sin sentido" en aquel entonces. Son momentos que nunca se pueden olvidar. El camino recorrido desde aquel día, ha sido largo y muchas veces empedrado, pero sólo podemos fluir en la dirección que nos ofrece la vida y en ella sacar lo mejor de nosotros. Siempre te he dicho que con tu blog has sido un ejemplo para muchas personas que sufren y que les has ofrecido un gran consuelo y David desde donde quiera que esté , estará orgulloso de tí, como lo estará de su madre que ha hecho un camino diferente, ni mejor ni peor, simplemente diferente y ambos igual de buenos e importantes. Sé que para ambos será un día de "Recuerdo y Añoranza" y os deseo mucha Paz y serenidad en este día.
Natxo, ya sabes que a mi me cuesta escribir en el blog, pero no quería dejar de hacerlo y enviarte estas líneas de "RECUERDO especial por mi parte a DAVID" en este 25 de mayo.
Un abrazo muy fuerte
Os quiero a los 4
Hola Natxo,
El poema d'en Martí i Pol és preciós, però m'ha colpit més la manera com has expressat la teva vivència al post "21 de Maig (4)". Les preguntes que t'hi fas, però, han de ser només retòriques perquè malauradament no podíeu fer res més que aquell comiat.
Jo penso molt en ell, potser cada dia (no ho sé perquè els sentiments no els transformo en números com les altres coses), uns dies amb certa intensitat, d'altres fugaçment,... Ara sento poc dolor, però sí una tendresa que em recomforta pensar que és una capa més de les que protegeixen la seva memòria.
Una abraçada,
Toni
Jolines Natxo, y yo que pretendía colocarte un post contento... un post que te levantara la moral, porque no entro casi a los blogs, -creo que por agotamiento mental-, por si me vuelven a hacer llorar a recordar aquel maldito día.. calcado al nuestro, aquel asqueroso segundo y a recordar aquella manta que tan bien describes con un calor que se iba... que se había ido ya, y que "tan poco tiempo duró..." como dice la canción de Luz Casal.
y vas tu y escribes tus/mis palabras, tus/mis recuerdos, es increíble Natxete,
seremos almas gemelas?
Te quería llamar, pero, ya ves, estaba serena, venía al trabajo tan tranquila, pensándo que se me había pasado el día del aniversario de David, y ahora voy y pienso que mejor otro día, otro..
Un besico enorrrrrrrrrrrrrrrmeeeeeee.
Elena
És impossible pensar en un adéu que ens deixés amb una mica de pau.
És impossible.Aquesta bogeria de la mort d'un fill ho fa irreal...Com hem de ser capaços de trobar la manera de dir adéu si part de nosaltres marxa amb ells?
Ell va sentir tot vostre amor.I si no el vostre cos,sí el vostre esperit estava amb ell quan va marxar.No va marxar sol.
Natxo, no t'acomiades mai d'un fill o una filla, ell o ella tornen i tornen en el que podíem haver fet o no fet, un marxar cap a casa unes hores perquè el cos no pot més pensant que demà la tornaràs a veure, però ella ja no torna a despertar mai més...no ens podem torturar ara de les decisions preses en un altre temps i altres circumstancies: el temps no torna, però els bons records i la felicitat que ens van donar els nostres fills sí romanen en la memòria, ben endins, en un lloc on el dolor i l'oblit no arriben. Molts records.
Natxo, potser no recordes quan va ser la darrera paraula, peró aquí has guardat cada una de les vivències, cada instant i cada moment compartit , un lloc inmens plé de l'esperit vostre.
M'he pasat el dia recordant també.. una abraçada!
Hola Natxo!
fa temps que llegeixo/segueixo el bloc d'en David.
Un cop, sense dir noms ni lloc, el vaig citar als meus alumnes -estic a secundària- com a mostra de l'amor d'un pare cap a un fill. Era en uns dies en que parlàvem del que a vegades els adolescents odien els pares o professors quan els advertim o corregim.
Tal vez lo único que duele más que decirte adiós es no haber tenido la ocasión de haberme despedido de ti. Hace ya seis años, el tiempo pasa y las cosas y la gente cambia, pero estoy segura que nadie jamas te ha olvidado. en estos seis años me he dado cuenta que desde que acepté que te fueras, sigo queriendo que vuelvas a mírame y a hablarme..., que vuelvas de aquel viaje...que aunque volvieras, no volviste igual, poco tiempo mas tarde te fuiste a un lugar desconocido, donde espero encontrarte en un futuro. Un lugar que para todo el mundo es un paraíso.
"Hay quien necesita 80 años para dejar la huella y quien con 12 años tiene suficiente. una estrella fugaz no se valora por el tiempo que se ve, sino por la intensidad de la luz que da." muchisima razón tiene esta frase porque tu familia la hizo para ti, y aunque no me puedas escuchar, ni puedas leer esto, sé que desde allí arriba me seguirás viendo, igual que yo te seguiré teniendo en mi corazón, porque 12 años juntos, no se olvidan. Aún recuerdo el dia en que nos conocimos y aún recuerdo el día en que nos despedimos, siempre lo recordaré.
Ben volgut Natxo. Vaig esperar que el meu fill Pol de 15 anys marxes a Londres de fi de curs, per vivencià el fet de despedir-me d'ell, posant tota la consciencia en l'adéu,peró no vaig poder ni imaginar que podia ser l'últim cop que el veia, que hi parlava....
Per això se'm fa tan difícil pensar com es pot ser tant fort, com es calma tant de dolor. No et puc pas contestar les teves preguntes, només puc enviar-te tot l'afecte i comprensió del que en soc capaç.
Un petó.
Natxo,
He entrat per casualitat al blog del David i el primer que m’ha sobtat ha estat una foto preciosa d’un noiet i la cançó del Leonard Cohen.Després se m’han anat els ulls a la guitarra i al petit Princep. I aquí ja he connectat. En llegir-te m’omplia de tristor i a la vegada sentia la tendresa i la fortalesa de les paraules que li dedicaves, l’expressió dels sentiments ennuegats i he recordat com vaig viure un infern amb la meva filla. Dos llargs mesos d’espera a peu de llit: una meningitis fulminant. Li diuen “el bitxo”. No t’ho esperes. Hi ha coses que no esperes. Ella va tenir sort i se’n va sortir, però encara ara necessito cada dia dir als meus fills quant els estimo per por a que el temps no m’ho permeti.
Recordo encara quantes hores passava tocant la guitarra i com un Nadal vaig decidir regalar als meus fills el llibre del Petit Princep amb un escrit on els explicava el que per a mi significava i el que ells eren per a mi. Esperava que el Petit Princep sempre els fes costat.
Continuaré mirant aquest blog, doncs en ell trobo un espai serè i acollidor.
Felicitats per haver-lo creat.
Nina
Se'n va anar massa d'hora o "senzillament" s'en va anar...
Quan mirem la lluentor del cel ens plau pensar que ens veuen, que ens guien..
Un capvespre, una matinada, una cançó, un somriure, una imatge plasmada en un paper, uns mots, una olor, records que per sempre queden gravats en nosaltres...
CHUS
Hola Natxo! Em dic Rosa soc de Vic i tinc dos fills de 18 i 13 anys.Vaig topar amb el blog d'en David fa uns dos anys desde la plana de Corredors.cat.Et puc dir que he llegit cada una de les teves paraules i he gaudit mirant totes les vostres fotos.Que guapos que son el teu David i la teva Anna.Et vull donar les gracies perque desde el primer dia que et vaig llegir els petons amb els meus fills han sigut mes intensos i vull que sapigues que molts d'aquets petons han anat acompanyats d'un record per vosaltres.Avui com cada vegada que et llegeixo tinc un desig boig d'arribar a casa i tornar-m'els a menjar a petons (encara que em diguin: ai mare que t'agafa que ets pesada) i t'aseguro que uns quants d'aquets petons tambe seran per en David les teves Annes i tu.Gracies per deixar-me coneixer en David.
Hola Natxo,
Moltes gràcies per acceptar la sol·licitud d’amistat, doncs encara que no ens coneixem, ens sentim (la nostre família) molt connectats a tu, a través del blog d’en David.
Aquest abril vam patir la pèrdua de l’Adam, un dels millors amics del nostre fill petit de 8 anys i fill d’una parella extraordinària, que tenen també una filla petita de 5 anys.
Voldria expressar-te la gran ajuda que suposa el blog d’en David, tant per els pares que son els que pateixen directament l’absència d’un fill, com per nosaltres, amics i/o familiars, a qui el blog ens guia per poder fer una mica de companyia en el confós camí que tenen davant seu.
Un dels neguits de la Loli, la mare de l’Adam, era que allà on ha anat, al seu fill, no l’esperava ningú, en aquest sentit, a casa, gràcies al blog, desprès de conèixer a n’en David, de qui hem quedat des de la primera imatge absolutament prendats, sentim un vivificant consol, al pensar que allà on siguin, en David l’ha trobat i la tranquil·litzat, i l’Àdam, que es el nen mes carinyós del món, se li ha abraçat ben fort, ha sentit que ja tenia un amic amb qui podia confiar, s’ha sentit acompanyat i seguidament s’ha posat a jugar alleugerat.
Només afegir que som de Lloret, i ja que hem vist que havíeu estat al nostre poble, amb la vostre filla en el Water World, si mai veniu per aquí i necessiteu alguna cosa, estem a teva disposició.
Moltes gràcies de tot cor
Fa dies que no et vinc a veure... Però saps que mai deixo de pensar amb tú...
Un petó ben gran!!
Montse
el millor bloc del món
Publica un comentari a l'entrada